Música clàssica
L’Orquestra Filharmònica de Berlín va crear el seu propi segell discogràfic amb el llançament de la versió integral de les simfonies de Robert Schumann
© Attila Hartwig / Berliner Philharmoniker
Les noves tecnologies i les immenses possibilitats que internet ofereix com a eina de difusió musical estan transformant els hàbits de consum cultural i marquen el camí cap a un nou escenari virtual que guanya cada dia milers d’adeptes a tot el món. Les principals orquestres i els teatres d’òpera, a més de crear els seus propis segells discogràfics per a difondre les seves activitats, han multiplicat la seva presència a la xarxa. En aquesta autèntica revolució digital, l’Orquestra Filharmònica de Berlín va fer un pas gegantí en anunciar una nova etapa en la seva història: després d’un segle col·laborant amb les multinacionals més importants del món, la mítica formació alemanya, que ja emet la seva temporada amb la plataforma Digital Concert Hall, gravarà en exclusiva per al seu propi segell discogràfic, el nou Berliner Philharmoniker Recordings. El primer llançament que va fer va ser la versió integral de les simfonies de Robert Schumann, dirigides per Simon Rattle, el director titular de l’orquestra.
El tenor Jonas Kaufmann, el divo mediàtic del moment, va multiplicar la seva presència en l’escena internacional
© Gregor Hohenberg / Sony Music
En el panorama de l’òpera, el tenor Jonas Kaufmann va multiplicar la seva presència en l’escena internacional de manera espectacular, convertit en el divo mediàtic per excel·lència, mentre que, entre les veus femenines, hi van regnar la soprano russa Anna Netrebko, la mezzosoprano nord-americana Joyce DiDonato i la mezzosoprano italiana Cecilia Bartoli. Curiosament, el planter de tenors d’Amèrica Llatina va continuar produint divos de primera: el tenor peruà Juan Diego Flórez va dominar l’escena com a màxim tenor belcantista i el jove tenor mexicà Javier Camarena va saltar a la fama després d’aconseguir èxits en teatres com el Metropolitan Opera House, de Nova York, on, al mes d’abril, substituint precisament Flórez, va aixecar el públic amb els seus espectaculars aguts a La Cenerentola, en què va arribar a bisar l’ària capital de la gran òpera de Gioacchino Rossini. Uns quants mesos després, al novembre, va entusiasmar de tal manera el públic del Teatro Real de Madrid que es va veure obligat a bisar l’ària de La fille du régiment, de Gaetano Donizetti, amb els seus famosos nou dos de pit, que van tenir ampli ressò en les xarxes digitals.
El Metropolitan de Nova York també va saltar al primer plànol de l’actualitat internacional a causa del conflicte que va provocar l’estrena, el 20 d’octubre, de La mort de Klinghoffer, òpera del compositor nord-americà John Adams i amb llibret d’Alice Goodman que tracta sobre el segrest, el 1985, del creuer Achille Lauro per un grup armat de palestins. El cas va acabar amb un mort, Leon Klinghoffer, el qual havia emprès aquest viatge per celebrar el 58è aniversari de la seva esposa, malalta de càncer terminal. Tant la família com les organitzacions jueves van mostrar la seva repulsa davant una obra que consideren que enalteix els terroristes, amb accions de protesta als carrers i a l’interior del coliseu novaiorquès, encara que, al final, la representació es va tancar amb una llarga ovació a l’obra d’Adams per la seva qualitat artística.
A la ciutat sueca d’Umeå es va presentar un espectacular muntatge d’Elektra signat per Carlus Padrissa, de La Fura dels Baus
© Mats Bäcker / Umeå 2014
La commemoració del 150è aniversari del naixement del compositor alemany Richard Strauss va marcar l’actualitat al món simfònic i operístic. La ciutat sueca d’Umeå, a 300 km del cercle polar àrtic i capital europea de la cultura 2014, juntament amb Riga, va estrenar, a l’agost, un espectacular muntatge d’Elektra, signat per Carlus Padrissa, de La Fura dels Baus, presidit per una monumental tomba d’Agamèmnon de 100 metres de longitud, situada en una antiga caserna militar. Tot evocant les mil·lenàries representacions en els teatres grecs, Padrissa va usar com a il·luminació natural el cel vermell de la posta de sol i va continuar sota un jaç de brillants blaus del crepuscle polar, per acabar en la total foscor de la nit profunda. Dirigit musicalment per Rumon Gamba, la producció de la Norrlandsoperan va tenir com a protagonista la soprano Ingela Brimberg. Una altra gran funció d’Elektra, dirigida per Christian Thielemann, va encapçalar el capítol d’enregistraments editats amb motiu de l’any Strauss. En l’àmbit musical i teatral, el màxim assoliment també va portar la signatura de Thielemann, responsable d’un gran muntatge d’Arabella al Festival del Salzburg, amb la soprano Renée Fleming.
