Al seu Dotzé del crestià o regiment civil dels homens e de les dones, el franciscà Francesc Eiximenis establia l’organització ideal d’una ciutat i la posició que havien d’ocupar-hi els edificis més representatius.
Al palau reial corresponia una posició forta i alta, però tocant a la muralla «qui haja eixida defora lo mur, així que tota vegada puxa metre dins la ciutat companya o lan puxa traure».
En canvi, a la catedral corresponia el centre de la ciutat: «en lo mig de la ciutat deu ésser la Seu, e pres d’ella deu ser gran e bella plaça. »
Aquesta plaça no havia de ser ocupada per la celebració de fires i negocis ja que «aquí pres de la Seu deu estar lo bisbe e pres d’ell los sacerdots: e per això la dita plaça no deu sostenir profit per no torbar l’ofici divinal ne quells que són dats al servei de Déu».
A cada un dels barris (el nombre ideal dels quals, segons Eiximenis, és de quatre) hauria d’haver-hi la seva parròquia i un convent dels mendicants: «per cascú dels quatre cuarters de la ciutat deu ésser posat un orde dels mendicants e parròquies certes e officis certs e mesclats. . . »
Tal com expressa Eiximenis, es fa evident la funció simbòlica de la catedral i de l’espai al seu voltant, incloent-hi la plaça, com a recinte sagrat.
De fet, la catedral gòtica actua com una acròpoli urbana, no tan sols per la seva condició de recinte sagrat, sinó també per la posició destacada que assoleix enmig de la trama urbana i que la converteix en el principal element ídentíficador de la ciutat.
Si Eiximenis parlava de centralitat física de la catedral, la realitat confirma almenys una centralitat visual. La inconfusible silueta de la Seu Vella de Lleida o la mola de la catedral de Girona en són exemples prou eloqüents encara avui dia, quan les mateixes funcions ja han estat assumides per altres elements de caràcter civil com torres de comunicacions o gratacels. La construcció de les catedrals gòtiques comporta l’ocupació d’una gran quantitat d’espai dins de les ciutats i el trencament de les estructures urbanes preexistents. Tanmateix, es manté la continuïtat del recinte sagrat com a lloc de culte, a vegades amb antecedents que poden arribar-se a remuntar fins als temps preromans: la catedral gòtica s’alça normalment per substituir-ne una de romànica, que a la vegada podia haver desplaçat un edifici preromànic o la mesquita islàmica. Anteriorment, el mateix espai podia haver estat ocupat per una basílica paleocrístiana, per un temple romà i fins i tot per un santuari ibèric. A Barcelona i a Vic es pot observar força bé la proximitat dels temples romans a les respectives catedrals. Vegeu, per exemple, el plànol de la pàgina 70. El cas de Tarragona ofereix un interès molt especial perquè les estructures de la catedral actual apareixen plenament encaixades en l’espai que havia ocupat el fòrum provincial de la Tarraco romana. Aquest fòrum estava format per dues grans places situades a diferents nivells. La superior era el recinte de culte, un gran recinte porticat en tres dels seus costats on hi havia el temple, l’emplaçament del qual coincideix aproximadament amb el de la catedral actual. Així mateix, el claustre es troba encaixat en l’angle d’aquest recinte i en reaprofita alguns dels murs. Una qüestió llargament debatuda i controvertida ha estat la de l’emplaçament de l’antiga catedral, la que hauria precedit l’actual.
Per a alguns historiadors hauria estat situada dins del seu perímetre. Mossèn Serra i Vilaró creia que la capella anomenada de Santa Tecla la Vella podia haver servit de catedral. De tota manera, els arguments d’aquest semblen inviables i en canvi pren cos la possibilitat —apuntada per Mn. Salvador Ramon— de veure l’emplaçament de la catedral antiga en un edifici romà que es trobava en el gran complex de la part alta de la ciutat, i més concretament entre l’esmentada capella de Santa Tecla la Vella i l’església de Sant Llorenç. Aquest edifici romà esdevingut catedral antiga hauria estat enderrocat quan es va poder traslladar el culte al temple actual, pels volts del 1200.
A banda del cas de Tarragona, és evident que a les ciutats catalanes de la baixa Edat Mitjana, les funcions del fòrum romà havien estat cristianitzades i assumides per les esglésies. Sí el fòrum de les ciutats romanes constituïa el centre del comerç i de la vida política i religiosa urbana, és evident que aquestes mateixes funcions són assumides per les esglésies gòtiques, les quals, a més de la seva funció de temples cristians, també podien acollir les reunions d’organismes politicoadministratius (corts, consells municipals) i de les corporacions burgeses que hi tenien les seves capelles.
Precisament la disposició de les capelles al voltant de les naus de les esglésies gòtiques catalanes recorda molt la de les tabernae o petits locals que flanquejaven el recinte d’un fòrum romà.
Encara és possible proposar una altra interpretació de l’ordenació espacial que caracteritza les esglésies gòtiques catalanes: com a projecció simbòlica d’una determinada concepció de l’ordre social, en què el cristianisme (l’Església) constituïa el marc unificador. Les esglésies gòtiques catalanes reflecteixen una percepció més igualitària que jeràrquica, i s’hi endevina un sentit de grup bastant compacte però que alhora preveu una clara diferenciació de la cosa pública (la nau) de la privada (la capella).