Paisatges ben plantats. La dona ideal
A partir del 1906, Eugeni d’Ors (1881-1954), sota el pseudònim de Xènius, va publicar diàriament a La Veu de Catalunya uns textos sota el nom de Glosaris que van significar la definició d’un nou moviment artisticocultural aviat anomenat Noucentisme, bé que integrat també en la política i la societat del moment. Proposaven un projecte de país que en molts aspectes va contribuir a configurar la nacionalitat, no sols la de Prat de la Riba, sinó la de tots aquells que entenien Catalunya amb les seves diferències i el seu europeisme. Aquesta va ser la modernitat del Noucentisme, més que no pas l’artística.
El Noucentisme volia construir un país per viure, pensant la ciutat, creant la seva pròpia memòria en museus, arxius i biblioteques, i dotant-se d’institucions polítiques i culturals pròpies per donar vida a una autonomia. L’art, en canvi, produïa una estètica paisatgista i figurativa que no va atènyer fites internacionals. L’any 1911 Xènius va publicar la novel·la-guió-breviari-programa La Ben Plantada, text considerat des d’aleshores com un manifest noucentista. D’Ors apostava per un retorn al classicisme i a la tradició que s’oposava totalment al programa modernista que havia regnat fins llavors, basat en la improvisació, l’espontaneïtat i un cert anarquisme plàstic. Els noucentistes es fonamentaven en unes formes mediterrànies tradicionals i en una Catalunya basada en el civisme que havia de retrobar els valors perduts; lluitaven també per una llengua comuna que pogués adaptar-se a qualsevol situació de parla. Les idees d’aquest Noucentisme les plasma D’Ors en la figura de Teresa, la ben plantada, a través de la descripció d’aquest personatge que amb el seu físic dóna les bases del nou moviment: «Voldria contar-vos de La Ben Plantada que ha florit, més alta que les altres, en aquests dies de calda i d’or, dins un humilíssim lloc d’estiueig, tot petit, i tot blanc, blanc, vora l’amplitud i la blavor de la Mediterrània...[Heus aquí, doncs, detalls exactes. La Ben Plantada té un 1 metre 55 centímetres d’alçària. De terra a la cintura, 1, 25; 60 centímetres de cintura en l’aire. Entorn d’aquesta inicial desproporció feliç s’agrupen amb tota la resta les més escaients proporcions. Així, el peu no és gaire menut, però fi i visible en tota l’extensió, del taló a la punta. Els turmells semblen tal volta una mica amples, però és que la mitja blanca afavoreix. En el caminar s’endevinen els genolls, rodons, poderosos i perfectes. I el problema d’ajuntar les llargues viatjadores extremitats amb el tronc que reposa, sembla resolt per l’arquitectural natura, segons un amagat subtil artifici com el que el Renaixement va trobar amb la invenció dels que s’anomenaren duomos. El tronc, doncs, generós i del tot hel·lènic hauria estat excessiu l’any 1909; però s’escau plenament amb les modes blanes, folgades, clàssiques, harmoniosíssimes del 1911. Els braços són llargs, ben plens arran de l’espatlla...] El bust és ple de dignitat, no exempta d’un semblant de dolça fatiga, també d’acord amb les modes d’aquest estiu. En l’espera de les maternals abundàncies, aquest bust és ara tot consagrat a la suprema delícia de la respiració...».
Aquesta ideologia va acabar d’arrelar en el camp artístic amb la creació de l’entitat Les Arts i els Artistes i amb la publicació de L’Almanach dels Noucentistes. Els artistes que van representar millor aquest retorn a un neoclassicisme són els escultors que llavors creaven unes peces harmòniques i depurades: Josep Clarà, Enric Casanoves o Aristides Maillol i les seves dones mediterrànies. En el camp de la pintura, Torres-García oferia unes obres inspirades en la tradició clàssica mediterrània. Aquest era el paisatge de Catalunya per als noucentistes, un país obert al Mediterrani i amb unes ciutats ordenades que configuraven una Catalunya ideal però moderna. D’Ors a La Ben Plantada ens dóna fins i tot la imatge del poble ideal després d’haver dibuixat el que era la dona ideal: «Repetim, doncs, que La Ben Plantada estiueja en un poblet de marina. Un poblet petit, estret, sobretot. Això és el mar, diríem. Això són camps amb masies disseminades i xatones; i la muntanya comença, suau, una mica més lluny. Entre el mar i els camps, el poble que, anant en tren, diries fet d’un carrer tan sols. La riera el travessa pel mig; i els únics arbres serien els de la riera, si no es comptés amb uns horts de tarongers i, més lluny i més alts, uns bells XIprers flanquejant un casal blanquíssim, amb les solanes d’arcs rodons i les balustrades neoclàssiques...[Ja veieu, doncs, com el poblet on estiueja La Ben Plantada no té res de particular. No és rústic ni esquerp, ni pintoresc. No té aire de lloc de moda ni tampoc de gaire silvestre. Però cal estimar-lo justament per la seva humilitat, on es troba el secret de la seva gràcia i de la seva veritat profundes].»
