L’esport a Catalunya, un any més, no va ser aliè al procés polític que viu el país. El Comitè Olímpic Català (COC) es va reactivar gràcies a un acord entre la UFEC, la Plataforma Pro Seleccions i la Secretaria General de l’Esport, que van consensuar una candidatura conjunta per a formar un nou comitè executiu. Es va convocar l’assemblea, que no es reunia des del 2012, per escollir un nou president el 13 de desembre. La candidatura, encapçalada per Gerard Esteva (president) –que a l’octubre va ser reelegit per unanimitat president de la UFEC– i Xavier Vinyals (vicepresident), va ser escollida per unanimitat amb els 46 vots dels representants que van participar en la trobada. L’objectiu del nou comitè executiu és que el COC sigui admès pel Comitè Olímpic Internacional quan Catalunya esdevingui un estat reconegut per la comunitat internacional.
La UFEC, una de les parts decisives en la reactivació del COC, també va impulsar la creació del Tribunal d’Arbitratge Esportiu de Catalunya amb el suport del Consell de l’Advocacia de Catalunya i el Col·legi d’Economistes de Catalunya. Va néixer com una institució arbitral amb l’aspiració de donar solució especialitzada als conflictes del sector, sobretot entre federacions i clubs, evitant la judicialització de l’esport.
El predecessor d’Esteva al COC i a la UFEC, l’històric dirigent David Moner, va morir el 7 d’abril a 83 anys. Va ser president de la UFEC durant disset anys, i també president de les federacions catalanes de rem i de natació, vicepresident de les federacions espanyoles de rem i de natació i fundador de la Federació Espanyola d’Esquí Nàutic. També va ser un home clau perquè Banyoles fos la seu de les proves de rem dels Jocs de Barcelona. A la UFEC va encetar una revolució, perquè quan hi va arribar, el 1996, el pressupost de l’entitat era de 120.000 euros, i quan la va deixar, el 2014, de 30 milions.
La situació política també va afectar l’ús dels símbols reivindicatius, sobretot de l’estelada en els partits de futbol amb la presència del FC Barcelona. Així, la Delegació del Govern espanyol va prohibir l’exhibició d’aquesta bandera en la final de la Copa del Rei entre el Barça i el Sevilla, que es va jugar al Vicente Calderón de Madrid, fet que va provocar un gran enrenou mediàtic. El FC Barcelona i l’associació Drets van presentar un recurs contra la decisió i el jutge finalment en va autoritzar l’entrada. La polèmica amb les estelades no es va acabar aquí, ja que al juny la UEFA va multar per segona vegada el Barça amb 150.000 euros per l’acumulació d’expedients amb relació a l’exhibició d’estelades per l’afició.
En l’àmbit internacional, es van destapar dos escàndols relacionats amb Rússia i el seu Govern. L’informe McLaren, publicat el 18 de juliol, va ser encarregat per l’Agència Mundial Antidopatge (AMA) per a investigar les denúncies de l’exdirector del laboratori antidopatge dels Jocs Olímpics d’Hivern de Sotxi, Grigori Rodtxenkov. S’acusava l’Estat i el Ministeri d’Esports rus d’haver establert un sistema per a falsificar els controls antidopatge i encobrir positius. Al juny la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) va prohibir als atletes russos participar en les proves d’atletisme de competicions internacionals, incloses les dels Jocs Olímpics de Rio. La resolució de la IAAF va ser ratificada pel TAS al juliol del 2016 després de la reclamació del Comitè Olímpic Rus. Finalment, el COI va anunciar que 271 esportistes dels 389 de la llista inicial presentada pel Comitè Olímpic rus participarien en els Jocs.
Abans, una altra comissió independent de l’AMA ja va denunciar la Federació Russa d’Atletisme per no complir amb el codi mundial dient que el Govern rus participava en un encobriment perquè els atletes d’elit russos es dopessin en competicions internacionals i va recomanar la sanció de l’equip i suspensions de per vida a cinc atletes russos. Sembla que hi està implicat el president de la IAAF, Lamine Diack, que presumptament va acceptar suborns per amagar els positius.
Atletisme
Abans de la gran cita dels Jocs Olímpics, es va disputar el Campionat d’Europa absolut a Amsterdam, que va tenir protagonisme català en la final dels 5.000 m, en què el barceloní Ilias Fifa i el palamosí Adel Me-chaal, tots dos nascuts al Marroc, van quedar primer i segon fent el mateix temps a la línia d’arribada (13.40,85 min).
Les grans gestes de l’any les van protagonitzar Usain Bolt (Jamaica) i Mo Farah (Gran Bretanya), en la cita olímpica de Rio. El primer va repetir el triplet de Londres, en les proves dels 100 m, els 200 m i els 4 x 100 m, i el segon va consolidar el seu domini en el fons mundial amb la victòria en els 5.000 m i els 10.000 m. Amb tot, el sud-africà Wayde van Niekerk va ser campió olímpic dels 400 m i va establir un rècord del món (43,03 s).
En la categoria femenina, cal remarcar la regularitat de la càntabra Ruth Beitia, campiona d’Europa i olímpica, i primera de la Lliga del Diamant en la prova de salt d’alçada.
