Tintoreres a la costa... i algun tauró més gran
Aquest any es va parlar molt de taurons a les costes catalanes. D’entrada, de tintoreres, que, possiblement perseguint algun pesquer, van arribar a les costes catalanes plenes de banyistes. Una tintorera a Torredembarra, el 15 de juliol, quatre tintoreres a les platges del Masnou i Ocata, el 24 de juliol, i, finalment, dos taurons més a Altafulla, l’1 d’agost, van incomodar amb la seva presència els equips de socorristes i els banyistes de les platges d’aquestes poblacions. També va ser notícia la captura d’un tauró guineu al Port de la Selva a mitjan mes de maig. Un pesquer va arrossegar fins a port un exemplar d’aquesta espècie de tauró, de més de quatre metres i mig de longitud. Tot i que és una espècie que viu a la Mediterrània, a més dels mars i oceans tropicals, feia molts anys que no se’n veia cap a les costes catalanes. Dues mossegades a les mans a dos banyistes van acabar de completar les notícies que van fer escriure als més alarmistes que alguna cosa estava passant aquest estiu relacionada amb l’augment d’animals potencialment perillosos per a les persones a les costes catalanes. Tot i que sembli raonable pensar que l’increment de la temperatura de la mar Mediterrània es pot relacionar amb l’augment de les poblacions de taurons, sobretot de les espècies que es troben molt bé en mars temperats i càlids, cal remarcar que aquestes espècies que s’hi van divisar són pròpies de la Mediterrània i no pertanyen a poblacions de taurons d’altres espècies que hagin migrat des de zones tropicals fins a les nostres costes, fenomen que és afavorit per l’increment de la temperatura de les aigües marines. Per tant, es pot afirmar que aquest estiu no va ser especialment anormal pel que fa als esquàlids mediterranis, atès que no es van detectar espècies de taurons potencialment perilloses per a les persones a prop de la costa, a banda de les tintoreres, que són molt comunes.
Les meduses a la Mediterrània: les claus de l’expansió
Les poblacions de meduses, com aquesta de l’espècie Rhizostoma pulmo, són cada any més nombroses a les costes catalanes
© Brian Gratwicke
El que ja sorprèn més és la quantitat de meduses que també es veuen en les aigües mediterrànies aquests darrers anys. Des que va començar el nou mil·lenni s’ha detectat que les poblacions de meduses que arriben cada estiu a les costes catalanes augmenten. Les causes responsables d’aquest increment de cnidaris són una resposta, en primer lloc, al canvi climàtic. L’increment de la temperatura global de la Terra i, per tant, també de les aigües de la Mediterrània allarga la durada de l’època reproductora de les meduses, cosa que afavoreix una quantitat més gran de descendents. La segona causa responsable de tantes meduses és el fet que dos dels principals depredadors de les meduses, les tonyines i les tortugues marines, han minvat la seva població d’una manera alarmant any rere any. Les tonyines, a causa de la sobrepesca que pateixen, i les tortugues, a causa de l’increment de la contaminació del mar, sobretot amb bosses de plàstic que les tortugues confonen amb meduses i, en intentar empassar-se-les, s’ofeguen. Per això, com que les poblacions d’aquests animals marins en llibertat han disminuït molt, les meduses viuen molt més tranquil·les i incrementen, any rere any, el nombre dels seus descendents. Finalment, i com a tercera causa, sembla que la sequera que els primers anys del nou mil·lenni es va patir a tota la conca mediterrània també va afavorir la proliferació de meduses a les costes, perquè en arribar menys aigua dolça a mar l’aigua marina de la costa se salinitza lleugerament per sobre dels valors normals i afavoreix que les meduses s’hi apropin.
La dificultat per a pondre els ous de la tortuga babaua
Una tortuga babaua va pondre 89 ous a la platja de l’Arrabassada de Tarragona, posta vigilada per biòlegs del Parc Natural del Delta de l’Ebre per tal d’assegurar-ne l’èxit
© Tatogra
El dia 26 d’agost, a mitjanit, un exemplar de tortuga babaua, també coneguda com tortuga careta (Caretta caretta), va pondre 89 ous a la platja de l’Arrabassada de Tarragona, davant la sorpresa de les persones que encara hi eren. Membres de la Xarxa de Rescat de Fauna Marina de la Generalitat de Catalunya s’hi van desplaçar després de ser avisats per poder protegir la zona on durant una hora aproximadament la femella d’aquesta espècie de tortuga marina en perill d’extinció va estar ponent els ous. La Xarxa és un grup de treball del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural que treballa per a la protecció i la conservació de la fauna marina amenaçada de Catalunya. Biòlegs del Parc Natural del Delta de l’Ebre es van encarregar de tenir cura dels ous, però no en va prosperar cap correctament i no en va sortir ni una sola tortuga. La paradoxa que viuen les tortugues marines a les costes catalanes (i a moltes d’altres d’arreu del món) és que els banyistes, quan veuen una tortuga a la platja, interpreten que s’ha perdut o desorientat i la tornen a l’aigua, tot ignorant que el queloni fa la posta en un forat a la sorra i que no torna al mar fins haver post tots els ous.