Daniel Barenboim va començar el curs musical amb un extraordinari concert d’Any Nou al capdavant de l’Orquestra Filharmònica de Viena. El famós pianista i director d’orquestra de triple nacionalitat –argentí, israelià i espanyol–, va fer història al teatre Colón de Buenos Aires amb una memorable trobada amb la pianista argentina Martha Argerich i, el 9 de novembre, va actuar a la jornada commemorativa del 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín, dirigint un programa que va culminar amb l’emblemàtica "Oda a l’alegria" de la Novena Simfonia, de Ludwig van Beethoven.
El letó Andris Nelsons va ser l’encarregat de substituir Claudio Abbado al capdavant de l’Orquestra del Festival de Lucerna
© Priska Ketterer / Lucerne Festival
El Festival de Lucerna, marcat per l’exemplar treball de Claudio Abbado i Pierre Boulez al capdavant de l’orquestra i l’acadèmia del festival suís, respectivament, va haver de fer significatius canvis després de la mort d’Abbado i dels problemes de salut de Boulez, i va encomanar els seus respectius concerts al director letó Andris Nelsons i al britànic Simon Rattle, que va dirigir l’estrena mundial d’El silenci de les sirenes, de la compositora sud-coreana Unsuk Chin. La presència amb tres programes diferents de Gustavo Dudamel i l’Orquestra Filharmònica de Viena va marcar un llistó de qualitat difícil d’igualar.
El Teatro Real de Madrid es va apuntar un èxit mediàtic internacional amb l’estrena, el 28 de gener, de l’òpera Brokeback Mountain, del compositor nord-americà Charles Wuorinen, a partir d’una història d’Annie Proulx, òpera que va aconseguir una àmplia difusió en la seva adaptació cinematogràfica. El muntatge, dirigit escènicament per Ivo van Hove i musicalment per Titus Engel, és un dels últims projectes encarregats per Gerard Mortier.
El món de la direcció orquestral va perdre quatre grans figures. Dues representaven la gran tradició, com l’italià Claudio Abbado (Milà, 26 de juny de 1933 – Bolonya, 20 de gener de 2014), que va marcar època al Teatro alla Scala, de Milà, amb les seves magistrals interpretacions d’òperes de Giuseppe Verdi, i en la seva àmplia trajectòria va ser titular de l’Òpera de Viena, successor de Herbert von Karajan al capdavant de l’Orquestra Filharmònica de Berlín i impulsor de formacions com The Chamber Orchestra of Europe, l’orquestra de joves Gustav Mahler i l’Orquestra Mozart. Beethoven, Mozart, Mendelssohn, Schubert, Mússorgski, Verdi, Wagner, Berg i Nono van centrar el seu ampli repertori. L’altre, el director, violinista i compositor nord-americà d’origen francès Lorin Maazel (Neully-sur-Seine, 6 de març de 1930 – Castleton Farms, Virgínia, 13 de juliol de 2014) es va mantenir durant més de mig segle a l’elit amb una tècnica enlluernadora. Destaca la seva labor amb l’Orquestra de Cleveland i la Filharmònica de Nova York, i la seva relació amb l’Orquestra del Palau de les Arts Reina Sofia, de València, que va convertir en una orquestra de primera línia mundial. Va ser un nen prodigi, que va dirigir els seus primers concerts a 9 anys, i en la seva prolífica carrera va dirigir més de 150 orquestres en més de 5.000 concerts i 300 enregistraments. Beethoven, Mahler, Sibelius i Strauss van ser alguns dels seus autors predilectes i va aconseguir molta popularitat amb les seves onze actuacions com a director del concert d’Any Nou a Viena.
