El procés evolutiu del gòtic

Així com el capítol anterior ha estat dedicat a tractar amb una certa amplitud dels diversos àmbits en què es manifesta l’arquitectura religiosa dels segles del gòtic, el que ara comença tractarà més puntualment, d’una forma gairebé esquemàtica, d’alguns dels aspectes més destacats que n’emmarquen l’evolució formal i estilística per tal de posar de manifest les diverses etapes que recorre l’arquitectura gòtica catalana.

Massa sovint s’han valorat les grans obres del segle XIII (que representen un impuls monumental excepcional) des de la perspectiva del romànic tardà i consegüentment com a expressions terminals d’un estil «cansat». Tanmateix, són obres amb molts elements innovadors que apunten clarament en direcció al gòtic.

La introducció d’un tipus d’església plenament gòtic es produeix, a Catalunya, amb les construccions dels ordes mendicants, que influeixen d’una manera determinant en la definició de l’arquitectura gòtica catalana. Pels volts del 1300 es produeix un veritable esclat de la construcció gòtica, que comporta la irrupció d’un estií arquitectònic amb una personalitat molt acusada i la seva extensió arreu del país i de les terres on es parlava català.

Malgrat l’impacte de la crisi de la fi de l’Edat Mitjana i l’afebliment de l’activitat constructora, aquest estil gòtic es manté profundament arrelat, i es mantindrà viu durant l’època moderna. Al cap i a la fi, el gòtic català és un arquitectura que en un context medieval proposa solucions decididament modernes.

El segle XIII. L’avenç cap al gòtic

Una de les primeres qüestions que cal plantejar-se en tractar de l’arquitectura gòtica a Catalunya és, naturalment, la introducció dels dos elements amb què usualment es caracteritza l’estil gòtic en arquitectura: l’arc apuntat i la volta de creueria.

Deixant de banda casos de falses voltes de creueria, com les de la tribuna de Serrabona, les seves primeres manifestacions a Catalunya es concentren als monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus.

Crida l’atenció, fins i tot, el contrast entre l’ús que se’n fa a les esglésies monàstiques, que és francament tímid, i els resultats assolits en cellers i sales capitulars, on els nervis de la volta enllacen sense solució de continuïtat amb els capitells i finalment amb les columnes o els pilars que les suporten, la qual cosa dóna lloc a un joc arquitectònic d’una gran bellesa plàstica.

Cal assenyalar igualment l’ús que es fa en els monestirs cistercencs d’un altre sistema de coberta basat en l’arc apuntat i que havia de tenir una profunda incidència en l’arquitectura gòtica catalana.

Es tracta dels anomenats arcs diafragma, és a dir, arcs disposats transversalment en una nau per suporta-ne el sostre de fusta. La seva invenció no es deu als cistercencs, ni molt menys, sinó que es tracta d’una tècnica simple, d’arrels antigues i llunyanes. Però el cert és que immediatament després de la conquesta de la Catalunya Nova la trobem potenciada i revalorada, primer a les construccions dels templers i seguidament a les del Císter, com també en moltes petites esglésies i altres entorns (a la sala capitular del monestir de Sixena).

Segons la tradició, els monjos cistercencs es construïen ells mateixos els monestirs, i per tant havien de tenir molta experiència acumulada en el camp arquitectònic pròpiament dit, però també en el de la planificació i l’organització dels treballs de construcció.

Això es posa de manifest cap al 1300 quan, pràcticament esgotats els cicles constructius dels grans monestirs del Císter, trobem monjos de l’orde participant en construccions, fins i tot en l’entorn del rei Jaume de Mallorca. Per aquesta via, la tradició arquitectònica elaborada als monestirs cistercencs entronca amb la de l’arquitectura gòtica reial i urbana.

A banda de la posada a punt de determinades tècniques i mètodes constructius, l’arquitectura cistercenca també es caracteritza per una determinada sensibilitat, que exercirà una gran influència a Catalunya.

És l’esperit de sant Bernat, sobri, auster i racionalista, oposat al de l’abat Suger de Saint-Denis, que creia en la capacitat de les imatges per elevar l’esperit.

Si el debat entre aquestes dues grans figures serveix usualment per explicar el naixement del gòtic a França —amb el triomf de les tesis de Suger— és evident que en l’arquitectura gòtica catalana s’imposa, en canvi, la línia de sant Bernat.

Per tots aquests aspectes —els relatius a la tècnica i els relatius a la sensibilitat-, les experiències arquitectòniques que es donen als monestirs cistercencs entre els segles XII i XIII són decisives per a la definició de l’arquitectura gòtica catalana.

