Al final del 2014, les perspectives de creixement van ser molt positives per a les economies espanyola i catalana, mentre que per a la resta de la Unió Europea (UE) no ho van ser tant. El producte interior brut (PIB) espanyol va experimentar una alça del 0,5% al tercer trimestre respecte a l’anterior i una taxa interanual de l’1,6% amb símptomes de recuperació del consum de les llars. A Catalunya, l’augment intertrimestral en el període entre juny i setembre també va ser del 0,5% i el creixement interanual es va enfilar fins a l’1,8%.
El principal problema econòmic de l’Estat espanyol va continuar sent l’atur, amb una taxa del 23,67%
© Fototeca2 / Simon Coste / Fotolia.com
De totes maneres, l’atur va continuar sent el problema principal. Al tercer trimestre, el nombre total de desocupats va ser de 5.427.700, el nivell més baix des del quart trimestre del 2011, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA), després de reduir-se en 195.200 persones, i la taxa d’atur, del 23,67%, va experimentar el descens més gran en el tercer trimestre des del 2005. Així, el nombre total d’ocupats va ser de 17.504.000 persones, un total de 151.000 més que en el període anterior. A Catalunya, la taxa de desocupació es va situar en el 19,10%, amb un total de 726.100 aturats, 44.100 menys que en el segon trimestre, mentre que el nombre d’ocupats, 3.074.800, va enregistrar una alça de 34.800.
Atès l’important ascens de llars en què cap dels seus membres obté ingressos, al final d’any el Govern, els sindicats i les patronals van tancar el primer acord social de la legislatura, amb la posada en marxa d’un ajut de 426 euros mensuals durant sis mesos per a aturats sense prestació i amb càrregues familiars. Les previsions apuntaven al fet que la mesura beneficiaria més de 400.000 persones.
Un IPC a la baixa
El descens del preu dels carburants va ser un dels causants que l’índex de preus de consum (IPC) enregistrés al novembre la cinquena taxa interanual negativa, el –0,4%
© Ludovic Totem
Quant a la macroeconomia, un dels fantasmes que va planejar durant tot l’any va ser el de la deflació o caiguda sostinguda del nivell general de preus. El cert és que l’índex de preus de consum (IPC) va enregistrar, al novembre, la cinquena taxa interanual negativa (–0,4%). Un dels responsables va ser el preu dels carburants, que va recular com a conseqüència del descens de la cotització del petroli. Aquesta matèria primera tan essencial va experimentar una caiguda de més del 40% des del juny. Així, el barril de Brent, el de referència a Europa, de 115 dòlars va passar a situar-se per sota dels 60 dòlars.
L’Organització dels Països Exportadors de Petroli (OPEP), que agrupa els exportadors de cru i que controla al voltant d’un terç de la producció mundial, a la seva reunió de final d’any va rebutjar reduir l’oferta de 30 milions de barrils diaris per fer pujar els preus. Un dels promotors va ser l’Aràbia Saudita, el principal productor del càrtel i posseïdor de les reserves provades més grans de cru en l’àmbit mundial. Amb aquesta estratègia, van pretendre frenar el boom als Estats Units dels hidrocarburs no convencionals (shale gas i shale oil) obtinguts amb tècniques com la fracturació hidràulica (fracking), que a Europa tenen una gran oposició, perquè a uns preus tan baixos, la producció no surt gaire a compte. D’altra banda, una de les víctimes de la caiguda del petroli va ser l’economia russa.
En aquest context, el Govern espanyol va millorar les seves estimacions per al 2015, fins a preveure un creixement del 2% o més, després d’estimar un tancament per al 2014 situat en més de l’1,3% i un cop tancat el 2013 amb un descens del PIB de l’1,2%. La caiguda del preu del petroli va esdevenir un factor essencial a l’hora de millorar les previsions, juntament amb les rebaixes de l’impost de la renda i de societats, que havien d’injectar uns 9.000 milions a l’economia entre el 2015 i el 2016.