Les altres dues figures desaparegudes van ser pioneres del moviment historicista que ha descobert a milions de melòmans l’encant de la interpretació amb instruments originals i criteris d’època. Es tracta del flautista barroc i director d’orquestra holandès Frans Brüggen (Amsterdam, 30 d’octubre de 1934 – 13 d’agost de 2014), que el 1981 va abandonar la seva carrera com a flautista per fundar l’Orquestra del Segle XVIII, amb la qual va enregistrar i difondre en gires i concerts les seves interpretacions de les obres mestres de Bach, Haydn, Mozart i Beethoven. I també del clavecinista i director britànic Christopher Hogwood (Notthingham, 10 de setembre de 1941 – 24 de setembre de 2014), amb un repertori també centrat en el barroc i el classicisme, el qual va fundar el 1973 una de les formacions que va obrir el camí al moviment historicista, l’Academy of Ancient Music.
També el món de l’òpera va lamentar la pèrdua de dues llegendàries veus italianes. D’una banda, la centenària soprano Magda Olivero (Saluzzo, 25 de març de 1910 – Milà, 8 de setembre de 2014), una de les intèrprets de referència de l’escola verista, especialment cèlebre per la creació que va fer d’Adriana Lecouvreur a l’òpera homònima de Francesco Cilea. Encara que es va retirar de l’escena el 1981, va mantenir una constant activitat en concursos de cant, especialment amb el Concurs Internacional Francesc Viñas de Barcelona. De l’altra, el tenor Carlo Bergonzi (Vidalezo di Polesine Parmense, 13 de juliol de 1924 – Milà, 25 de juliol de 2014), que ha passat a la història com a intèrpret de referència de Verdi i un dels cantants més grans del segle XX. Va iniciar la seva carrera el 1948 com a baríton i tres anys més tard obtenia el seu primer gran èxit com a tenor protagonista d’Andrea Chénier, d’Umberto Giordano. Per la seva refinada tècnica i el seu impecable fraseig es va convertir en model de perfecció per a diverses generacions de cantants.
Música popular
El 2014 va ser l’any de les gires mundials d’icones pop com Lady Gaga, Beyoncé i Miley Cyrus, i dels celebrats discos de creadors catalans de prestigi com Sílvia Pérez Cruz, Maria Rodés o Sanjosex. També es va celebrar un important tour mundial, el dels Rolling Stones, que finalment no van actuar a Catalunya, i van reaparèixer figures de l’escenari comercial espanyol com Pablo Alborán o Estopa. També va ser l’any que va emmarcar l’activitat de creadors emergents i, alhora, es van succeir aniversaris i distincions de veterans com Raimon i Albert Pla. Un exercici de contrastos, d’èxits sonors en el circuit de gran format i de dificultats en el dia a dia dels músics que s’aparten dels corrents centrals del consum.
Aquesta és una de les tendències de fons del mercat musical, un creixent distanciament entre les dues lligues, la dels astres comercials i la resta. De la mateixa manera que les desigualtats econòmiques en la societat han tendit a augmentar els darrers anys, també ho ha fet la distància entre el selecte grup de figures musicals que omplen grans recintes i els picapedrers dels clubs. El sector de la música en directe, on des de fa uns quants anys es concentra el negoci, donada la davallada del mercat discogràfic, va continuar resistint la crisi del consum i l’augment de l’IVA (que, el 2012, va passar del 8% al 21%), però els grans ho van fer en millors condicions que els petits.
En l’escena catalana, els protagonistes del relleu generacional que es va produir un lustre enrere van continuar ben actius, tret d’algunes excepcions (el grup Antònia Font es va separar al final del 2013), alhora que es van dedicar a reformular el seu discurs sonor, buscant l’accent personal i evitant l’encasellament en una estètica sonora inamovible. Ho van fer davant d’un públic que, en bona mesura, va incorporar com a normal l’hàbit de consumir música en català, i que no necessàriament esperava l’esclat d’un fenomen popular per mantenir l’oïda atenta a les noves propostes. Hi va haver artistes que van establir una marca pròpia, una identitat, per damunt de l’adscripció a un gènere determinat.
La Iaia va endisar-se en un expansiu electropop a On és la màgia?
