Gósol. Vers el Cubisme
Gósol és un poble del Berguedà situat entre les serres del Prepirineu. El seu terme municipal limita amb la comarca de l’Alt Urgell. Gósol està envoltat de muntanyes molt altes ja que el terme que ocupa queda limitat per serres, el poble mateix és a 1423 metres d’altitud. És encara un lloc molt rural i un important centre ramader, més que no pas agrícola, a causa de la seva excessiva altitud. A l’estiu esdevé un lloc d’estiueig en plena muntanya. Hi destaquen els edificis de l’actual església parroquial, de l’any 1892, ja que la més antiga es troba en ruïnes, i també la Casa de la Vila. Al fons, sobresurten els contraforts de la muntanya del Pedraforca a la dreta i de la muntanya de Cloterons a l’esquerra que defineixen un paisatge molt característic que resta emmarcat per la serra del Cadí, un massís que s’estén en direcció oest-est al llarg de 40 km.
Picasso va arribar-hi el 1906 amb Fernande Olivier procedent de París, després d’una breu estada a Barcelona, per passar-hi un estiu. D’aquesta estada es conserven diverses obres, però sobretot un petit quadern d’apunts que és un veritable reportatge sobre la vida d’aquest poblet a l’inici de segle. Són 68 fulls de paper blanc conservats al Museu Picasso de París. Picasso i Fernande es van allotjar a l’única fonda que hi havia, Cal Tempanada, propietat de Josep Fontdevila, descrit per Fernande com «un viejo de 80 años, antiguo contrabandista, decidido que estaba decidido a irse con él a París. [...] Áspero con todos, sólo estaba de buen humor cuando se hallaba cerca de Picasso».
L’arribada a Gósol era difícil ja que s’havia de fer a l’esquena d’ases i passant per camins perillosos que vorejaven precipicis. El temps era inclement, i els costums, les persones, la gastronomia i les tradicions religioses gairebé ancestrals: «Plovia contínuament, i heu de creure que la pluja aquí no és una pluja qualsevol. Quan plou el poble s’inunda. [...] El paisatge! Muntanyes al davant, muntanyes al darrere, muntanyes a la dreta, muntanyes a l’esquerra i, al mig, encara més muntanyes.» Picasso durant la seva estada va fer obres d’estils diferents allunyant-se de mica en mica de l’aire classicitzant propi del moment que havia adoptat els anys precedents. És el moment en què deixa enrere la seva època rosa, les obres presenten uns nous colors ocres i ja han desaparegut els motius teatrals anteriors. Sembla com si el paisatge despullat, d’argiles ocres i grises, impressionés Picasso i el portés a noves experiències artístiques derivades de les de París, i a potenciar l’equilibri sentimental trobat en companyia de Fernande. Cercava d’esquematitzar i simplificar les formes i de donar-los volum. A Gósol Picasso reflexiona i es concentra en la seva obra immers en un món totalment rural que li permet el contacte directe amb la natura. Diversos paisatges com Vista de Gósol i Cases de Gósol mostren panoràmiques del paisatge. El segon és una perspectiva de la casa que hi havia davant de l’hostal. Però, malgrat aquests paisatges, com ho ha explicat Palau i Fabre, Picasso no vol esdevenir paisatgista, sinó que més aviat ens trobem davant una visió de l’entorn acompanyada de la figura humana. Ell està interessat pel cos femení, el de Fernande, i Palau no s’ha estat de dir que l’obra de Gósol és un «cant al cos de Fernande».
El paisatge és suport compositiu del retrat. L’entorn afecta Picasso, d’una banda els colors que utilitza són els que té al seu voltant en el paisatge de muntanya, i, d’una altra, aquestes muntanyes sembla que també afectin els rostres dels personatges en les pintures. Impressionat per l’indret, representa unes formes més esquemàtiques i fresques. El paisatge sembla haver-lo emocionat d’una manera singular. A més de les obres amb personatges, pastors o dones, per exemple, que veiem en el carnet de dibuixos, Picasso també ha donat algunes composicions introduint els personatges dins un paisatge molt simplificat com a Pastor amb cistell o l’excel·lent composició Pagesos, ambdues conservades als Estats Units. Les deformacions de les formes naturals, elaborades de manera lineal, són diferents de les de l’època blava, i els nous angles que s’hi manifesten ens mostren el camí futur del pintor.
