Literatura catalana
Original i singular en els seus pensaments, després de 700 anys, Ramon Llull continua essent un dels màxims exponents de la cultura i el pensament d’Europa. La seva obra, escrita principalment en català i llatí, ha tingut una gran influència entre grans pensadors, des del mateix segle XIV fins als nostres dies, fet que l’ha convertit en la figura més universal de la cultura catalana de tots els segles. La commemoració del setè centenari de la seva mort va tenir lloc entre els mesos de novembre del 2015 i del 2016, amb la programació de tota mena d’actes divulgatius de la seva vida i obra en tots els seus vessants. Si el 2015 va compartir any de commemoració amb el cronista medieval Ramon Muntaner, el 2016 ho va fer amb Miguel de Cervantes i William Shakespeare, any que es van celebrar els quatre-cents anys de la seva mort.
Les celebracions entorn de fets i personalitats de renom van ser constants durant tot l’any. Es van recordar els cent anys del naixement de Màrius Cabré, Juan Eduardo Cirlot, Carles Fontserè, Joan Baptista i Pere Pagès –VíctorAlba–, i es va commemorar l’aniversari de la centenària llibreria Quera (L’Escó), situada al carrer de Petritxol de Barcelona, i el 75è aniversari de la mort de Prudenci Bertrana. A més, Nabí, de Josep Carner, va complir 75 anys; així mateix, El quadern gris de Josep Pla, Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga, La casa sota la sorra de Joaquim Carbó i Els ulls i la cendra d’Estanislau Torres van celebrar els cinquanta anys de la seva primera publicació. Jaume Cabré, per la seva part, va celebrar el primer quart de segle de la publicació de Senyoria. A més, Edicions Bromera va commemorar el seu 30è aniversari.
Al començament d’any, Montse Ayats, editora d’Eumo i directora de la Setmana del Llibre en Català, va substituir Albert Pèlach en la presidència de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, i Joan Sala, editor de Comanegra, va ser designat nou director de la Setmana. L’11 de gener, la llibreria Carlemany de Girona va haver de tancar portes després de 23 anys, però, per contra, Cal Llibreter les va obrir a Sant Just Desvern. El 20 de gener, la Fundació Enciclopèdia Catalana va canviar de president, i Antoni Subirà va ocupar el càrrec que des de l’any 2011 havia exercit Jordi Porta. Altrament, ja feia un any que havia tancat l’Editorial Moll quan el 22 de gener es va inaugurar la Institució Francesc de Borja Moll amb la intenció de promoure la figura i obra del lingüista i salvar els actius de l’editorial. El 22 i el 23 de gener es va celebrar la 4a edició del Festival Tiana Negra amb un extens homenatge a Ofèlia Dracs, col·lectiu literari que es va fundar als anys setanta per a reivindicar la novel·la de gènere que es feia al nostre país; i el dia 28, es va estrenar l’11a edició de BCNegra, que va durar fins al 6 de febrer.
També al febrer, la llibreria Nollegiu del Poblenou, inaugurada el 2013, es va traslladar a un espai més gran del mateix barri, i el dia 10 del mateix mes la Fundació Carulla va anunciar que Carles Duarte, fins al moment director de la Fundació, substituiria Montserrat Carulla en la presidència de l’entitat.
El Departament de Cultura de la Generalitat va ser el protagonista de les primeres notícies del mes de març. Jordi Sellas va deixar l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) i fou substituït per Xavier Díaz; Àlex Susanna va ser nomenat nou director de l’Agència Catalana del Patrimoni i Manuel Forcano va ocupar el càrrec de nou director de l’Institut Ramon Llull en substitució d’Àlex Susanna. El dia 15 es va editar en llengua xinesa Maletes perdudes, de Jordi Puntí, fet que va portar l’autor a fer una gira per la Xina. L’últim dia del mes, el president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), Carles Duarte, va anunciar que no es presentaria a la reelecció en la renovació prevista pels estatuts de l’organisme al mes de juliol.
L’abril va tenir un caràcter eminentment positiu. El 12, el periodista Quim Torrent va ser nomenat director general de Creació i Empreses Culturals i, una setmana més tard, l’Editorial Santillana va anunciar que obria el nou segell infantil i juvenil exclusivament en català Jollibre. Com cada any, la diada de Sant Jordi del 23 d’abril va demostrar la seva força i potencial amb un increment en la venda de llibres respecte l’any anterior que va fregar els 600.000 euros. Així, els llibres més venuts van ser La filla del capitàGroc, de Víctor Amela, Tot això ho faig perquè tinc molta por, d’Empar Moliner, La noia del tren, de Paula Hawkins, L’assassí que va somiar amb un lloc al cel, de Jonas Jonasson, i La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig. De no-ficció, al seu torn, van ser Confessions d’un culer defectuós, de Sergi Pàmies, Educar millor, de Carles Capdevila, La màgia de l’ordre, de Marie Kondo, Generació Tomàtic, d’Andrés Palomino, i Sucs verds, de Carla Zaplana. Un cop passat Sant Jordi, es va saber que l’editorial Comanegra i l’Institut del Teatre impulsarien una col·lecció de llibres de teatre en català, i també que el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya havia decidit promoure l’organització del 3r Congrés Internacional de la Llengua Catalana, trenta anys després que se’n celebrés la darrera edició.
Lluís Llach va ser distingit en la categoria d’obra traduïda dels Premis Mediterranée 2016, atorgats el 26 de maig a París, per la novel·la Memòria d’uns ulls pintats, traduïda i publicada en francès sota el títol Les yeux fardés.
L’editora Izaskun Arretxe va incorporar-se a l’Institut Ramon Llull per dirigir l’àrea literària
© Institut Ramon Llull
Els nomenaments van marcar el ritme del mes de juliol. L’editora Izaskun Arretxe es va incorporar a l’Institut Ramon Llull per dirigir-hi l’àrea literària, i va deixar la direcció d’Ara Llibres, que ocupà Joan Carles Girbés al setembre. I el dia 9, Carles Duarte va ser nomenat director general del CIC, càrrec que inicialment va combinar amb la presidència de la Fundació Carulla i la presidència del CoNCA.
La celebració de la 49a edició de la Universitat Catalana d’Estiu del 16 al 21 d’agost va tenir com a objectiu principal homenatjar la figura de Max Cahner. No hi van faltar, però, sessions dedicades a Ramon Llull.