© Andreu Ribas
El cas més remarcable és el de Sílvia Pérez Cruz, que va sorprendre a cada pas, ja fos apropant-se al nou flamenc, a la música llatina, al jazz o a l’experimentació pop, i que va tornar a conquistar el públic i els mitjans amb el disc Granada, un recull de cançons alienes (amb firmes com Lluís Llach, Leonard Cohen o Fito Páez), enregistrades des d’un enquadrament extremista, en un format nu, assentat en la guitarra del seu còmplice Raül Fernández Miró, Refree. Altres artistes d’aquesta escena van fer girs atrevits, com Maria Rodés amb Maria canta copla, revisió heterodoxa d’aquest gènere andalús, i La Iaia, endinsant-se en un expansiu electropop a On és la màgia? També van sorprendre els dos cantautors pop més celebrats de la Bisbal, Mazoni i Sanjosex; el primer, canviant la guitarra pel sintetitzador electrònic a Sacrifiqueu la princesa, i el seu conciutadà, explorant el seu perfil més extravertit a Festival.
La comarca d’Osona es va mostrar molt activa com a laboratori pop amb l’aparició d’una destacable fornada de creadors inquiets com ara Mates Mates
© Famèlic / Mates Mates
L’any va estar ple de llançaments d’artistes que han assentat un perfil propi a l’escena pop, com Mishima (L’ànsia que cura), Els Amics de les Arts (Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure), Anna Roig i L’ombre de ton chien (Un pas i neu i un pas), Marc Parrot (Sortir per la finestra), Pau Vallvé (Pels dies bons), Joan Colomo (La fília i la fòbia), Renaldo & Clara (Fruits del teu bosc) i la formació valenciana Senior i el Cor Brutal (El poder de voler), entre d’altres. La música més propera al mestissatge i la festa major va tenir com a protagonista Txarango, grup que va publicar el seu tercer disc, Som riu, i entre els nous cantautors va despuntar Cesk Freixas amb Protesta. Molts d’aquests grups van mostrar els nous treballs en festivals que s’han anat decantant cap a l’escena catalana, com ara el naixent Strenes, de Girona, l’Altaveu, de Sant Boi de Llobregat, i el Mercat de Música Viva de Vic. En aquest sentit, la comarca d’Osona es va mostrar molt activa com a laboratori pop, aportant una destacable fornada de creadors inquiets com ara Mates Mates, Germà Aire, Ohios, Univers, Furguson i els cantautors indie Joana Serrat, Roger Usart i Núria Graham.
Entre els artistes amb més trajectòria, cal parlar del cinquantè aniversari de carrera de Joan Manuel Serrat, que ho va celebrar amb la capsa de quatre discos Antología desordenada ; del retorn de Manolo García, l’excantant d’El Último de la Fila, amb el rocker Los días intactos, i del treball acústic d’Estopa, Esto es Estopa. Pel que fa a les cançons d’autor, hi ha novetats com Cançons d’amor i anarquia, de Joan Isaac; Canta Moustaki, vol. 2, de Marina Rossell, i Allau d’estrelles solitàries, de Xavier Baró. D’altra banda, Raimon va esdevenir el primer cantautor que ha obtingut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, concedit per Òmnium Cultural. També va ser l’any del retorn d’artistes com Pegasus, Coses, Elefantes i Pere Gené, l’excantant de Lone Star. Adrià Puntí va recuperar la forma amb la gira d’Incompletament Puntí, i Gerard Quintana es va aliar amb el guitarrista Xarim Aresté, exlíder de Very Pomelo. Albert Pla va celebrar vint-i-cinc anys de carrera al festival Acústica de Figueres, i l’Orquestra Plateria va iniciar la seva gira de comiat. També van acomiadar-se els valencians Obrint Pas i Orxata Sound System, i els gironins The Pepper Pots.
El cantant i compositor malagueny Pablo Alborán va publicar el seu disc Terral
Pel que fa al terreny musical espanyol, el triomfador dels darrers anys, el jove cantant i compositor malagueny Pablo Alborán, va publicar el seu tercer disc d’estudi, Terral, i es van registrar nous treballs d’artistes com ara Miguel Bosé (Amo), Marlango (El porvenir) i Fito & Fitipaldis (Huyendo conmigo de mí). Hi va haver retorns als escenaris de Los Toreros Muertos i Cristina Lliso (excantant d’Esclarecidos), i una associació celebrada, la del cantautor folk-rock Quique González amb l’exguitarrista del grup 091, José Ignacio Lapido. Van publicar discos artistes de l’àmbit independent com ara Nacho Vegas, Single (duet format per antics membres dels bascos Le Mans), Los Punsetes, León Benavente i Lorena Álvarez, i va despuntar una cantant neoflamenca oberta a l’experimentació, Rocío Márquez. Pel que fa a la cançó d’autor, cal parlar d’un parell d’aniversaris, el cinquantè de carrera de Paco Ibáñez, amb la gira Vivencias, i el vintè de Jabier Muguruza amb Beste hogei, així com del retorn d’Ismael Serrano amb La llamada.
