Les campanyes d’estudi, salvaguarda i recuperació dels grans monuments romànics endegades al segle passat, d’entre les quals la restauració del monestir de Santa Maria de Ripoll resulta indiscutiblement la més significativa, no poden deixar de ser considerades a l’hora d’estudiar l’arquitectura romànica catalana. D’una banda, la valoració que d’aquest període històric es va fer en un moment determinat i per unes raons potser més nacionalistes que científiques explica que es conservessin i es recuperessin moltes restes que estaven en perill de desaparició. D’altra banda, aquest interès pel romànic va representar un impuls dels estudis sobre la història de l’art català, i concretament sobre l’art romànic, que suposaven un enorme esforç d’inventariació i documentació de tot allò que s’havia conservat.
Els intel·lectuals del moment, que avui són les grans figures de la historiografia catalana, es van trobar que si volien restaurar un edifici calia que abans, gairebé sempre partint del no-res, duguessin a terme una profunda tasca d’investigació i estudi, que hauria de justificar a posteriori les seves intervencions. La visió que aquests personatges van treure de l’art romànic català, arran d’aquestes investigacions, va condicionar les actuacions que es farien en els edificis d’aquest període històric. Així, una part de l’arquitectura religiosa d’època romànica que avui es conserva i s’estudia ha arribat a nosaltres mediatitzada per la idea d’art romànic del segle XIX.
«Aquesta arqueologia de visió poètica, romàntica, de tant en tant, auxiliada per l’estudi dels diplomes, però sense un sòlid coneixement científic dels nostres monuments, va tenir la seva trascendència. Per primera vegada els castells nostres eren castells tal com els del Rhin o com els de Normandia; els nostres claustres eren claustres tal com els de Llenguadoc o de Provença, i les nostres catedrals eren catedrals tal com les del Nord de França, a tenir en compte: la Història de l’Art també s’havia realitzat a casa, entre nosaltres, a Catalunya. [...] Per primera vegada es tenia idea de què els fets artístics s’havien realitzat a casa nostra. I per primera vegada també s’entrava en l’examen dels documents literaris que feien referència als edificis. »
Aquestes paraules de Josep Puig i Cadafalch (1867-1957), que remarquen l’allunyament del seu mestre, Elies Rogent (1821-1897), respecte de la visió erudita pròpia dels estudis d’art i d’arquitectura catalans, són molt significatives dels primers moments de la restauració dels monuments romànics a casa nostra. La figura de Rogent, doncs, és fonamental per entendre el perquè de l’interès que al començament del segle XX va generar l’art català, com també les intervencions en el patrimoni arquitectònic. Els moviments romàntics de recuperació del passat medieval que havien sorgit a França i a altres països europeus a mitjan segle XIX, i que eren representats en gran mesura per Viollet-le-Duc, no van arribar a Catalunya fins gairebé cinquanta anys més tard, i ho van fer a través de Rogent.
Rogent, que s’havia format en contacte amb la recerca arqueològica que es feia en aquells moments a França i Alemanya, va ser el primer a publicar monografies arqueològiques sobre monuments com els de Sant Cugat del Vallès o Sant Llorenç del Munt, els projectes de restauració dels quals (com el de Ripoll) justificava amb criteris estrictament històrics. La coincidència amb les idees sobre reconstrucció del francès Viollet-le-Duc és molt important, com ho demostra la memòria consagrada a Santa Maria de Ripoll. El mètode elaborat per Rogent consistia a aixecar plantes dels monuments i estudiar sistemàticament els orígens arquitectònics i els grups regionals de cadascuna de les seves parts.
