Art 2016

Introducció

El 2016 va ser l’any que es va celebrar el centenari del naixement del moviment dadaista. Un moviment que va néixer a Zuric amb la inauguració del Cabaret Voltaire, per reivindicar, quasi des de l’anarquia, un nou art traspassat per l’absurd i carregat de sentit, enfront d’una Europa travessada i marcada per la Primera Guerra Mundial. Cent anys més tard, el món també és ple de guerra i conflicte (Síria continua cremant i el Mediterrani és una tomba per a les moltes persones que s’escapen de la violència de la guerra i la pobresa). Però, en lloc d’un cabaret, el 2016 es va crear un videojoc que va sortir de la pantalla per a dispersar-se pertot arreu. L’anomenat efecte Pokémon Go va consistir en la proliferació d’éssers virtuals que, amb l’augment de la telefonia mòbil i els aparells de realitat augmentada, es van escampar pels carrers i també per museus i llocs patrimonials, fet que va generar molta controvèrsia. També el 2016 va ser l’any en què va morir l’escriptor, filòsof i semiòleg Umberto Eco, reconegut en el món de l’art com un dels defensors del concepte d’obraoberta i que va ajudar a aprofundir en el paper clau de la percepció del públic de l’art i de la cultura, que va descriure com a apocalíptica i integrada.

Amb tot això, el context català va viure un any més una situació en què les arts i el patrimoni van continuar patint la crisi. Les administracions públiques, ni a l’Estat ni a Catalunya, no van millorar les línies d’inversió; tampoc no es va rebaixar l’IVA, ni es va presentar l’esperada Llei de mecenatge, ni es va arribar a la promesa de l’1% del pressupost per al Departament de Cultura de la Generalitat.

Al començament d’any, Santi Vila va prendre possessió del càrrec de conseller de Cultura, substituint Ferran Mascarell. El pressupost es va mantenir igual i el marge de modificació de rumb en les polítiques del Departament no va tenir gaire temps d’apreciar-se. La Conselleria va continuar amb molts plans pendents d’aprovació entre mans (el Pla de Museus, l’impuls de la Xarxa de Centres d’Art, la reforma del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, etc.). Un fet que va coincidir amb l’estroncament de les noves polítiques culturals de l’Ajuntament de Barcelona. El Govern liderat per l’alcaldessa Ada Colau, que es va inaugurar sense una Regidoria de Cultura ni amb un regidor responsable, per bé que tenia un comissionat dirigit per Berta Sureda i que començava a impulsar un seguit de canvis innovadors, va patir un gir sobtat quan el PSC va entrar a formar part de l’Ajuntament i Jaume Collboni va passar a ser regidor de Cultura, amb assessors com Xavier Marcé.

Un any més, la situació de crisi va mobilitzar la Plataforma d’Arts Visuals, que agrupava un seguit de plataformes artístiques i culturals, i a la qual es va sumar la nova Federació de Professionals de la Cultura, agrupació de professionals de tots els llenguatges artístics a títol individual. Els dos col·lectius van treballar per reivindicar un compromís ferm en les polítiques culturals, davant la situació d’una possible paràlisi i del suport de polítiques de reforç a la indústria i el comerç de la cultura, i per a una urgent inversió en creació, investigació i educació i per tal de promoure unes pràctiques culturals més participatives i transversals. La mobilització dels professionals es va sumar un any més als informes que el CoNCA va presentar, tot alarmant de l’impacte de la crisi en tots els sectors artístics, i, malgrat que tot apunta a una certa millora en les inversions, de nou es va reclamar un compromís més decidit per part de l’Administració publica.

Canvis i moviments en les polítiques culturals

Jusèp Boya, que fins ara havia estat director del Museu d’Història de Catalunya, va ser nomenat director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni del Departament de Cultura

Els canvis en les administracions públiques catalanes van comportar una nova redistribució de càrrecs que també va afectar el camp de les arts i el patrimoni. Els de la nova Conselleria de Cultura de la Generalitat van portar Jusèp Boya, que fins al moment havia estat director del Museu d’Història de Catalunya, a ser el nou director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni del Departament de Cultura; Manuel Forcano va ser el nou director de l’Institut Ramon Llull, substituint Àlex Susanna, el qual va passar a dirigir l’Agència Catalana de Patrimoni.

La Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona va viure també la incorporació de professionals com ara Óscar Abril Ascaso, artista i treballador cultural, que després d’un procés de convocatòria pública va ser el director de l’àrea de Sectors Culturals de l’ICUB. Aquest fet va coincidir també amb el nomenament de noves direccions d’institucions que depenien del govern municipal a través dels respectius concursos: el Museu Picasso, des del juliol, va ser dirigit per l’historiador de l’art francosuís Emmanuel Guigon, i la Virreina Centre de la Imatge per Valentín Roma, escollit al mes d’abril i que es va estrenar a l’octubre presentant la nova programació.

També el MACBA va presentar el seu nou equip, dirigit per Ferran Barenblit amb Tanya Barson com a conservadora en cap i Pablo Martínez com a cap de programes culturals, escollits per concurs públic a l’abril, tot i que no van entrar a treballar fins al setembre, juntament amb Josep M. Carreté, que es va incorporar com a gerent.

La Fundació Palau de Caldes d’Estrac, que vetlla per l’obra i el llegat del poeta Josep Palau i Fabre, va viure un moment complicat de cara al seu futur. Al novembre, Pere Almeda va deixar-ne la direcció, que va assumir Maria Choya, responsable de la col·lecció d’art i de la coordinació d’exposicions des del 2011.

Al final d’any es va fer públic el resultat del concurs per a la direcció del Centre d’Art la Panera de Lleida, que va guanyar la crítica i comissària Cèlia del Diego.

Foto de família dels membres de la nova PAAC, la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya creada enguany per substituir l’antiga AAVC

En l’àmbit associatiu es pot dir que el 2016 va ser l’any del naixement de la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC), que des de la seva presentació pública al gener permet començar a fer visible una nova manera de treballar més horitzontal i per comissions. La nova associació, que substitueix l’antiga Associació d’Artistes Visuals de Catalunya (AAVC), es divideix en cinc comissions que agrupen una cinquantena d’artistes (administració i serveis; territori; política i comunicació externa; àmbit professional; I+R+D educació) per a representar la pluralitat del sector artístic. També a l’abril l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) va viure un canvi després de les eleccions per part dels associats. Així, Cèlia del Diego va rellevar Joan M. Minguet, i amb un equip nou format per Anna Capella, Oriol Fontdevila, David G. Torres, Joana Hurtado, Rosa Lleó i Aina Mercader, es planteja millores en el funcionament i la gestió de l’associació per a fer-la més plural.

Ressons mediàtics

Al mes de febrer va sortir a la llum pública un cas de falsificació i circulació en el mercat d’obres atribuïdes al pintor Joan Josep Tharrats. La unitat central de Patrimoni Històric dels Mossos d’Esquadra feia dos anys que havia iniciat una investigació que va culminar en la detenció de tres persones (el falsificador, un marxant que feia d’intermediari i un galerista) i la confiscació d’un total de 260 obres falses del pintor. El falsificador era un fillastre del mateix artista, mort el 2001.

L’escultura Carmela, de Jaume Plensa, romandrà vuit anys més a Barcelona després que l’artista i l’Ajuntament arribessin a un acord gràcies a la petició de la ciutadania, que va demanar la seva permanència

Dues escultures a l’espai públic barceloní van agafar protagonisme als mitjans de comunicació per dos motius diferents: l’escultura Carmela, de Jaume Plensa, situada davant del Palau de la Música Catalana, i l’estàtua del dictador Franco, que va formar part de l’exposició "Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà", a la porta del Born Centre de Cultura i Memòria. El cap monumental, seriat i de ferro, de Plensa formava part d’una exposició temporal fins que un grup de veïns va començar a recollir signatures per a demanar la seva permanència; el ressò va transcendir a la premsa i finalment l’Ajuntament va pactar amb l’artista una estada més llarga, de moment de vuit anys. En sentit totalment contrari, al mes d’octubre, l’estàtua del dictador va haver de ser retirada després de quatre dies d’agressions reiterades de ciutadans indignats que no volien acceptar la presència d’aquesta escultura davant de l’equipament cultural. Els dos fets van obrir de nou el debat sobre quin és el paper de l’art en l’espai públic.