Pel que fa als comptes públics, la Generalitat de Catalunya es va veure afectada per les diferents resolucions judicials que van donar la raó a Aigües de Barcelona (Agbar), en la seva impugnació del concurs per la gestió d’Aigües Ter Llobregat, adjudicada el 2012 a un consorci encapçalat per Acciona. El Govern espanyol, al seu torn, va haver de paralitzar la sortida a borsa de l’ens gestor d’aeroports, AENA. L’oferta pública de venda (OPV) del 28% del capital es va congelar per les advertències del Ministeri d’Economia per no haver-se fet un concurs públic per a escollir l’auditor que firma la carta de suport dels comptes abans de sortir a borsa.
Una nova estimació del PIB
Un canvi metodològic en el càlcul del producte interior brut (PIB) a escala europea, amb la inclusió d’estimacions de les aportacions de la prostitució i d’altres activitats il·legals, va beneficiar l’economia espanyola. Tot plegat va significar un increment del valor del 3,7% en l’àmbit europeu, i del 3,3% en l’àmbit espanyol, respecte al valor del PIB del 2010. L’Instituto Nacional de Estadística (INE) va calcular que aquestes incorporacions van elevar en 26.193 milions el PIB nominal del 2013, fins els 1,049 bilions. Segons aquestes xifres, les activitats il·legals van significar el 0,87% del total, amb dades del 2010. El tràfic de drogues va sumar 5.405 milions al PIB de base, el del 2010, mentre que la prostitució va aportar 3.783 milions.
Janet Yellen va esdevenir la primera dona que ocupa la presidència de la Reserva Federal dels Estats Units
© Federal Reserve Bank / United States Government
Als Estats Units, el president de la Reserva Federal, Ben Bernanke, es va acomiadar del càrrec amb una retallada dels estímuls econòmics per mitjà del programa de compres d’actius de 10.000 milions de dòlars. Al febrer, la seva substituta, Janet Louise Yellen, va continuar amb la reducció dels estímuls. Yellen, de 67 anys, és la primera dona que ocupa la presidència de la Reserva Federal. Doctora en Economia per la Universitat de Yale, la nova presidenta va ser fins a la seva designació vicepresidenta de la institució.
El Banc Central Europeu (BCE) va arribar al límit en la rebaixa dels tipus d’interès. Al juny, la institució dirigida per Mario Draghi va abaixar el preu oficial del diner del 0,25%, que tenia des del novembre del 2013, al 0,15%. I al setembre, envoltat de temors sobre la possibilitat de deflació a Europa, va retallar de nou els tipus d’interès fins al 0,05% i va anunciar noves mesures d’estímul, com ara l’anunci de la compra de deute, seguint l’exemple de la Reserva Federal dels Estats Units.
Tot plegat es va produir al mateix moment en què la banca europea va passar l’examen previ a l’entrada en vigor del supervisor bancari únic. Des del 4 de novembre, un total de 120 entitats financeres europees van ser supervisades pel BCE i l’Autoritat Bancària Europea (EBA), mitjançant un dels pilars de la unió bancària, el Mecanisme Únic de Supervisió (MUS). Els bancs espanyols van sortir ben parats en els resultats que es van donar a conèixer el diumenge 26 d’octubre. De les 15 entitats espanyoles analitzades (BFA-Bankia, BMN, CaixaBank, Catalunya Banc, Ibercaja Banco, Kutxabank, Liberbank, Unicaja Banco, BBVA, Banco de Crédito Social Cooperativo, Banco Popular, Banc Sabadell, Banco Santander, Banesco Holding i Bankinter) només Liberbank va suspendre, però amb un dèficit de capital mínim que ja havia cobert.
Mor Emilio Botín
Abans d’aquest darrer esdeveniment comentat de la banca, el banquer més important d’Espanya, Emilio Botín, va morir el 10 de setembre d’un infart a 79 anys. Immediatament, l’entitat va nomenar com a successora la seva filla, Ana Patricia Botín, de 53 anys, que treballava al banc des del 1988. En el moment del relleu, la nova presidenta era consellera delegada del Santander UK, des d’on va situar aquesta filial com la segona de més pes dins del grup, només superada per la del Brasil.
