Al voltant de les parròquies s’organitza no tan sols la vida religiosa dels habitants de viles, pobles i ciutats, sinó també una gran part dels aspectes de la vida quotidiana de la societat urbana, ja que els signes del pas del temps (els dies, les nits, les estacions de l’any, els ritus de passatge...) han estat dotats de significació cristiana: el toc de les hores des dels campanars, les tradicions populars absorbides per les festes religioses, el baptisme com a celebració del naixement, l’enterrament dels morts al fossar...
No deixa de ser significativa la disputa sobre el toc de campanes que a la fi del segle XIV es va viure en algunes ciutats quan els respectius consells municipals van voler tenir les seves: el rei Pere el Cerimoniós va intervenir per dictaminar «que campanes no les ha hom sinó en esgleyes o en palaus o en cases de reis o de princeps» (1378). Allò que hi havia en joc era ni més ni menys que el control del pas del temps.
Per això els campanars són un dels elements arquitectònics que habitualment fan costat a les esglésies parroquials.
Un altre element que configura l’entorn de les parròquies són els fossars —els cementiris-, molts dels quals han acabat esdevenint places a causa del creixement de les ciutats i els moviments de reforma urbana.
Fins a la creació dels cementiris moderns a partir del segle XVIII, configurats com a recintes tancats i separats de la ciutat, el costum tradicional era enterrar els morts als cementiris que hi havia al costat de les esglésies. Només alguns sectors socials tenien dret a sepultura dintre dels recintes religiosos (als claustres de les catedrals, per exemple) i menys els que podien gaudir de sepultura pròpia als interiors de les esglésies: clergues d’alt rang, membres de la reialesa o de la noblesa, etc.
Poden servir d’exemple els casos de Santa Maria del Mar i del Pi, a Barcelona. A la primera d’aquestes esglésies pertany el conegut Fossar de les Moreres —on van ser enterrats els morts del setge del 1714— que antigament era el fossar menor de la parròquia, ja que el major es trobava davant de la façana principal.
L’església del Pi era pràcticament envoltada de fossars, alguns dels quals oberts o ampliats mitjançant l’adquisició i l’enderroc de cases. A la banda del darrere n’hi havia un que s’anomenava «dels Cecs». L’espai de l’actual plaça de Sant Josep Oriol constituïa el fossar major, i al davant de la façana principal, a la plaça del Pi, n’hi havia un altre.
Tipològicament, les esglésies parroquials construïdes durant els segles del gòtic responen majoritàriament al model de nau única amb capçalera poligonal i capelles laterals entre els contraforts. Generalment són cobertes amb volta de creueria.
Aquest és el tipus arquitectònic més representatiu de l’arquitectura religiosa del gòtic català, desenvolupat a partir del tipus d’església dels ordes mendicants i que va acabar influint en l’arquitectura catedralícia, per exemple en l’adopció d’un pla de nau única a Girona i després a Perpinyà.
Això és un fet singular ja que allò normal és que, a la inversa, les parròquies aspirin a fer ressaltar la seva importància copiant aspectes de l’arquitectura catedralícia: bé assumint una posició destacada en el paisatge urbà (Montblanc, Cervera, Balaguer...), bé reproduint estructures catedralícies (Sant Mateu), bé assajant fórmules arquitectòniques de síntesi.
Aquest darrer és el cas de la Seu de Manresa, Santa Maria del Mar a Barcelona o Santa Maria de Castelló d’Empúries.
Quasicatedrals
Situades a un nivell intermedi entre la catedral i l’església parroquial, aquestes tres quasicatedrals donen lloc a experiències arquitectòniques de fusió entre els tipus d’església d’una i tres naus, i esdevenen de les manifestacions més belles i més originals de tota l’arquitectura gòtica catalana. A la Seu de Manresa, per exemple, és molt evident la voluntat de trobar una fórmula de compromís entre la nau única i la triple. També és molt evident en totes tres esglésies la renúncia a usar el pilar fasciculat, que és substituït per altres formes més habituals —però no exclusives— en l’arquitectura mendicant: els pilars cilíndrics de Castelló d’Empúries podrien relacionar-se amb els dels Jacobins (dominics) de Tolosa de Llenguadoc, de la mateixa manera que els pilars vuitavats de Manresa i de Santa Maria del Mar es corresponen amb els de Santa Croce, l’església dels franciscans de Florència.