Sovint s’ha vist una influència directa de les obres cistercenques en les grans catedrals de Tarragona i Lleida, però la filiació d’aquests dos grans edificis encara no és un tema prou ben resolt des del punt de vista historiogràfic.

L’explicació tradicional que encara es continua considerant és la proposada per E. Lambert, el qual definia una àmplia escola cistercenca hispano-llenguadociana caracteritzada entre altres coses per l’ús de semicolumnes aparellades als pilars de les esglésies, per l’adaptació progressiva de les seves estructures a l’ús de la volta de creueria i pel desenvolupament monumental dels edificis.

Lambert situava dintre de la mateixa escola les catedrals de Tarragona i Lleida. Si bé és cert que comparteixen moltes característiques amb els edificis cistercencs, també és igualment cert que la seva concepció de base, reflectida en la planta, no respon en absolut als mateixos models d’aquesta escola.

Segons Puig i Cadafalch, que recollia l’opinió de Lefèvre Pontalis, el pla de les catedrals de Lleida i Tarragona té un caràcter especial a Catalunya i respon a un tipus bastant estès arreu però sobretot a la França septentrional (Puig remarca especialment Normandia) i bàsicament vinculat als monjos benedictins. Les característiques que el defineixen són els grans absis oberts a un creuer molt desenvolupat, solució que sembla una alternativa al deambulatori.

Així, doncs, en aquestes dues grans catedrals conflueixen una sèrie d’elements de procedència diversa que hi són ben adaptats i integrats. Així, les dues esglésies en cap cas no poden ser considerades com a reiteracions tardanes d’un estil «cansat» sinó que són experències arquitectòniques amb voluntat d’innovar.

De fet, contenen molts elements que apunten clarament en una direcció gòtica, com l’interès decidit per la llum (grans finestrals, cimbori) o la manera d’integrar arquitectura i escultura arquitectònica, molt més pròxima a la manera gòtica (amb la consegüent pèrdua de protagonisme dels capitells, que tendeixen a convertir-se en frisos) que no pas a la romànica.

A propòsit d’això fins i tot valdria la pena considerar altres fonts de l’escultura de la catedral lleidatana. En general, les afinitats estilístiques i conceptuals orienten les recerques sobre l’origen dels tallers d’escultura lleidatans cap al món d’allò que a vegades s’ha anomenat «tercer romànic». I per què no el món del gòtic ? Observant les escultures del portal esquerre de Notre Dame de París o bé del portal nord del transsepte de Reims, per exemple, també es poden trobar algunes afinitats dignes de ser tingudes en compte.

En general, cal una relectura d’aquests grans edificis i dels seus elements des de la perspectiva del gòtic.

La progressió cap al gòtic de l’arquitectura del segle XIII culmina en les esglésies dels ordes mendicants, que suposen la introducció a Catalunya d’un tipus d’església (una planta) que ja no és la de tradició romànica o cistercenca sinó que té un marcat caràcter gòtic.

El té sobretot perquè es tracta d’esglésies que parteixen d’una concepció molt diferent de la dels grans conjunts monàstics o catedralicis. Aquestes són, per dir-ho gràficament, construccions pesants, sòlides, amb voluntat de llarga perduració. L’arquitectura mendicant, en canvi, és una arquitectura «lleugera».

Aquest caràcter lleuger, modular, funcional, de les esglésies mendicants és un tret inequívocament gòtic que s’ha de posar en relació amb el tarannà dels franciscans i els dominicans: mobilitat dels frares, assentament fora del recinte emmurallat de les ciutats i progressió de les construcions per etapes, a mesura que afluïen les donacions.

Les esglésies dominicana i franciscana de Barcelona (Santa Caterina i Sant Francesc) han desaparegut i ja no podem estudiar-les més que per testimonis documentals remots (sense possibilitat de confrontació amb la realitat material) o bé per imatges i descripcions antigues.

Tanmateix, és clar que van exercir una influència molt profunda i que el seu pla va ser el model de referència de l’arquitectura religiosa del gòtic català. Se’n parlarà seguidament, en relació amb el gran esclat de la construcció que es dóna al voltant del 1300.

Novament, la principal qüestió historiogràfica que roman irresolta quant a aquestes esglésies és la seva filiació. És evident que cal mirar cap a Tolosa de Llenguadoc, on els franciscans i els dominicans construeixen algunes de les seves esglésies principals, però de tota manera no hi trobem cap model de referència clarament definit. Bé que sí molts punts de connexió. Però aquestes dues esglésies barcelonines no semblen la reproducció directa de cap prototipus sinó creacions originals dintre dels paràmetres de les grans cases dels ordes mendicants.