Bibliografia
- D’Ors, E.: La Ben Plantada, Primera edició, 1911; segona edició, Llibreria Catalonia, 1930; noves edicions a Quaderns Crema i Edicions 62.
- El Noucentisme, un projecte de modernitat (catàleg d’exposició), CCCB, 1995.
- Jardí, E.: Eugeni d’Ors: obra i vida, Quaderns Crema, Barcelona, 1990.
- Vallcorba, J.: Noucentisme, mediterraneisme i classicisme: apunts per a la història d’una estètica, Quaderns Crema, 1994.
Banyuls. La Mediterrània grega
Banyuls de la Marenda, al Vallespir, està situat a la façana marítima, una zona molt propera a l’Alt Empordà, on avui, a més de dedicar-se a la indústria vinícola, concretament de vi dolç, el turisme s’hi ha consolidat. Banyuls s’identifica amb l’artista Aristides Maillol, que hi va néixer l’any 1861 i va morir el 1944 com a conseqüència d’un accident de trànsit. És la terra de la seva infantesa, ja que temps després va instal·lar-se parcialment a París, com molts altres escultors catalans del moment. Hi va rebre la influència de Rodin, el qual reconeixia, fins i tot abans del 1905, el geni de l’escultor català. Sovint es tendeix a reduir l’obra de Maillol a escultures de cossos femenins nus, però cal també pensar en les seves pintures, escultures, monuments, ceràmiques i gravats; és una obra de mires molt amples.
El poble de Banyuls val a dir que sempre ha tingut Maillol una mica marginat, i no ha sabut utilitzar la celebritat de l’escultor en benefici del turisme i de la cultura artística local. Ara, fa poc, Dina Vierny ha aconseguit que la masoveria, lloc de vida de l’artista al Vallespir, on està enterrat, s’hagi transformat en un petit museu visitable. Caldria potenciar un itinerari Maillol, amb la casa, on es veiessin tant els tallers (la Casa Rosa, en vies de rehabilitació i el taller del Puig del Mas), com les escultures públiques, i el Monument als Caiguts i els paisatges que serviren d’inspiració i de marc natural a l’obra de l’artista.
Claude Roy ens ha deixat una bella descripció de com Maillol treballava al matí a la Casa Rosa: «S’hi puja a través de carrerons d’escales, sonors i mal pavimentats, en què titubegen els ases i parlen les portadores d’aigua mentre es mouen nens de peus nus. El taller està una mica a sota de la casa, a nivell del jardí que és espès com un bosc. Entre el sol, la mar i la vidriera hi ha una cortina de fulles, figuers, llaurers, pins d’Alep, etcètera. El taller té un aspecte de cova de conills o del lloc on treballa un reparador de bicicletes.»
Diverses models femenines van inspirar la vida i l’obra de Maillol, tot i que la llegenda diu que li costava de trobar inspiració ni, entre les pageses de Banyuls, noies disposades a posar nues. Clotilde Narcisse (1873-1952), amb qui l’artista es va casar el 1896, va ser la seva musa primerenca, la que li va inspirar La Mediterrània, L’acció encadenada i La nit. La darrera il·luminació la va trobar a partir del 1935 en una noia de quinze anys, d’origen rus, Dina Vierny. Maillol se’n va enamorar i la va dibuixar i representar molt sovint. A la mort de l’escultor, Dina tenia vint-i-quatre anys i des d’aleshores ha anat configurant la posteritat de l’artista.
Maillol ens ha recordat com treballava: «La talla és una font d’alegria per a l’artista, però també de dificultats i també de desenganys, del bloc; l’escultor en separa d’entrada un cap i una figura d’acord amb un simple croquis que n’hi ha prou per afixar la idea. Així és com vaig començar, tallant estatuetes de fusta. És una fruïció profunda afrontar la matèria, extreure’n la forma de mica en mica, treure partit de les seves disposicions i, fins i tot, deixar-se guiar per ella. Amb la talla directa, la matèria es troba en contacte amb el pensament únicament a través de la mà.»