El pas de Picasso per Gósol va ser decisiu. El quadre Els segadors una mica més tardà, de l’any següent, sorgeix directament de les recerques de Picasso a Gósol, és a dir, que es va endur del Berguedà tota una inspiració cap a París que marcaria l’estil més picassià de tots, el de Les senyoretes d’Avinyó, i que culminaria amb el cubisme.
Bibliografia
- Olivier, F.: Recuerdos íntimos: escritos para Picasso, Parsifal, Barcelona, 1990.
- Palau i Fabre, J.: Picasso a Catalunya, Polígrafa, Barcelona, 1975.
- Picasso, paisatges 1890-1912. De l’Acadèmia a l’Avantguarda (catàleg d’exposició), Museu Picasso, Lunwerg, Barcelona, 1994-1995.
- Rubin, W.: Picasso i Braque: la invención del cubismo, Polígrafa, Barcelona, 1991.
Mont-roig del Camp. Inspiració de Miró
Miró havia nascut a Barcelona el 20 d’abrü de 1893 i se sentia profundament barceloní, tant per la seva infantesa com per la formació i els amics. Malgrat això va mantenir sempre uns lligams molt estrets amb les comarques del Priorat i del Baix Camp. El seu pare, Miquel Miró, era fill d’un ferrer de Cornudella i s’havia iniciat en l’orfebreria i la rellotgeria a Reus. Miró va estimar el Camp de Tarragona i més particularment Mont-roig del Camp, poble del Baix Camp que encara conserva el castell que presideix la vila. Sense l’estada a Mont-roig del Camp l’obra de Miró no hauria estat mai la mateixa. L’any 1911, a causa d’una malaltia, Miró va retirar-se a la casa familiar d’aquesta població, i durant aquell període va reorientar la seva creació artística. Es trobava a la terra dels seus predecessors, un lloc que, juntament amb Mallorca, va ser el que més el va inspirar.
A partir d’un paisatge que concep com a perfecte, Miró va fer unes obres que implicaven una evolució; s’hi trobava bé, fins i tot millor que a París. Miró hi va descobrir allò espiritual i còsmic del món i va viure una experiència molt intensa en el retorn de la terra dels seus orígens on es va sentir com mai lligat a la natura. Durant els anys 1916 i 1917 les seves teles presenten gairebé sense excepció cultius de Mont-roig, ja que aquest poble esdevé el centre de l’obra de Miró, tal com ho va fer Cézanne amb la muntanya de Santa Victòria; Miró adquireix un estil esquemàtic i uns tons molt intensos. Les obres del 1916: Mont-roig, la vila; Mont-roig, paisatge, i Mont-roig, Sant Ramon, o les del 1917: Mont-roig, el pont; Mont-roig, el riu; Cambrils, la platja; Ermita de Sant Joan d’Horta; Ciurana, el camí; Ciurana, l’església; Ciurana, el poble; Carrer de Prades, i Prades, el poble, són obres que representen molt clarament l’orientació de Miró en aquell moment que a vegades s’ha considerat com fauvista. La seva pintura, però, va anar evolucionant, i entre el 1918 i el 1920 la mateixa representació de Mont-roig havia canviat; ara es fixava en objectes concrets de la realitat i els representava sense perspectiva i ombra.
En el context d’aquesta terra dura i rural Miró introduí nous colors i una nova lluminositat. D’aquí és d’on surt la gran obra La Masia (1921-22), considerada com el punt d’inflexió de l’art de Joan Miró. Aquí, a Mont-roig, va començar aquesta pintura a la qual va dedicar nou mesos, després la va continuar treballant a Barcelona i finalment la va finalitzar a París. Miró la considerava «el resum de tota la meva vida al camp. Des d’un gran arbre fins a un petit cargolet, vaig voler posar-hi tot el que jo estimava al camp». Amb La Masia, Miró amplià els seus lligams amb el Camp de Tarragona i s’introduí en els cercles avantguardistes francesos més radicals evolucionant així cap a unes formes més agressives. Hi ha una perfecta compenetració entre el pintor i Mont-roig. Miró és un home arrelat a la terra i els costums pagesos, que dóna molta importància al camp, la llum o el sol, i això ho plasma en els seus paisatges de Mont-roig. Ara els seus quadres s’omplen dels ocres i dels verds de les viles, de les oliveres i del camp: «Durant el temps que treballo una tela, la vaig estimant, amb l’amor fill de la lenta comprensió. Comprensió lenta de la gran riquesa de matisos –concentrada– que dóna el sol. Goig d’arribar a comprendre en un paisatge una petita herba –per què menysprear-la?–, herba tan graciosa com un arbre o una muntanya. A excepció dels primitius i dels japonesos, gairebé ningú no se’n recorda, d’això tan diví. Tots busquen i pinten només les grans masses d’arbres o muntanyes, sense parar atenció a la música que emana de les diminutes flors i de les herbetes i sense fer cas de les petites pedres dels barrancs.»