L’esclat del 1300

L’impuls del segle XIII es tradueix, amb el decalatge que sempre acostuma a haver-hi entre els moments d’expansió econòmica i artística, en una veritable esclat de la construcció de noves esglésies al voltant del 1300.

Durant els regnats de Jaume II (1291-1327), del seu breu successor Alfons el Benigne (1327-36) i durant la primera part del de Pere el Cerimoniós (1336-87), com també dels reis de Mallorca coetanis, es produeix l’espectacular desplegament de l’arquitectura gòtica catalana, que en poc temps comporta una transformació radical del paisatge monumental del país i que en la mesura que respon a un llenguatge ben definit actua com un poderós factor d’identificació col·lectiva.

El mon cortesà, que durant el segle XIII havia estat molt marcat per la sobrietat i la itinerància de l’esperit militar, comença a interessar-se per les manifestacions artístiques, al mateix temps que les ciutats expressen la seva puixança amb nombroses edificacions. És el temps del gòtic reial i del gòtic urbà.

Fer una relació completa dels edificis que es comencen durant aquests anys resultaria massa complex i extens per a l’espai de què disposem, però n’hi ha prou d’esmentar alguns dels més emblemàtics per adonar-se de l’embranzida del nou estil.

Entre les catedrals, les de Barcelona, Girona, Mallorca i Tortosa, més els intents d’Elna i Perpinyà. Sense oblidar els claustres de Lleida i de Vic i les ampliacions que es fan a Tarragona. O les intervencions al creuer de la catedral de València. Als monestirs cistercencs es fan els característics cimboris, mentre que entre les moltes cases de franciscans i dominicans en construcció o transformació destaca el monestir de Pedralbes.

La renovació de les esglésies parroquials és probablement el factor més revelador: a Barcelona trobem Santa Maria del Mar, el Pi i San Just; a Perpinyà, Sant Jaume i la Real; a Palma de Mallorca, Santa Eulàlia, més les de Manresa, Cervera, Balaguer, Castelló d’Empúries, Montblanc, Vilafranca del Penedès, i un llarg etcètera.

És, doncs, el moment de la gran expansió de l’arquitectura gòtica a Catalunya i consegüentment el moment de la configuració d’allò que anomenem el gòtic català, un llenguatge arquitectònic que s’inscriu dins de l’ona expansiva del gòtic radiant, però que elabora les seves pròpies solucions d’acord amb una tradició constructiva que té com a precedents més immediats l’arquitectura cistercenca i la dels ordes mendicants.

De l’arquitectura cistercenca, el gòtic català hereta sobretot la tendència a l’horitzontalitat, els ritmes insistents i regulars i la sobrietat compositiva. A banda, és clar, dels dos sistemes de coberta més habituals: la volta de creueria i els sostres de fusta suportats per arcs diafragma.

I encara, al regne de Mallorca, l’arquitectura cistercenca sembla tenir una influència directa en les obres de Ponç Descoll, caracteritzades per les solucions rectilínies i l’ús de trompes angulars.

De l’arquitectura dels ordes mendicants, en canvi, s’hereta principalment un tipus d’església. Gairebé un arquetip: nau única, capçalera poligonal de cinc o set costats coberta amb volta de creueria i amb grans finestrals, i capelles laterals entre els contraforts que delimiten els trams de la nau.

A més d’una concreta i determinada solució arquitectònica que arribarà a estandarditzar-se, els ordes mendicants també aporten amb la seva arquitectura altres elements de caràcter sensible, com la preferència per les sales en comptes de les naus (o, dit d’una altra manera, per les naus espaioses, en comptes de les naus llargues i estretes). Així mateix, hi ha en les esglésies dels franciscans i els dominicans elements que també enllacen directament amb la tradició cistercenca, tals com l’ús dels arcs diafragma o la sobrietat decorativa.

El tercer aspecte que contribueix a la definició de l’arquitectura gòtica catalana és naturalment l’arquitectura catedralícia. L’inici de les catedrals de Barcelona i de Girona suposa la introducció al nostre país de la típica capçalera de les catedrals gòtiques franceses, amb deambulatori i capelles radials.

Concretament, el model que tant Barcelona com Girona segueixen directament és el de Narbona. A Girona és documentada, fins i tot, la intervenció de mestres d’obra procedents de Narbona (Jaume de Faveran). Per tant, aquestes dues catedrals catalanes entronquen clarament amb una línia ben definida dintre del gòtic meridional francès per l’arquitecte Jean Deschamps (una línia que inclou les catedrals de Clermont-Ferrand, Limoges, Rodes i Tolosa de Llenguadoc, a més de Narbona, totes elles començades entre els anys 60 i 70 del segle XIII).