La Marató de Barcelona es va consolidar en l’edició d’aquest any com la quarta prova d’Europa amb més participació. Hi va haver 16.506 corredors que van creuar la meta, amb victòria final per a l’etíop Dino Sefir i la kenyana Valary Jemeli Aiyabei.
Bàsquet
El FC Barcelona Lassa va tancar una segona temporada sense cap títol. La Lliga la va perdre en el play-off decisiu contra el Real Madrid per 3-1. El millor jugador de la final va ser el base de Maó Sergi Llull. Abans, l’equip ja va ser eliminat en els quarts de final en l’Eurolliga i també en la Copa del Rei. Aquests mals resultats van desembocar en l’adéu del màxim responsable tècnic del bàsquet blaugrana, Joan Creus, que havia ocupat el càrrec els últims vuit anys i que va ser substituït per l’exjugador del club Rodrigo de la Fuente. També va deixar l’equip l’entrenador, Xavi Pascual, després de 632 partits i nou títols: una Eurolliga, quatre Lligues ACB, tres Copes del Rei, quatre Supercopes i set Lligues Catalanes. Com a substitut de Pascual va ser nomenat el tècnic grec Georgios Bartzokas, provinent del Lokomotiv Kuban rus, que va ser campió d’Europa amb l’Olimpiakós grec el 2013.
A l’NBA, els Cleveland Cavaliers van quedar campions per primera vegada contra tot pronòstic en la final contra els Warriors. L’actuació estel·lar de LeBron James, proclamat millor jugador de la sèrie final, va donar la victòria als de Cleveland, que van remuntar un 3-1 per primer cop en la història (3-4). Els Warriors van fer història en la fase regular, superant amb 73 triomfs el rècord de victòries dels Chicago Bulls de Michael Jordan (1995-96). La seva gran figura, el base Stephen Curry, va ser el jugador més valuós de la lliga. Va ser la temporada, també, de la retirada de la llegenda dels Lakers Kobe Bryant, que es va acomiadar amb una actuació sublim, amb 60 punts, a l’Staples Center de Los Angeles. Va deixar el bàsquet amb 38 anys i 5 títols de l’NBA en el seu currículum.
A la WNBA, la jugadora de Badalona Anna Cruz (Minnesota Lynx) no va poder reeditar el títol del 2015, ja que el seu equip va perdre la final contra Los Angeles Sparks.
Ciclisme
Un dels millors ciclistes catalans de tots els temps, Joaquim Rodríguez, Purito (Parets del Vallès, 1979), va anunciar la seva retirada l’11 de juliol aprofitant la primera jornada de descans del Tour de França. Amb tot, a final de temporada va canviar d’opinió i va fitxar per un nou equip, el Bahrain-Merida.
En el Tour de França, el moment més recordat es va produir en la pujada al mont Ventor, conegut com el gegant de la Provença. El britànic Chris Froome, l’holandès Bauke Mollema i l’australià Richie Porte van xocar amb una moto quan s’havien escapat i el britànic va haver de carregar la bicicleta a coll i, en una imatge mai vista, va creuar la línia d’arribada a peu. Això no li va impedir arribar a París com a vencedor i sumar el seu tercer triomf al Tour, després dels que va assolir el 2013 i el 2015, davant del francès Romain Bardet i del colombià Nairo Quintana.
En el Giro d’Itàlia, Vincenzo Nibali va aconseguir la victòria en la general gràcies a una remuntada en les dues grans etapes alpines de l’última setmana. Va ser la quarta gran volta del seu palmarès, després del Giro del 2013, el Tour del 2014 i la Vuelta del 2010, i el seu vuitè podi en 15 participacions en les curses de tres setmanes.
La Vuelta a Espanya va ser per al colombià Nairo Quintana, en una prova en què el potent equip de Chris Froome, l’Sky, va ser aquesta vegada incapaç de respondre als atacs del guanyador. Un altre dels destacats de la Vuelta va ser el sabadellenc David de la Cruz, que va aconseguir al cim del Naranco la seva primera victòria com a professional; es va vestir el mallot de líder i va acabar en setè lloc a la general a Madrid.
Nairo Quintana també va guanyar la Volta a Catalunya, davant de Chris Froome i Alberto Contador.
El número u del rànquing mundial a final de temporada va ser l’eslovac Peter Sagan, que va revalidar el títol de campió mundial a Qatar i, a més, va obtenir el seu primer Campionat d’Europa, a banda d’altres victòries de mèrit com la Volta a Flandes i el mallot de la regularitat al Tour de França.
Futbol
El 24 de març va morir Johan Cruyff, considerat el millor futbolista europeu de tots els temps, a causa d’un càncer. Va ser subcampió del món el 1974 amb Holanda, guanyador de tres Pilotes d’Or i símbol etern de l’Ajax i del FC Barcelona, la història del qual va canviar, primer com a jugador i després com a entrenador. Cruyff va debutar com a jugador del Barça el 28 d’octubre de 1973 contra el Granada amb dos gols. Amb ell va arribar el 0-5 llegendari al Bernabéu, el 17 de febrer de 1974, i la primera Lliga en catorze anys. Com a jugador només guanyaria aquella Lliga i la Copa del Rei el 1978, però la vertadera revolució començà el 1988 amb la seva arribada com a entrenador. Va posar les bases a un estil de joc ofensiu que no s’havia vist mai al Camp Nou i va aconseguir guanyar per al club la primera Copa d’Europa (1992). Ja retirat com a entrenador, va ser seleccionador de Catalunya (novembre del 2009 – gener del 2013). El seu llegat va marcar els entrenadors que van tenir èxit posteriorment en el FC Barcelona: Frank Rijkaard, Pep Guardiola i Luis Enrique.
