Introducció
L’arquitectura i l’urbanisme del període del Renaixement i del Barroc a Catalunya són els subjectes del present estudi. S’ha abordat partint de la base que ambdós termes responen a moviments importats –aliens–, aplicats a una cronologia que, formalment i conceptualment, pot adaptar-se amb més o menys precisió a Catalunya al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII.
S’ha convertit en un lloc comú començar totes les revisions de l’art del Renaixement i del Barroc a Catalunya esmentant el baix concepte que en el passat s’ha tingut d’aquests períodes artístics, que s’ha atribuït al desconeixement i a les esplendors de les etapes immediatament anteriors i posteriors. «Més desconegut que no pas obscur», diu Joaquim Garriga. En bona mesura això és així, però afortunadament cada vegada hi ha més estudis i aproximacions ben documentats que tenen com a motiu d’estudi aquestes etapes de l’art català. D’altra banda, no es pot negar que després dels sotracs del quatre-cents, si bé no s’ha de parlar de decadència, sí que cal fer-ho d’estancament, amb un lent però ferm procés de recuperació, tant econòmica com demogràfica, a partir del cinc-cents. Això va donar com a fruit una revitalització progressiva de la cultura i de les seves manifestacions plàstiques.
En un primer moment, al començament del segle XVI, a Catalunya hi va haver una forta pervivència d’usos constructius i formes decoratives tradicionals, arrelades en el gòtic; però cap a la meitat del segle va començar a rebre la influència clàssica, amb la introducció de les noves formes i dels nous repertoris anomenats «a la moderna», que incorporen en el seu vocabulari elements extrets de l’Antiguitat clàssica i ordres clàssics, amb columnes, capitells, frisos, frontons, grotescos, decoracions de garlandes i animals fantàstics i angelots. Aquest nou vocabulari va anar penetrant, arrelant-se, i es va convertir en el llenguatge més utilitzat, no solament durant el que convencionalment es denomina Renaixement, sinó durant bona part del segle XVII, en el període barroc.
L’anomenada «arquitectura classicista» s’estructura a Catalunya en diverses etapes caracteritzades per la diferent intensitat d’implantació de les formes clàssiques. En un primer moment, a la primera meitat del segle XVI, elements decoratius renaixentistes es van introduir, com s’ha dit, de manera superficial sobre estructures eminentment gòtiques. Posteriorment, entre el 1550 i el 1580, hi va haver una progressiva assimilació de canvis metodològics i estructurals, si bé encara pervivien motius gòtics. A partir del 1580 va començar el període pròpiament clàssic, que arribà fins al primer quart del segle XVII, i que va representar una veritable penetració de la nova cultura renaixentista, fet que es manifestà especialment en el camp de l’arquitectura religiosa. El llenguatge arquitectònic classicista, tot i que a vegades era simplificat, fou utilitzat de manera molt correcta. Fou el període de màxima esplendor de l’anomenada Escola del Camp, que sorgeix al Tarragonès, les figures més destacades de la qual van ser Jaume Amigo i Pere Blai. Ja ben entrat el segle XVII, en la darrera etapa, encara hi havia treballant una segona generació d’arquitectes, que, educats en el classicisme, no van aportar canvis significatius respecte a l’etapa anterior.
Després d’aquest darrer moment de classicisme renaixent, va arribar el que alguns historiadors anomenen «classicisme barroc», durant el qual els elements del codi o llenguatge clàssic es deformaren, sofisticaren, repetiren o combinaren de manera nova, fins a arribar a l’exuberància del Barroc salomònic, que va afectar especialment l’arquitectura religiosa i la retaulística. Mentrestant, l’arquitectura civil es concentrà sobretot en la funcionalitat i l’edificació de les infraestructures i serveis que proporcionaven a la comunitat.
Aquesta arquitectura basada en la funció va coexistir durant els primers anys del segle XVIII amb l’art, més refinat, de la cort de l’arxiduc Carles d’Àustria. Aquest curt període es caracteritza per noves exuberàncies decoratives –efímeres en la major part dels casos– i per la presència d’arquitectes i enginyers estrangers.