La construcció de l’església de Santa Maria del Mar, que molts consideren l’edifici més representatiu de tota l’arquitectura gòtica catalana, ha de ser posada en relació amb la puixança del seu barri i també amb el seu reconeixement com a església arxidiaconal, l’any 1324.
Les obres van començar l’any 1329 sota la direcció conjunta de Berenguer de Montagut i Ramon Despuig, als quals cal atribuir l’autoria del projecte arquitectònic.
Tanmateix, l’any 1336 ja trobem esmentat un nou mestre de l’obra de Santa Maria del Mar: Pere Oliver o Olivera, potser el mateix Pere Olivera que uns anys abans havia treballat al servei del rei.
54 anys després de la col·locació de la primera pedra, el 1384, es tancava l’últim tram de la volta i pràcticament podia donar-se per acabada la construcció.
La planta de Santa Maria del Mar és de tres naus coronades per una capçalera amb deambulatori i tota ella encerclada per capelles laterals, situades entre els contraforts.
Tot i que no es tracta d’una catedral, l’església de Santa Maria de Manresa ha estat coneguda tradicionalment com «la Seu», tant a Manresa mateix com a la resta de Catalunya. Situada en un indret elevat de la ciutat, va ser construïda amb les aportacions de la ciutadania. L’any 1322 es va contractar l’arquitecte Berenguer de Montagut per dirigir-ne les obres. Aquest arquitecte duia al mateix temps altres obres manresanes com el convent del Carme o l’obra del Pont Nou, i l’any 1329 també va fer-se càrrec de Santa Maria del Mar, a Barcelona, tal com s’ha dit més amunt.
La Seu de Manresa és un edifici d’una sola nau, molt espaiosa, amb capelles baixes entre els contraforts. Tanmateix, i gràcies a una enginyosa invenció de l’arquitecte que consisteix a obrir un pas entre les capelles laterals, s’aconsegueix crear l’efecte visual que es tracta d’un edifici de tres naus.
Santa Maria de Castelló d’Empúries va ser iniciada abans del 1315. La seva construcció té una relació directa amb la pretensió d’aconseguir que la vila comtal esdevingués cap d’una diòcesi i, per tant, seu episcopal. Tanmateix, les gestions per obtenir-ho es van allargar indefinidament i no van arribar a fructificar mai.
Es tracta d’un edifici de tres naus, rematades per tres absis. El central és de planta heptagonal amb capelles.
Prop de la capçalera, les naus laterals són baixes, la qual cosa permet obrir grans finestrals que il·luminen directament la nau central. En canvi, a partir del tercer tram l’alçada de les naus laterals augmenta de manera que la nau central només rep llum indirecta. Així doncs, va haver-hi un canvi de pla que, però, no va modificar algunes de les característiques principals de l’edifici com ara els pilars cilíndrics, que (tal com ja hem dit) es podrien relacionar amb els Jacobins de Tolosa.
Pot ser igualment interessant la comparació amb la catedral de Lombez, una de les noves diòcesis que s’acabaven de crear al sud de França.
La pretensió d’aquestes tres esglésies (i de totes aquelles persones que les impulsaven) d’assolir una aparença catedralícia no ha de sorprendre si es té en compte que els anys 1317-18 el papa Joan XXII havia creat una gran quantitat de noves diòcesis al migdia de França per raons en part relacionades amb les conseqüències del combat contra l’heretgia albigesa. Eren, per exemple, les diòcesis d’Alet, Mirepoix, Lombes, Rieux, Saint Pons de Thomières o Castres, totes elles creades a partir de la segregació d’altres diòcesis ja existents com Tolosa de Llenguadoc, Pàmies, Narbona o Albi.
És bastant presumible que des de Catalunya també s’aspirés a la creació de nous bisbats, i de fet consten els intents del rei Jaume II d’aconseguir-ne per a les poblacions de Besalú i Cervera, com també els de Perpinyà per esdevenir cap de diòcesi en comptes d’Elna.
Significativament, l’església gòtica de Santa Maria de Cervera es comença durant el regnat de Jaume II, i segueix el tipus més pròpiament catedralici de tres naus, en comptes del tipus parroquial o conventual de nau única.