Patrimoni

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en la presentació de l’Any Ramon Casas celebrat enguany

En l’àmbit de patrimoni van sobresortir les efemèrides de dos pintors que van marcar la programació cultural del 2016: el 150è aniversari del naixement de Ramon Casas i el centenari del naixement de Carles Fontserè. L’Any Ramon Casas, que va tenir com a directora Vinyet Panyella, va permetre gaudir de les exposicions més destacades en patrimoni, entre les quals sobresurt la darrera que es va promoure des dels Museus de Sitges i que es va inaugurar al Museu de Maricel al novembre, sota del nom "Ramon Casas. La modernitat anhelada". L’Any Carles Fontserè va voler reconèixer les facetes no tan conegudes del cartellista de la República i va posar l’accent en la seva obra com a fotògraf, dibuixant i escenògraf.

Però el patrimoni no descansa. Dues causes que ja tenen història van arribar al 2016 en moments de forta tensió sense que acabessin de resoldre’s: el conflicte de Sixena, un conjunt artístic del segle XIII que Aragó reclama a Catalunya, i la dispersió del llegat de Julio Muñoz Ramonet, que l’Ajuntament de Barcelona només ha pogut recuperar en part.

La polèmica sobre la propietat de les pintures de Sixena pretenia que s’arrenquessin les pintures del MNAC, les quals ocupen la darrera sala d’art romànic d’aquest museu i que representen una de les joies més impressionants d’aquest període. Des del museu català en defensen la legitimitat i argüeixen que les pintures tampoc no es poden traslladar per imperatius tècnics, com va concloure l’expert italià Gianluigi Colalucci

L’enrenou per la propietat del patrimoni de Sixena va començar l’any 1995, quan, per iniciativa de la Conferència Episcopal Espanyola, es produeix un desmembrament del bisbat de Lleida, per tal que els límits diocesans entre Catalunya i Aragó coincidissin amb els polítics actuals i el bisbat de Barbastre quedés reforçat. Però el que semblava un afer purament organitzatiu es va convertir en un conflicte per als béns patrimonials –de manera immediata va començar la reclamació dels béns artístics originaris de les parròquies que acabava d’assumir Barbastre– i va acabar fent aflorar un conflicte polític entre dues regions amb un passat comú que s’intenta desballestar.

Al mes de gener es va revifar el foc d’aquest conflicte quan una casa de subhastes de Barcelona va posar a la venda un bressol de plata procedent de Sixena i que havia passat des del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a mans particulars, a través de la priora del monestir de Sixena que l’havia reclamat. La policia va confiscar i va guardar la peça en una comissaria de Saragossa, ja que va considerar que, com la resta de peces procedents de Sixena, no es podia vendre, perquè forma part d’un monument nacional –fet que no ha impedit transaccions similars en altres moments.

Els jutjats d’Osca també van donar l’ordre que es tornessin 97 obres procedents de parròquies actualment sota el bisbat de Barbastre que es troben, una part, al Museu Diocesà de Lleida, i l’altra part al MNAC. També es pretenia que s’arrenquessin les pintures de Sixena, les quals ocupen la darrera sala d’art romànic d’aquest museu i que representen una de les joies més impressionants d’aquest període. Des del museu català van defensar la seva legitimitat i van argüir que les pintures tampoc no es poden moure per imperatius tècnics, com va concloure l’expert italià Gianluigi Colalucci, la màxima autoritat del món en pintura mural i director de la restauració de la Capella Sixtina, ja que el trasllat posaria en perill el seu manteniment.

Aquestes pintures murals van ser arrencades de la paret del monestir de Sixena després que hagués estat cremat al començament de la Guerra Civil. Josep Gudiol, sota les ordres de la Secció de Monuments de la Generalitat, fou qui va arrencar les pintures que quedaven a la intempèrie (l’incendi havia deixat l’edifici pràcticament sense sostre) i les va dur a la Casa Amatller, fins que el Palau Nacional va ser condicionat com a dipòsit dels béns artístics que anaven recollint les brigades de salvament. El 1949, quan el seu estat de conservació ja estava al límit, el seu aleshores director, Joan Ainaud de Lasarte, va demanar a Gudiol de fer-ne la restauració i la construcció de l’estructura de fusta que simula l’arquitectura original de la sala capitular on es trobaven, tal com s’han exhibit fins avui al MNAC.

El conseller de Cultura, Santi Vila, en un intent de rebaixar la tensió va permetre la sortida de 53 obres que estaven al magatzem del MNAC, alhora que es va proposar un grup de treball comú entre Aragó i Catalunya per a promoure un ús compartit de les peces.