És remarcable la figura de Ferdinando Galli, dit Bibienna (1657-1743), amb qui el Barroc evolucionà cap a les propostes que van acabar desembocant en l’academicisme. La influència d’aquest arquitecte, de qui no es conserva cap obra, es va reforçar amb la publicació, l’any 1711 a Bolonya, de la seva obra Architettura Civile, amb il·lustracions representatives de l’academicisme que es va acabar imposant. Un altre destacat arquitecte que treballà a Barcelona fou Conrado Rodulfo.
La guerra de Successió, que va concloure amb la victòria borbònica, comportà transformacions en tots els àmbits de l’activitat al Principat. Va implicar la substitució gradual dels gremis per les acadèmies; concretament, en arquitectura, hi va haver una progressiva i destacada presència de militars estrangers, com Juan Martín Cermeno i Pedró Martín Cermeno, el gadità comte de Roncali, el francès François Montaigu, el flamenc George Pròsper de Verboom, Alejandro de Rez i Francisco Paredes, autors tots ells de projectes de caire militar.
Aquests, tot i haver heretat el mateix llenguatge clàssic, amb la implantació de les acadèmies –la de San Fernando fou fundada l’any 1752–, l’asserenaren, codificant-lo, i va començar la prefiguració del neoclassicisme. L’academicisme de Ventura Rodríguez, amb el Col·legi de Cirurgia de Barcelona, així com el luxe italianitzant o afrancesat d’alguns palaus en són exemples paradigmàtics.
Al llarg dels tres segles estudiats –o almenys durant el primer temps del període–, l’urbanisme es va tractar com una tendència o interès a ordenar el territori de la ciutat i urbanitzar o civilitzar les activitats ciutadanes i l’ús de les infraestructures bàsiques de la ciutat.
Bibliografia
- Ainaud de Lasarte, J.: El Renacimiento, el Barroco y el Neoclásico, dins Tierras de España. Cataluña, II, Fundación Juan March-Noguer, Madrid, 1978.
- Ainaud, J. ; Alcolea, S. ; Gudiol, J.: Arte de España. Cataluña, Barcelona, Editorial Seix Barral, 1955.
- Ainaud, J. ; Gudiol, J. ; Verrié, F. P.: Catálogo Monumental de España. La ciudad de Barcelona, 2 vol. , CSIC, Madrid, 1947.
- Ainaud, J. ; Martinell, C. ; Verrié, F. P.: L’art català, Barcelona, Editorial Aymà, 1958.
- Alcolea Gil, S.: Lérida y su provincia, Barcelona (s. d. , però 1958).
- Alonso de Meñdina i Aliberch, M. A. ; Cervera i Flotats, B.: Guia de l’arquitectura popular de les comarques gironines, Barcelona, 1977.
- Alós, R. d’: «Inventaris de castells catalans (segles XIV-XVI)», dins Estudis Universitaris Catalans, IV, Barcelona, 1910, pàg.129-192.
- Anàlisi tècnica i funcional del Patrimoni Immobiliari Municipal 1: El Raval, 2: L’Antic Hospital de Sant Pau i Santa Creu, Barcelona, Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, 1983.
- Bassegoda Nonell, J.: «Los maestros de obras de Barcelona», dins Real Academia de Bellas Artes de San Jorge, Barcelona, 1972.
- Batllori, M.: Catalunya a l’època moderna, Barcelona, Edicions 62, 1971.
- Bonet Correa, A.: Bibliografía de arquitectura, ingeniería y urbanismo en España (1498-1880), Madrid-Vaduz, Turner Libros/Topos Verlag, 1980.
- Bonet i Gari, Ll.: Les masies del Maresme, Barcelona, 1983.
- Camps i Arboix, J.: La masia catalana, Barcelona, 1959.
- Carreras Candi, F.: Geografia general de Catalunya. Ciutat de Barcelona, Barcelona, 1916.
