En un any que hi va haver trenta-quatre conflictes armats al món, segons l’Escola de Cultura de Pau, també va destacar una clara i profunda tendència a la militarització de les relacions internacionals. Els efectes de la guerra contra el terror no van suposar més seguretat global, sinó que més aviat es van dibuixar nous escenaris de por i una sensació més gran d’inseguretat a conseqüència d’atacs terroristes en diversos països d’Europa que han pres part en operacions antiterroristes internacionals, així com a bona part dels països objecte d’aquestes intervencions militars occidentals.
Entre els conflictes, a més de la guerra a Síria iniciada el 2011 i de la virulència del conflicte al Iemen –augmentada per la contundent participació armada de les noves potències militars de la regió, com l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units–, també cal esmentar l’enquistament de guerres civils a l’Àfrica Central (República Centreafricana, Sudan del Sud i República Democràtica del Congo).
Es va consolidar una realitat que constata un clar retrocés en l’aplicació dels Convenis de Ginebra, ja que en bona part dels escenaris de guerra actuals l’assistència mèdica i humanitària es va convertir en una missió impossible, com ho demostren la freqüència creixent dels atacs a instal·lacions hospitalàries en zones en conflicte. També va ser alarmant l’ús d’armes internacionalment prohibides en alguns dels escenaris de guerra, com és el cas de les mines antipersones, les bombes de dispersió i les armes químiques. Finalment, l’armamentisme i el militarisme promoguts pels països amb indústries militars dinàmiques van mantenir la seva petjada en l’esclat i la perpetuació de la bel·ligerància en entorns amb conflictes armats.
Un conflicte enquistat a Síria
El conflicte armat a Síria va continuar amb més virulència que mai i, fins i tot, les forces mèdiques tenien dificultats per a arribar a primera línia del front
© U.S. Army / Kyle Miller
El conflicte armat a Síria va continuar amb més virulència que mai. Les opcions militars van seguir marcant el pas en un conflicte que enfronta indirectament els Estats Units i Rússia, i els seus respectius aliats. En el conflicte es van superar les 470.000 víctimes, segons el Syrian Centre for Policy Research, i 13,5 milions de civils van seguir patint una flagrant manca de respecte al dret internacional humanitari (DIH). A l’ús d’armament militar prohibit com bombes de dispersió o, fins i tot, bombes casolanes elaborades amb bidons llançades per l’exèrcit de Baixar al-Assad des d’aeronaus sobre zones urbanes, s’hi van sumar els bombardejos sobre hospitals, convertits en objectiu militar, fet que va ocórrer fins a 382 vegades durant els quatre anys de guerra, segons Physicians for Human Rights. Les poques instal·lacions mèdiques en enclavaments en primera línia de front com la ciutat d’Alep, alguns sota control d’ONG internacionals com Metges sense Fronteres, es van veure amenaçades per l’espiral bèl·lica que fa que cada vegada siguin menys les organitzacions humanitàries i mèdiques sobre el terreny. En aquestes ciutats, la participació russa en l’ofensiva duta a terme pel règim d’Al-Assad va tenir uns efectes especialment devastadors sobre la població civil i les potències occidentals van arribar a acusar l’exèrcit rus de crims de guerra.
La guerra del Iemen
Un dels altres escenaris de guerra va seguir tenint lloc al Iemen, on el conflicte armat va assolir indicadors de primer ordre. Les Nacions Unides van estimar unes 10.000 víctimes mortals, més de 3 milions de desplaçats interns i 18,8 milions de persones en situació de vulnerabilitat. En aquest conflicte és especialment rellevant el rol militar de l’Aràbia Saudita, per frenar l’avanç de la milícia houthi, que lidera una coalició internacional que també rep el suport de manera directa i indirecta dels Estats Units, si més no a través del subministrament d’armament. Els principals exportadors d’armament europeus –Regne Unit, Espanya, França i Itàlia– també subministren bona part del material militar de l’exèrcit saudita. La manca de respecte al DIH va ser patent també en aquest escenari bèl·lic, on es van produir bombardejos sobre hospitals d’organitzacions humanitàries i es van usar mines antipersones.
La militarització de l’Orient Mitjà
La guerra del Iemen ha posat sobre la taula una qüestió fonamental per als processos de militarització: la cursa armamentista que s’està produint a l’Orient Mitjà des de l’any 2011. Des d’aleshores, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units s’han convertit en el segon i quart principals importadors d’armament del món, sent els seus principals subministradors els Estats Units, el Regne Unit i Espanya. La militarització de l’Orient Mitjà ha conformat una regió en què la possibilitat de respondre militarment a qualsevol controvèrsia entre estats o poblacions és més elevada que no ho era abans. La volatilitat de la situació a la regió, de la qual el Iemen seria un cas extrem, comporta un risc de desviament del material de defensa exportat, davant el qual les clàusules d’ús final de les armes exportades resulten totalment inefectives.