La 34a Setmana del Llibre en Català va tenir la participació de 150 expositors, 133 segells editorials, 15 llibreries i 2 institucions. A més, en el marc d’aquest esdeveniment es van presentar les dades del 2015, en què es reflectia que la facturació dels llibres en català havia crescut el 3,2% i que les edicions en català suposaven el 14% del total de 80.000 llibres que es van editar a Espanya (un increment de l’1,7% respecte del 2014). Així, la Setmana va acabar l’11 de setembre amb els objectius assolits: 354.000 euros de facturació i un augment global de vendes entre el 2015 i el 2016 del 42,6%. A València, el dia 5 de setembre, la llibreria 3 i 4 va canviar el nom pel de Fan Set; a Olot, el dia 22, va obrir portes Faber, una residència de caràcter interdisciplinari per a creadors dirigida per Francesc Serés, i, el penúltim dia del mes, l’enginyer Joaquim Coello va substituir Carles Duarte com a nou president de la Fundació Carulla.
El 14 d’octubre, Isabel Clara-Simó va ser nomenada nova degana de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) en substitució de Francesc Parcerisas, i el dia 20, la poeta Àngels Gregori va esdevenir comissària del Festival Barcelona de Poesia, conjuntament amb Teresa Colom.
Premis i distincions
El premi Josep Pla va ser atorgat a Lluís Foix per Aquella porta giratòria. El premi Anagrama de novel·la va ser per a Jambalaia, d’Albert Forns, i va tenir com a finalista Anna Ballbona amb l’obra Joyce i les gallines, mentre que Andreu Martín, amb Ara com ara, tot va bé, va ser reconegut amb el premi Gaziel de biografies i memòries.
Pel que fa als premis Ciutat de Palma, el Llorenç Villalonga de narrativa se’l va emportar La ciutat de les ànimes, de Miquel Àngel Vidal, i el Joan Alcover de poesia va ser per a Occident, de Marcel Riera. El premi Edebé de literatura infantil el va guanyar L’aprenent de bruixot i els invisibles, de Jordi Sierra i Fabra, mentre que el de literatura juvenil es va adjudicar a Luis Leante per l’obra Fuig sense mirar enrere. Al Festival Tiana Negra es va lliurar el Premi Memorial Agustí Vehí a Els ossos soterrats, de Silvestre Vilaplana, i al BCNegra, el premi Crims de Tinta va ser per a Tota la veritat, de Núria Cadenes.
Joan Perelló Ginard es va endur el premi Maria Mercè Marçal de poesia per El mapa de l’infinit
© Joan Penelló Ginard / Pagès Editors
Víctor Amela va guanyar el premi Ramon Llull amb La filla del capità Groc. Joan Perelló Ginard es va endur el premi Maria Mercè Marçal de poesia per El mapa de l’infinit. Eva Baltasar, amb la seva obra Animals d’hivern,va obtenir el premi de poesia de Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater, i Jaume Bosquet, amb Basses i pluja, va ser reconegut amb el premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez d’Alcoi.
Els premis Recull de Blanes van ser un total de cinc, ja que en aquesta edició el de teatre va quedar desert: el de narrativa fou per a Montserrat Espallargas amb Vides de filferro; el de conte infantil, per a Olga Cercós amb Mama, per què li has donat?; el de poesia, per a Josep Massanés amb l’obra Radiació de fons; elde retrat literari, per a Esteve Molero amb Allà on comença el barranc dels cinc..., i el de periodisme, per a Jaume Planas i Perxachs amb Notícia a l’aparador.
Lolita Bosch va rebre el premi Roc Boronat per La ràbia; Els fruits vermells, de Lluís Vilarrasa, va obtenir el premi de novel·la breu Ciutat de Mollerussa, i el premi de poesia Cadaqués a Rosa Leveroni va ser per a D’epitalami, res, de Gerard Cisneros. El Martí Dot de poesia va recaure en Núria Domènech per Afonia; Anna Gual es va endur els premis de poesia Senyoriu d’Ausiàs March amb l’obra El tubercle, i el Bernat Vidal i Tomàs,per Molsa; el Certamen de Poesia Miquel Bauçà va ser per a Hilari de Cara per l’obra Cave Papam; mentre que el premi Jordi Domènech de traducció de poesia el va rebre Meritxell Cucurella-Jorba per la traducció de Clinica dell’abbandono, d’Alda Merini. El poemari Teories del no, d’Eduard Sanahuja, va guanyar els Jocs Florals de Barcelona i Paco Esteve va ser reconegut amb l’Enric Valor de novel·la en valencià per Si ha nevat.
Els vencedors dels Premis Literaris de Cerdanyola del Vallès van ser Núria Broquetas Marcet per El llagut de foc, premi de novel·la Valldaura-Memorial Pere Calders; David Yeste Muñoz per 24 Vintervariationer, premi de poesia Martí i Pol, i Vera Sanahuja Quílez per La mare i el monstre, premi de narrativa breu Caterina Albert. En els Premis Ciutat de Tarragona, els guardonats van ser Carles Rebassa per Eren ells, amb el Pin i Soler de narrativa; Guillem Latorre per Found footage amb el Tinet de narrativa curta per internet i el projecte de traduir una selecció de contes de Nikolai Leskov (presentat per Xènia Diakonova), amb el Vidal Alcover de traducció.
El premi d’assaig Josep Irla el va guanyar l’obra De la Constitució de 1812 a la prohibició del 9-N, de Francesc Puigpelat, mentre que Valentí Feixas va ser reconegut amb el premi Joan Profitós d’assaig pedagògic per Ser persona. Vida, pensament i acció pedagògica de Pau López i Castellote (1929-1994). Els guardons Vila d’Ascó van premiar Alba Dalmau per Estàndards, en la categoria de narrativa, i Joan Carles González Pujalte per L’est, en la categoria de poesia. Als Premis Literaris Vila de Vallirana, Xavier Zambrano va guanyar el premi de poesia catalana Josep M. López-Picó amb Va durar. El premi de narrativa infantil i juvenil Guillem Cifre de Colonya exaequo va ser per a Estimat Leo, de Miquel Arguimbau, i En Benjamí i el semàfor que mai es posava verd, de Rubèn Montañà i Toni Sans.
Els Premis Literaris Ciutat d’Olot van reconèixer La intimitat de les bèsties, de Joan Jordi Miralles, en la categoria Marian Vayreda de prosa narrativa; Delta, de Carme Cruells, amb el Joan Teixidor de haikus, i L’àliga perduda dels nazis, de Francesc Puigpelat, amb el premi Caixa Girona de novel·la juvenil. Carme Riera va rebre el premi Sant Joan per l’obra Les darreres paraules; Laura Torres i Bauzà, l’Amadeu Oller de poesia per L’inhabitable, i Rafael Vallbona, el Ferran Canyameres de novel·la per Tros.
En els Premis Ciutat de Badalona, el premi de narrativa Països Catalans Solstici d’Estiu el va guanyar Eduard Roure i Blàvia per La nit de les oques; el de narrativa juvenil, Albert López Vivancos per Em dic Saül i sóc un noi normal; el de poesia, Vicent Amela per També el vertigen, i el de teatre breu, Roger Simeon per El pis del pare.