El primer cop, però, que va exhibir a les Galeries Dalmau, l’any 1918, les obres que van ser conreades a Mont-roig, natures mortes, paisatges, retrats, va ser rebutjat i fins i tot tractat de boig. Però per a Miró, Mont-roig és una terra dura que representa la Catalunya més autèntica i el lloc on fonamenta tota la seva creació: «Per la meva banda us asseguro que on jo sóc més feliç és a Catalunya, a Mont-roig, que és on jo crec que és més Catalunya; el pur català crec que és Tarragona [...]. Tota la meva obra és concebuda a Mont-roig, tot el que he fet a París és concebut a Mont-roig, mai pensant en París, que detesto.»
Miró no es va poder estar de tornar a Mont-roig, i un cop acabada la Segona Guerra Mundial i estabilitzada la seva vida a Mallorca, hi va tornar sovint amb la seva família a estiuejar, a partir del 1946. Aleshores les naus més grans del Mas Miró es transformaven en taller improvisat escampat amb les obres més insòlites. Miró hi practicà l’escultura i s’inspirà de les eines i dels estris del camp: forques, llaunes, pots, claus, roques, ossos, cistells, barrets, etc. Aquest fou l’univers de Miró.
Bibliografia
- Gimferrer, P.: Les arrels de Miró, Edicions Polígrafa, Barcelona, 1993.
- Giralt-Miracle, D.: El crit de la terra. Joan Miró i el Camp de Tarragona, Diputació de Tarragona, Columna, Barcelona, 1994.
- Joan Miró.1893-1993 (catàleg d’exposició), Fundació Joan Miró, Barcelona, 1993.
- Perucho, J.: Joan Miró i Catalunya, Edicions Polígrafa, Barcelona, 1970.
Horta de Sant Joan. Depassar la tradició
Picasso va tenir una relació important amb aquest municipi de la Terra Alta situat en un turó dins una zona caracteritzada per un relleu accidentat i on predomina el conreu de secà. Sovint s’ha dit que a través de les seves estades a Horta de Sant Joan, Picasso va lligar-se definitivament amb Catalunya. Josep Palau i Fabre, l’historiador de Picasso, ha confessat: «Jo mateix no vaig comprendre del tot els vincles de Picasso amb Horta fins que els vaig visitar. La meva primera anada als Ports, amb Joan Perucho i Salvadoret Pallarès es remunta al 1962 o 1963. El camí era fatigós i sovint molt pedregós, amb la gran recompensa d’un espectacle natural (unes afraus, uns salts d’aigua, una vegetació excepcional). En el moment en què el país s’esfondrava –era durant la guerra de Cuba, el final de la qual Picasso i Pallarès degueren saber allí mateix–, l’artista refà la seva salut en les fonts primigènies i no contaminades dels Ports, que és com dir les fonts primigènies de la vida.» El 1898 Picasso passà vuit mesos a Horta de Sant Joan a casa del seu amic Manuel Pallarès (carrer Grau, 11) per refer-se d’una malaltia. Va ser un període d’aprenentatge ja que encara no havia accedit al gran mercat artístic, quan encara era gairebé un desconegut. Sovint s’ha comentat que tot el que sabia Picasso ho va aprendre a Horta de Sant Joan. El seu amic Sabartés ho explicava així:
«Allí todo es nuevo para él; se asimila al ambiente. Hace como los otros. Va a los bosques, limpia el corral, cuida las bestias y pinta. Calza alpargatas como los campesinos. Aprende a cuidar un caballo, a curar una gallina, a sacar agua del pozo, a tratar a la gente, a hacer un nudo sólido, a nivelar las cargas de un asno, a ordenar una vaca, a preparar un buen arroz, a prender lumbre en el hogar y otras cosas. Por eso dice con frecuencia: “Todo lo que sé lo aprendí en el pueblo de Pallarés”.»