Mediterrània és potser l’estàtua més significativa de Maillol. Representa una dona nua asseguda que desprèn una sensació de pau i d’equilibri que Maillol aconseguia a través d’aquest estil mediterrani que li era propi: vol ser la representació d’una dona de la Mediterrània qualsevol, que va impressionar molt quan Maillol la va presentar. Fins i tot André Gide va escriure línies emocionades el 1905: «Com la llum és bella sobre aquesta espatlla! Com l’ombra és bella allà on s’inclina el front! Cap pensament no el torba; cap passió no turmenta aquests pits potents. Simple bellesa dels plans, de les línies, cap detall inútil, cap coqueteria...»
Josep Sebastià-Pons també ha deixat paraules emocionades per recordar Mailoll i Banyuls: «Quan vaig arribar a Banyuls era tan dejorn que molts finestrons eren tancats. Assistia, doncs, al deixondiment del poble, i això em va permetre seguir un camí on els tarongers s’estenien sota les tanques. Un oratori em va fer consigna desacostumada. Una noia que recolzava un cistell ple de teles de sac sobre el maluc em va passar envolada amb les seves espardenyes. Anava a l’olivar, i deia a les companyes que el seu camp rebia molt de sol, cosa que feia suportable la collita. De tornada, vaig trobar en Maillol a la platja.» Pons ens ha deixat unes descripcions quotidianes de la masoveria amb la cuina guarnida de rajoles verdes, l’escala que mena a la sala i a les dues cambres. Aquell espai gairebé no era res més que això. A Banyuls cal visitar escultures públiques com La jove estirada, Harmonia, i el Monument als caiguts, que és un rústec altar de pedra on l’escultor hi ha inscrit el seu testimoni d’amor arran dels fets de la Primera Guerra Mundial. Malgrat tot, Maillol serà sempre l’escultor de la dona mediterrània, de les formes naturals i plenes del Noucentisme, que no s’entendria lluny de Banyuls. Els grecs i Miquel Àngel havien preferit les formes masculines. Per a Maillol les dones només podien ser catalanes: «Les catalanes tenen unes formes que m’agraden; però és impossible de fer-les posar. N’he tret molts dibuixos vestides; tot seguit les despullo. Això no substitueix la naturalesa. No em consolaré mai de no haver vist les formes de les dones del meu país. Els veus unes cames, que són admirables. Com deu ser la resta?»
Bibliografia
- Aristide Maillol (catàleg d’exposició), Flammarion, Museu de Belles Arts de Lausane, 1995.
- Aristide Maillol (catàleg d’exposició), Edicions Benteli, Palau dels Congressos, Perpinyà, 2000.
- Maillol, 1861-1944 (catàleg d’exposició), Centre Cultural de la Caixa de Pensions, Barcelona, 1979.
- «Maillol, La Méditerranée», dins Les dossiers du Musée d’Orsay, 4, París, 1986.
Barcelona, 1929. Avorrit Montjuïc
La segona gran Exposició Internacional que va acollir la ciutat de Barcelona és un dels esdeveniments que més va ajudar a la seva transformació entre el 1888 i el 1992, sobretot, en aquest cas, de la muntanya de Montjuïc. Podem considerar Francesc Cambó com l’iniciador de l’Exposició del 1929, ja que quinze anys abans havia pensat que d’aquesta manera Barcelona experimentaria la reforma urbanística que necessitava. Ell va proposar la idea primerament a l’arquitecte Amargós. Puig i Cadafalch va fer un projecte d’urbanització que finalment no va dur a terme i va idear un eix que sortia de la plaça d’Espanya amb pavellons a banda i banda presidit per un gran edifici al fons.