Teresa Saborit, amb Darrere la porta, va guanyar el premi de relats 7lletres; L’encàrrec, de Mireia Vancells, va ser guardonat amb el premi de narrativa Ribera d’Ebre, i Magda Bistriceanu va ser premiada amb el Núvol de contes per l’obra La cremallera. El premi Pirineu de narració literària va ser per a Mercè la de l’home mort, de Manuel Roig. Edicions Bromera va entregar els premis Alfons el Magnànim València de narrativa a Teresa Broseta per El dia de demà, el de poesia a Manel Marí per Tavernàries, i el de poesia jove a Bruna Generoso per Abstraccions i tendreses.
Pel que fa als Premis Literaris de Girona, el Prudenci Bertrana de novel·la va ser per a I ens vam menjar el món, de Xevi Sala; el Miquel de Palol de poesia per a Morir com un riu, de Josep M. Fulquet; el Carles Rahola d’assaig per a La voluntat i la quimera. El Noucentisme català, de Jordi Casassas; el Ramon Muntaner de literatura juvenil per a Herba negra, de Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón; el Cerverí a la millor lletra de cançó per a La clau de girar el taller, d’Adrià Puntí, i el Lletra per a projectes digitals de cultura catalana per al projecte educatiu Un món de poesia, d’Ernest Cahué.
Estirant el fil escarlata, de Montserrat Galícia, va rebre el premi Manuel de Pedrolo Ciutat de Mataró de narrativa de ciència-ficció; el premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular va ser per a Els bastonets d’Algemesí, de Toni Bellón, i Àngels i robots, de Jordi Pigem, va guanyar el premi Joan Maragall d’assaig sobre cristianisme i cultura. En referència als premis Cruïlla, Maite Carranza va rebre el Vaixell de Vapor de narrativa infantil per l’obra La pel·lícula de la vida i Anna Manso, amb Allò de l’avi, es va quedar amb el Gran Angular de narrativa juvenil.
El premi Destino Infantil-Apel·les Mestres va ser per a Viure amb la Hilda (i els seus inconvenients), de Bel Olid i Mercè Canals (il·lustradora); el Born de teatre per a Lear, de Francesc Messeguer; La germana gran, de Jesús Lana, va guanyar el premi El Lector de L’Odissea; mentre que el premi Nèstor Luján de novel·la històrica se’l va emportar Jaume Clotet per El càtar proscrit. A més, la companyia La Virgueria va rebre el premi de teatre Quim Masó per Medusa, i el premi de novel·la curta Just M. Casero va ser per a El veler magenta, de Jaume Puig. En els ja tradicionals Premis Octubre, l’Andròmina de narrativa va ser per a Josep Franco per La vida és dura, el Joan Fuster d’assaig va ser per a Soldats del no-res, de Joan Garcia del Muro, i Rubén Luzón va aconseguir el Vicent Andrés Estellés de poesia per l’obra Alguna cosa.
En el marc dels Premis Ciutat de Barcelona, la categoria de literatura catalana va ser per a Najat El Hachmi amb La filla estrangera; la d’assaig per a Josep M. Esquirol amb La resistència íntima; la de mitjans de comunicació per al periodista Carles Capdevila, i la de traducció en llengua catalana per a Ramon Monton i la seva versió d’Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel.
L’escriptora i traductora Maria Antònia Oliver va ser guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Medalla d’Or del Consell de Mallorca
© Òmnium Cultural / Ramon Boadella
El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes es va concedir a l’escriptora i traductora Maria Antònia Oliver; el premi Joaquim Amat-Piniella va ser per a Joan-Daniel Bezsonoff per Matar De Gaulle, i la Medalla d’Honor de la SGAE va ser per a Josep Maria Benet i Jornet com a reconeixement de tota la seva obra en conjunt. Pel que fa als Premis Nacionals de Cultura, van ser per a Antònia Vicens, Lola Badia i Enrique Vila-Matas. El premi Ofici de Periodista, atorgat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, va ser per a Josep Maria Cadena i la seva trajectòria, i Teresa Colom va rebre el premi de narrativa Maria Àngels Anglada per l’obra La senyoreta Keaton i altres bèsties.
Els guanyadors dels premis Cavall Verd van ser Màrius Sampere, que va rebre el Josep Maria Llompart de poesia per l’obra L’esfera insomne, i Josep M. Jaumà, que va guanyar el Rafael Jaume de traducció poètica per Irlanda indòmita. 150 poemes de W.B. Yeats. La Creu de Sant Jordi va ser per a l’escriptora Josefa Contijoch, per al crític Jordi Llovet, per al filòleg i traductor Artur Quintana, per a la també filòloga Mariàngela Villalonga i per a la Revista de Catalunya. Es va reconèixer, altrament, la trajectòria d’Àngel Terron amb el premi Cadaqués a Quima Jaume; Carles Hac Mor va rebre, a títol pòstum, el premi Jaume Fuster dels escriptors catalans, i Quim Monzó va guanyar el Premi Ràdio Associació per la seva trajectòria com a comentarista radiofònic. Pel que fa als premis de la Crítica Catalana, Martí Domínguez va guanyar el de narrativa per La sega i Gemma Gorga es va emportar el de poesia per Mur.
En l’edició dels premis Cavall Verd, Màrius Sampere va guanyar el Josep Maria Llompart de poesia per l’obra L’esfera insomne
© La Breu Edicions
Els premis Crítica Serra d’Or van ser per a la novel·la La sega, de Martí Domínguez; el de poesia per a Caïm, de Ramon Bach; el de narració per a Les fantasies del nàufrag, de Pep Albanell; el d’estudis literaris per a Joan Perucho, cendres i diamants, de Julià Guillamon; el de traducció per a Irlanda indòmita. 150 poemes de W.B. Yeats, de Josep Maria Jaumà; el de literatura infantil per a Històries de Nasrudín, de Halil Bárcena i Mariona Cabassa; el de literatura juvenil de creació per a La noia de la mitjanit,de Gisela Pou; el de literatura juvenil de coneixements per a Arbres, de Lemniscates; el de text teatral per a You say tomato, de Joan Yago;el d’espectacle teatral per a Ragazzo, deLali Álvarez; el de recerca d’humanitats per a Ramon Llull: vida i obres, de Pere Villalba i Varneda, i, finalment, el de recerca en altres ciències per a Xavier Duran amb La ciència en la literatura.
En l’àmbit dels Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Alfabet Terminal, de Josep Palàcios, va guanyar en creació literària; Josep Luís Sirera, a títol pòstum, en teatre; Amadeu Viana en estudis lingüístics per Tempesta de signes; Raquel Ricart en categoria de literatura infantil i juvenil per El ciutadà perfecte, i Isabel Clara-Simó i Xavier Dalfó es van emportar el de comunicació i difusió de la literatura catalana.