El 1986 Emilio Botín va substituir en la presidència del banc el seu pare, del mateix nom. Botín va provocar nombrosos terratrèmols en el sistema financer espanyol, entre els quals, al final dels anys vuitanta, hi ha el llançament de les súper cuentas. També va absorbir el Banco Central Hispano (BCH) i el Banesto, i al mateix temps va protagonitzar una intensa internacionalització de l’entitat, fins a fer del Santander un grup financer global.
Al març, Ricard Fornesa Ribó, president de "la Caixa" del 2003 al 2007, també va morir, a 82 anys. Vinculat a l’entitat financera des del 1977, Fornesa era al moment del seu traspàs president de VidaCaixa, però el càrrec que més anys va ocupar va ser el de president d’Aigües de Barcelona (Agbar), entre el 1979 i el 2006, una de les empreses participades tradicionals de "la Caixa". Sota el seu mandat, l’empresa va passar de ser una concessionària del subministrament d’aigua als anys setanta del segle passat a un conglomerat de serveis internacionalitzat.
La transformació de "la Caixa"
El 2014 va ser el de la transformació de "la Caixa" en fundació bancària, després de 111 anys d’història, a la vegada que el multimilionari mexicà Carlos Slim, el president de Telefónica, César Alierta, i l’exresponsable de la política exterior de la Unió Europea (UE), Javier Solana, van ser nomenats membres del seu patronat. La transformació en fundació, imposada per la llei de caixes d’estalvis i fundacions aprovada el 27 de desembre de 2013, va convertir aquesta fundació, presidida per Isidre Fainé, en la propietària de Criteria CaixaHolding que, al seu torn, posseeix el 58,9% de CaixaBank, tot el negoci de banca i assegurances (VidaCaixa o el 49% de SegurCaixa Adeslas), de banca internacional i les participacions a Repsol (12,9%) i Telefónica (5,2%). D’altra banda, per mitjà de Criteria controla altres participacions industrials, com ara Gas Natural (34%), Abertis (19%) o Saba Infraestructures (50,10%).
Gonzalo Gortázar va esdevenir el nou vicepresident de CaixaBank i de “la Caixa” per substituir Juan María Nin
© La Caixa
Una de les sorpreses va ser el relleu de Juan María Nin com a conseller delegat i vicepresident de CaixaBank i de "la Caixa", càrrecs que ocupava des del 2007 després de deixar el Banc Sabadell, per Gonzalo Gortázar, de 48 anys, anterior director general de CaixaBank. Per la seva banda, Antoni Massanell, de 60 anys, es va convertir en vicepresident.
Un altre pas del Grup "la Caixa", que a través de CaixaBank va adquirir el negoci de Barclays a Espanya per 800 milions d’euros, va ser convertir-se en accionista de la francesa Suez Environnement, amb una participació del 5% del capital. Criteria CaixaHolding va utilitzar la seva participació del 24% a la Societat General d’Aigües de Barcelona (Agbar) per a fer un intercanvi accionarial, a més de posteriors compres al mercat. D’aquesta manera Suez Environnement, que ja tenia el 75%, va passar a controlar el 100% d’Agbar. Al seu torn, el grup presidit per Isidre Fainé es va comprometre a comprar el 15% d’Aigües de Barcelona, la societat que gestiona el cicle integral de l’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona. D’aquesta manera, Agbar va passar a tenir el 70% d’aquesta societat en lloc del 85%; l’ens Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), el 15%, i "la Caixa", per mitjà de Criteria, el 15% restant.
Dins de la reestructuració del sector financer, el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) va aconseguir vendre, al tercer intent, Catalunya Banc, hereva de l’antiga Catalunya Caixa, l’adjudicació d’algunes de les hipoteques de la qual va ser sotmesa a investigació. L’adjudicatari va ser el BBVA, que es va comprometre a pagar prop de 1.187 milions en una subhasta en la qual també van participar el Banco Santander i CaixaBank. El BBVA va oferir un 50% més que els seus competidors. L’operació va suposar que els contribuents perdien més d’11.000 milions injectats a l’entitat, la quarta més gran d’Espanya i beneficiària d’aportacions públiques per més de 12.000 milions.
