És propi de la cultura francesa del darrer terç del segle XX d’assumir que un president del país passarà a la història més pels projectes culturals que haurà desenvolupat, sobretot en el camp artístic, que no pas per altres raons. Pompidou, el primer, amb el centre d’art que fa que el seu nom sigui conegut arreu del món (De Gaulle no va saber aprofitar la personalitat de Malraux en aquests àmbits), Giscard d’Estaing amb el Museu d’Orsay, que no va poder acabar, i sobretot Mitterrand han portat aquest concepte molt enllà. El doble septenni de François Mitterrand (1981-95) no es va acabar guanyant una guerra sinó inaugurant una biblioteca!
En el programa de la primera elecció del president socialista hi va haver unes molt celebrades cent deu propostes que contenien en el camp cultural la llavor del que poc després es proclamaria com un gran «pacte nacional per la cultura». Mitterrand, pocs dies abans de ser elegit, declarava: «El socialisme de la llibertat és abans de tot un projecte cultural. Proposo als francesos d’esdevenir amb mi els inventors d’una cultura, d’un art concret de viure, és a dir, d’un model francès de civilització.» Aquesta gran ambició va permetre de doblar immediatament el pressupost del ministeri de Cultura i, pel preu d’uns cent quilòmetres d’autopista, França es donava els mitjans d’una gran política cultural. Portat per l’eufòria, el nou ministre, Jack Lang, llançava a l’Assemblea Nacional, el 17 de novembre de 1981: «Els francesos acaben de travessar la frontera que separa la nit de la llum!»
La determinació, al més alt nivell, d’un poder «que ja no tenia por ni de la joventut ni de la intel·ligència» no semblava tenir fre. Era el moment dels primers casos de sida als Estats Units. A França, en pocs mesos, es va abolir la pena de mort, inaugurar el primer Tren de Gran Velocitat, autoritzar les ràdios locals privades, anunciar el reemborssament per la Seguretat Social de la interrupció voluntària de l’embaràs i instaurar la setmana de trenta-nou hores laborals; conquestes que les esquerres consideraven gairebé guanys culturals. En canvi, no es va arribar a complir la promesa de pujar el finançament cultural fins al mític u per cent del pressupost de l’Estat; l’any 1986 es va tocar sostre però amb el 0, 97 per cent, i després es va girar entorn del 0, 80 per cent, és a dir, l’any 1990, entorn d’uns 10, 5 milions de francs (el 1981 s’havia passat de tres a sis), dels quals un 10 per cent anava als grans projectes arquitectònics. El títol que va portar durant un temps el superministeri encarregat de gestionar tot això, el més llarg de la història, diu clarament quin era el marc cultural oficial: Ministeri de Cultura, de la Comunicació, de les Grans Obres (arquitectòniques) i del Bicentenari (de la Revolució Francesa).
Prenent una bona llargada d’avanç sobre el temps, es van voler potenciar molts aspectes que avui no dubtem de fer entrar en l’àmbit de la present reflexió: televisió, cinema, teatre, dansa, música, cançó, moda, còmics i publicitat No sé si avui dia la gent del carrer recorda Lluís XIV per alguna cosa més que per la construcció de Versalles, però segur que la major part només coneix el president Pompidou pel centre d’art i de cultura contemporània que porta el seu nom a París. A Mitterrand l’arquitectura li ha donat probablement més aurèola que als mateixos arquitectes que l’han realitzada. El seu objectiu no era de crear un estil Mitterrand, però el seu nom quedarà per sempre més associat a un denominador comú de cultura en general i de cultura artística en particular, d’atreviment arquitectònic, de faraonisme i de grandiositat.
A casa nostra, les coses no s’han entès de la mateixa manera i cap dels projectes nacionals per a Catalunya elaborats des de la democràcia no ha tingut en compte la vitrina que representa la cultura artística. Només la ciutat de Barcelona en l’època preolímpica i olímpica de l’alcalde Maragall ha mirat cap al futur i d’això viu encara avui.