La 15a edició de l’Eurocopa es va jugar a França, del 10 juny al 10 de juliol. La selecció de Portugal va assolir per primera vegada el títol en una final, en què els portuguesos van marcar l’únic gol del partit en la pròrroga, gràcies a una jugada del suplent Éder després que el seu equip jugués gairebé tot el matx sense la seva gran estrella, Cristiano Ronaldo, que es va lesionar en els primers minuts. La final es va jugar a l’Estadi de França, a Saint-Denis, i també es van jugar partits a Lió, Marsella, Lilla, Lens, Bordeus, Saint-Étienne, Tolosa i Niça. Els atemptats a París del novembre del 2015 van fer que el campionat es jugués sota una alerta màxima de terrorisme a França: es van mobilitzar 75.000 policies i gendarmes per a protegir els equips i els aficionats davant el risc de nous atacs. Amb tot, els principals problemes van ser provocats pels incidents entre seguidors de diferents països, els més greus dels quals es van produir entre els aficionats ultres russos i anglesos a l’interior del Velòdrom de Marsella. La selecció espanyola, campiona el 2012, va ser eliminada en els quarts de final per Itàlia (2-0). El seleccionador, Vicente del Bosque, va convocar per a la cita els catalans Jordi Alba, Gerard Piqué, Marc Bartra i Sergio Busquets (FC Barcelona); Cesc Fàbregas (Chelsea), i Héctor Bellerín (Arsenal). Després de l’Eurocopa Vicente del Bosque va deixar el càrrec de seleccionador espanyol d’acord amb la Federació Espanyola, que va nomenar Julen Lopetegui.
També es va jugar la Copa Amèrica, als Estats Units, batejada com la del Centenari. La selecció de Xile va ser la campiona, ja que va vèncer en la final l’Argentina en la tanda de penals, després que el partit acabés 0-0. Messi, que al gener va rebre la seva cinquena Pilota d’Or, es va quedar un any més sense guanyar cap títol amb la selecció del seu país, la seva gran assignatura pendent.
En les competicions de clubs, el FC Barcelona va sumar la seva 24a Lliga, la sisena els últims vuit anys. El títol es va decidir matemàticament amb una victòria a Granada, per 0-3. Els tres gols els va marcar el davanter uruguaià Luis Suárez, que va ser el màxim golejador de la Lliga amb 40 gols, una xifra que li va valdre el premi de la Bota d’Or europea. Els altres dos membres del "trident" de l’equip, Messi i Neymar, van marcar 26 i 24 gols respectivament. Enmig d’un nou enrenou mediàtic per la prohibició d’estelades, el Barça també va revalidar el títol de la Copa del Rei, i va guanyar la final al Sevilla per 2-0 al Vicente Calderón de Madrid. Amb aquest triomf l’equip va completar la temporada 2015-16 amb quatre títols (Supercopa d’Europa, Mundial de Clubs, Lliga i Copa del Rei). La temporada, amb tot, no va ser un èxit total perquè l’equip va quedar eliminat per l’Atlético de Madrid en els quarts de final de la Lliga de Campions, competició de la qual era el campió. La final, celebrada a Milà, la va guanyar el Real Madrid precisament a l’Atlético en la tanda de penals, després que el partit i la pròrroga acabessin en empat a 1. Va ser l’onzè títol continental per al Real Madrid, amb el francès Zinedine Zidane a la banqueta.
El Barça va començar la temporada 2016-17 conquerint la seva dotzena Supercopa d’Espanya, contra el Sevilla, l’únic títol que li faltava com a tècnic a Luis Enrique. Per a la nova temporada, el club, ja sense la sanció de la FIFA que li prohibia fitxar, va incorporar els jugadors Denis Suárez (Vilareal, 3,25 milions), Lucas Digne (Roma, 16,5), Samuel Umtiti (Lió, 25), André Gomes (València, 35), Jasper Cillessen (Ajax, 13) i Paco Alcácer (València, 30). Les baixes més rellevants de l’equip van ser les de Dani Alves (Juventus), Claudio Bravo (Manchester City) i Marc Bartra (Borussia Dortmund).
En l’àmbit social la junta directiva va escollir l’estudi japonès Nikken Sekkei per a construir el nou Camp Nou, un projecte en què participa l’estudi català Joan Pascual i Ramon Ausió Arquitectes. El nou camp, amb una coberta de 47.000 m2, està previst que s’acabi el 2022 amb un cost de 400 milions.