L’escàndol de les targetes de Caja Madrid
Al final del 2013, després de comparèixer en la comissió d’investigació sobre la desaparició de les caixes al Parlament de Catalunya, l’expresident de Bankia, Rodrigo Rato, que fou vicepresident d’Economia en el Govern de José María Aznar i també director gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), va protagonitzar l’escàndol de les targetes "opaques" dels consellers i directius de l’antiga Caja Madrid i de Bankia, juntament amb l’expresident de la caixa madrilenya, Miguel Blesa. Un total de 86 antics consellers i directius van gastar més de 15 milions d’euros en despeses personals per mitjà de les targetes de l’antiga caixa i, posteriorment, del banc, durant el període 2003-2012. L’escàndol, destapat arran d’una auditoria encarregada per l’equip que va substituir Rato en la direcció de Bankia el 2012, encapçalat per José Ignacio Goirigolzarri, va provocar l’expulsió o la baixa com a militants dels afectats, que representaven tant partits polítics com sindicats o patronals. El jutge Fernando Andreu va imposar fiances civils de 16 milions per a Miguel Blesa, que fou president de Caja Madrid (1996-2009), i de tres milions per a Rato, el principal executiu des del desembre del 2009 fins al maig del 2012.
Investigada la sortida a borsa de Bankia
Rato també va haver de sortir a defensar-se després de fer-se públic un informe de pèrits del Banc d’Espanya, a petició del jutge de l’Audiència Nacional que instrueix el "cas Bankia", Fernando Andreu, en què es va revelar que els comptes amb què l’entitat havia sortit a borsa, al juliol del 2011, estaven maquillats. L’informe destacava que aquesta documentació del 2010 i del 2011 de Bankia i de la seva matriu, BFA, així com les xifres reformulades per José Ignacio Goirigolzarri no reflectien "la imatge fidel" de l’entitat. Amb la sortida a borsa, el banc va recaptar més de 3.000 milions. Tanmateix, un any després, va protagonitzar el rescat bancari més gran de la història espanyola, amb més de 27.000 milions d’euros.
Tampoc Miguel Blesa, l’expresident de Caja Madrid, es va escapar de la polèmica. El Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) va decidir condemnar a 17 anys i mig d’inhabilitació el jutge Elpidio José Silva per la seva instrucció per la compra del City National Bank of Florida el 2008 ("cas Blesa"), durant la qual va enviar l’executiu a la presó en dues ocasions. De totes maneres, l’expresident de Caja Madrid és investigat per nombroses possibles irregularitats, a més de la mencionada: per les targetes concedides a directius i consellers, per la concessió de crèdits al Grup Marsans i per la venda de participacions preferents a particulars.
Per la seva banda, l’antiga cúpula de Caixa Penedès també va passar pels tribunals. El jutge de l’Audiència Nacional, José María Vázquez Honrubia, va condemnar a dos anys de presó l’exdirector general, Ricard Pagès, i els exdirectius Manuel Troyano, Santiago José Abella i Juan Caellas, en considerar que els quatre, juntament amb l’exdirector de Recursos Humans Jaume Jorba, ja mort, es van autoconcedir 31,6 milions d’euros en plans de pensions i diferents pòlisses. Tots ells van tornar els diners i no van haver d’anar a la presó.
Els Núñez, a la presó
Els que sí que van entrar a la presó van ser l’expresident del FC Barcelona, Josep Lluís Núñez, de 83 anys; i el seu fill, del mateix nom, de 55 anys. El jutge va imposar el compliment d’una condemna de dos anys i mig, després de rebutjar l’execució provisional a l’espera d’un indult. L’Audiència de Barcelona va condemnar, al juliol del 2011, l’expresident blaugrana i propietari de Núñez y Navarro i el seu fill a sis anys de presó per subornar inspectors d’Hisenda perquè fessin els ulls grossos en les seves revisions i d’aquesta manera evitar el pagament d’impostos dels beneficis obtinguts a través de la seva empresa.