L’any 1334 ja s’esmenten algunes capelles de la capçalera, i el 1358 una consagració de l’altar major que permet suposar que almenys aquesta part ja estava bastant avançada. En canvi, la construcció de les naus es va anar endarrerint de manera que encara s’hi treballava a final del segle XV. De fet, la planta de Santa Maria de Cervera sembla la d’un edifici incomplet, ja que la proporció de les naus resulta curta.
La forma de la capçalera és francament original, per la corona de capelles radials, vuit en total, que s’integren en el mur de l’absis i que per tant no es projecten a l’exterior. Cada tram del deambulatori inclou dues d’aquestes capelles, la qual cosa dóna lloc a una complexa articulació dels nervis de les voltes.
De fet, la inclusió de nombroses capelles sembla un dels condicionaments del programa arquitectònic d’aquesta església. Tal com assenyala Duran i Sanpere, a mesura que s’anaven edificant, aquestes capelles eren venudes a confraries o particulars que hi feien construir sepulcres i retaules, a més de dotar-les per al culte. La venda de les capelles devia ser, doncs, una de les principals fonts de finançament de l’obra.
El pla de les naus tendeix a igualar-ne l’alçada i, com a Santa Maria del Mar, comporta trams quadrats per a la central i rectangulars per a les laterals. Tanmateix, mentre que l’arquitecte de l’església barcelonina va saber resoldre harmoniosament el problema de l’arrencament desigual dels nervis de les voltes, a Cervera la solució trobada sembla més imperfecta.
Adossat a l’estructura de l’església es troba el campanar, de planta octogonal, que ja era bastant avançat cap al 1377, tot i que el seu acabament definitiu es va endarrerir fins al segle XV: l’any 1423 Pere Vallebrera va rebre l’encàrrec de fer-hi l’últim pis, la sala de les campanes, seguint el model del campanar de la Seu Vella de Lleida.
La renovació arquitectònica de l’església de Sant Joan de Perpinyà és l’exemple més clar d’adequació d’un programa arquitectònic a la voluntat d’esdevenir seu episcopal.
A començament del segle XIV es va plantejar el possible trasllat de la seu episcopal d’Elna a Perpinyà —d’una ciutat estancada a una ciutat puixant— i la iniciativa va ser acollida ràpidament i impulsada pels reis de Mallorca.
Per això calia engrandir el vell Sant Joan: l’any 1324 s’hi van començar a fer obres d’ampliació i el rei Sanç hi va posar la primera pedra. L’activitat constructora va durar gairebé el mateix temps que va durar el regne de Mallorca. Després de la seva reintegració als dominis troncals de la Corona d’Aragó, a la segona meitat del segle XIV, l’obra va romandre pràcticament inactiva i ja no va tornar a agafar força fins al segle XV, en temps del bisbe Galceran Albert (1431-53).
Aleshores, l’any 1433, es va decidir rellançar la iniciativa i recomençar les obres: es va tornar a posar una primera pedra i es va adoptar un nou pla, que, en comptes de les tres naus previstes per a la catedral del segle XIV, consistia en una nau única d’uns 18 metres d’amplada, d’acord amb el nou model catedralici que l’any 1417 s’havia adoptat a Girona.
No hi ha gaires dubtes a l’hora d’atribuir el projecte de nau única perpinyanesa a Guillem Sagrera, que el 1415 ja treballava per als bisbes d’Elna dirigint les obres de consolidació d’una de les torres de la catedral romànica i que el 1416, a la reunió de Girona, havia intervingut com a mestre d’obres de Sant Joan de Perpinyà i s’havia decantat decididament per la solució d’una sola nau:
«Sens comparació la obra de una nau seria pus competible e pus proporcionable al cap de la Seu iafet e començat e acabat que no o seria la obra de tres naus. . .»
El nou Sant Joan es va construir durant el segle XV d’acord amb aquest projecte i el 1504 va ser obert al culte. El 1509 va ser consagrat i gairebé un segle més tard, el 1601, va assolir el vell objectiu d’esdevenir seu episcopal.