L’Editorial Kairós va rebre el Premio Nacional de cultura; el premi Ferran Soldevila de biografies, memòries i estudis històrics va ser per a Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714, d’Albert Garcia Espuche; i VLC Negra va premiar Un sepulcre de lletres minúscules, de Silvestre Vilaplana. Els guanyadors dels Samaruc de literatura infantil i juvenil van ser Vicent Sanhermelando per Ximo Potter i el col·leccionista de mòbils en la categoria infantil i Manel Álamo per A boca de canó en categoria juvenil.
Els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians van ser, en narrativa, per a Martí Domínguez per La sega; en poesia, per a Antoni Ferrer per Variacions Goldberg; en assaig, per aAnna Moner per Gabinet de curiositats; en teatre, per a Rodolf Sirera per Trio; en infantil, per a Marc Granell amb La vida que creix,i, en juvenil, per a Lliris Picó per Moisès, estigues quiet.
A la Setmana del Llibre en Català hi van participar 150 expositors, 133 segells editorials, 15 llibreries i 2 institucions
© La Setmana
Alicia Kopf va ser guardonada amb el premi Llibreter en la modalitat de literatura catalana per l’obra Germà de gel; Joan Benesiu va guanyar el premi Joan Crexells per Gegants de gel; el Memorial Pere Rodeja, del Gremi de Llibreters, es va concedir a la llibretera Núria Dòria, de Dòria Llibres de Mataró, i a l’agent cultural Albert Pujol. A més, el premi Trajectòria, entregat durant la Setmana del Llibre en Català de setembre, va ser per a la traductora Anna Casassas, mentre que l’Aurora Díaz-Plaja d’estudis sobre literatura infantil i juvenil va ser per a Clara Berenguer.
La Medalla d’Or del Consell de Mallorca va reconèixer Maria Antònia Oliver pel conjunt de la seva obra; Màrius Sampere va ser guardonat amb la Lletra d’Or per l’obra L’esfera insomne; el premi Pen Català de traducció va recaure en Ramon Farrés per Correspondència amb Goethe, de Bettine von Arnim; el Premi de les Lletres Valencianes va ser per a Joan F. Mira; el Premio Nacional d’assaig per a La resistència íntima, de Josep M. Esquirol, i el premi El Setè Cel de Salt a la millor novel·la publicada el 2015 va ser per a Els morts no parlen, de Miquel Aguirre.
A la Nit de Santa Llúcia, el Sant Jordi va ser per a El setè àngel, de David Cirici; el Carles Riba per La ciutat cansada, de Maria Cabrera; el Folch i Torres per L’illa de Paidonèsia, d’Oriol Canosa; el Joaquim Ruyra per Sentinels, de Joan Antoni Martín Piñol, i el Mercè Rodoreda per Vida familiar, de Jenn Díaz.
Absències de l’any
L’any 2016 va ser testimoni de la mort de l’escriptor Carles Hac Mor, el 27 de gener. L’1 de febrer va morir l’advocat, assagista i crític cinematogràfic Arnau Olivar; el 6, Jaume Ferran, escriptor, traductor i professor universitari; dos dies després, Jordi Teixidor de Ventós, metge i poeta; mentre que el 28 ho va fer l’historiador i advocat Gregori Mir. El 13 de març va morir Manuel Foraster, filòleg, escriptor i gestor cultural, i el 18 el capellà i escriptor Josep Maria Ballarín, a l’edat de 96 anys. El 10 d’abril va traspassar Xavier Dalfó, periodista i fundador de la revista Canigó; el 13, l’escriptor, advocat i divulgador científic Sebastià Estradé; Alfons Saumell, ludolingüista, escriptor i traductor, el 17 d’abril; i tres dies després, Josep Maria Puigjaner i Matas, periodista, escriptor i activista del catalanisme. El filòsof i escriptor Pep Subirós ens va deixar el 7 de maig; Joaquim Ferrer Roca, polític, historiador i conseller de Cultura (1985-88), el 10, i l’escriptor, traductor, editor i ensenyant Manuel Costa-Pau i Garriga el 30, juntament amb la poeta Josefina Peraire. L’editor i promotor del món del còmic Paco Camarasa va traspassar l’11 de juliol, i Fermí Sidera, filòleg i corrector, el dia 30. El 17 d’agost va morir el novel·lista, traductor i guionista de còmics Víctor Mora; el 21, Benet Rossell, artista polifacètic i poeta; i el filòleg i polític Jordi Carbonell i el periodista, advocat i escriptor Narcís-Jordi Aragó i Masó ho van fer el 22 d’agost.
Literatura castellana
És molt probable que Elvira Navarro escrivís Los últimos días de Adelaida García Morales des de l’admiració, amb un ànim més aviat reivindicatiu cap a la figura de l’autora d’El Sur. La seva barreja de realitat i ficció, però, i sobretot l’anècdota que va donar peu al projecte (una suposada visita de la protagonista a la regidora de cultura del seu poble, demanant 50 euros per poder anar a visitar el seu fill a Madrid, que li van ser denegats), van fer que el director de cinema Víctor Erice lamentés, mitjançant una llarga carta al diari El País, la imatge que s’hi havia donat de la seva exmuller i els efectes que el llibre podria tenir sobre els seus fills.
Però el 2016, any de celebració del quatre-cents aniversari de la mort de Miguel de Cervantes, no va ser testimoni de cap altre enfrontament tan fenomenal com el que van mantenir, de nou en les pàgines d’El País,els acadèmics Francisco Rico i Arturo Pérez-Reverte. Primer, Rico va renyar Pérez-Reverte per haver fet servir el desdoblament de gènere en un article en què pretenia combatre’l. I, a continuació, Pérez-Reverte va adjudicar el sorprenent atac de Rico a la seva decisió, anys enrere, de fer servir la versió d’El Quijote del 1780 com a base d’una edició escolar de la qual ja s’han venut més de 80.000 exemplars, i no la que ha donat fama i diners a Rico.