El Tribunal Suprem va rebaixar posteriorment la condemna a dos anys i dos mesos, al·legant les dilacions indegudes a la macrocausa judicial. Davant de tot això, els Núñez van sol·licitar l’indult i van reclamar que mentrestant se suspengués el seu ingrés a la presó. L’Audiència, al marge de considerar inviable l’indult, va al·legar que l’anomenat "cas Hisenda" en què participaren els Núñez va ser "el de més gran rellevància de corrupció conegut en la història judicial de Catalunya". A diferència dels Núñez, qui sí va ingressar voluntàriament a la presó, per complir els sis anys i deu mesos a què va ser condemnat pel mateix cas, va ser l’exinspector en cap d’Hisenda a Catalunya, Josep Maria Huguet. Pel mateix procés també van ser condemnats uns altres quatre funcionaris de l’Agència Tributària estatal a penes d’entre sis anys i sis mesos.
Emergeix l’engany de Gowex
L’empresa Gowex el dia que va entrar a cotitzar al Mercado Alternativo Bursátil (MAB)
© Gowex
Al juliol va esclatar un altre dels grans escàndols de l’any, protagonitzat per l’empresa Gowex, que cotitzava al Mercado Alternativo Bursátil (MAB). Després de desplomar-se el valor de les accions a conseqüència d’un informe fet per Gotham City Research en què s’advertia de les manipulacions comptables de la companyia, Jenaro García Martín, el fundador de l’empresa dedicada a proporcionar el servei de Wi-Fi, va admetre que havia falsejat els comptes durant deu anys. Com a conseqüència de tot plegat, el jutge de l’Audiència Nacional, Santiago Pedraz, va obrir el cas i li va imposar una fiança de 600.000 euros.
D’altra banda, l’any va començar amb la paralització de les obres del Canal de Panamà, a càrrec del consorci Grupo Unidos por el Canal (GUPC), del qual formava part la constructora Sacyr, pels sobrecostos en les obres d’ampliació. Després de mesos de discussions i la mediació del Govern espanyol, finalment es van reprendre els treballs. L’acord signat amb l’Autoridad del Canal del Panamá (ACP) va establir que les dues parts aportessin 100 milions de dòlars per a reiniciar les obres de la infraestructura. També es va facilitar que el consorci utilitzés la fiança de 400 milions de dòlars per mitjà de l’asseguradora Zurich North America, com a aval per a buscar finançament, entres altres pactes. GUPC i l’ACP van entrar al final del 2013 en una intensa disputa sobre qui havia d’assumir els 1.600 milions de dòlars de sobrecost respecte del projecte original, estimat inicialment en 5.250 milions de dòlars.
Mor el president d’El Corte Inglés
Dimas Gimeno va passar a ser el president d’El Corte Inglés, després de la mort del seu oncle Isidoro Álvarez
© El Corte Inglés
El món empresarial va viure la mort d’Isidoro Álvarez Álvarez (79 anys), president d’El Corte Inglés. El va substituir el seu nebot Dimas Gimeno, de 39 anys, des del 2013 director general de la companyia.
Álvarez, que a la darrera junta d’accionistes a l’agost va donar el tret de sortida a la internacionalització del grup, era president d’El Corte Inglés i del Patronato de la Fundación Ramón Areces, des del 1989, quan va ser designat per a aquests càrrecs pel seu oncle segon, amb qui va compartir la dedicació al comerç. Álvarez va entrar a treballar als grans magatzems quan tenia tan sols 18 anys. Va ser nomenat conseller amb 24 anys i conseller i director general amb 31. Va ser el responsable de la modernització de la cadena i l’ampliació de la cartera de negoci, des de l’alimentació fins als serveis tecnològics. Una de les grans fites va ser la compra de Galerías Preciados, el seu gran competidor, el 1995. Álvarez també va dirigir l’expansió territorial i l’obertura dels dos primers establiments d’El Corte Inglés fora d’Espanya, a Portugal.