D’altra banda, el RCD Espanyol va confirmar una ampliació de capital rècord de 150 milions amb l’empresari xinès Chen Yan-sheng, propietari de Rastar Group, que el va convertir en president i màxim accionista. Va ser el final d’una era, la de Daniel Sán-chez Llibre, que va tancar una llarga etapa com a màxim accionista de l’entitat blanc-i-blava en vendre les accions que li quedaven. Yansheng va ser proclamat el sisè president des que el club és societat anònima, el 28è de la història, i va rellevar Joan Collet. Una de les decisions més importants que va prendre va ser nomenar el madrileny Quique Sánchez Flores nou entrenador per a la temporada 2016-17, prescindint del romanès Constantin Galca, que havia arribat al gener i havia fet un curs discret.
En el futbol català, el Reus, entrenat per Natxo González, va pujar per primer cop en els 107 anys d’història del club a segona divisió A, després d’eliminar el Racing de Santander en el play-off definitiu amb un gol de David Haro.
Hi va haver canvis rellevants en els grans organismes internacionals. El suís Gianni Infantino va ser escollit president, el desè en la història de la FIFA. Infantino va rellevar Joseph Blatter, que va dimitir després que el 2015 es destapés un escàndol de corrupció que l’afecta a ell personalment i també al president de la UEFA, Michel Platini, que també va fer un pas al costat i va renunciar al càrrec. Va ser substituït per l’eslovè Aleksander Cěferin.
Al novembre, l’equip de futbol brasiler del Chapecoense va ser notícia quan l’avió de la companyia boliviana Lamia que els transportava a Colòmbia per disputar el partit d’anada de la final de la Copa Sud-americana es va estavellar. En el sinistre van morir 71 persones i només hi va haver 6 supervivents, entre els quals 3 integrants de l’equip.
Golf
La gran cita de l’any va ser la Copa Ryder, que aquesta vegada es va celebrar al camp de Chaska, als EUA. L’equip nord-americà va recuperar el preuat ceptre després de tres derrotes seguides en imposar-se a Europa per 17-11. L’heroi local va ser Brandt Snedeker, l’únic nord-americà que va sumar tots els punts que va disputar (3).
Catalunya va perdre la possibilitat d’organitzar la Copa Ryder del 2022, després que la candidatura que va presentar conjuntament amb la Federació Espanyola de Golf i el camp de la PGA Catalunya, a Caldes de Malavella, perdés en la votació definitiva contra la proposta italiana.
Tot i que l’australià Jason Day es va consolidar a final d’any com a número u del món, no hi va haver un dominador clar del circuit professional. El nord-americà Jimmy Walker va guanyar el torneig de la PGA amb 37 anys, el primer gran de la seva carrera. També van conquerir el seu primer gran torneig el suec Henrik Stenson, a l’Obert britànic; el nord-americà Dustin Johnson, a l’Obert dels EUA, i l’anglès Daniel John Willett, al Masters d’Augusta.
Motor
El pilot d’Honda Marc Márquez va sumar el tercer títol de MotoGP
© Alzamora Comptetición
El pilot de Cervera Marc Márquez (Honda) va sumar el seu tercer títol de MotoGP, el cinquè del seu palmarès comptant els de Moto3 i Moto2, després d’un any 2015 problemàtic. La resposta al mal curs anterior va arribar d’un Márquez més madur, en què va fer valer la seva regularitat sense arriscar-se innecessàriament. La inferioritat en alguns circuits de la seva Honda respecte a la Yamaha de Valentino Rossi no va ser cap obstacle per al català, que va segellar el campionat amb un triomf al circuit de Motegi, el Japó, quan encara faltaven tres grans premis per a concloure el Mundial. La gran revelació del campionat va ser el pilot de Roses Maverick Viñales (Suzuki), que va assolir el seu primer triomf en MotoGP en el Gran Premi de la Gran Bretanya. El moment tràgic de la temporada va produir-se en el Gran Premi de Catalunya, al circuit de Montmeló, quan el mallorquí Lluís Salom, subcampió del món de Moto3 el 2012, va morir per culpa d’un accident en els primers entrenaments de Moto2.
En l’especialitat de trial, el pilot de Piera Toni Bou (Montesa) va completar la seva dècada prodigiosa amb els títols mundials a l’aire lliure i en pista coberta, que li va permetre d’arribar a la xifra de vint mundials i acumular deu anys d’imbatibilitat en tots els campionats disputats. El doblet català va ser completat amb Adam Raga (TRS).
En enduro, també va triomfar Laia Sanz (KTM), que va ser campiona del món per cinquena vegada consecutiva. La pilot de Corbera de Llobregat va sumar el seu 18è títol mundial absolut en el palmarès, comptant també els seus triomfs en els campionats de trial.
En fórmula 1, l’alemany Nico Rosberg (Mercedes) va ser per primera vegada campió del món, i va succeir el seu company d’escuderia, l’anglès Lewis Hamilton, en el palmarès. Al desembre, Rosberg va anunciar la seva retirada de la competició professional. La revelació del campionat va ser l’holandès de 18 anys Max Verstappen (Red Bull), que, amb la victòria en el Gran Premi d’Espanya, al Circuit de Catalunya, es va convertir en el pilot més jove en aconseguir una victòria en la fórmula 1.