L’Exposició va ser generadora d’art, ja que es van construir diverses instal·lacions i edificis. Aquests tenien estil monumentalitzant, eclèctic i poc innovador, com en el cas del Palau Nacional, dels arquitectes Pere Cendolla, Enric Catà i Pere Domènech i Roure, com també els mateixos palaus d’Alfons XIII i de Victòria Eugènia, projectats inicialment pel mateix Puig i Cadafalch. A part cal situar les fonts de Carles Bohïgas. L’estil sorgit del Noucentisme també va tenir un gran protagonisme. Ramon Reventós va dissenyar les torres d’ingrés inspirades en la de Sant Marc de Venècia i el Teatre Grec; Pelagi Martínez i Raimon Duran i Reinals, el Palau de les Arts Gràfiques, i el de l’Agricultura va ser obra de Manuel Mayol i Josep Ribas; el Pavelló de la Ciutat, de Josep Goday, mentre Jan Forestier i Nicolau M. Rubió dissenyaven els jardins. També es va construir l’anomenat Poble Espanyol, un conjunt d’edificis emmurallats bastit entre el 1926 i el 1929 per Francesc Folguera i Ramon Reventós amb la col·laboració dels pintors Xavier Nogués i Miquel Utrillo. Es tractava d’agrupar les mostres més representatives de l’arquitectura tradicional de les diverses cultures de l’Estat espanyol; avui en dia encara és un lloc molt visitat. El mateix Estadi, rehabilitat per als Jocs Olímpics per l’equip d’arquitectes Correa, Milà, Buxadé, Margarit i Gregotti, és una obra emblemàtica d’aquella exposició.
Les construccions dels diferents pavellons destinats a cada país van permetre de donar a conèixer l’arquitectura que es feia fora de Catalunya. Per sobre de tots va destacar el Pavelló d’Alemanya, projectat per Mies van der Rohe que, contràriament a les altres arquitectures del Montjuïc del 1929, és una de les construccions significatives de l’arquitectura del segle XX. Des del 1985 en podem veure una reproducció al mateix emplaçament, reinterpretada per Cirici, Ramos i Solà Morales. L’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929 va tenir importància en el món arquitectònic, però també en altres tipus d’art. Al palau central hi va tenir lloc una exposició titulada El arte en España, que mostrava quasi 5000 peces, entre pintures, escultures o tapissos. El Palau d’Art Modern i el de les Arts Decoratives també van acollir exposicions artístiques, bé que no van ser rebudes amb gaire entusiasme per la crítica. Alguns membres del Foment de les Arts Decoratives van encarregar el disseny d’un nou pavelló a Jaume Mestres Fossas; l’anomenarien el Pavelló d’Artistes Reunits i seria gairebé una exhibició d’Art Déco, pel que fa tant als relleus plàstics com als objectes, els mobles i les obres d’art.
El Palau Nacional és potser el símbol principal de tota aquesta creació arquitectònica i artística. Avui acull el Museu Nacional d’Art de Catalunya després de la rehabilitació parcial dirigida per l’arquitecta italiana Gae Aulenti. En el seu interior conserva mostres de l’estil monumental i noucentista del moment al voltant del Gran Saló Oval. Les torres de la façana s’inspiren de les de la catedral de Santiago de Compostel·la. Destaca la decoració de la gran cúpula amb pintures de Togores, Humbert i Francesc d’Assís Galí. Avui la muntanya de Montjuïc continua generant art, sobretot arran dels esdeveniments que van envoltar els Jocs Olímpics del 1992. Però també és zona de museus, ja que, a més del Nacional de Catalunya, s’hi pot visitar l’Arqueològic Nacional, el d’Arts, Indústries i Tradicions Populars, el de les Arts Gràfiques i la nova seu de la Fundació “la Caixa” a l’antiga construcció modernista de Puig i Cadafalch (1911), la Fàbrica Casaramona. Destaca, però, per davant de tots els altres, la Fundació Miró, molt visitada, obra important per l’arquitectura de Josep Lluís Sert, inaugurada el 1975.
Després de l’ampliació del 1988 de l’arquitecte Freixa, deixeble de Sert, avui l’ordre, la mesura, la claredat i la llum són característiques que defineixen una forma i una estructura mediterrànies que tan bé lliguen amb l’obra de Miró.
Bibliografia
- Barral i Altet, X.: El Palau Nacional de Montjuïc. Crònica gràfica, MNAC, Lunwerg, Barcelona, 1992.
- Carol, M. ; Alguersuari, J. M.: Montjuïc, la muntanya encantada, Barcelona, 1991.
- Martínez, S. ; Bohigas, O. ; Carandell, J. M. ; Domènech i Polo, J. (amb fotografies de Martí Pié): El Poble Espanyol, Lunwerg, Barcelona, 1989.
- Solà-Morales, I de.: L’Exposició Internacional de Barcelona 1914-1929. Arquitectura i ciutat, Barcelona, 1985.