L’exèrcit kurd va prendre un paper important en la lluita contra l’EI ja que, fruit de la desintegració territorial dels estats de la zona, la seva lluita per l’autodeterminació pren força
© U.S. Army / Jessica Hurst
A la regió, el paper de l’exèrcit kurd va agafar una importància especial en un context en què el seu objectiu d’autodeterminació és vist com més factible, fruit de la desintegració territorial dels estats de la zona. Així, el seu rol en el conflicte sirià va ser militarment clau en la seva zona d’influència. A l’Iraq, els enfrontaments aparentment amb més èxit contra les zones controlades per l’Estat Islàmic van ser protagonitzats per les milícies kurdes, anomenades peixmergues, amb el suport logístic militar de la coalició internacional occidental que encara manté una presència de diversos milers d’efectius militars en territori iraquià. A Turquia, però, el viratge autoritari reforçat pel fracassat cop d’estat del mes d’agost, i l’escalada de repressió posterior indiscriminada del president Erdog˘an contra els opositors i contra el nacionalisme kurd (tant contra el que seguia vies democràtiques i pacífiques com contra el que havia adoptat el terrorisme i la lluita armada), van empitjorar encara més les possibilitats de trobar vies no militars al conflicte secular que enfronta l’Estat turc amb els kurds. D’altra banda, Erdog˘an va refermar la deriva autoritària explotant la condició de Turquia com a membre de l’OTAN en un moment de grans tensions amb Rússia i el seu paper clau en la crisi dels refugiats.
Remilitarització a Europa
Les maniobres militars de l’OTAN i de Rússia als països bàltics i a les seves fronteres, respectivament, van revifar el fantasma d’una nova Guerra Freda. El conflicte a Ucraïna, però, va seguir viu, i va ser utilitzat pels que avalen els processos militaritzadors d’ambdós blocs i que serveixen per a mantenir elevats pressupostos militars.
Pel que fa a la Unió Europea, el Brexit i l’ascens de les opcions polítiques populistes d’extrema dreta van deixar malmesa la identitat europea, que sembla voler reconstruir-se en l’àmbit de la seguretat i la defensa, amb una militarització de la crisi dels refugiats i la consolidació de mesures encaminades a construir l’anomenada Europa fortalesa. Tot això acompanyat de plans pressupostaris de recerca i de desenvolupament de nous armaments destinats a la vigilància fronterera i l’impuls, més aparent que real, d’un únic exèrcit europeu amb poques probabilitats de prosperar.
Una clara influència en la militarització d’Europa, la va tenir l’arribada de la guerra contra el terror al centre del vell continent. Els atemptats terroristes a França i Bèlgica van deixar centenars de víctimes mortals i, sobretot, van generar un estat de xoc, amb una evident semblança al que van patir els Estats Units després de l’atac del 2001 a les Torres Bessones de Nova York. La seguretat europea va ser posada en qüestió i l’estratègia de resposta a l’amenaça terrorista es va centrar en un increment de les accions militars a la guerra de Síria, on els exèrcits de França i el Regne Unit es van implicar molt activament en els bombardejos de la coalició occidental als territoris controlats per l’anomenat Estat Islàmic. La participació militar a la guerra de Síria, però, no es va limitar als bombardejos dels territoris controlats per l’Estat Islàmic, sinó que es va seguir proporcionant subministrament d’armament als grups considerats moderats o que ajuden a aconseguir objectius militars determinats en els enfrontaments contra les forces armades del règim de Baixar al-Assad. Un indicador de la implicació europea en l’abastiment d’armes al conflicte sirià va ser el que mostra que l’embargament a Síria per part de la Unió Europea només va ser actiu entre el maig del 2011 i el maig del 2013 per la pressió d’alguns dels governs de les principals potències militars europees, que tenien com a objectiu continuar donant suport a grups armats rebels sirians.