Curiosament, tot això va succeir poques setmanes abans del llançament de Falcó, la darrera novel·la del pare del capità Alatriste i, és clar, un dels títols cabdals de l’any. També cal esmentar Esa puta tan distinguida, en què Juan Marsé va retornar a un dels personatges de Si te dicen que caí; París-Austerlitz,l’obra pòstuma de Rafael Chirbes Cinco esquinas, d’un Mario Vargas Llosa que va fer parlar més per la seva relació sentimental amb Isabel Preysler que en termes estrictament literaris; La legión perdida, episodi final de la trilogia trajana de Santiago Posteguillo; els relats amb Mala letra, de Sara Mesa; La tierra que pisamos, que va representar la confirmació de Jesús Carrasco després del fenomen crític que havia protagonitzat amb Intemperie; Marienbad eléctrico, d’Enrique Vila-Matas; Historia de un canalla, de Julia Navarro; el thriller psicològic i romàntic Los ángeles de hielo, de Toni Hill; l’assaig La España vacía, de Sergio del Molino; La carne,de Rosa Montero;
Ildefonso Falcones va publicar Los herederos de la tierra, una seqüela de La catedral del mar
© Joan Tomás / Editorial Grijalbo / Penguin Random House
Los herederos de la tierra, seqüela de La catedral del mar d’un Ildefonso Falcones que va seguir tenint problemes amb Hisenda; Patria, en què Fernando Aramburu va escatinyar en el terrorisme d’ETA; Mirlo blanco, cisne negro, de Juan Manuel de Prada; El amor del revés, les memòries novel·lades d’iniciació a l’homosexualitat de Luisgé Martín; Los años felices, nou volum de Los diarios de Emilio Renzi que va signar l’argentí Ricardo Piglia; Azul marino, punt final a la trilogia de Rosa Ribas i Sabine Hofmann, protagonitzada per la periodista Ana Martí; Los bosques imantados, de Juan Vico; l’assaig sobre traducció El fantasma en el libro, de Javier Calvo; Soles negros, d’Ignacio del Valle; El laberinto de los espíritus, quarta i darrera part de la saga d’El Cementerio de los Libros Olvidados, de Carlos Ruiz Zafón; Donde los escorpiones, nou episodi de les investigacions dels guàrdies civils Chamorro i Bevilacqua, de Lorenzo Silva; Nos vemos en esta vida o en la otra, en què Manuel Jabois es va capbussar dins les ambigüitats dels atemptats de l’11-M; La noche de los alfileres, del peruà Santiago Roncagliolo; La forma de las ruinas, del colombià Juan Gabriel Vásquez, i, tornant al leitmotiv cervantí, Don Quijote en Manhattan, de Marina Perezagua.
A tots aquests títols cal sumar, és clar, la llista de premiats en els diferents guardons literaris, que, per ordre cronològic, van ser els següents. El Nadal va destacar La víspera de casi todo, de l’exmosso d’esquadra Víctor del Árbol; el Biblioteca Breve va reconèixer la distopia El Sistema, de l’asturià Ricardo Menéndez Salmón; l’Azorín va ser per a Reyes Calderón per Dispara a la Luna; Carlos Montero es va endur el Primavera amb El desorden que dejas; l’Alfaguara va anar a parar a l’argentí Eduardo Sacheri per La noche de la Usina; els premis de la Crítica Espanyola van distingir La habitación de Nona, de Cristina Fernández Cubas, i Ficciones para una autobiografía, d’Ángeles Mora, en les seves categories de narrativa i poesia, respectivament; Paloma Sánchez-Garnica va obtenir el Fernando Lara per Mi recuerdo es más fuerte que tu olvido; el Reina Sofía de poesia va distingir Antonio Colinas; Montero Glez va aconseguir l’Ateneo de Sevilla per La puerta del infierno;
El premi Planeta va reconèixer Dolores Redondo i l’obra Todo esto te daré
© Arduino Vanucchi / Editorial Planeta
el Planeta va ser per a Dolores Redondo per Todo esto te daré; el Federico García Lorca va celebrar la uruguaiana Ida Vitale; els Premios Nacionales van recaure en La habitación de Nona, de Cristina Fernández Cubas (narrativa), Ficciones para una autobiografía, d’Ángeles Mora (poesia) i La resistencia íntima de Josep Maria Esquirol (assaig); l’Anagrama d’assaig va lloar Estudios del malestar, de José Luis Pardo; Juan Pablo Villalobos va aconseguir l’Herralde amb No voy a pedirle a nadie que me crea, i, com a plats forts, el Nacional de les lletres va guardonar Juan Eduardo Zúñiga, mentre que el Cervantes feia el mateix amb Eduardo Mendoza.
I no es pot tancar aquesta secció sense esmentar la desaparició dels peruans Eduardo Chirinos i Miguel Gutiérrez, a 55 i 75 anys, respectivament; de la poeta porto-riquenya Rosario Ferré, a 77; del veneçolà Ramón Palomares, a 80; del colombià Fernando Soto Aparicio, a 82; dels mexicans Ignacio Padilla, mort en un accident de trànsit a 47 anys, i de Luis González de Alba, que es va suïcidar a 72 anys. A la península Ibèrica van traspassar Víctor Mora, recordat sobretot com a pare d’El Capitán Trueno i El Jabato, a 85 anys; José Luis Serrano, a 55; el poeta i catedràtic Luis Izquierdo, a 80; Marcos Ana, a 96; Francisco Nieva, a 91; el xilè Egon Wolff, a 90, i el peruà Rodolfo Hinoshoza, a 75 anys.
Literatura anglosaxona
Per insospitada (tot i que la seva nominació era un rumor a crits feia anys) i per polèmica, la decisió de concedir el premi Nobel de literatura al cantautor nord-americà Bob Dylan va ser, sens dubte, la gran notícia dins l’àmbit de la llengua anglesa. D’opinions a la pregunta si es poden considerar les lletres de cançons una forma de poesia n’hi va haver per a tots els gustos, i el silenci inicial a l’anunci del músic de Minnesota no va fer sinó exacerbar-les. Després de dues llargues setmanes de rebombori i de rumors, Dylan va acceptar el guardó al més pur estil Dylan: de manera indirecta, mitjançant una entrevista a The Telegraph sobre l’exposició pictòrica que estava a punt d’inaugurar a la Halcyon Gallery de Londres.
Per la seva banda, Bruce Springsteen va presentar un llibre de memòries, Born to Run, en què va revelar, entre altres episodis vitals, la seva lluita contra la depressió. I qui no va tenir cap motiu per a la melancolia va ser J.K. Rowling, que va veure com Harry Potter and the Cursed Child, novel·la basada en un guió d’una obra de teatre escrita per Jack Thorne segons un argument original de John Tiffany, i dels mateixos Thorne i Rowling, es convertia en el llibre més venut en menys temps de la història del Regne Unit, amb 680.000 còpies facturades en tan sols tres dies. Fins aquell moment, el rècord el tenia Harry Potter and the Deathly Hallows, l’anterior títol de Harry Potter.
El premi Man Booker va guardonar Paul Beatty per The Sellout
© The Man Booker Prize
Als Estats Units, pocs noms són tan sinònims de best-seller com els de James Patterson i Stephen King. Què hauria succeït si un llibre els hagués reunit a tots dos? Doncs mai no ho sabrem, perquè Patterson va decidir no publicar The Murder of Stephen King en descobrir (o ser informat) que la seva història de persecució fanàtica s’assemblava massa a alguns moments viscuts pel "Rei del Terror" en la vida real.