L’Ajuntament de Barcelona va continuar lluitant per aconseguir les prop de mil obres d’art que Julio Muñoz Ramonet va cedir a la ciutat i que les seves filles es neguen a lliurar

L’altra causa patrimonial sense resoldre va ser la del llegat de Julio Muñoz Ramonet, mentre se celebraven els vint-i-cinc anys de la seva mort. Si al juny els barcelonins van fer seu el jardí del palauet del marquès d’Alella, al carrer de Muntaner, que aquest industrial, financer i estraperlista va cedir a la ciutat en un intent de reconciliar-s’hi, encara no s’havia aconseguit recuperar les obres d’art que es guardaven a la casa. Les filles van proposar a l’Ajuntament que dissolgués la fundació creada pel consistori amb el nom del seu pare i entrés a la fundació privada que elles mateixes havien creat, a canvi de deixar de costat les tres sentències judicials que asseguren que Barcelona és la propietària del llegat artístic de les prop de mil obres que estaven en aquesta finca quan va morir Muñoz Ramonet. Algunes de les més importants estan deslocalitzades, i, en el cas de La Anunciación del Greco o La Virgen del Pilar de Goya, sabent que es trobaven a casa d’un dels seus néts a Madrid, no n’hi va haver prou perquè aquest obrís les portes als agents judicials.

Una novetat patrimonial que va aixecar menys controvèrsia va ser l’afirmació d’Antoni Gaudí com a autor de la capella del subsòl de la casa parroquial de l’església de Sant Joan, a la plaça de la Virreina de Barcelona. Així ho va defensar Josep M. Tarragona al segon congrés mundial sobre el cèlebre arquitecte que va acollir la Universitat de Barcelona al mes de novembre. Fins ara, aquest oratori del Santíssim Sagrament, construït el 1909, s’atribuïa a Francesc Berenguer, mà dreta de Gaudí.

Premis i mencions

Un any més les diferents institucions públiques i plataformes professionals van fer públics els seus reconeixements i premis, valoritzant diferents trajectòries professionals i projectes al voltant de l’art i el patrimoni. Al febrer es van entregar els premis Ciutat de Barcelona del 2015 i que promou l’Ajuntament de la ciutat; enguany va destacar el premi d’arts visuals per a l’Associació A Bao A Qu, dedicada a projectes en el camp de l’educació artística com ara Creadors En Residència i Cinema en Curs.

A l’abril es van lliurar els premis ACCA, promoguts per l’Associació Catalana de Crítics d’Art, referents també a les activitats del 2015. En aquesta nova edició, el premi a la millor exposició d’art contemporani va ser per a "Michael Snow. Seqüències", comissariada per Glòria Moure a la Virreina Centre de la Imatge; el premi a la millor exposició de recerca històrica va ser per a "Xavier Gosé. Il·lustrador de la modernitat", comissariada per M. Àngels Fondevila i Jesús Navarro al MNAC i el Museu Jaume Morera. I el premi Iniciatives va reconèixer el Diccionari d’historiadors de l’art català, valencià i balear, de Francesc Fontbona i Bonaventura Bassegoda, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans.

El premi GAC 2016 al comissariat va ser per a Laurence Rassel i Hans Werner Poschauko per l’exposició sobre Maria Lassnig a la Fundació Tàpies, en què, entre altres obres, es pot veure aquest Roter Kopf vor grünem Hintergrund / Grün gegen Rot (‘Cap vermell sobre fons verd / Verd sobre vermell’, 1996)

Al mes de juny es van entregar els premis GAC 2016, promoguts pel Gremi de Galeries d’Art de Catalunya i l’Associació Art Barcelona. En aquesta novena edició va sobresortir, entre d’altres, el doble premi honorífic, un per a la trajectòria del galerista Francesc Mestre i l’altre per a l’artista Sean Scully; el premi a la crítica per a Josep Casamartina; el premi al comissariat per a Laurence Rassel i Hans Werner Poschauko per l’exposició sobre Maria Lassnig a la Fundació Tàpies; el premi del col·leccionisme per a Rafael Tous; el premi a la millor galeria per a la Galeria Marc Domènech i el premi per a la millor exposició en galeria per a "Una exposició de dibuixos", d’Enric Farrés, a la Galeria EtHall.