En el Ral·li Dakar, el francès Stéphane Peterhansel (Peugeot), conegut com Monsieur Dakar, va guanyar per dotzena vegada la prova, mentre que la victòria en motos va ser per al nord-americà Toby Price (KTM), en la seva segona participació. En el Mundial de ral·lis, el francès Sébastien Ogier (Volkswagen) va obtenir el seu quart títol de campió amb una victòria al RallyRACC Catalunya – Costa Daurada.
Natació
La gran cita esportiva per a la natació van ser els Jocs de Rio. Abans, però, es va celebrar el Campionat d’Europa, en què la badalonina Mireia Belmonte va ser subcampiona en els 1.500 m lliures, i les barcelonines Jessica Vall i Judit Ignacio van pujar al podi com a segona i tercera en els 200 m braça i els 200 m papallona respectivament.
Tennis
El 2016 hi va haver relleu al capdavant del rànquing mundial. L’escocès Andy Murray va desbancar Novak Djoković com a número u del circuit professional, que al maig havia aconseguit la diferència més gran de la història de l’ATP entre el primer i el segon classificat. El serbi va baixar del tron dos anys i quatre mesos després davant l’ímpetu de Murray, que va signar un 2016 memorable amb nou títols, incloent-hi Wimbledon, l’or olímpic i la copa Masters a Londres. Amb tot, Djoković va aconseguir el seu primer títol a Roland Garros, després d’haver perdut tres finals. Abans, també s’havia imposat en l’Obert d’Austràlia. No va poder, però, completar el Grand Slam sencer en una mateixa temporada perquè a Wimbledon va ser eliminat en la tercera volta i a l’Obert dels Estats Units el suís Stanislas Wawrinka el va vèncer en la final.
El barceloní Marc López va ser campió olímpic a Rio amb el manacorí Rafael Nadal i es va consolidar com un dels millors jugadors de dobles del circuit amb la victòria en la final de Roland Garros amb el toledà Feliciano López. Nadal, per la seva banda, va completar una temporada discreta, però va aconseguir el Comte de Godó de Barcelona per novena vegada i va igualar els 49 tornejos guanyats per l’argentí Guillermo Vilas sobre terra batuda.
En el circuit professional femení de la WTA, la tennista barcelonina Garbiñe Muguruza –de pare basc i mare veneçolana– hi va guanyar el seu primer Grand Slam, amb només 22 anys, a Roland Garros. En la final va superar Serena Williams.
El 2016 també va ser l’any de l’eclosió de l’alemanya Angelique Kerber, que amb 28 anys va triomfar en dos dels quatre Grand Slams, els oberts d’Austràlia i dels Estats Units, fet que li va permetre posar fi, al juliol, a les 186 setmanes consecutives com a número u del món de Williams. Amb tot, la nord-americana va igualar a Wimbledon els 22 títols de Grand Slams de Stephanie Graf amb un triomf contra Angelique Kerber.
Altres esports
El llegendari boxejador Muhammad Ali (Cassius Clay de naixement) va morir el 4 de juny, amb 74 anys, a causa de problemes respiratoris. El boxejador va ser considerat, gairebé de forma unànime, l’esportista de més impacte social del segle XX als Estats Units. Es va retirar el 1986 amb un rècord de 56 victòries i cinc derrotes, sent considerat el millor de tots els temps. Al seu currículum esportiu, a més, hi va afegir una lluita incansable pels drets civils dels negres als Estats Units.
El CN Sabadell de waterpolo femení va fer una altra temporada destacada després d’aconseguir la Copa d’Europa, la Supercopa d’Europa i d’Espanya, i la Lliga
© Club Natació Sabadell
Pel que fa a l’esport femení, a Catalunya el CN Sabadell de waterpolo va aixecar la quarta Copa d’Europa dels últims sis anys. Les vallesanes, a més, també van guanyar la catorzena Lliga de la seva història, la sisena consecutiva, la tercera Supercopa d’Europa i la vuitena d’Espanya. També van completar una temporada històrica les jugadores del CN Mataró, que van trencar l’hegemonia del Sabadell en la Copa de la Reina assolint el seu primer títol de la història, el 10 d’abril. Només sis dies després, l’equip va aconseguir el primer títol europeu guanyant a casa la Copa LEN.
Al setembre, va anunciar la seva retirada la millor jugadora de la història del waterpolo català, l’olotina Jennifer Pareja. Amb el CN Sabadell va ser campiona d’Europa quatre vegades i amb la selecció espanyola va ser subcampiona olímpica a Londres el 2012 i campiona del món a Barcelona un any després. Va ser nomenada millor jugadora del món i d’Europa el 2013.
El FC Barcelona d’handbol va emportar-se el títol de la Lliga Asobal i la Copa del Rei
© Víctor Salgado / FC Barcelona
En handbol, el FC Barcelona va caure en els quarts de final de la Lliga de Campions contra el THW Kiel alemany. Amb tot, va mantenir el seu domini absolut en les competicions estatals guanyant la 20a Copa del Rei, la 23a Lliga Asobal, l’11a Copa Asobal i la 19a Supercopa d’Espanya. En el Campionat d’Europa per seleccions, celebrat a Polònia, l’equip d’Espanya, amb Víctor Tomàs, Antonio García, Valero Rivera, Cristian Ugalde, Joan Cañellas i Viran Morros, va quedar subcampió en perdre la final contra Alemanya (24-17).