Altres exemples de mimesi de l’arquitectura catedralícia en esglésies parroquials, encara que no directament vinculats a la pretensió d’esdevenir seus episcopals (però sí a la de fer ressaltar la seva importància), els trobem a Balaguer, Morella i Sant Mateu.
Des de la seva posició elevada sobre la ciutat, l’església de Santa Maria de Balaguer remarca la seva significació com a acròpoli urbana i element d’identificació col·lectiva. Hi ha un evident mimetisme de la Seu Vella de Lleida.
La seva construcció es deu a l’impuls dels comtes d’Urgell i particularment de Cecília de Comenge. L’obra es va iniciar l’any 1351 i va avançar, amb interrupcions, durant tota la segona meitat del segle XIV.
Cap a la fi d’aquest segle també es va completar el campanar annex, però l’acabament definitiu és tardà, com demostren les seves voltes estrellades. De fet, l’església no va ser consagrada fins al 1558.
L’església de Santa Maria de Morella, a la comarca dels Ports, sembla influïda per les experiències de la catedral de València, de manera que la seva estructura original, del segle XIII, es revesteix durant la segona meitat del segle XIV i el començament del XV amb elements escultòrics com les dues portalades o el cor, que li donen un caràcter gòtic molt més acusat.
No gaire lluny, al Maestrat, l’església de Sant Mateu presenta una capçalera molt interessant, que data de la segona meitat del segle XIV i que ha estat considerada una derivació de la catedral de Mallorca, no tant per la seva estructura en planta com per les semblances en alçat. També té coincidències molt significatives amb una església navarresa: la de Sant Sadurní de Pamplona.
Les proporcions vitruvianes de Santa Maria del Mar
Mitjançant aquests gràfics es posa de manifest la relació harmònica que existeix entre totes les parts de l’església de Santa Maria del Mar i consegüentment la regularitat de les seves proporcions.
Cal observar en primer lloc com la profunditat de les capelles baixes constitueix la unitat bàsica de mesura, és a dir, el mòdul. En amplada, les naus laterals fan el doble d’aquesta unitat i la nau central el quàdruple (o bé el doble de les naus laterals). Així, doncs, l’amplada total del conjunt és de 10 unitats.
L’alçada total de l’edifici és exactament la mateixa, 10 unitats, de manera que les proporcions de Santa Maria del Mar tendeixen a la quadratura.
L’alçada de les capelles baixes (o més concretament de l’arc que hi dóna accés) és de 4 unitats, equivalents a l’amplada de la nau central i a la meitat de l’alçada de les naus laterals, que mesuren 8 unitats. Aquestes 8 unitats determinen un quadrat perfecte amb l’amplada de la nau central més les laterals. Observem ara com la línia d’impostes a partir de la qual arrenquen tots els arcs de les voltes és situada a 5 unitats d’alçada, exactament a la meitat de l’alçada total de l’edifici.
Si des del punt central es traça una circumferència d’un radi de 5 es comprova que tots els punts extrems de l’edifici hi queden inscrits perfectament.
Com és natural, el mateix sistema de proporcions és aplicable a la planta, que té una longitud total de 24 unitats. La justa combinació del cercle i el quadrat que ara resulten tan evidents en aquest edifici gòtic es poden relacionar directament amb els sistemes de proporcionalitat clàssics.
Observem a propòsit d’això l’analogia que existeix amb la figura pitagòrica (triangle-rectangle-cercle) que permet expressar amb nombres naturals les mesures de tots els segments i sobretot amb el tan conegut cànon de Leonardo da Vinci, que desenvolupa gràficament allò que Vitruvi ja prescrivia per determinar la correcta proporció dels temples:
«Igualment, les parts que componen els temples sagrats han de tenir una concordança de mesura molt exacta en cadascuna de les seves parts i en la completa dimensió del total. El centre natural del cos és el llombrígol. I si un home s’ajacés supí amb les mans i els peus estesos i el centre del compàs se situés al seu melic, en fer un cercle, es tocarien en la línia els dits d’ambdues mans i els dels peus. I semblantment com es pot traçar en el cos l’esquema del cercle, s’hi pot trobar també una estructura quadrada: si es pren la mida des de la planta dels peus fins a dalt del cap i aquesta mesura es compara amb la de les mans esteses, es trobarà la mateixa amplada i la mateixa alçada, de manera que l’àrea resultarà perfectament quadrada.