També al mes de juny l’Associació de Museòlegs de Catalunya va lliurar els Premis AMC de Museologia, que amb caràcter biennal van arribar a la 6a edició. El premi per a la modalitat d’exposicions temporals va recaure en "Salvadoriana. El gabinet de curiositats de Barcelona", exposició coproduïda pel Museu de Ciències Naturals de Barcelona i l’Institut Botànic de Barcelona, el 2014; el premi d’experiències i activitats va recaure en les Jornades de Museus i Educació que des del 1995 organitza el Museu Marítim de Barcelona i que el 2016 van arribar a la 19a edició; el premi per a la creació o reforma integral d’equipaments museístics i patrimonials va ser per a Can Marfà Gènere de Punt – Museu de Mataró, que al 2013 es va constituir en museu i es va obrir al públic a partir del març del 2014. Cal destacar que la junta directiva de l’AMC va reconèixer les trajectòries professionals de Jaume Bernades, per la seva expertesa en el camp de la conservació preventiva i l’exercici permanent com a "museòleg total", i també de Rosa M. Malet, vinculada a la Fundació Joan Miró de Barcelona, des de la seva creació.

Els Premis Nacionals de Cultura 2016 promoguts pel CoNCA també es van entregar al juny a Tarragona, en una cerimònia al Teatre Metropol. En aquesta nova edició dels premis vinculats a les arts plàstiques i visuals van destacar els premis per al dibuixant, escenògraf i pintor Joan J. Guillén i per a l’escultor israelià Dani Karavan, el primer estranger que ha rebut un Premi Nacional.

Escultura de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, d’Emili Armengol, que va ser guardonat amb la Creu Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya

Dels reconeixements anuals cal destacar que el crític Arnau Puig va rebre la Menció Oficial de les Arts i de les Lletres de la República Francesa. I entre les Creus de Sant Jordi que el Govern de la Generalitat de Catalunya va atorgar un any més a diferents personalitats del món de la cultura i la societat, destaquen les de l’escultor Emili Armengol, el pintor Josep Navarro i el galerista Carles Taché.

Obituari

El 27 de gener va morir, a Sant Feliu de Guíxols, el poeta, rapsode i teòric de l’art Carles Hac Mor, a l’edat de 75 anys. Amb una trajectòria molt fecunda, també com a artista total i crític, va destacar la seva vinculació al Grup de Treball, a la primera meitat dels anys setanta. Autor de centenars de textos per a catàlegs d’exposicions i la pràctica de l’acció artística, en destaquen títols com Ut poesis picura (1988), Despintura del jo (2000) i Enderroc i reconstrucció (2007).

El 25 de febrer va morir a Barcelona l’artista plàstic Ricard Vaccaro, a l’edat de 70 anys. Fou pintor i sobretot escultor. Format a l’Escola Massana i al Cercle de Sant Lluc, més tard va ser professor de l’Escola Thau.

L’1 de març va morir, a Granollers, el crític i comissari independent Manel Clot Gendra, a 59 anys. Van destacar un munt d’exposicions que porten la seva empremta i l’acompanyament d’artistes de tota una generació com ara Francesc Ruiz, Joan Morey, Javier Peñafiel i Carles Congost. Va exercir la crítica escrita en revistes i diaris, i va ser professor de l’Escola Eina de Barcelona. La seva darrera exposició va ser "réserVoir" a la Capella de l’Antic Hospital a Barcelona, el 2015.

El 6 de març va morir, a Barcelona, l’historiador de l’art Joaquín Yarza Luaces, a 79 anys. Historiador sobretot de l’art medieval espanyol i català, va ser professor primer a la Universitat de Barcelona i després catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona. Un dels seus llibres destacats va ser Arte y arquitectura en Espanya, 500-1250.

El 22 d’abril va morir a Blanes el pintor Joan Padern Faig, a l’edat de 92 anys, després d’una llarga trajectòria dedicada a la pintura de caràcter realista, a voltes més a prop de l’abstracció geomètrica i altres de l’hiperrealisme i principalment dedicada al paisatge de la Costa Brava.

El 21 d’agost va morir a Barcelona l’artista Benet Rossell Sanuy, a 78 anys. Videoartista, gravador, pintor, escultor, cal·lígraf i també poeta, entre el 1960 i el 1970 va formar part del Grup Català a París, i des de llavors no va deixar d’experimentar en diferents formats i llenguatges i va participar en multitud d’exposicions individuals i col·lectives. L’any 2010, al MACBA, es va celebrar l’exposició retrospectiva "Paral·lel Benet Rossell".