El patinatge català va continuar a l’elit gràcies al CPA Olot, que va sumar a Novara, Itàlia, el seu desè títol mundial de grups de xou des del 2004. El doblet català el va completar el CPA Girona, plata per primera vegada en la seva història. Uns quants mesos abans, el CPA Olot es va proclamar també campió d’Europa.
En alpinisme, Ferran Latorre va escalar al juliol el Nanga Parbat (8.125 m) i va sumar el seu 13è cim de vuit mil metres, de manera que només n’hi falta un, l’Everest, per a completar els catorze que hi ha a la Terra, una gesta que va estar a punt d’aconseguir el tarragoní Òscar Cadiach, que no va poder completar, a l’estiu, els dos intents de coronar el Broad Peak (8.047 m).
En escacs, el noruec Magnus Carlsen va revalidar el títol de campió del món davant el rus Serguei Kariakin.
En rugbi, a Barcelona es va viure una cita històrica per la celebració de la final de la lliga professional francesa Top 14 al Camp Nou. El matx va reunir 99.124 espectadors, una xifra que va superar àmpliament la millor entrada mundial d’un partit de rugbi entre clubs. El triomf va ser per al Racing 92, de París, que va superar el Toló per 29-21.
Jocs Olímpics de Rio de Janeiro
L’escenari
Rio de Janeiro va organitzar entre el 5 i el 21 d’agost els vint-i-vuitens Jocs Olímpics de l’era moderna, els primers que se celebraven a l’Amèrica del Sud. Hi van participar 11.551 esportistes de 206 comitès olímpics nacionals, i es van estrenar els comitès de Kosovo i de Sudan del Sud. Per primer cop va participar en uns Jocs un equip olímpic d’atletes refugiats que, amb deu esportistes –Sudan del Sud (5), Síria (2), el Congo (2) i Etiòpia (1)–, va desfilar i va competir sota la bandera olímpica. Els nous esports inclosos en el programa van ser el rugbi de 7 i el golf. L’esdeveniment, però, no va tenir el suport de la majoria de brasilers, i segons un estudi de l’Institut Datafolha rea-litzat un mes abans de l’inici dels Jocs, el 64% dels enquestats van valorar que les olimpíades provocarien més perjudicis que beneficis per al país.
El camí cap als Jocs, de fet, va estar marcat per grans problemes, alguns de la pròpia organització del país, immers en una greu crisi econòmica, i d’altres aliens. L’amenaça del virus del Zika, la contaminació de les aigües on s’havien de disputar una part de les proves aquàtiques, l’endarreriment de les obres de les instal·lacions esportives i de la vila olímpica, l’ombra del terrorisme islamista, la situació inestable del país i l’escàndol del dopatge rus van ser alguns dels temes que van encapçalar la turbulenta cursa fins a l’inici dels Jocs. Tot just un dia abans de la inauguració, una comissió especial del Senat va votar –amb 14 vots a favor i 5 en contra– la destitució de la presidenta del país, Dilma Rousseff, que no va assistir a la cerimònia d’inauguració, igual que el seu predecessor en el càrrec, Luiz Inácio Lula da Silva, gran avalador de la cita olímpica, acusat de corrupció. Per mantenir la seguretat durant tots els dies de competició, es van desplegar gairebé 100.000 efectius, entre policies i soldats.
Tampoc va assistir a la cerimònia d’in-auguració el president de Rússia, Vladímir Putin, en protesta per l’exclusió de molts dels esportistes del seu país. L’Agència Mundial Antidopatge havia recomanat la sanció de tot l’equip després que es fes públic l’informe McLaren, en el qual es denunciava una trama de dopatge generalitzat dirigida directament pel Ministeri d’Esports rus consistent a manipular i encobrir les mostres dels esportistes russos que van donar positiu en els Jocs Olímpics d’Hivern de Sotxi del 2014. El COI, amb tot, no va expulsar tots els atletes sinó que va decidir que fossin les federacions internacionals respectives les que prenguessin la decisió sobre què s’havia de fer amb els esportistes. La més dura va ser la d’atletisme, que per primera vegada no va permetre la participació de cap atleta d’un país. Finalment, 117 esportistes dels 354 inscrits van quedar fora dels Jocs.
Pràcticament tots els esdeveniments es van concentrar en 33 recintes esportius de quatre barris de Rio: Maracanã, Barra da Tijuca, Deodoro i Copacabana i en cinc camps de futbol situats a São Paulo, Belo Horizonte, Salvador de Bahia, Brasília i Manaus. La gran quantitat de seients buits que es van observar en tots aquests escenaris de competició van cridar molt l’atenció, tot i que sovint no va ser per falta d’interès dels brasilers, sinó pels preus desorbitats de les entrades en plena crisi. Tanmateix, els seguidors brasilers que sí que van assistir a les competicions van rebre dures crítiques dels mitjans internacionals pel seu comportament, de vegades poc respectuós amb els rivals.