»Així, doncs, si la natura ha disposat el cos de l’home de tal manera que les parts es corresponguin proporcionalment amb la configuració total, és amb raó que va semblar bé als antics que en una obra perfecta la mesura de cada membre guardés una correspondència amb l’obra sencera. I així, bé que van aplicar aquest ordre a totes les obres, ho feren de manera especial als temples dels déus, per tal com els encerts i els defectes d’aquests treballs romanen per sempre.
»La norma de les mesures que esdevenen necessàries a tots els treballs la prengueren de les parts del cos (així, el dit, el pam, el peu i el colze). Aquestes mesures van ser distribuïdes en un nombre perfecte que els grecs anomenen teleos. Els antics van considerar perfecte el número deu, perquè correspon al nombre dels dits de les mans. D’aquests sortí el pam, i del pam, el peu. I com que ambdues mans consten per natura de deu dits, va plaure a Plató que aquest fos el nombre perfecte; per aquesta raó, a partir de coses particulars, que són anomenades monades a Grècia, s’acomplí la desena» (Vitruvi, D’Arquitectura, llibre tercer, capítol 1).
La combinació del cercle i el quadrat en el traçat de Santa Maria del Mar, així com les seves mides extremes de 10 x 10, el nombre perfecte (tal com acabem de llegir), posen de manifest que l’autor del projecte tenia profunds coneixements dels sistemes de proporcionalitat clàssics i permeten sospitar que fins i tot podia haver conegut el tractat de Vitruvi.
Parròquies urbanes
En una gran ciutat com Barcelona, durant el segles del gòtic es comptaven set parròquies: la dels Sants Just i Pastor, Sant Miquel, el monestir de Sant Pere de les Puelles, Santa Maria del Mar, Sant Jaume, Sant Cugat del Rec i Santa Maria del Pi.
D’aquestes, San Miquel, Sant Jaume i Sant Cugat han desaparegut, i les que van assolir un desenvolupament arquitectònic més considerable van ser Santa Maria del Mar (que ja hem comentat) Santa Maria del Pi i Sant Just.
L’existència de la parròquia del Pi és documentada des del segle X com a nucli d’un barri situat a la banda de ponent del nucli antic de la ciutat, entre el primer recinte emmurallat i la Rambla.
La construcció de l’actual edifici gòtic s’inscriu en el context de la intensa renovació del paisatge monumental barceloní de començament del segle XIV, a conseqüència de la puixança de la ciutat i particularment d’aquell barri.
Tot i que no es coneix la data exacta del començament de l’obra gòtica, s’acostuma a situar cap al 1319, quan apareixen les primeres notícies que fan referència a treballs de construcció. A la fi del segle XIV ja era pràcticament acabada.
La data d’inici de l’obra gòtica del Pi és rellevant per a la història de l’arquitectura gòtica catalana, ja que segurament va ser la primera de les grans esglésies parroquials gòtiques que va assumir el model conventual —Santa Caterina, Sant Francesc— i va adoptar el tipus de nau única, sense transsepte, amb la capçalera poligonal i capelles baixes entre els contraforts.
La nau del Pi és de set trams, i a més de l’estructura esmentada també es caracteritza per les proporcions, que en ressalten l’amplitud.
La façana, rigorosament composta, és coronada per una gran rosassa amb traceries radials molt representatives del gòtic radiant i comparable a les de Sant Cugat del Vallès i la catedral de Tarragona, com també a les dels desapareguts convents de Santa Caterina, Sant Francesc i Sant Agustí.
Adjacent al cos de l’església hi ha el campanar, de planta octogonal, com la majoria de torres gòtiques catalanes, que es va començar l’any 1379 i es va acabar cap a mitjan segle XV, quan van ser-hi hissades les campanes.
L’església dels Sants Just i Pastor segueix la mateixa tipologia però amb la diferència que en comptes de tenir l’absis de set plans el té de cinc i consegüentment la nau també és de cinc trams.
Aquesta parròquia barcelonina es va començar a construir l’any 1342 i l’obra va avançar a un ritme considerablement ràpid, de manera que va poder-se consagrar el 1360. Poc temps després ja només faltava acabar l’últim tram de la nau i la façana, que no van ser resolts fins al segle XV.