Ja l’any 1860, abans que comencés el procés definitiu de restauració de Ripoll, s’indicaven una sèrie de criteris i de procediments amb vista a la intervenció: en primer lloc, l’aixecament de plantes i alçats que donessin fe de l’aspecte de l’edifici en temps de l’abat Òliba, a continuació la neteja de tots els afegits, i per acabar, les transformacions per tal de poder reconstruir l’església tal com era a l’època romànica. Aquests plantejaments posen de manifest fins a quin punt les intervencions fetes en les esglésies romàniques durant el segle XIX i el començament del XX van esperonar un coneixement més aprofundit de l’arquitectura medieval catalana. Així mateix, es fa palès que les restitucions sota el criteri «tal com era a l’època romànica» van condicionar sens dubte la visió posterior del romànic.
Però els projectes de reconstrucció de Ripoll elaborats per Rogent que es conserven posen de manifest que allò que perseguia no era tant la recuperació (més o menys encertada) de l’aspecte original de la basílica com la plasmació del que ell entenia com a edifici medieval. Rogent era un arquitecte neomedieval que, partint d’una formació essencialment francesa i d’una anàlisi arqueològica dels monuments, a l’hora de restaurar no dubtava gens a reconstruir els edificis per retrobar l’obra medieval i veure-hi un edifici dels segles XI i XII. No es tractava, doncs, de consolidar unes ruïnes, com feien els romàntics, sinó de reconstruir l’edifici, però deixant entreveure alhora els nous temps.
Al llarg del segle XIX l’apropament a l’Edat Mitjana es va fer en tres direccions principals: una que partia de l’estudi a través de la classificació i la confrontació amb les dades ofertes per altres arquitectures; una altra que restaurava, amb la preocupació per la protecció dels monuments d’un passat que era concebut com l’origen de les diverses arts nacionals; i la darrera, que d’una banda construïa projectes d’edificis religiosos d’estil neomedieval i, de l’altra, es dedicava al debat a l’entorn de la reconstrucció dels edificis medievals. Aquestes tres orientacions, però, sovint convivien i s’interrelacionaven, com a Catalunya, on la restauració dels grans monuments romànics era una qüestió lligada tant al retrobament d’un passat medieval (i nacional) gloriós com a la reconstrucció neomedieval.
Ja durant el temps de la seva formació universitària, en què havia viscut indirectament el moviment de la Renaixença, Puig i Cadafalch havia anat madurant de mica en mica la idea de contribuir a crear una identitat nacional per mitjà de l’art medieval. Puig creia que per construir un art romànic nacional calia estudiar sistemàticament els monuments del país, descriure’ls un a un i analitzar-los de manera que definissin la seva originalitat dins d’un conjunt i com a expressió d’un grup nacional. Amb aquest esperit va publicar, com un primer pas per a la recuperació del patrimoni del país, l’obra L’arquitectura romànica a Catalunya, que incloïa fotografies i dibuixos de plantes i alçats que va fer en diverses expedicions als Pirineus. La salvació del patrimoni passava aleshores per la confecció del catàleg monumental.
Tant mossèn Josep Gudiol com Puig i Cadafalch van ser influïts per dues altres tradicions d’estudi franceses, la d’Arcisse de Caumont i la de Jules Quicherat, que els van arribar a través d’un altre gran personatge de la historiografia francesa i meridional: Jean-Auguste Brutails. Aquesta segona tendència seguia una noció d’ensenyament d’arqueologia monumental que considerava els monuments com a documents històrics.
La influència de la visió de l’art medieval que Puig i Cadafalch tenia com a historiador de l’art en les obres de restauració que va emprendre en tants monuments medievals, de Montserrat a Cuixà, passant per Sant Joan de les Abadesses i Sant Benet de Bages, o en monuments menys importants com, per exemple, Sant Jaume de Vilanova, al Bages (entre el 1931 i el 1933), va ser extraordinària. La direcció teòrica i ideològica que ell mateix donava a les obres de restauració d’edificis medievals queda recollida perfectament en els seus textos:
«La tasca de la nostra època d’anàlisi i de crítica és fer ressortir, respectant-lo, l’art dels avantpassats, destruint l’obra morta que les amaga, sense fer caure ni una pedra que hagi tingut vida; és tornar a sa bellesa primera l’obra antiga, tot conservant les que, com flors arrapades a la pedra, hagin nascut en èpoques més modernes. »
Durant les tres primeres dècades del nostre segle, i gràcies a l’impuls de personatges com Puig i Cadafalch o Josep Pijoan, es van crear a casa nostra un seguit d’institucions lligades directament a la conservació, la protecció i l’estudi del patrimoni arquitectònic català. Organismes com la Junta de Museus, els Estudis Universitaris Catalans, l’Institut d’Estudis Catalans o el Servei de Catalogació de Monuments van impulsar la majoria dels projectes d’estudi i recuperació del patrimoni que es van fer en aquells anys d’intensa activitat en aquest camp.