La mascota dels Jocs, un animal groc amb els braços blaus, va ser batejada amb el nom de Vinícius, en honor del músic Vinicius de Moraes, i representava la fauna brasilera.
La torxa es va encendre el 21 d’abril a Olímpia (Grècia) i va arribar al Brasil el 3 de maig a la capital, Brasília. El seu recorregut no va ser senzill. Va haver d’anar esquivant accidents, manifestacions i burles dels opositors als Jocs. Gairebé 12.000 portadors, rellevant-se cada 200 m, la van anar traslladant per la immensa geografia del país tropical visitant 26 estats i més de 500 ciutats. La torxa va ser fabricada per l’empresa catalana Recam Laser (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) després d’haver guanyat el concurs públic convocat pel comitè organitzador. El peveter no es va situar, per primer cop en uns Jocs d’estiu, a dins de l’estadi, sinó en una renovada zona portuària de Rio, a la Praça Mauá.
Les cerimònies
La cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Rio a l’estadi de Maracanã va tenir un pressupost molt per sota dels grans espectacles de les darreres cites a Pequín i Londres
© Fernando Frazão / Agência Brasil
La cerimònia d’obertura a Maracanã va ser dirigida per Leonardo Caetano, amb el suport artístic del cineasta Fernando Meirelles, i va tenir un pressupost molt per sota dels grans xous de Pequín i Londres. La música va ser la gran protagonista, amb la sensualitat de ritmes com la samba i la bossa nova. La cançó Aquele abraço, de Gilberto Gil, va obrir un acte ple de missatges ecològics i de mestissatge. Els indígenes, els immigrants europeus, els esclaus arribats de l’Àfrica, l’aeroplà de Santos-Dumont, la noia d’Ipanema, les escoles de samba i els nens de les faveles van ser alguns dels elements més vistosos. Més de 5.000 voluntaris i 300 ballarins professionals hi van participar. Caetano Veloso i Gilberto Gil van cantar plegats el clàssic Isso aquí, o que é?, mentre que la Garota de Ipanema va ser interpretada en solitari pel nét del compositor, Antônio Carlos Jobim, i l’estadi sencer va cantar a cappellaPaís tropical. El foc sagrat va entrar a l’estadi portat pel tres vegades campió del Roland Garros Gustavo Kuerten, que va passar la torxa a la jugadora de bàsquet Hortência Marcari, plata en els Jocs d’Atlanta 1996, i finalment la va rebre Vanderlei de Lima, bronze en la marató d’Atenes 2004. L’exatleta va encendre un peveter petit, per recordar la necessitat de reduir les emissions de gasos. Michel Temer, president interí del Brasil, va ser l’encarregat d’inaugurar oficialment els Jocs.
Malgrat els mals averanys que havien precedit els Jocs, en la cerimònia de clausura el president del COI, Thomas Bach, va parlar d’uns jocs meravellosos.
Les grans figures
El nom propi de la primera setmana a Rio va ser el del nedador nord-americà Michael Phelps, que havia anunciat que es retirava oficialment després dels Jocs de Londres. Amb tot, dos anys abans de Rio va anunciar el seu retorn i un cop al Brasil va superar tots els seus propis rècords. El Tauró de Baltimore va guanyar cinc medalles d’or més i una de plata, per elevar la seva xifra total a 23 ors, dues plates i dos bronzes des del seu debut a Atenes el 2004. En la prova dels 200 m estils es va convertir, a més, en el tercer esportista que guanyava la mateixa prova en quatre Jocs consecutius. L’altra gran figura de les proves de natació va ser la seva compatriota Katie Ledecky, la més ràpida en els 200 m, 400 m i 800 m lliures, prova en què va batre el rècord del món (8.04,79 min).
En la segona setmana, a l’estadi João Havelange, cita de les proves d’atletisme, un altre nom va brillar per sobre de la resta, el d’Usain Bolt. Tot i no acostar-se a les seves millors marques, el jamaicà va allargar la seva hegemonia i va tornar a imposar-se per tercera vegada seguida en els 100 m, els 200 m i els 4 x 100 m, igualant les nou medalles d’or del fondista finlandès Paavo Nurmi i del velocista i saltador nord-americà Carl Lewis. En els 100 m, a més, es va convertir en el primer velocista amb tres títols olímpics. Però no va ser l’únic heroi del tartan. El britànic Mo Farah va repetir el doblet dels 5.000 m i els 10.000 m de Londres, desballestant l’estratègia dels seus rivals africans. Només el finlandès Lasse Virén havia estat capaç de vèncer en les dues distàncies en dues cites olímpiques, a Munic 1972 i Mont-real 1976.
L’atletisme va deixar altres imatges per al record. El sud-africà Wayde van Niekerk va guanyar l’or en els 400 m amb un temps de 43,03 s, esmicolant un dels rècords més llegendaris de l’atletisme, el de Michael Johnson (43,18 s). En la mateixa distància, però en la categoria femenina, Shaunae Miller (Bahames) es va llançar literalment sobre la línia de meta per guanyar una final agònica. En velocitat femenina també es va poder veure l’esclat de la jove jamaicana Elaine Thompson, campiona dels 100 m i els 200 m; David Rudisha es va confirmar com el millor atleta de tots els temps en els 800 m, repetint l’or de Londres, i el públic va vibrar quan el saltador brasiler Thiago Braz da Silva va elevar-se amb la perxa fins els 6,03 m. Aquest salt va deixar fora de combat el favorit, el francès Renaud Lavillenie. L’atletisme femení espanyol va celebrar la seva primera medalla d’or gràcies a l’atleta càntabra Ruth Beitia, que amb 37 anys va guanyar el concurs de salt d’alçada.