I, ja en termes més clàssics, mentre la ciutat gal·lesa de Cardiff es va convertir en "Ciutat d’allò més inesperat" per a commemorar el centenari del naixement del gran Roald Dahl, un estudi de la Universitat d’Oxford va concloure que fins a disset de les quaranta-quatre obres de William Shakespeare van ser escrites en col·laboració amb altres autors. A partir d’ara, per exemple, les edicions d’Oxford University Press de les tres parts d’Enric VI esmentaran també el nom de Christopher Marlowe a la portada. Tot això, l’any que es van complir i celebrar els quatre segles de la mort de l’autor nascut a Stratford-on-Avon.
J.K. Rowling va tornar a triomfar, ara amb Harry Potter and the Deathly Hallows, guió d’una obra de teatre escrita per Jack Thorne
© JK Rowling / TM
A Anglaterra, el Man Booker va guardonar per primera vegada un nord-americà (Paul Beatty per The Sellout), al cap d’un any d’obrir les portes a autors de l’altra banda de l’Atlàntic. El premi Costa va reconèixer A God in Ruins, de Kate Atkinson, com a millor novel·la i 40 Sonnets, de Don Paterson, com a millor poemari, però el premi al llibre de l’any se’l va endur la triomfadora en la categoria juvenil, Frances Hardinge, per The Lie Tree. A més, Richard Ford va ser distingit amb el premi Princesa de Asturias de les lletres espanyoles, Julian Barnes va ser reconegut amb el Siegfried Lenz alemany i la irlandesa Lisa McInerney es va endur el Women’s Prize for Fiction amb The Glorious Heresies. Per la seva banda, l’IMPAC Dublin va destacar Family Life, de l’indi nacionalitzat nord-americà Akhil Sharma. Viet Thanh Nguyen, amb The Sympathizer va rebre el Pulitzer de ficció; Zadie Smith, el Welt-Literaturpreis alemany; Stephen Greenblatt va aconseguir el mig milió d’euros del premi noruec Holberg; Marilynne Robinson es va endur el Prize for American Fiction de la Biblioteca del Congrés, i els National Book Awards van recaure en The Underground Railroad, de Colson Whitehead, i The Performance of Becoming Human, de Daniel Borzutzky, com a millors obres de narrativa i poesia, respectivament.
Pel que fa a les defuncions, l’any 2016 va testimoniar la marxa de Florence King (a 80 anys), Joseph Ritz (86), Elizabeth Aston (67), Carolyn D. Wright (67), el poeta xicano Francisco X. Alarcón (61), Harper Lee (89), Andrew Glaze (95), Pat Conroy (70), Barry Hines (76), Jim Harrison (78), Frank De Felitta (94), Jenny Diski (68), E.M. Nathanson (88), Gwyn Thomas (79), Maurice Kenny (86), l’australiana Gillian Mears (51), Lois Duncan (82), Alvin Toffler (87), Michael Herr (76), Geoffrey Hill (84), James Alan McPherson (72), Robert Nye (77), Don Welch (84), el canadenc W.P. Kinsella (81), Robert Weinberg (70) i l’irlandès William Trevor (88).
Literatura francesa
No hi ha lletres tan afins a la figura de l’escriptor maleït com les gal·les, i aquest 2016 vam tenir notícies d’almenys quatre dels seus exponents més famosos, passats i presents. D’una banda, la casa Christie’s va subhastar per un preu de 435.000 euros la pistola amb què Paul Verlaine va intentar assassinar Arthur Rimbaud a Brussel·les el 10 de juliol de 1873, quan l’autor d’Una temporada a l’infern li va anunciar que el deixava per marxar a París (Verlaine, però, estava tan borratxo que només va fregar el canell esquerre del seu amant amb un dels dos trets que va disparar, i acabà passant 555 dies a presó per culpa de l’incident). D’altra banda, el Palais de Tokyo parisenc va ser escenari de Rester vivant, no tant "una exposició sobre Michel Houellebecq com una exposició de Michel Houellebecq", atès que va reunir sons, fotografies i vídeos del mateix escriptor (i d’alguns artistes convidats) que representen un complement a la seva obra literària.
Finalment, Virginie Despentes va ser una de les dues noves incorporacions de l’Académie Goncourt, en substitució d’una Edmonde Charles-Roux que moriria tan sols dues setmanes més tard, a 95 anys. Amb l’autora de Baise-moi, l’altre ingrés va ser el d’Eric-Emmanuel Schmitt, en el lloc que fins ara ocupava Régis Debray. I encara una altra notícia "acadèmica": a 58 anys, Andreï Makine es va convertir en el més jove dels "immortals", tal com es coneix els membres de l’Académie Française.
El Grand Prix du Roman de l’Académie Goncourt va recaure en Le dernier des nôtres, d’Adélaïde de Clermont-Tonnerre
© JF Paga / Éditions Grasset & Fasquelle
Precisament, el Grand Prix du Roman d’aquesta històrica institució va beneir Le dernier des nôtres, d’Adélaïde de Clermont-Tonnerre, mentre que el Goncourt va ser per a Leila Slimani i l’obra Chanson douce. A més, el Renaudot va reconèixer Yasmina Reza per Babylon; el Femina va recaure en Le Garçon, de Marcus Malte, i el premi de la Bibliothèque Nationale va anar a parar a les mans de Jean Echenoz, que va presentar, a més, la novetat Envoyée spéciale.
Altres títols importants de l’any van ser Crue, de Philippe Forest; Veracruz, d’Olivier Rolin; L’éveil, de la jove Line Papin, de només 20 anys, i, com no podria ser d’altra manera, el preceptiu nou llibre d’Amélie Nothomb: Riquet à la houppe, un altre cop inspirat en una rondalla de Charles Perrault.
I, amb la ja esmentada Charles-Roux, les lletres en llengua francesa van acomiadar Michel Tournier (a 91 anys), Martin Gray (93), Philippe Beaussant (86), el filòsof Edgar Pisani (97), Maurice G. Dantec (57), el gran poeta Yves Bonnefoy (93), Jean Ricardou (84), Michel Butor (89) i les belgues Liliane Wouters (86) i Françoise Mallet-Joris (86).
Literatura italiana
Ser un escriptor d’èxit et converteix en una figura pública? I fins a on arribaria el teu dret a la intimitat, a establir distincions entre la persona literària i la privada? El periodista Claudio Gatti va tornar a posar aquestes qüestions sobre la taula en revelar que darrere el pseudònim d’Elena Ferrante s’hi podria amagar Anita Raja, una traductora d’alemany lligada professionalment al petit segell romà que publica les obres de Ferrante, Edizione e/o. Precisament, la base de l’article de Gatti, aparegut simultàniament a Il Sole 24 Ore, el Frankfurter Allgemeine Zeitung, el web francès Mediapart i el blog de The New York Review of Books, va ser el desproporcionat volum dels pagaments de l’editorial a Raja, a més de les seves inversions immobiliàries coincidint amb els anys del boom internacional de Ferrante, que ja ha venut més de dos milions i mig de llibres tan sols al mercat anglosaxó. Pocs dies després de la seva publicació, Raja suposadament va obrir i tancar un compte de Twitter on, mitjançant sis piulades, va confirmar que era Ferrante, va lamentar la revelació i va confirmar que seguiria sense parlar públicament dels seus llibres. "Tan sols m’agradaria, ara que la curiositat de fa anys ha estat atesa, que em deixessin viure (i escriure) en pau", deia un dels tuits.