També el 21 d’agost va morir, a Albalat dels Tarongers, el pintor i pedagog Joaquim Michavila Asensi, a 90 anys. Format a l’Escola Superior de Sant Carles de València, des dels anys cinquanta la seva pintura es va moure al voltant de l’abstracció, amb moments de figuració marcada pel geometrisme. Va obtenir molts premis i la seva obra forma part de nombroses col·leccions del País Valencià.

El 5 d’octubre va morir, a Premià de Mar, l’artista multidisciplinari Tres, a l’edat de 70 anys, autor d’una obra en què va experimentar amb llenguatges com la pintura, l’escultura, la instal·lació i sobretot amb la performance, on la música era la màxima protagonista, a través del joc del silenci. Mai no va fer públic el seu nom real.

El 20 de novembre va morir a Barcelona el pintor Francesc Todó Garcia, a 93 anys. Estava vinculat a la segona avantguarda de la pintura catalana, amb una obra de marcat caràcter figuratiu i simbolista. Des de la dècada de 1960 la seva trajectòria artística va experimentar amb diferents formats de la plàstica.

El 25 de desembre va morir a Barcelona la dibuixant i escriptora Núria Pompeia, a l’edat de 85 anys. Formada a l’Escola Massana, començà a publicar els anys seixanta a les revistes Oriflama i Triunfo. També va col·laborar en publicacions com ara Por favor, Diari de Barcelona, Dunia, Charlie Hebdo i Vindicación Feminista. Les seves vinyetes es van caracteritzar sobretot per una reivindicació feminista i se’n considera una de les pioneres.

Calendari d'exposicions

Gener

Amposta: "Cauty said to Franco: What time is love? (Lo Pati). Barcelona: "Documents d’acció" (Fundació Tàpies). Sant Petersburg: "Disney and Dalí. Architects of the imagination" (Dalí Museum). Tampa: "Jaume Plensa. Human Landscape" (Tampa Museum).

Febrer

Barcelona: "Xarxa Zande" (Arts Santa Mònica); "Geologia de l’inefable" (Can Felipa); "Diàlegs de la mirada" (Fundació Suñol). Frankfurt: "Joan Miró. Murals, visions del món" (Schirn Kunsthalle). L’Hospitalet de Llobregat: "La lliçó de Diògenes" (Tecla Sala). València: "Michavila, geometria i ecologia" (La Nau).

Març

"Toni Catany. D’anar i tornar", a La Pedrera

Barcelona: "Toni Catany. D’anar i tornar" (La Pedrera); "Donació Antonio Gallardo Ballart" (MNAC). Monistrol de Montserrat: "Guinovart. Geografies emocionals" (Museu de Montserrat). París: "Miquel Barceló. Sol i Ombra" (Bibliothèque Nationale / Museu Picasso). Púbol: "Dalí, Shakespeare i Visconti" (Castell Gala Dalí). Vic: "116 anys de pintura catalana" (Museu Episcopal de Vic). Tòquio: "Muntadas. Asian Protocols" (3331 Arts Chiyoda).

Abril

Barcelona: "Pintura. Col·lecció Ràfols-Casamada" (Can Framis); "Andrea Fraser. 1% c’est moi" (MACBA). Bilbao: "Panorames de la ciutat: l’Escola de París, 1900-1945" (Museu Guggenheim). Lleida: "Xavier Gosé, 1876-1915" (Museu d’Art Jaume Morera). Madrid: "Campo cerrado" (MNCARS); "Miquel Blay. Solidesa i bellesa" (Museu del Prado). Marsella: "Picasso. Un geni sense pedestal" (MUCEM). Tolosa de Llenguadoc: "Antoni Tàpies: parla, parla" (Les Abattoirs).

Maig

Barcelona: "Ramon Casas: Júlia, el desig" (Cercle del Liceu); "Cohabitar – Entre" (Fabra i Coats Centre d’art); "Punk. Els seus rastres en l’art contemporani" (MACBA). Girona: "Santiago Rusiñol a terres gironines" (Museu d’Art de Girona). Madrid: "Torres-García: L’Arcàdia moderna" (Fundació Telefónica). Tarragona: "Plural Femení" (Museu d’Art Modern de Tarragona).