Allà Picasso pintava i dibuixava, va acabar un quadre que presentaria a l’exposició de Belles Arts de Madrid i també es va proposar d’assistir a l’Exposició Internacional de París. En aquesta temporada que passà amb el seu amic Pallarès, Picasso va descobrir la vida al camp i tots els oficis i tècniques artesanals que són pròpies d’aquest ambient; el coneixement de les activitats més primitives dels homes l’afectaria per sempre. Molt sovint els dos amics sortien de la masia i s’endinsaven en el paisatge de la zona prenent apunts del natural per a les seves teles. Des de la muntanya de Santa Bàrbara dominaven el paisatge que esdevenia el tema d’algunes obres. Picasso, de cop, es fixà en la natura, dibuixà molts arbres, camps on sovint apareixen també figures humanes que representen els pagesos que hi habiten.
A l’estiu del 1909, Picasso tornà a instal·lar-se de nou a la casa del seu amic Pallarès a Horta; aquesta vegada amb Fernande Olivier, amb qui també havia estat a Gósol. Ara el pintor es troba en el moment de màxima esplendor de la seva etapa cubista. A diferència de la seva primera estada, Picasso integra Horta de Sant Joan amb la seva obra, representant el paisatge d’aquell lloc en clau cubista. Precisament Fernande Olivier, en els seus Records íntims escrits per a Picasso, i publicats a París el 1990, recorda: «El 1909 vam passar quatre mesos a Horta, un poblet al sud de Catalunya. I va ser allà, davant d’aquelles muntanyes de línies molt senzilles, molt depurades, on Picasso va inventar allò que immediatament s’anomenà cubisme. S’emportà d’Horta unes quantes teles, les millors de les quals foren adquirides pels Stein, uns paisatges de dibuix geomètric. En un d’ells, unes palmeres animaven amb una nota verda i crua l’estudi realitzat amb terres» (es refereix a l’obra La fàbrica, avui a Sant Petersburg). Així com en l’anterior estada a Horta de Sant Joan els paisatges eren detallats, ara són uns paisatges geomètrics, formats per cubs però caracteritzats per la simplicitat. D’aquest moment són les obres que pel seu títol es refereixen al lloc: La bassa d’Horta d’Ebre i La fàbrica d’Horta d’Ebre.
Avui, a Horta de Sant Joan podem visitar el Centre Picasso, situat a l’edifici que antigament acollia l’hospital, que va ser reformat. També convé d’anar a l’ecomuseu. Per sobre de tot, però, Horta és una visita pictòrica. Encara s’hi poden seguir les petjades de Picasso i veure els paisatges des dels llocs on pintava, el monestir de Sant Salvador o la capçalera de l’església i l’ordenació de cases del poble. A Horta hi ha prou gent que lluita per conservar el passat, la història i el patrimoni; a més del monumental i artístic, també l’ecològic i el gastronòmic; a Horta el nom preferit és Salvador. A Horta s’ha reintroduït la cabra blanca en pastura semisalvatge. Salvador Miralles us cuinarà el plat més preuat del segle XIII, el crestó en escabetx i rostit al forn: els llocs de la gastronomia també són llocs de l’art.
Bibliografia
- Désalmand, P.: Picasso por Picasso. Pensamientos y anécdotas, Thassàlia, Barcelona, 1998.
- Giralt-Miracle, D.: El crit de la terra. Joan Miró i el Camp de Tarragona, Diputació de Tarragona, Columna, Barcelona, 1994.
- Joan Miró.1893-1993 (catàleg d’exposició), Fundació Joan Miró, Barcelona, 1993.
- Perucho, J.: Picasso, el cubisme i Horta de Sant Joan, Diputació de Tarragona, Columna, 1993.
- Picasso i Catalunya. Commemoració del centenari de la seva arribada a Catalunya (catàleg d’exposició), Centre Cultural de la Caixa de Girona, Girona, 1995.
- Suñé, M. ; Miralles, S.: Horta de Sant Joan. La Catalunya per descobrir, Horta de Sant Joan, 1993, 3a edició, 1998.