Jabier Muguruza va presentar el seu vintè treball, Beste hogei
© Xavier Mercadé
En l’esfera pop internacional, un dels llançaments més esperats va ser el de U2, que, després de diversos ajornaments, va veure la llum al final d’any amb el títol de Songs of Innocence, tot estrenant productor, Danger Mouse. Bruce Springsteen va fondre cançons noves i revisions de cançons conegudes a High Hopes. Prince va donar senyals de vida per partida doble amb els àlbums Art Official Age i Plectrumelectrum, alhora que Michael Jackson va tornar a l’actualitat, cinc anys després de la seva desaparició, amb Xscape, que incloïa una peça inèdita, Love Never Felt so good, enregistrada amb Paul Anka. El cant de Thriller també va ser notícia a través d’una nova antologia de Queen, Queen Forever, amb enregistraments inèdits, entre els quals figurava There Must Be More To Life Than This, fent duet amb Freddie Mercury. Una altra icona dels anys setanta, Pink Floyd, va reaparèixer fugaçment amb The Endless River, un disc basat en sessions del 1993, anunciat pels seus integrants com l’obra pòstuma de la formació. Altres veterans que van publicar novetats destacades són Robert Wyatt, Marianne Faithfull i Scott Walker.
En els corrents de caràcter més alternatiu va destacar l’estrena en solitari de Damon Albarn, cantant de Blur, amb Everyday Robots, així com el disc de retorn de Pixies, Indie Cindy, el primer amb cançons noves en vint-i-tres anys, i el nou treball de Morrissey, l’excantant de The Smiths, World is None of Your Business. La tèrbola diva pop Lana del Rey va publicar Ultraviolence i Jack White, ex The White Stripes, es va mostrar en solitari amb Lazaretto, alhora que van lliurar discos destacats artistes com ara St. Vincent, Micah P. Hinson, Joe Henry, Eels, Sun Kil Moon, Swans i Joe Henry. Pel que fa als artistes en desenvolupament, van ser treballs ben acollits el de les neocantautores Sharon van Etten i Jolie Holland, el de la cantant de rock Imelda May i el del creador pop experimental Owen Pallet, així com el de la revelació del cantant belga, d’arrels ruandeses, Stromae.
Pel que fa als concerts internacionals celebrats a casa nostra, els Rolling Stones van obligar els catalans a viatjar a Madrid o París per veure’ls, i l’Estadi Olímpic va acollir un únic concert el 2014, el del grup pop per a adolescents One Direction, en la gira Midnight Memories. Molta més activitat va registrar el Palau Sant Jordi, recinte cobert i amb capacitat per a 18.000 persones, per on va passar el veterà grup Depeche Mode, pioner del synth-pop, tot presentant el disc Delta Machine, així com el cantant i pianista Elton John, en la gira del quarantè aniversari de Goodbye Yellow Brick Road. El crooner Michael Bublé va mostrar To Be Loved i Iron Maiden va recrear els seus clàssics del heavy metal. I tres populars veus pop femenines també van passar pel mateix escenari la molt jove Miley Cyrus, amb l’estrident posada en escena de Bangerz, l’estrella freaky oficial, Lady Gaga, passejant el disc Artpop, i una supervivent dels hit parades mundials, Kylie Minogue, amb Kiss Me Once. En altres recintes de Barcelona van actuar veterans com Bryan Ferry, John Mayall, Marianne Faithfull i Steve Hackett (l’exguitarrista de Genesis), figures de la cançó europea com Adamo, Nana Mouskouri, Paolo Conte i, per primera vegada, Carla Bruni i Vanessa Paradís, així com talents de nova planta com John Legend, Crystal Fighters, Cat Power i James Blake.