- Català Roca, P. ; Brasó, M. ; Bescós, A. (et al. ): Els castells catalans, 6 vol. , Barcelona, 1967-79.
- Catàleg del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic de la Ciutat de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1987.
- Catálogo de edificios y monumentos de interés artístico, histórico, arqueológico, típico o tradicional de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1962.
- Cirici Pellicer, A.: L’Arquitectura Catalana, Palma de Mallorca, 1955.
- DDAA: Art català. Estat de la qüestió, Universitat de Barcelona, 1984.
- Duran i Sanpere, A.: Barcelona i la seva història, 3 vol. , Barcelona, Editorial Curial, 1972 (I), 1973 (II), 1975 (III).
- Durliat, M.: L’Art catalan, París, 1963.
- Farré, M. C. (ed. ): Dos mil anys d’arquitectura a Catalunya, Barcelona, 1986.
- Fontbona, F.: «La producció artística de l’època moderna i contemporània», dins Història de Catalunya, Barcelona, Oikos Tau, 1982.
- Fuses, J. (et al): Guia d’Arquitectura de Girona, Barcelona, Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, 1980.
- Galera, M. ; Roca, F. ; Tarragó, S.: Atlas de Barcelona, segles XVI al XX, Publicacions del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears, Barcelona, 1982 (1973).
- Garcia Espuche, A. ; Guàrdia Bassols, M.: Espai i societat a la Barcelona pre-industrial, Barcelona, Edicions de la Magrana, Institut Municipal d’Història, Ajuntament de Barcelona, 1986.
- Hernández Cross, J. E. ; Mora, G. ; Pouplana, X.: Guía de Arquitectura de Barcelona, Barcelona, La Gaya Ciència, Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears, 1973 (2a ed.).
- Lampérez y Romea, V.: Arquitectura civil española de los siglos I al XVIII, 2 vol. , Madrid, Editorial Saturnino Calleja SA, 1922.
- Liaño Martínez, E.: Inventario artístico de Tarragona y su provincia, 3 vol. , Madrid, 1983.
- Madurell Marimon, J. M.: «Obras artísticas hospitalarias barcelonesas», dins Cuadernos de Arqueología e Historia de la ciudad, XII, Barcelona (1986), pàg.33-50.
- Marqués Casanovas, J.: Catálogo monumental de la provincia de Gerona: la comarca del Bajo Ampurdán, Gerona, 1978.
- Marqués Casanovas, J.: Casals de Girona, IV, Girona, 1984.
- Martinell, C.: «L’art renaixentista i barroc. L’arquitectura. L’escultura», dins L’Art Català, vol. II, Barcelona, Editorial Aymà, 1958.
- Martinell, C.: «Arquitectura i escultura barroques a Catalunya», dins Monumenta Cataloniae, vol.3, Barcelona, 1959-64.
- Moner Codina, J. ; Pla i Masmiquel, A. ; Riera i Micaló, J.: «La masia. Història i tipologia de la casa rural catalana», dins 2C Construcción de la Ciudad, 17-18 (monogràfic dedicat a la masia), Barcelona, 1981.
- Pi y Arimon, A.: Barcelona antigua y moderna, 2 vol. , Barcelona, 1854.
- Piferrer, P.: Recuerdos y Bellezas de España. Principado de Cataluña, Barcelona, 1839.
- Ponz, A.: Viaje de España, Madrid, Editorial Aguilar, 1947.
- Puig, A.: Història de l’art català, del Renaixement al Barroc, Barcelona, 1970.
- Ràfols, J. F.: Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, 3 vol. , Barcelona, 1951-54.
- Sandiumenge, M. P.: La masia catalana, Barcelona, 1929.
- Vilarrubias, F. de: Noticia histórico-arquitectónica de los edificios del Antiguo Hospital de la Santa Cruz y Casa de la Convalecencia de San Pablo de la Ciudad de Barcelona (1401-1926), Barcelona, 1969.
- Zamora, F. de: Diario de los viajes hechos en Cataluña, Barcelona, Editorial Curial, 1973.