Arran de la restauració del monestir de Ripoll i de la transcendència social i institucional que havia comportat, s’havien emprés altres projectes de salvaguarda del patrimoni arquitectònic medieval. Un d’ells va ser la restauració del monestir de Sant Joan de les Abadesses, que partia de la iniciativa del Centre Excursionista de Catalunya (1891), i que no va rebre l’extraordinari suport de què va gaudir el projecte de Ripoll.
Malgrat tot, i després d’una primera fase de neteja i consolidació del claustre gòtic, es va dur a terme la restauració de l’església, iniciativa que també va suscitar un cert moviment de suport al seu voltant. L’impulsor, en aquest cas, va ser el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, i l’arquitecte encarregat de les obres, J. Puig i Cadafalch.
La història de la restauració arquitectònica és precisament una part essencial de la història de l’arquitectura romànica. Nosaltres no veiem els monuments romànics tal com eren a l’Edat Mitjana sinó més aviat tal i com els han anat configurant els diversos restauradors. Ripoll és un monument que tradueix més les idees que Rogent tenia de l’arquitectura medieval que no pas la visió concreta que li va voler donar l’abat Oliba. Ja sabem que dient això provoquem, però voldríem que ens adonéssim que de la mateixa manera com Puig i Cadafalch ens ha donat uns ulls, els seus, per veure l’art romànic, els restauradors actuals configuren, amb les seves intervencions, la visió de l’arquitectura romànica amb vista al segle XXi.
A Sant Quirze de Pedret, per exemple, monument emblemàtic assenyalat el 1887 per F. Muns i després estudiat per J. Puig i Cadafalch, M. Gómez Moreno i J. Gudiol entre altres erudits de l’art medieval, l’arquitecte Camil Pallàs, del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, hi va practicar una primera restauració del 1959 al 1964. Ara, des del 1989, l’obra ha estat represa sota la direcció de l’arquitecte Antoni Gonzàlez Moreno-Navarro. La restauració ha buscat recuperar volgudament l’aparença que tenia l’església durant el segle X. Per això s’han suprimit alguns cossos i s’han afegit elements arquitectònics que mancaven. Reconstruir és gairebé sempre interpretar, i ara Pedret se’ns presenta de manera unitària tal i com els restauradors imaginen que era al segle X. De la mateixa manera, Rogent va restituir cinc naus a Ripoll, va reconstruir l’elevació i les voltes, va fer esculpir els capitells i va suprimir els afegits gòtics o posteriors.
L’arquitectura romànica catalana, com la d’altres països d’Europa ha patit, durant els últims decennis, però sobretot durant els anys seixanta i setanta, moltes calamitats, fruit del seu propi èxit. El despullament decoratiu i d’afegits posteriors, fruit de les directrius litúrgiques del Concili Vaticà II i del gust per la nuesa monumental en blanc i negre, ha contribuït a donar una falsa idea de l’art romànic sense policromia. Avui es comencen a reproduir i a restituir de nou les pintures murals a Pedret i a la Vall de Boí. Rogent havia imaginat una basílica de Ripoll totalment policromada, i tenia raó. No ho va poder fer. El gust evoluciona i cal imaginar que l’arquitectura romànica catalana de les esglésies tornarà a tenir, per l’acció dels restauradors, aquelles capes de colors cridaners que les cobrien totalment en l’Edat Mitjana.