A la façana, que havia de ser flanquejada per dues torretes, crida l’atenció la presència d’un finestral apuntat en comptes de la rosassa. És una solució. relativament original amb la qual es va mirar de no trencar el ritme intern dels finestrals que envolten tot el perímetre superior de l’església.
A Perpinyà destaquen dues esglésies parroquials gòtiques: Sant Jaume i la Reial. Una tercera, la de Sant Mateu, va ser enderrocada al segle XVII i de la de Sant Joan, que aspirava a esdevenir catedral, ja n’hem parlat més amunt.
La parròquia de Sant Jaume és la mes antiga. S’hi treballava des de la segona meitat del segle XIII, però segons sembla el projecte inicial es va canviar cap al 1300 per influència de l’arquitectura dels convents mendicants. Aleshores es va decidir cobrir la nau amb un sostre de fusta suportat per arcs diafragma (les voltes que s’hi veuen actualment són una obra postissa, del segle XVIII). Durant tot el segle XIV s’hi van anar afegint capelles laterals, i la capçalera de planta heptagonal es va construir cap al 1394.
Com es pot deduir de la seva denominació, l’església de la Reial era la parròquia pròxima al palau reial. Es va iniciar els primers anys del segle XIV i es considera molt avançada cap al 1338.
La seva estructura acusa igualment la influència de l’arquitectura mendicant, i més concretament es relaciona amb el proper convent del Carme de Perpinyà. Té la capçalera heptagonal, voltada, i una nau de vuit trams amb capelles laterals entre els contraforts que originalment tenia la coberta d’arcs diafragma.
De les parròquies de la ciutat de Lleida interessa especialment la de Sant Llorenç, la més important de la ciutat, que en allò essencial és un edifici del segles XII-XIII, però que al segle XIV va ser ampliada amb l’afegit de naus laterals i un campanar.
L’afegit de les naus responia a la voluntat d’afavorir l’afluència de donacions, la qual cosa es pensava aconseguir posant capelles a disposició de la ciutadania, fet que reflecteix la funció de les esglésies gòtiques com a espais cívics.
Van ser moltes les famílies i els gremis lleidatans que van participar en l’obra de Sant Llorenç, i els seus escuts són visibles en moltes parts del temple. Per posar tan sols un exemple es pot destacar la contribució de Bartomeu Gallart, que va fer possible la construcció d’una de les naus afegides —antigament coneguda com a «nau d’en Gallart»— i sobretot del campanar. El seu senyal heràldic (un gall) hi és insistentment repetit, com també a la portada adjacent.
A Montblanc, destaca l’església de Santa Maria, un edifici gòtic de gran envergadura, dels més representatius de la tipologia dominant entre les esglésies parroquials del gòtic català: nau única coberta amb volta de creueria, capçalera poligonal i circuit de capelles entre els contraforts.
La construcció es va iniciar durant el primer quart del segle XIV i cap al 1339 sembla que ja s’havia avançat molt la part de la capçalera. Tanmateix, s’acabà després de moltes interrupcions, que s’atribueixen a la pesta negra, l’any 1348.
Posteriorment les obres es van tornar a reprendre sota la direcció del mestre Reinard Fonoll, que ja actuava com a tal l’any 1352.
Aquest mestre Fonoll és el mateix que va treballar al claustre de Santes Creus i que després dels anys d’activitat al monestir es va establir a Montblanc, on encara es trobava el 1362.
La crisi de la segona meitat del segle XIV va afectar greument la vila de Montblanc i consegüentment l’obra de Santa Maria, que va anar alentint progressivament el seu ritme fins a estancar-se del tot.
Queda així una obra inacabada, amb una nau de proporcions més curtes del que hi correspondria.
Mentre es construïa l’església de Santa Maria, la de Sant Miquel va assumir les funcions de temple parroquial.
Exteriorment és un edifici d’aparença romànica tardana, amb la seva portada d’arc de mig punt i el fris dentat de la part alta, que són elements supervivents de la primera església del darrer quart del segle XII. Tanmateix, l’interior és un espai acusadament gòtic, en forma de sala de planta aproximadament rectangular amb la coberta de fusta suportada per arcs diafragma. La seva construcció data de la fi del segle XIII, ja que l’any 1307 s’hi van celebrar corts i es parlava de decorar l’enteixinat.