Balanç militar de la presidència d’Obama
L’ús de drons suposa un nou escenari bèl·lic internacional en el qual els atacs duts a terme amb comandament a distància persegueixen eliminar enemics individuals
© U.S. Marine Corps / Melanye E. Martinez
En l’últim any en la presidència dels Estats Units del demòcrata Barack Obama, que va rebre el premi Nobel de la pau a l’inici del seu primer any de mandat, va arribar el moment de fer un balanç del seu llegat. Pel que fa a les qüestions de seguretat internacional, l’Administració Obama va reduir els seus efectius militars sobre el terreny i va consolidar els processos de retirada del gruix de la seva presència militar a l’Afganistan i a l’Iraq, a la vegada que va evitar la participació directa a Líbia i a Síria. Tanmateix, això no va significar que la implicació militar d’Obama en aquests escenaris preeminents de la guerra contra el terror, que havia començat el seu predecessor en el càrrec George W. Bush, no continués essent important. El rol nord-americà en les qüestions de seguretat internacional i la seva presència militar arreu van seguir sent hegemònics en els conflictes armats del món i, en general, en els relacionats amb la guerra contra el terror a la regió del Sahel i a l’Orient Mitjà i l’Àsia Central, amb suport militar logístic i armamentístic, tant tradicional com amb nous dispositius militars, com els drons, dels quals va fer un ús intensiu.
Els drons militars –avions no tripulats, dirigits per comandaments a distància i amb capacitat de bombardejar– de l’era Obama van ser utilitzats per a dur a terme atacs selectius per a eliminar enemics individuals. Aquestes actuacions van ser el tret de sortida d’un nou escenari bèl·lic internacional, que va iniciar un debat sobre la qüestió de l’ús dels robots militars (els drons ho són) i sobre si és ètic el fet de tenir armament amb capacitat de prendre decisions autònomes basades en algoritmes de caràcter militar.
Cicle econòmic militar
El pressupost militar de la principal potència militar del món va augmentar l’1% el 2015, i es va situar en 1,7 bilions de dòlars, fet que suposa més d’un terç de la despesa militar mundial. Aquest va ser el primer augment en termes reals des del 2011, perquè durant l’última dècada s’havia reduït al 3,9%. Van seguir els Estats Units, com a principals països amb elevades despeses militars, la Xina i l’Aràbia Saudita –ambdues són les que més han pujat els darrers anys–, l’Índia, Rússia, les principals potències militars europees (França, el Regne Unit, Alemanya, Itàlia i Espanya) i els aliats militars nord-americans com Corea del Sud, Japó, Austràlia, Israel, el Canadà i els Emirats Àrabs Units.
Pel que fa al comerç d’armament mundial, aquest va continuar a l’alça. La vigència del Tractat Internacional per al Control del Comerç d’Armes, que va ser signat l’any 2014 per cent trenta estats, però que només ha estat ratificat per vuitanta-set, no va aconseguir reduir les exportacions d’armes. Els principals exportadors d’armament durant l’any 2015 van ser, en ordre d’importància, els Estats Units, Rússia, Alemanya, França, la Xina, Espanya i el Regne Unit, i entre les cent indústries militars més grans del món, corresponents majoritàriament a aquests països, van facturar més de 400.000 milions de dòlars.
Desarmament i pau
Relacionat amb els processos de desarmament promoguts en l’entorn de les Nacions Unides, es va continuar avançant en el procés de creació d’un tractat internacional per a la prohibició de les armes nuclears impulsat des de la societat civil. Els països que es van oposar més fermament a aquest tractat van ser els membres i aliats de l’Aliança Atlàntica, posseïdors o no d’armament nuclear, ja que és evident que no voldran –ni els estats nuclears ni els seus aliats més propers– perdre la situació de privilegi que el Tractat de No-proliferació els garanteix, en virtut del qual poden mantenir el seu armament nuclear i prohibir que els altres en tinguin. En tot cas és rellevant que prosperi una convenció per a la prohibició de les armes nuclears, ja que la preocupació per la seva proliferació encara existeix, malgrat que el risc de desenvolupament d’armes nuclears ha basculat de l’Iran –després del pacte nuclear amb els Estats Units que va entrar en vigor al principi del 2016– a Corea del Nord, on la poca credibilitat que van suscitar els pronunciaments oficials dels seus avenços nuclears al llarg de l’any va fer créixer la preocupació sobre la seva estratègia nuclear. Segons dades del SIPRI, avui dia hi ha 15.395 caps nuclears, el 93% dels quals estan en mans dels EUA i de Rússia. També en disposen el Regne Unit, França, la Xina, l’Índia, el Pakistan, Israel i, amb certa probabilitat, Corea del Nord.
Finalment, cal esmentar el sorprenent fracàs del referèndum, per una ajustada majoria que va votar "no", pel qual es buscava confirmar el procés de pau signat entre les FARC i el Govern colombià després de cinquanta anys de conflicte armat. Ambdues parts van reprendre les negociacions per a modificar-lo. El text revisat no va ser sotmès aquest cop a votació popular i va ser aprovat al Senat i al Congrés de Colòmbia al novembre.