El Sónar va reunir alguns dels representants més destacats de la música electrònica, com Röyksopp
© O. Garcia / Sónar
Però el 2014 va ser un any de festivals, en què les marques consolidades van haver de competir amb noves iniciatives de signe i sort molt diversos. Els grans festivals del circuit van mantenir el seu poder. El Primavera Sound, al Fòrum, amb un cartell orientat cap al rock alternatiu i coronat per Pixies, Nine Inch Nails, Arcade Fire i Caetano Veloso, va reunir 190.000 persones, 20.000 més que l’any anterior, i la cita electrònica del Sónar, als recintes firals de Montjuïc i Gran Via 2, que va acollir Massive Attack, Chic i Röyksopp, va arribar a les 109.000, la segona xifra més elevada de la seva història, només per sota dels 121.000 del 2013. La tercera convocatòria més important, el Cruïlla BCN, al Fòrum, va reunir 36.000 persones amb un programa eclèctic en què van figurar Damon Albarn, Jack Johnson i Calle 13, entre d’altres. També van sorgir nous festivals, entre els quals el que va aplegar més públic va ser el Canet Rock, actualització del festival que es va celebrar entre el 1975 i el 1978 en el mateix recinte, el Pla d’en Sala. Unes 25.000 persones van exhaurir-ne les entrades per veure artistes catalans com Gerard Quintana, Manel, Mishima, Els Amics de les Arts i Txarango. Un altre nou aparador, el Vida Festival, de Vilanova i la Geltrú, relleu del desaparegut Faraday, va programar Lana del Rey, Rufus Wainwright i Yo La Tengo. El heavy metal va inspirar els seus propis nous aparadors: el Rock Fest BCN, a Can Zam (amb Manowar i Twisted Sister) i el BCN Metal Festival, al Poble Espanyol (amb Within Temptation i Paradise Lost). Però no tot van ser flors i violes: un festival debutant, Jiwapop, a Montcada i Reixac, amb Madness com a cap de cartell, es va haver de suspendre hores abans per l’escassa venda d’entrades. En un altre ordre, el circuit de festivals de la Costa Brava va mantenir el seu perfil distingit. Per Cap Roig van passar, entre d’altres, Elton John, Pet Shop Boys i Placebo; per Peralada, Gloria Gaynor, Buena Vista Social Club i els bentrobats Romina Power i Al Bano, i Porta Ferrada va oferir concerts de Dee Dee Bridgewater, Belle & Sebastian i Ari Malikian.
Al voltant de 25.000 persones van assistir a la reedició del Canet Rock, un festival celebrat entre el 1975 i el 1978 en el mateix recinte
© Canet Rock
Entre els decessos, cal destacar, en l’àmbit català, el de Pere Pubill, Peret, pioner de la rumba catalana, víctima d’un càncer (el 27 d’agost a 79 anys). En un marc espanyol, però amb projecció internacional, hi figura el guitarrista i renovador del flamenc Paco de Lucía, mort d’un infart (25 de febrer, 66). També ens van deixar Phil Everly, membre dels Everly Brothers (3 de gener, 74); l’influent cantautor folk Pete Seeger (27 de gener, 94); el cantant i compositor veneçolà Simón Díaz (19 de febrer, 85); Scott Asheton, bateria de The Stooges (15 de març, 64); el cantant i compositor porto-riqueny Cheo Feliciano (17 d’abril, 78); Juan Formell, director del grup cubà Los Van Van (1 de maig, 71); Alfredo Calonge, guitarrista i cantant del grup barceloní Los Negativos (13 de maig, 52); el cantant de jazz i rhythm and blues Jimmy Scott (12 de juny, 88); el cantant i compositor de soul Bobby Womack (27 de juny, 70); el baixista de jazz Charlie Haden (11 de juliol, 76); el bateria Tommy Ramone, excomponent de Ramones (11 de juliol, 62); el guitarrista de rock i blues Johnny Winter (16 de juliol, 70); Glenn Cornick, exbaixista de Jethro Tull (28 d’agost, 67); Jimi Jamison, excantant de Survivor (31 d’agost, 63); Gustavo Cerati, cantant i guitarrista del grup argentí Soda Stereo (4 de setembre, 55); el músic pop Alvin Stardust (23 d’octubre, 72); el baixista i cantant Jack Bruce, excomponent de Cream (25 d’octubre, 71); el guitarrista flamenc francès Manitas de Plata (5 de novembre, 93), i Jimmy Ruffin, membre del grup vocal The Temptations (17 de novembre, 78).