Una altra de les reines dels Jocs va ser la gimnasta nord-americana Simone Biles, que va aconseguir quatre medalles d’or en el concurs complet de gimnàstica, la prova per equips i en les finals de salt i terra. També va ser bronze en la barra d’equilibri, i en la cerimònia de clausura va ser la banderera dels Estats Units, l’equip triomfador dels Jocs.
Esportivament, per als brasilers el gran triomf va ser la victòria en el seu esport rei, el futbol, en la tanda de penals contra Alemanya (1-1). Va ser l’únic esdeveniment dels Jocs que havia venut el cent per cent de les entrades disponibles. El jugador del FC Barcelona Neymar va marcar el cinquè i definitiu penal.
En el medaller final els nord-americans van sumar 121 medalles (46 d’or, 37 de plata i 38 d’or), per davant de la Gran Bretanya i la Xina. El Comitè Olímpic Espanyol va acabar en el 14è lloc.
Els esportistes catalans
L’esport català va aportar 98 esportistes als Jocs de Rio, el nombre més gran des del rècord històric de Barcelona 1992 (112), i pràcticament la tercera part de tots els que va portar el Comitè Olímpic Espanyol. A més, tres esportistes van competir amb altres comitès olímpics: Xavi Garcia (Croàcia) i Adrià Delgado i Xavi Vela (Brasil). Els esportistes catalans van assolir un total de 15 medalles i 52 van guanyar un diploma olímpic.
Els dos grans herois van ser el lleidatà Saül Craviotto (piragüisme) i la badalonina Mireia Belmonte (natació). El primer va assolir la victòria, acompanyat del gallec Cristian Toro i amb un temps de 32,075 segons, en la prova de K-2 dels 200 m de piragüisme, el seu segon or després del de Pequín 2008. Craviotto, a més, va ser bronze en la prova de K-1. Gràcies a aquestes dues medalles es va incorporar al club d’esportistes catalans amb quatre medalles olímpiques, equiparant-se amb Andrea Fuentes (natació sincronitzada), Arantxa Sánchez Vicario (tennis) i Mireia Belmonte (natació). Ell, però, és l’únic amb dues medalles d’or.
Belmonte també va pujar dues vegades al podi, i va ser, a més, la primera esportista catalana que es va penjar una medalla d’or en una prova individual en imposar-se amb un temps de 2.04,85 min en els 200 m papallona a l’australiana Madeline Groves i a la japonesa Natsumi Hoshi, la campiona del món. La badalonina també va ser tercera en els 400 m estils.
També va aconseguir la preuada medalla d’or el tennista barceloní Marc López, que amb Rafael Nadal va assolir el triomf en la prova de dobles masculí en derrotar a la final la parella romanesa, formada per Florin Mergea i Horia Tec˘au. La tercera medalla individual per a l’esport català va ser per al figuerenc Joel González, bronze en la categoria dels 68 kg de taekwondo en vèncer en el combat decisiu per a la medalla el veneçolà Edgar Contreras per un ajustat 4-3. González ja havia estat campió olímpic a Londres, però en la categoria de 58 kg.
L’esport català també va destacar en bàsquet. En la competició femenina l’equip dirigit pel barceloní Lucas Mondelo va arribar per primera vegada a una final olímpica, i, tot i la derrota contra el poderós equip dels Estats Units (101-72), la gesta va ser històrica. A l’equip, hi van jugar les catalanes Laia Palau, Anna Cruz, Sílvia Domínguez, Marta Xargay i Lucila Pascua. L’equip masculí també va assaborir un lloc en el podi, el bronze, després de tombar en el duel per al tercer lloc Austràlia (89-88). Van tenir un paper decisiu en l’equip els catalans Ricky Rubio, Joan Carles Navarro i, sobretot, Pau Gasol, el màxim anotador del torneig.
Entre els atletes catalans, el marxador madrileny establert a Catalunya Jesús Ángel García Bragado va completar amb 47 anys la seva setena participació seguida en uns Jocs –va aconseguir el 20è lloc en els 50 km marxa–, i la marxadora de Viladecans Beatriz Pascual va ser vuitena en els 20 km marxa.
També va ser remarcable l’èxit del barceloní Xavi Garcia, primer català que assolia una medalla fora de l’equip espanyol en uns Jocs Olímpics. Garcia, convocat per l’equip de Croàcia de waterpolo gràcies a la seva doble nacionalitat, va ser subcampió al costat dels seus companys en perdre la final contra Sèrbia. Amb la selecció espanyola havia estat 6è a Londres 2012, 5è a Pequín 2008 i 6è a Atenes 2004.
Medaller dels Jocs Olímpics de Rio 2016
Resultats de l’any 2016