Un altre decés va ser el de Miguel Boyer, el qual va ser ministre d’Economia en el primer Govern socialista de Felipe González i l’artífex de l’expropiació del grup RUMASA, de la família Ruiz-Mateos. També va morir l’economista David Taguas, president de la patronal de constructores SEOPAN i responsable de l’Oficina Econòmica del president del Govern espanyol, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero. També un predecessor seu, José Barea, director de l’Oficina Pressupostària de la Presidència del Govern en l’etapa de José María Aznar, va morir al setembre.
General Electric es queda una part d’Alstom
En el sector industrial europeu, la nord-americana General Electric va protagonitzar una de les grans operacions de l’any en comprar el negoci energètic de l’empresa francesa Alstom. El Govern francès va imposar les seves condicions i, fins i tot, va intentar una operació protagonitzada per l’empresa alemanya Siemens, que finalment va fracassar.
A Catalunya, durant un exercici en què grups com Freixenet o Puig van complir el seu primer segle de vida, la planta de Panrico a Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental) va reprendre al desembre la seva activitat al cap de tretze mesos d’estar paralitzada i de viure la vaga més llarga de la història d’Espanya.
Durant l’exercici també es va produir una forta concentració al mercat de les telecomunicacions. Al marge de l’operació amb què Telefónica va obtenir la major part de Digital+, l’empresa de telefonia francesa Orange va llançar una oferta de 3.400 milions per comprar Jazztel, i Vodafone va adquirir Ono per 7.200 milions d’euros.
Per la seva banda, Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) va deixar d’estar controlada per Esther Koplowitz i la seva família, després d’una ampliació de capital amb la qual el magnat mexicà Carlos Slim va rescatar la companyia i va adquirir el 25,6% del capital. Koplowitz i la seva família van reduir la seva participació fins el 22,43%.
A més, es va produir la fusió entre IDC Salud, propietat del fons CVC, i el grup Quirón. Com a resultat d’aquesta unió, IDC va passar a controlar el 61% de Quirón després de comprar-li la participació a Doughty Hanson. La família Cordón, fundadora de Quirón, va continuar en el capital del nou grup, el més gran de sanitat privada, amb 40 hospitals, més de 30 centres sanitaris, sis centres residencials i un institut de recerca.
Per la seva banda, la biotecnològica catalana Oryzon va donar el gran salt en signar un acord amb la farmacèutica suïssa Roche, mitjançant el qual aquesta va pagar 15 milions per la llicència de dues patents que inclouen una molècula per a tractar la leucèmia mieloide aguda.
Al mateix temps, la companyia catalana Cata, pertanyent a CNA Group, va comprar els actius de la cooperativa basca Fagor Electrodomésticos. El jutjat mercantil número 1 de Sant Sebastià es va inclinar per l’oferta d’aquesta empresa, que era de 42,5 milions; a més es va comprometre a crear 1.954 llocs de treball. Amb aquesta decisió va acabar el procés d’adjudicació de Fagor, que havia presentat concurs de creditors al final del 2013.
No va ser l’únic grup en crisi ja que la cadena hotelera Husa, de la família Gaspart, a través de la societat Hostelería Unida, va presentar concurs de creditors. El deute d’aquesta societat, la més gran del grup, superava els 200 milions d’euros.
El concurs de Spanair, declarat culpable
D’altra banda, el jutjat mercantil número 10 de Barcelona va declarar culpable el concurs de l’aerolínia Spanair, que va fer fallida al gener del 2012. El jutge també va condemnar tots els membres del consell d’administració, les empreses que els representaven i la societat pública de la Generalitat, Avançsa, com a administradora de fet de la companyia, a pagar solidàriament 10,8 milions d’euros com a conseqüència de la declaració de culpabilitat.