Sembla com si els polítics de Catalunya no hagin sabut adonar-se de la posteritat que pot donar una determinada política museística. L’exemple del president Mitterrand no es resumia només a impulsar un museu emblemàtic, sinó que també consistia a encoratjar-ne d’altres. Aquí, ara per ara, els líders només han entès el primer punt, just per assegurar-se que quan morin, almenys políticament, no moriran del tot. El procés d’acostament polític dels grans museus catalans ha estat complicat per recels i per l’existència de consorcis. A l’exalcalde Maragall li va plaure identificar-se amb el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. El president de la Diputació, Manuel Royes, s’ha consagrat a la gestió del Centre de Cultura Contemporània. El Museu Nacional d’Art de Catalunya ha anat quedant per a la Generalitat, ja que és normal que el principal museu nacional estigui gestionat pel govern de Catalunya. El president de Catalunya hauria d’haver entès que el seu museu era el Museu Nacional d’Art de Catalunya i hi hauria d’haver abocat els mitjans econòmics, intel·lectuals i polítics. S’ho hauria d’haver fet ell, tot sol; ho hauria d’haver considerat com una raó d’Estat. Ben al contrari, hem hagut d’assistir aquests darrers anys a l’entrada del govern d’Espanya al seu patronat, el màxim òrgan de govern del museu. Això és una pèrdua de sobirania sobre el patrimoni artístic nacional.
El president Pujol ha privilegiat, en canvi, un aparador de la cultura històrica i artística molt diferent amb la decisió presa pel juliol del 1993 de crear un museu que ell va considerar urgent per a la construcció nacional del país. A començament del 1996 va obrir a Barcelona el Museu d’Història de Catalunya. No van ser necessaris ni consens ni acords institucionals. Sempre he defensat que aquests grans projectes no han de sortir dels minsos pressupostos de cultura sinó que són objectius presidencials. Principescos van ser la decisió, el nomenament d’un comissari i l’assumpció del finançament.
El resultat em sembla correspondre al pensament polític de Jordi Pujol. La museografia, les restitucions o les seqüències històriques podran ser discutides, però la ideologia hi és. Ell volia comunicar a la generació actual de catalans nascuts aquí o a fora i a tots els que puguin manifestar un cert escepticisme enfront de les diferències que separen la història de Catalunya de la història d’Espanya, una imatge oficial de la trajectòria històrica dels catalans. L’èxit de públic està assegurat, malgrat que la gran qüestió és de saber si Catalunya necessita un museu d’història com el que s’ha fet. En principi, és una noció que es considera depassada en molts països. A Alemanya, després d’un segle d’existència, s’ha anat abandonant, a partir dels anys vuitanta, la popular idea de Heimatmuseum (museu de la pàtria, del lloc de naixement). Avui es pensa més a crear uns llocs dinàmics de descobriment i de reconeixement dels signes d’identificació d’una població. Per això la recerca actual dels museòlegs busca més aviat la interacció del públic amb si mateix i amb la seva història, amb la realitat quotidiana i amb el seu futur. Com que això el Museu d’Història de Catalunya ho intenta, ben segur que ocuparà més tard un lloc en la història de la museologia catalana.
Molts no hi estan d’acord i ho entenc. El guió és carrincló per a uns. La presentació és pròpia de Disneylàndia per a d’altres. Es pot discutir si el terme de museu és encara adient quan se’n proposen d’altres com «parc historicocultural». És de fet una iniciativa nacionalista que pot semblar passada de moda, en el moment en què molts països arraconen els museus d’ensenyament, de reproduccions i d’història o d’identitat. És però una iniciativa que genera debat més enllà dels museus mateixos i en aquest sentit és potser un millor aparador de la cultura que altres realitzacions més innovadores i molt més minoritàries.
El Museu d’Història de Catalunya s’ha d’anar fent un lloc entre les millors vitrines culturals encertant el llarg camí que queda per recórrer. S’ha de definir bé quin públic es vol servir. S’han de corregir i millorar, amb l’ajut de cada especialista, detalls històrics i artístics. S’ha de vigilar el perill d’envelliment conceptual i factual de la presentació, a més del de la deterioració quotidiana. Només el dinamisme d’unes activitats ben triades (pedagògiques, estudis i beques, publicacions, relacions amb museus locals, acadèmies i universitats) pot justificar la prioritat donada a una inversió que va semblar prematura a molts perquè hi ha d’altres complexos culturals inacabats.