Posteriorment, durant els segles XIV i XV, s’hi van afegir petites capelles sota l’arrencada d’alguns arcs i molt probablement també els dos trams orientals.
L’església de Santa Maria de Santa Coloma de Queralt, que té moltes coses en comú amb Santa Maria de Montblanc, és un altre dels bons exponents del tipus d’església parroquial gòtica.
Les obres es van iniciar cap al 1330 sota la direcció del mestre Guerau Comí que el 1348, l’any de la pesta, va ser substituït per Andreu Copons. En aquell moment ja s’havia acabat la capçalera, perquè el 1337 es preveia la construcció de l’altar major.
Durant la segona meitat del segle XIV es devia acabar la major part del mur perimetral, incloent-hi les capelles, ja que a començament del segle XV es parla de l’empedrat de l’església i també del començament del campanar. Tanmateix, faltava tancar algunes voltes majors de les quals es parla cap a mitjan segle XV. L’última volta es va tancar a mitjan segle XVI.
Acabarem aquest apartat fent referència a altres esglésies parroquials que obeeixen a la tipologia dominant no pas per esgotar-ne la relació, que seria extensíssima, sinó per aportar algunes mostres més de la seva considerable difusió.
En primer lloc val la pena fer esment de la de Santa Maria dels Turers, a Banyoles, ja que la seva cronologia permet situar-la entre les esglésies gòtiques més antigues de Catalunya: la construcció va ser autoritzada pel bisbe de Girona l’any 1269. Abans de la croada del 1285 ja s’havien bastit la capçalera i el primer tram de la nau, i l’obra es considera acabada cap al 1333, amb la intervenció del mestre Pere de Torroella de Fluvià.
És un edifici de nau única amb capçalera poligonal i coberta de volta de creueria però sense capelles laterals.
Malgrat que l’estructura original d’aquesta església va ser alterada amb la construcció de sengles naus laterals i d’altres ampliacions, Erundino Sanz ha pogut demostrar el rigor amb què va ser traçada segons la inicial concepció unitària.
Un altre exemple primerenc és l’església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès. Tal com recorda una inscripció commemorativa, s’hi va posar la primera pedra l’any 1285. L’obra va mantenir un bon ritme durant el segle XIV, i pel que sembla es va seguir un procés constructiu diferent del que era habitual, ja que alguns trams de la nau podien ser fetes abans que la capçalera. En tot cas, cap al 1340 ja s’havia avançat fins al tercer tram de la nau i el 1378 les voltes eren tancades. Tanmateix, el temple no es va consagrar fins l’any 1484.
És interessant observar l’estructura d’aquesta església perquè conté elements que la situen en un punt molt destacat dintre del procés de definició de la tipologia d’església catalana de nau única. Destaca sobretot la forma de les capelles laterals, que, a diferència de les dels prototips mendicants de Barcelona —Santa Caterina, Sant Francesc-, no són capelles «baixes», és a dir, desenvolupades fins a mitja altura, sinó capelles «altes», que no permeten obrir grans finestrals per il·luminar la nau central sinó tan sols òculs.
Aquesta és una solució poc freqüent que només es retroba, per exemple, al convent del Carme o a la catedral de Perpinyà.
Poc coneguda, però notable, és la parròquia de Sant Lluc d’Ulldecona, començada al segle XIV i acabada al següent. Va ser consagrada l’any 1421, segons recorda una inscripció que és troba al costat de la porta principal.
La seva estructura és la típica: una sola nau coberta amb voltes de creueria (lligades amb un nervi transversal, que no és freqüent), capçalera poligonal i circuit de capelles laterals entre els contraforts.
Les mateixes característiques, incloent-hi el nervi transversal de les voltes, les trobem a Sant Genis de Torroella de Montgrí, iniciada a començament del segle XIV però no acabada fins l’any 1609. No hi ha dades precises que permetip. seguir amb una certa aproximació l’evolució del procés constructiu, que evidentment va ser lent i discontinu. Tanmateix, l’interior manté perfectament la unitat estilística i només l’exterior es revesteix d’elements que denoten l’acabament tardà.