A més, va decretar dos anys d’inhabilitació per a la gestió de "patrimonis aliens" per a la majoria dels directius implicats. Tot plegat afectava l’expresident de l’aerolínia i exvicepresident del FC Barcelona i actual conseller delegat del Manchester City, Ferran Soriano, i els consellers Michael Szucs (SAS), Miquel Martí (Moventia), Jordi Bagó (Grup Sehrs), Josep Maria Benet (Mediapro), Josep Mateu (RACC), Karl Mats Erik Lönqvist (SAS) i Benny Zakrisson. Ni Joan Gaspart (Turisme de Barcelona), ni Manuel Albanell (Catalana d’Iniciatives) ni Agustí Cordón (Fira de Barcelona) van ser inhabilitats, malgrat que les seves empreses sí que hauran de fer front al pagament dels 10,8 milions en concepte de "dèficit concursal". Al final d’any, el Parlament de Catalunya va acordar crear una comissió d’investigació sobre les possibles responsabilitats polítiques per la fallida de Spanair.
Repsol tanca el capítol argentí
Repsol va acordar amb l’Argentina una indemnització amb bons sobirans per l’expropiació d’YPF
© Repsol
Repsol va aconseguir tancar la seva pugna amb el Govern de l’Argentina per l’expropiació d’YPF. Finalment, va arribar a un acord amb Buenos Aires per al cobrament d’un mínim de 3.384 milions d’euros (4.670 milions de dòlars) d’indemnització a través de bons sobirans. Immediatament, la companyia presidida per Antoni Brufau va vendre els títols i va incrementar substancialment la seva liquiditat, va repartir un dividend extraordinari de 1.324 milions d’euros i va començar a estudiar noves adquisicions. En aquest context, va fer una oferta de més de 10.000 milions (deute inclòs) per la canadenca Talisman Energy. Al seu torn, la petroliera mexicana Pemex, que discrepava de la gestió a Repsol, va sortir finalment del capital després de ser-ne accionista durant vint-i-cinc anys.
Per la seva banda, la seva participada, Gas Natural, va llançar una oferta pública de compra de la xilena Compañía General de Electricidad (CGE), l’operació més gran del grup fora de l’Estat espanyol. Aquesta operació va acabar amb èxit, ja que Gas Natural va adquirir el 96,50% del capital. Incloent-hi el deute, l’operació va tenir un valor d’uns 6.000 milions d’euros.
També al sector energètic, la companyia italiana Enel va reduir la seva participació a Endesa –del 92% al 70,14%–, després de tancar una oferta pública de venda (OPV) per valor de més de 3.000 milions d’euros. Prèviament, la companyia Endesa va aprovar el repartiment del dividend més gran de la història empresarial espanyola, amb un total de 14.600 milions d’euros, a raó de 7,79 euros per acció. D’aquesta suma, un total de 8.252 milions van provenir de la venda a Enel dels actius d’Endesa a Llatinoamèrica.
El Govern espanyol va reformar el rebut de la llum i entrà en vigor un nou sistema de facturació basat en el fet que una part del rebut es calcula amb el preu de mercat de cada hora
© Fototeca.cat
Tot plegat es va produir el mateix exercici en què l’empresa energètica alemanya E.ON es va retirar d’Espanya i de Portugal amb la venda dels seus actius per 2.500 milions al fons australià Macquarie i a un altre fons propietat de Kuwait. Les reformes en el sector energètic del Govern espanyol hi van contribuir. A més de la retallada de 1.700 milions a la retribució de les energies renovables, va entrar en vigor un nou sistema de facturació de la llum basat en el fet que una part del rebut es calcula amb el preu de mercat de cada hora.
Aquesta fórmula va substituir el sistema de subhastes trimestrals suspès pel mateix Govern, al desembre del 2013, per la pujada de preus que suposava. Com que per a funcionar correctament calen comptadors digitals i telegestió, el sistema va començar aplicant un patró de consum mitjà per als consumidors, mentre que les companyies tenen fins el 2018 per canviar tot el parc de mesuradors.