El president ja devia saber que en obrir un museu només s’inicia una trajectòria. D’aquesta depèn després que la proposta triomfi i no. Però el museu ja hi és i anirà lligat per sempre més a la memòria del president Pujol. Permeteu-me una disgressió: què quedarà d’aquí a vint anys dels vint anys del Barca del president Núnez? Probablement sobretot el record del Museu iniciat per ell i al qual el seu successor s’ha afanyat a donar el nom de qui l’havia impulsat, entenent, potser inconscientment, que els museus són avui en dia la veritable posteritat dels presidents. Bé ho va copsar prou clarament en un registre diferent un altre president, ara retirat, el del Comitè Olímpic Internacional, Samaranch, festejant i prenent cura del museu internacional de l’olimpisme de Lausana.
No tenim encara el que necessitem com a nació en el camp patrimonial. Ni un Institut Nacional d’Història de l’Art, ni una Escola Nacional del Patrimoni, ni l’Escola d’Història i Arqueologia de Roma, ni el Centre d’Intercanvi Transpirinenc de Guixà, ni els instruments de control del que es fa i es desfà en l’arqueologia i el patrimoni, ni els de promoció de la investigació en aquests terrenys. Per no tenir, ni tenim el museu nacional del nostre país acabat, després de tants anys de restitució de les institucions polítiques de Catalunya.
Per què no s’ha entès encara a Catalunya la importància institucional de la cultura? Centrem-nos en el museu. No és lícit aspirar a tenir el nostre Museu? Museu i museuets escrivia jo un dia temps enrere. Per ara només tenim museuets.
Arreu del món, tothom sap què vol dir el Prado o el Louvre. Turistes, savis i públic en general no ignoren quin país representen aquestes institucions, com també el Museu Britànic o el Metropolitan Museum of Art, per exemple. Són museus que exposen peces d’art molt cèlebres i atreuen així els visitants per, al mateix temps, fer-los descobrir altres aspectes de l’art nacional o estranger. Això és el que nosaltres podem exhibir: les obres d’art, d’una banda, del romànic a les avantguardes del segle XX, i de l’altra, l’art contemporani. Però no tenim museu.
La vergonya més gran de Catalunya com a nació és el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Un museu encara per acabar, o amb prou feines començat, com vulgueu. Deixem-nos de comèdies i enfoquem el problema tal com és: manca de voluntat política. Si no tenim ni museu, com voleu que tinguem altres coses en el món de l’art i del patrimoni?
A França, es pot dir el que es vulgui del president Mitterrand i del seu ministre Lang, però ells tingueren voluntat política. Mitterrand entengué que, fins i tot per a la seva posteritat personal, li convenia fer el primer museu del país, el Louvre. Com que, a més, es llançà en picat a fer museus i altres arquitectures culturals amb contingut, per això passarà a la història. Ja ho havia vist Pompidou amb el centre parisenc que porta el seu nom, i el mateix president Giscard d’Estaing amb el Museu d’Orsay que no pogué acabar, deixant una part de la glòria de la inauguració al seu successor.
Aquests honors no són efímers; per això l’actual president Chirac ha buscat amb tant d’afany quin museu podria fer. Li quedava poc marge; però aquesta és una altra qüestió. Qui hauria entès a França que els diners per fer el Louvre haguessin hagut de ser pactats entre tres administracions de caràcter polític diferent i, doncs, amb ganes, algunes, de fer la guitza al president mateix? Tampoc no podien sortir del Ministeri de Cultura, Cap ministeri no té per si mateix aquests recursos excepcionals si no els treu d’algun lloc. Si així fos, faria allò de desvestir per vestir. Si els fons vénen del pressupost general de museus, és evident que els museuets es rebel·laran en contra d’haver-se d’estrènyer encara més el cinturó, ja de per si prou magre.
Només un pressupost excepcional de presidència pot dotar una nova institució d’aquesta magnitud adaptada als temps actuals. Això vol dir voluntat política. Bé n’hi ha hagut a Catalunya en els terrenys més bàsics per dotar-nos de l’Estatut o restablir la Generalitat. Bé n’hi hagué a Barcelona per als Jocs Olímpics. No n’hi ha hagut en canvi per fer el Museu Nacional d’Art de Catalunya; sí que n’hi hagué per al Museu d’Història de Catalunya.
