Sense por de sorprendre voldria afirmar, per introduir aquest text, que la cultura artística de la darreria del segle XX potser no existiria sense comunicació i mediatització. O, més ben dit, que sense aquesta materialització de cara al públic la cultura artística potser només seria un residu destinat al plaer individual i solitari d’una elit introvertida i poc oberta al món de la vida de cada dia. Ens agradi o no, avui, a un director de museu, d’art o de qualsevol altra cosa, sobretot als Estats Units, se li exiigeix molt més de generar recursos econòmics i mediàtics que no pas de conèixer l’art i les obres que conserva el museu. Un gran museu, com el Louvre de París, és més conegut per l’arquitecte que n’ha concebut la piràmide de l’entrada que pel seu director o pels seus erudits conservadors. La presència pública de les grans institucions de l’art es mesura pel nombre d’entrades de les exposicions, pel recull de premsa que genera i pel soroll mediàtic que l’acompanya, més que no pas per les fites intel·lectuals aconseguides científicament. Els polítics que atorguen els recursos decideixen i prioritzen malauradament gairebé sempre d’aquesta manera.
Tot això porta a un vertiginós excés d’exposicions, perquè avui en dia les exposicions es consideren el principal aparador de la cultura artística. El contingut de la mostra només importa si és mediàtic, si constitueix notícia o si és objecte de polèmica. Sense aquests elements no s’obtindrà patrocini i no es podran assumir els alts costos organitzatius d’una exposició que no són generats ni per la recerca científica ni pel desig de fer progressar la ciència i la cultura.