L’actor i dramaturg Dario Fo, controvertit premi Nobel de literatura de l’any 1997, ens va deixar a 90 anys, el mateix dia que l’Acadèmia d’Estocolm sorprenia un altre cop en guardonar Bob Dylan. Però Fo no va ser l’únic gran de les lletres italianes que es va acomiadar aquest 2016, ja que uns mesos abans havia mort, a 84 anys, Umberto Eco, nom cabdal de la semiologia que va protagonitzar un fenomen mundial amb El nom de la rosa. Tots dos, per cert, eren membres del Col·legi de Patafísica. A més, també es van acomiadar Lorenzo Amurri (a 45 anys); Valentino Zeichen (78); Tommaso Labranca (54); Massimo Felisatti (84), la poeta Maria Costa (89) i Jolanda Insana (79).
Aquest any el gran premi de literatura suís va ser per a l’escriptor en llengua italiana Alberto Nessi
© Mario del Curto / Premi Svizzeri di Letteratura 2016
Dins l’apartat de guardons, Claudio Magris va continuar sumant mèrits en ser reconegut amb el premi Franz Kafka txec. A més, Roberto Calasso va ser distingit amb el Formentor espanyol. El gran premi de literatura suís va recaure aquest any en l’escriptor en llengua italiana Alberto Nessi. I, ja dins els confins de la península Itàlica, l’Strega va ser per a Edoardo Albinati i La scuola cattolica; al Bancarella va destacar La ragazza di fronte, de Margherita Oggero; el Campiello va anar a parar a les mans de Simona Vinci per La prima verità, i, finalment, el Viareggio Rèpaci va reconèixer Una sostanza sottile, de Franco Cordelli, i Viaggio mentre morivo, de Sonia Gentili, en les categories de narrativa i poesia, respectivament.
Literatura alemanya
El 8 de gener (és a dir, vuit dies després que expirés el seu copyright, fins el moment en mans de l’estat de Baviera, que impedia que se’n fessin noves edicions), l’Institut für Zeitgeschichte va presentar una edició crítica del Mein Kampf (‘La meva lluita’), d’Adolf Hitler. I el fruit dels seus quatre anys de treball, amb més de 3.500 notes a peu de pàgina mirant de desmitificar i contextualitzar el llibre, va ser immediat: tot i el seu preu de venda (59 euros), les 4.000 còpies que van sortir a la venda es van esgotar en un tres i no res, i van obligar a fer-ne una segona edició de 15.000 exemplars.
Sharon Dodua Otoo, d’ascendència ghanesa però nascuda a Londres i instal·lada a Alemanya des dels 20 anys, va guanyar l’Ingeborg Bachmann, amb Herr Gröttrup setzte sich hin (‘El senyor Gröttrup va seure’)
© ORF / Puch Johannes / Ingeborg Bachmann Preis
Als antípodes del pensament hitlerià hi ha la història de Sharon Dodua Otoo. D’ascendència ghanesa, va néixer a Londres i, a 20 anys, va marxar a Hannover amb una feina d’au-pair. Un quart de segle després, ja plenament establerta a Alemanya, va guanyar el més prestigiós dels seus premis, l’Ingeborg Bachmann, amb una obra escrita originalment en la seva llengua d’acollida: Herr Gröttrup setzte sich hin (‘El senyor Gröttrup va seure’). I un cas paral·lel va protagonitzar la japonesa Yoko Tawada, resident a Alemanya des del 1982, en obtenir el Kleist-Preis.
Pel que fa a altres guardons, Marcel Beyer va ser reconegut amb el Georg Büchner per la seva capacitat per indagar en la història del nazisme tot experimentant amb el llenguatge. A més, Carolin Emcke va rebre el premi de la Pau del Gremi de Llibreters; Guntram Vesper es va endur el premi a la millor novel·la de la Fira del Llibre de Leipzig per Frohburg; Bodo Kirchhoff va obtenir el Deutscher-Buchpreis amb Widerfahrnis; Jan Koneffke va aconseguir l’Uwe Johnson per Ein Sonntagskind (‘Un d’afortunat’) i el suís Christian Kracht va guanyar el Hermann Hesse i el Schweizer Buchpreis amb Die Toten (‘La mort’), mentre que el Friedrich Hölderlin va distingir Christoph Peters. La primera edició de l’Österreichischer Buchpreis va ser per Fleurs (‘Flors’) de Friederike Mayröcker.
Finalment, aquest 2016 les lletres en llengua alemanya es van acomiadar del suís Markus Werner, mort a 71 anys; de Ruth Rehmann (93), d’Angelika Schrobsdorff (88), de Paul Würh (89), del també venerable Hermann Kant (90) i de l’austríaca Ilse Aichinger (95). Mentrestant, l’escriptor Karl May, mort el 1912, va tornar breument a ser notícia quan, aprofitant les feines de neteja de la seva tomba, les seves despulles van ser objecte d’un estudi que va descartar la llegenda que apuntava a un possible assassinat. El popular autor de novel·les d’aventures i de l’Oest va morir enverinat, sí, però el plom i el cadmi responsables tindrien més a veure amb la seva addicció al tabac i a l’ús d’aigua no potable que a l’actuació d’una mà negra.
Literatura dels països de l’Est
L’hongarès Imre Kertész, guardonat amb el premi Nobel de literatura, va morir a l’edat de 86 anys
© Csaba Segesvári / Délmagyarország Iapcom Ktf
Els premiats amb el Nobel de literatura, l’hongarès Imre Kertész, i amb el de la pau, el romanès nacionalitzat nord-americà Elie Wiesel, que van passar pels camps de concentració d’Auschwitz i Buchenwald i que havien regurgitat aquella terrible experiència mitjançant l’escriptura, ens van deixar amb pocs mesos de diferència, a 86 i 87 anys, respectivament, com a darrer episodi d’aquesta sèrie de confluències vitals.