A vegades la història passada pesa massa. En aquest cas, marcat per les polèmiques entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, cal fer creu i ratlla. El president i el govern del nostre país han de fer el MNAC, que és el museu de Catalunya. L’han de fer ben fet, ràpidament i sense escatimar recursos. Què vol dir això de partir-se el pressupost a tres bandes amb l’Ajuntament de Barcelona i el govern central de l’Estat? Que no tenim honor? El Patronat, o és una comissió d’experts com en altres països d’Europa, o un lloc de trobada social i econòmica de mecenes, com als Estats Units. Per ara el MNAC no és ni l’un ni l’altre. Volia ser un instrument polític de vigilància i ara tampoc és ni això. President de Catalunya, assumeixi aquest repte i faci el Museu Nacional d’Art de Catalunya. La història li ho agrairà.
Sempre que vénen les eleccions plana aquell xiuxiueig que la cultura no porta vots. Però, que no es fan per convicció, els programes polítics? On són les propostes culturals innovadores, coratjoses i plenes de contingut?
Esperem a veure què hi diran els pròxims candidats. Convergència Democràtica de Catalunya ha de recórrer un llarg camí de fons en els terrenys culturals, que sempre sembla haver anat proposant. El llibre de l’antic conseller de Cultura, Joan M. Pujals, home de cultura, Les noves fronteres de Catalunya, dóna algunes pautes sobre el seu pensament, però cal concretar-les amb fets. La normalització i la política lingüística són la base de tots els pilars, però no n’hi ha prou amb el tronc, les branques s’han de desplegar i han de donar fruits. La cultura és absent de la major part dels programes polítics per a la Catalunya del segle XXI.
Unió Democràtica de Catalunya va discutir un document de l’antic conseller de Cultura Joan Rigol, Criteris per a una política cultural. És la reflexió d’un home que ha administrat la cultura des del govern, però que dóna per bones coses que encara s’estan fent, per exemple, entre les institucions culturals. Per a ell, l’assignatura pendent és la interacció entre escola i televisió i institucions culturals. És veritat, però n’hi ha moltes més.
El Partit dels Socialistes de Catalunya està en una situació diferent, en part pels èxits culturals i sobretot arquitectònics de la Barcelona olímpica. És evident que el candidat Maragall porta aquesta medalla penjada i la fa rendible. Mentre que l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya es queixa al govern perquè la contemporaneïtat, el foment d’un nou patrimoni artístic, li sembla que queden exclosos dels plans de futur del govern, un gran nombre dels arquitectes més destacats del país han signat, en canvi, un manifest en favor del candidat Maragall. S’han adonat els convergents del perill que això representa? Per què no fan sonar la cultura? Per què l’etiqueta de modernitat penjà només d’un partit que, d’altra banda, tampoc no s’ha distingit amb realitzacions gaire estables, almenys en solitari, ni durant el govern de l’Estat amb el PSOE? Sembla, però, que almenys hagin entès millor que els altres el sector cultural, o que ho sàpiguen explicar d’una manera més entenedora.
Les relacions entre Iniciativa per Catalunya-Verds i la cultura representen la vella tradició de les individualitats i de les utopies. Els noms que donen suport a la plataforma haurien de ser capaços d’ajudar a construir un programa cultural pròxim a les inquietuds dels diversos sectors de la cultura.
Esquerra Republicana de Catalunya té una obligació. Fer una proposta cultural i patrimonial per a un país sobirà. Per ara la declaració ideològica del partit, del 1993, no la pren en consideració.
Si els partits polítics continuen pensant que la cultura no és electoralista, que almenys actuïn amb la convicció que també han d’educar les masses amb els seus programes. I encara, quan es parla de cultura, s’oblida sovint el patrimoni —vegeu el llibre prou recent Vers un nou congrés de cultura, la nació secreta—, que és una de les fonts essencials de la identitat.
Menyspreu per a l’art, poca o nul·la voluntat política. Negligència patrimonial. Qui es recorda, encara, de l’informe Bohigas, que va ser la constatació més coratjosa i real de la realitat cultural de Barcelona que s’havia fet en molts anys? Que es desenterri! Compte, que un país es perd quan es degrada l’entorn identitari, patrimonial i monumental. Els intel·lectuals han de votar segons les propostes culturals que se’ls ofereixin. Els partits encara hi són a temps.