El dia 27 d’octubre van néixer a la platja Llarga de Tarragona una trentena de tortugues babaues, d’una posta de la qual no es tenia constància. Després de sortir de l’ou, les petites tortugues van anar directes al mar protegides per algunes persones. És la primera vegada que es veu el naixement de tantes tortugues babaues en una platja catalana. El 2 de novembre, el mateix equip de biòlegs va traslladar onze tortugues nascudes prematurament del niu localitzat a la platja Llarga després de comprovar que no haurien pogut arribar al mar totes soles.
La closca dels ous, un protector solar
Es coneix de fa temps que la diversitat de pigmentació de les closques dels ous de moltes espècies d’ocells respon a la cripsi, és a dir, a la capacitat de camuflar-se per no ser vistos. Però ara, un nou estudi d’un equip internacional de biòlegs ha conclòs que la pigmentació de les closques dels ous també té la funció de bloquejar les radiacions solars que poden ser nocives per als embrions que contenen els ous. Tanmateix, aquestes pigmentacions són les justes per a evitar que les radiacions ultraviolades malmetin els embrions, però també les justes per a permetre que en travessin una certa quantitat, la justa i necessària perquè els embrions es desenvolupin a una temperatura determinada. Per tant, podem dir que els colors de les closques de molts ous són el fruit evolutiu que la selecció natural ha dirigit per fer-los críptics i, a més, resistents a una radiació nociva per als teixits vius. Els resultats d’aquesta recerca obren noves portes d’interès sobre la complexitat d’aquestes estructures calcàries, gairebé sempre de forma oval, que són les cobertes protectores dels embrions dels ocells.
Mosquits "bons" contra el dengue
Al Brasil van ser alliberats milers de mosquits portadors d’un bacteri que impedeix l’activitat infecciosa del virus del dengue
© James Gathany / PHIL
Científics del Brasil van alliberar al final del 2013, a la localitat de Tubiacanga, al nord de Rio de Janeiro, milers de mosquits de l’espècie Aedes aegypti infectats amb bacteris del gènere Wolbachia, amb la finalitat de lluitar contra el dengue. El dengue és una malaltia vírica que transmeten els mosquits (Aedes aegypti) amb la seva picada als humans i que causa febre i dolor intens en les articulacions i els músculs, inflamació dels ganglis limfàtics i, sovint, erupcions de la pell. Els bacteris del gènere Wolbachia són uns microorganismes que impedeixen l’activitat infecciosa dels virus que causen la malaltia del dengue, i es troben naturalment en molts individus, però no en tots, de la majoria de les espècies d’insectes, i també en els mosquits transmissors del dengue. Com que aquests bacteris aturen la reproducció del virus, quan un mascle infectat del bacteri s’aparella, els ous que pon la femella no es desenvolupen i no neixen larves de mosquit. En els casos en què tant el mascle com la femella que s’aparellen contenen el bacteri o quan només n’està infectada la femella, tots els descendents també duran el bacteri i, per tant, no transmetran el dengue. D’aquesta manera, la nova estratègia proposada pels científics per a lluitar contra el dengue consisteix a alliberar una gran quantitat de mosquits infectats amb tota seguretat pel bacteri perquè d’aquí a uns quants anys la majoria de mosquits en siguin descendents i, com els seus progenitors, siguin portadors del bacteri, cosa que voldrà dir que ja no podran transmetre el virus operatiu.
Aquest projecte interuniversitari i internacional també s’està desenvolupant a Austràlia, el Vietnam i Indonèsia. Abans de portar a terme aquest projecte, l’any 2008 la Universitat de Monash (Austràlia) va fer una recerca prèvia per a investigar la possibilitat que els bacteris del gènere Wolbachia poguessin també infectar les persones provocant-los alguna malaltia, i es va demostrar que no era possible perquè és inofensiu per a les persones.