Aquest annus horribilis de les lletres hongareses es va endur també Péter Esterházy, que havia estat un dels encarregats d’acomiadar Kertész en el seu funeral, a 66 anys, i a un altre dels seus grans poetes, assagistes i escriptors, Sándor Csoóri, a 86 anys. A més, l’any 2016 va testimoniar el darrer alè dels russos Vassili Zviàguintsev (a 71 anys), Fazil Iskander (87) i Novella Matvéieva (81); dels eslovens Vid Pečjak (87 anys) i Aleš Debeljak (54); del croat Slobodan Novak (91), de l’eslovac Anton Srholec (86), del romanès Radu Mares (75), del bielorús Nil Hilevitx (84), de l’uzbek Erkin Vohidov (79) i de l’ucraïnès Roman Ivanitxuc (87).
A Rússia, mentre l’escriptor Vladímir Sorokin va ser acusat per un grup pro-Kremlin de promocionar el canibalisme pels continguts de la seva novel·la Nastya (publicada l’any 2000), una enquesta del Centre Levada –una organització russa de recerca sociològica independent– feta a 137 poblacions de 48 regions va establir que Tolstoi, Dostoievski i Txékhov, i Puixkin, Iesenin i Lermontov, constitueixen, respectivament, els trios de narradors i poetes més populars del país.
Parlant de clàssics, a la ciutat polonesa de Wrocław va obrir les portes un museu dedicat a una única obra literària, Pan Tadeusz (‘El senyor Tadeusz’), d’Adam Mickiewicz, que no en va és el gran poema èpic de les lletres poloneses.
I dos triomfs també polonesos en guardons internacionals: Andrzej Stasiuk es va endur l’Österreichischer Staatspreis für Europäische Literatur (el premi estatal austríac de literatura europea), mentre que Adam Zagajewski va obtenir el Dr. Leopold-Lucas-Preis alemany. A més, l’estonià Jaan Kaplinski va ser reconegut amb el premi europeu de literatura, la croata Dubravka Ugrešic´ va ser distingida amb el premi biennal Neustadt i el romanès Mircea Cărtărescu, amb el Gregor von Rezzori – Città di Firenze italià. Finalment, a Txèquia, el Magnesia Litera al llibre de l’any va recaure en Točité věty (‘Frases en espiral’), de Daniela Hodrová; Bronka Nowicka es va endur el Nike polonès amb Nakarmić Kamień (‘Alimentar la pedra’); Dragan Velikic´ va obtenir el NIN serbi per Islednik (‘Jutge d’instrucció’), i el Booker rus va ser per a Peter Aleshkovsky i la novel·la Krepost (‘La ciutadella’).
Un any de Llull
Un any de Llull
© Institut Ramon Llull
Després d’un any llarg de commemoració lul·liana, el balanç és innegablement bo. Més enllà dels encerts i dels desencerts, que de ben segur que n’hi ha hagut, l’Any Llull va permetre explicar qui va ser i què va fer l’escriptor mallorquí. I va servir, també, per a donar a conèixer l’interès internacional que desperta, del qual moltes vegades no som prou conscients. La celebració es va iniciar, al novembre del 2015, amb un congrés a Palma, i es va tancar, just l’any següent, amb una altra trobada internacional a Barcelona. Entremig hi va haver, per a públics diversos, no sols per a investigadors, múltiples cicles i jornades, tant als Països Catalans com en nombroses ciutats estrangeres. També cal destacar les desenes de publicacions aparegudes durant l’Any Llull –edicions de textos, adaptacions, estudis– i d’exposicions organitzades, tant dedicades als fons bibliogràfics lul·lians com a explicar la seva aportació a un públic general –"La màquina de pensar", al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) o "La desmesurada vida de Ramon Llull", a càrrec de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC)– i internacional –"La veritat inefable", impulsada per l’Institut Ramon Llull (IRL). Així mateix, es van programar espectacles teatrals i musicals dedicats a la seva figura. Però el principal guany de l’Any Llull va ser donar a conèixer el personatge al gran públic i mostrar l’abast de la seva influència. En aquest sentit, els mitjans de comunicació hi van tenir un paper important, amb programes específics i espais adreçats a auditoris amplis.
Ramon Llull, que havia nascut a Mallorca poc després de la conquesta cristiana, va dedicar molts esforços a reformar el món del seu temps. Es va preocupar especialment per una qüestió que encara avui és font de nombrosos conflictes: la diversitat religiosa. La seva solució passava per la unificació de tota la humanitat sota una sola fe, que per a ell havia de ser la cristiana. Fa set segles, era impensable plantejar altres acostaments més ecumènics, i, en el seu context, la proposta de Llull era extraordinàriament innovadora.
En un món en què les disputes religioses no feien altra cosa que agreujar les tensions i emfatitzar les diferències, Llull va fixar-se en aquells aspectes que compartien les diverses religions monoteistes de la Mediterrània –una mateixa concepció del cosmos, la creença en un déu únic dotat d’atributs–, i a partir d’aquí va assajar d’arribar a l’acord. En aquest punt, Llull posava en joc un altre element propi de tota la humanitat: la capacitat racional.
L’objectiu principal del sistema que va idear, i que ell considerava un do diví, la famosa Art, consistia a evidenciar les inconsistències de les creences dels altres i argumentar la veritat dels articles de la fe cristiana per mitjà de "raons necessàries", o de raonaments que no poguessin ser falsats. No es tractava de forçar els no cristians a convertir-se a una creença diferent de la seva, sinó de fer-los comprendre la necessitat dels dogmes catòlics. La lògica irrebatible dels arguments exposats els havia de dur a abandonar les creences que professaven i a abraçar la fe de Crist.
Llull va difondre aquests plantejaments per mitjà de centenars d’obres –els catàlegs més autoritzats n’hi atribueixen més de 260–, tant destinades a la disputa i a la polèmica religiosa com pensades per a reformar la cristiandat mateixa. Entre aquestes darreres, sobretot escrites en català, és on trobem les de més qualitat literària. Llull buscava atrapar el seu públic amb la bellesa i l’amenitat dels textos, i a través seu transmetre’ls la doctrina. El Llibre de contemplació, el Llibre de l’orde de cavalleria, el Llibre del gentil, el Romanç d’Evast e Blaquerna, el Llibre de meravelles, el Desconhort o l’Arbre de ciència, tot i ser llibres de característiques molt diferents, responen a aquesta finalitat.
El llatí normalment el deixava per als tractats científics i teològics, destinats a un públic clerical –i, per tant, universitari– i internacional. Llull de seguida va ser conscient que el poder del rei de Mallorca era massa reduït perquè les seves propostes fossin realment efectives, i que li calia fer-se escoltar per altres governants, d’aquí els seus viatges incessants per Europa i les estades al nord d’Àfrica, on va dialogar directament amb els musulmans. En aquestes activitats, i en l’originalíssima aportació que va ser l’Art, és on cal cercar l’origen de la impensable posteritat de Ramon Llull, perquè estrictament no va ser tan sols un escriptor, sinó un pensador que va deixar petjada en l’obra de molts intel·lectuals europeus posteriors.
Premis literaris 2016
