Gratacels de Barcelona. Bullícia de l’arquitectura
L’arquitectura és l’art principal, el més emblemàtic, el que necessita més mitjans i el que està més lligat al poder, el més etern. L’arquitectura és ètica i és estètica. Barcelona està a punt de viure una altra transformació radical, ara s’està entrant en el disseny de la nova ciutat, que molts atribueixen a Josep Anton Acebillo i que es caracteritzarà per la prolongació de la Diagonal, la plaça de les Glòries i l’ampliació del disseny de la ciutat de cara al litoral, com també per les infraestructures que arribaran fins al Besòs, integraran la Sagrera, definiran el nou port, ampliaran l’aeroport, i acompanyaran l’arribada de l’AVE-TGV.
Per als Jocs Olímpics del 1992, la ciutat es va dotar de tres conjunts simbòlics que ara són signes verticals: a Collserola, la torre de Foster, a Montjuïc, la de Calatrava i, a la façana marítima de la Vila Olímpica, els dos gratacels de 44 plantes –molt semblants, però amb un tractament formal diferent que els fa originals–: la Torre Mapfre, d’Ortiz León, i l’Hotel Arts, de Graham i l’equip SOM.
Ara Barcelona farà front a una nova embranzida, però abans convindria no reproduir els errors que s’han manifestat a la plaça Catalunya, feta des de sempre a pedaços per manca d’una visió de conjunt. Avui el repte serà la plaça de les Glòries, per ara un dels espais més mal resolts de la ciutat, un veritable desastre que cal redreçar en el futur. Això genera tot un debat al voltant de la zona circular que popularment s’anomena tortell. L’Ajuntament aposta per consolidar l’estructura de l’anell de les Glòries i arreglar-lo. Cerdà ja havia previst, amb els seus dots de visionari, que aquest seria un espai de grans realitats en la ciutat del futur. Així és. A les Glòries, el 1992, s’hi va instal·lar a l’interior de l’anell un parc enjardinat que ha estat un desgavell.
Ara, una de les propostes inclou una cripta al costat del mar, que estarà marcada en l’elevació per una petita torre penjada sobre el viaducte i que acollirà un centre de museus municipals. A prop hi ha la plaça de les Arts, que és singular pels seus edificis, però que estava mancada d’empenta urbanitzadora. Una arquitecta iraniana establerta a Londres, Zaha Hadid, ha guanyat el concurs proposant un espai irregular amb diverses alçades. No gaire lluny, a la cantonada de la Diagonal amb la rambla de Prim, s’alçarà un edifici emblemàtic del segle XXI, de forma triangular, que construiran els arquitectes de la Tate Gallery de Londres, els suïssos Herzog i De Meuron. Serà un joc d’arquitectura i moviment que presentarà una façana amb materials semitransparents i que, gràcies a un hàbil dispositiu, tindrà un sistema de caiguda d’aigua en cascada per les lluernes.
La principal novetat de la Barcelona del 2004 serà la transformació aèria. Més d’una desena d’edificis singulars dissenyats per alguns dels millors arquitectes del món acompanyaran aquests gratacels, com el que acabem d’esmentar, que s’anomenarà popularment Triangle, l’estació de TGV de la Sagrera, de Frank O. Gehry, arquitectures de Miralles, Tusquets, Bofill, Clotet, Rogers, Perrault i de molts més.
Destacaran l’edifici Vela, un hotel projectat per Ricard Bofill per a la nova bocana del port de Barcelona (86 metres); Hotel Diagonal Núm.1 (104 metres), d’Òscar Tusquets; l’edifici de Gas Natural, de 80 metres, el més emblemàtic i que tothom espera, d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, a la Barceloneta; les dues torres per a hotel i habitatges de l’Illa del Cel, d’Alonso y Balaguer; Hotel Plaça Fòrum 2004 (104 metres), d’Enric Massip, a la Diagonal, i l’Hotel Nova Diagonal (119 metres), de Dominique Perrault, al carrer de Pere IV. A la mateixa plaça de les Glòries s’aixecarà un gratacels de 140 metres i 30 plantes d’ús administratiu que ha guanyat un jove arquitecte madrileny, Federico Soriano. No puc enumerar totes les torres previstes, però és evident que el gratacels més potent, el més polèmic i el més atrevit per la seva definició formal –un veritable menhir dels temps moderns, aquell que ha rebut tants noms populars: supositori, obús, cogombre, pintallavis, obelisc, nau espacial– és el projectat per Jean Nouvel amb el taller B-720, per a la torre Agbar. Serà el més alt, amb els seus 142 metres d’alçada. Ja es construeix. La seva imatge cilíndrica ovoide recoberta per una capa d’alumini i de vidre que reflectirà diverses tonalitats de colors ja és als ulls de tothom, perquè la premsa i la gent n’ha parlat força. Serà símbol de la ciutat durant molt de temps.
L’orgull de l’arquitectura també és imatge exterior. Però aquesta ha d’anar acompanyada d’una atenció extrema a les necessitats dels habitants. La Barcelona del futur no la veiem acabada, però tanmateix ja està projectada. Convé encara aprofundir en tots aquells aspectes que preocupen els joves arquitectes: la Barcelona de l’any 2004 ja està depassada pels projectes que van més enllà, i que permeten pensar com ha de ser la ciutat de l’any 2025.
Bibliografia
- 1856-1999. Barcelona contemporània (catàleg d’exposició), CCCB, 1996-97.
- Barral i Altet, X.: L’art i la política de l’art, Editorial Galarada, Cabrera de Mar, 2001.
- González, A. ; Lacuesta, R.: Barcelona, 1929-1994. Guía de arquitectura, Gustavo Gili, Barcelona, 1995.
- Hughes, R.: Barcelona, 1992.
- Molas, J. ; Aymerich, P.: Les metamorfosis de Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, Ajuntament de Barcelona, 1992.