Els gats i altres mamífers hi veuen en ultraviolat
Científics de la Universitat Ciutat de Londres van demostrar que la visió dels gats i altres mamífers com gossos, eriçons, ratolins, rates, ratpenats, rens i alguns marsupials, entre d’altres, encara és més eficaç del que es coneixia fins ara. A ningú no se li escapa l’extraordinària agudesa visual de què gaudeixen molts mamífers, sobretot els felins, com els gats, en els quals es comença a fer evident en observar els iris, que s’estrenyen en la foscor fins a fer de la pupil·la un forat ben rodó, o que relaxen quan hi ha molta llum fent la pupil·la allargada i vertical. El nou descobriment demostra que l’espectre de llum que els gats i altres mamífers poden captar per a veure-hi sobrepassa els límits de longitud d’ona corresponent a la llum visible. Aquestes espècies de mamífers capten radiacions que van més enllà de les corresponents al color lila de l’espectre de llum visible –aquesta radiació, que per als humans ja no és visible, és la que anomenem radiació ultraviolada– i les aprofiten per veure, entre d’altres, animals blancs sobre fons blanc com per exemple un ós polar o una guineu àrtica sobre la neu; patrons de colors que indiquen on hi ha menjar, i rastres d’orina de possibles preses o depredadors.
Les serps arborícoles, animals prudents
La revista Biology Letters va publicar un article que conclou que les serps arborícoles, les que passen bona part del temps als arbres i, per tant, els han de pujar i baixar enroscades a troncs i branques, premen el cos contra els troncs i les branques amb molta més força de la que caldria per a mantenir-s’hi amb seguretat i evitar qualsevol caiguda. L’experiment consistia a mesurar la força de constricció sobre canonades cilíndriques disposades verticalment, dissenyades amb uns sensors de pressió i folrades per a facilitar l’adherència dels rèptils. Els registres van informar de pressions de dues a cinc vegades més fortes que les necessàries per a mantenir-s’hi fixades. El resultat de la recerca va sorprendre perquè se sabia que aquests ofidis constrictors –se’n van fer servir deu de cinc espècies diferents– deixen de prémer les seves preses quan noten que el cor deixa de bategar, per estalviar energia i no malgastar-la quan ja no cal. Per això, si estalvien energia relaxant la mossegada, semblava que no tenia sentit malgastar energia fent molta més força de la necessària per a mantenir-se subjectades als troncs i les branques, però d’aquesta manera és evident que minimitzen el risc de caigudes, que podrien ocasionar lesions molt greus.
Les formigues saben construir rais
Les formigues són capaces de construir rais amb els seus cossos i amb les cries per tal de travessar rius i sobreviure a les inundacions
© D. Galvez / Purcell et al. / PLoS ONE
Hi ha molts estudis que demostren l’habilitat de les colònies de formigues per a superar situacions compromeses, i el 2014 no va ser un any mancat d’alguna d’aquestes recerques. Investigadors de la Universitat de Lausana (Suïssa) van demostrar una nova habilitat. Si ja es coneixia la capacitat de navegar per rius i rierols mitjançant l’ús de fulles que floten sobre l’aigua, ara se sap que algunes espècies de formigues construeixen rais amb els seus cossos per a creuar-los i, sobretot, per a sobreviure a les inundacions. No aprofiten estructures vegetals que suren sobre l’aigua, sinó que les formigues treballen en ordre expressament per a construir els rais. La tècnica que segueixen és que les formigues obreres disposen les cries per a constituir la base del rai, perquè tenen més capacitat de flotació. Després, les mateixes obreres es distribueixen al voltant de les cries, per protegir-les i, a la vegada, per aprofitar la seva major flotabilitat, perquè també són les que tenen més capacitat de recuperació després d’haver estat submergides una bona estona. Per acabar, situen la reina al mig, sempre per sobre de la superfície de l’aigua, de manera que l’individu més important de la colònia queda molt ben protegit.
Els estudis sobre aquesta tècnica que dominen algunes formigues (els estudis s’han dut a terme a Suïssa, amb individus d’una de les espècies de formiga que hi habiten) demostren que un bon percentatge de les formigues obreres i les cries que, en formar el rai, queden submergides durant la travessa, o durant el temps que dura la inundació del seu hàbitat, sobreviuen i es recuperen sense problemes en finalitzar-la.