Juny

Baie Saint Paul: "Fenosa-Picasso. Una amitié" (Musée d’Art Contemporain). Barcelona: "Harum Farocki. Empatia" (Fundació Tàpies); "Ramon Casas i les ombres xineses dels Quatre Gats. Bohèmia i imaginari popular" (MNAC). Girona: "Caminar sobre el gel" (El Bòlit). Lleida: "Francesc Torres / Santiago Ydáñez. Què en sap, la història, de mossegar-se les ungles" (La Panera). Mataró: "Job Ramos. Si Can Palauet fos pla" (Mataró Art Contemporani). Sant Feliu de Guíxols: "La il·lusió del Far West" (Espai Carmen Thyssen). València: "VLC València Línia Clara" (IVAM).

Juliol/Agost

“Ignasi Aballí. Seqüència infinita”, a la Fundació Miró

Barcelona: "Segueixi els rastres com si fos miop" (Arts Santa Mònica); "La màquina de pensar: Raimon Llull i l’‘ars combinatòria’" (CCCB); "Caricatures de la Barcelona vuitcentista" (Museu Marès); "Ignasi Aballí. Seqüència infinita" (Fundació Miró). Cadaqués: "Dalí, Duchamp, Man Ray. Una partida d’escacs" (Museu de Cadaqués). Ceret: "Maillol, Frère i Pons. Una arcàdia catalana" (Museu d’Art Modern). Kyoto: "Salvador Dalí" (Museu Municipal d’Art).

Setembre

Barcelona: "Jo Milne. No faig prediccions, sinó excuses (Espai Volart); "Renoir entre dones" (Fundació Mapfre); "D’obra" (Museu del Disseny); "Lluïsa Vidal" (MNAC); "Oteiza, la desocupació de l’espai" (La Pedrera). Brühl: "Jaume Plensa. La visió interna" (Max Ernst Museum). Porto: "Joan Miró: Materialitat i Metamorfosi (Casa Serralves). Olot: "Miquel Blay. Sentiment Olotí" (Museu de la Garrotxa). València: "Equipo Crónica" (Fundación Bancaja). Valls: "M. Pey Remastered" (Museu de Valls).

Octubre

Barcelona: "Bàlsam i fuga" (CaixaForum); "Tecnologies de la violència" (Arts Santa Mònica); "Miralda: Madeinusa" (MACBA); "Cubisme i guerra" (Museu Picasso). Berga: "Art, Activisme i Terrorisme" (Konvent de Cal Rosal). Londres: "Picasso Portraits" (National Portrait Gallery). Madrid: "Ficcions i territoris. Art per pensar la nova raó del món" (MNCARS). París: "Soulèvements" (Jeu de Paume). Sant Petersburg: "Surrealisme a Catalunya. Els artistes de l’Empordà i Salvador Dalí" (Museu de l’Hermitage). Vilanova i la Geltrú: "Cardona Torrandell – Informalista, 1960-62" (La Sala).

Novembre

“Alexandre Kluge. Jardins de cooperació“, a La Virreina

Barcelona: "Un Thyssen mai vist" (CaixaForum); "Alexander Kluge. Jardins de cooperació" (La Virreina); "1989. Després de les converses de l’Alguer" (Fundació Tàpies); "Fi de partida" (Fundació Joan Miró); "Gelatina dura. Històries escamotejades dels 80" (MACBA); "Picasso-Romànic" (MNAC). Mataró: "Jaume Sans, la seducció de les avantguardes" (Museu de Mataró). Nova York: "Francis Picabia: els caps són rodons perquè els nostres pensament pugui canviar de direcció" (MoMA). São Paulo: "Gaudí: Barcelona 1900" (Fundació Tomie Ohtake). Sitges: "Ramon Casas. La modernitat anhelada" (Museu Maricel).

Desembre

“Art i cinema. 120 anys d’intercanvi”, al CaixaForum

Barcelona: "Art i cinema. 120 anys d’intercanvis" (CaixaForum). València: "Cercle Íntim. El món de Pepe Espaliú" (IVAM). Sant Cugat del Vallès: "L’art com a projecte vital. Carles Taché, galerista i editor" (Centre d’Art Maristany). Vilafranca del Penedès: "Abans de la vinya" (VINSEUM).