Una vegada més, cal referir-se a Puig i Cadafalch, que va definir el problema historiogràfic de la introducció del model catedralici francès a Catalunya, que ell considerava el problema central de l’estudi de l’arquitectura gòtica catalana.

Actualment, i més enllà de la visió de Puig, el que es desprèn de l’anàlisi de l’arquitectura de les catedrals catalanes és que aquestes adopten solucions diverses. Narbona és el referent inicial de les capçaleres de Barcelona i de Girona, però en canvi ja no ho és de les naus respectives. Com tampoc no és el model seguit a Mallorca ni posteriorment a Tortosa.

Així, doncs, el desenvolupament de l’arquitectura catedralícia a Catalunya interactua amb altres àmbits, tant el de l’arquitectura conventual (influències dels ordes mendicants) com el de l’arquitectura de les grans esglésies parroquials. I a Mallorca amb el de l’arquitectura palatina.

En tot cas, la introducció del gòtic de les catedrals a Catalunya no comporta únicament l’adopció de la plenitud d’un nou estil sinó també la incorporació de nous mètodes constructius i d’un nou perfil professional dels arquitectes, per la qual cosa es tracta d’una transformació profunda i no d’un episodi superficial. (Se’n parla al capítol següent.)

De fet, , sembla que pot existir una correlació bastant directa entre els procediments que es fan servir per a la construcció de les esglésies gòtiques catalanes i algunes de les característiques que defineixen l’arquitectura gòtica catalana. L’amplitud de les naus i la integració de les capelles laterals entre els contraforts, per exemple.

Tot i que aquestes són característiques que ja s’havien donat en l’arquitectura mendicant, si tenim en compte que moltes esglésies gòtiques es van construir envoltant per fora els edificis romànics preexistents, fent-los servir de bastida, entendrem la tendència a l’amplitud de les naus. Així mateix, la solidesa dels murs laterals (que inclouen els contraforts i les capelles en una estructura única) s’explicaria perquè eren aixecats no pas al mateix temps que les voltes que havien de suportar, sinó molt abans.

D’aquesta manera es podia disposar de les capelles des del primer moment (en una altra part d’aquest text es parla de la importància que tenen les capelles en la definició dels programes arquitectònics de les esglésies gòtiques catalanes, atès que n’eren una de les principals fonts de finançament). Així s’entén que en observar la progressió de la construcció de moltes esglésies trobem sovint que les capelles són molt anteriors als trams de volta corresponents.

Així, doncs, el llenguatge arquitectònic del gòtic català està condicionat per la tradició (mendicant i cistercenca), per la incorporació del model catedralici francès (sobretot la de Narbona) i també per la posada a punt de determinats mètodes constructius, d’acord amb els canvis profunds que en aquest sentit comporta el desenvolupament de l’arquitectura gòtica.

És un llenguatge que es caracteritza per la sobrietat i el racionalisme —dos valors essencialment burgesos— i també per la certa persistència d’un important substrat classicista, palès en les proporcions dels edificis (vegeu l’espai dedicat a les proporcions vitruvianes de Santa Maria del Mar).

La simultaneïtat amb què es comencen la gran majoria d’edificis que en són representatius fa que resulti un estil d’una unitat molt acusada.

Entre les moltes característiques que el distingeixen ressalten: la preferència per les línies horitzontals, que es reflecteix en les teulades planes o en la tendència a igualar l’alçada de les naus en les esglésies que en tenen tres; el tractament unitari de l’espai interior, sense trencaments ni jerarquies acusades, confirmat pel predomini de les naus úniques; el protagonisme de les estructures murals; els tancaments plans, anunciat en l’arquitectura cistercenca i dels mendicants; la tendència a fer compactes els volums, a ressaltar les formes cúbiques i prismàtiques, tal com es palesa en els grans contraforts massissos entre els quals s’integren les capelles laterals de les esglésies. 0 també en les torres, de planta octagonal, en què els acabaments apuntats o calats hi són minimitzats; la sobreitat decorativa, igualment relacionada amb la tradició del segle XIII.

L’impacte de la crisi

L’impacte de la crisi social i econòmica que afecta profundament el país des de la segona meitat del segle XIV també té la seva incidència en l’arquitectura. D’una banda, s’alenteix el ritme de les construccions que ja es trobaven en marxa i de l’altra es paralitza pràcticament l’inici de noves construccions.

D’aquesta manera, l’arquitectura de la segona meitat del segle XIV i del segle XV és sobretot una arquitectura de continuïtat, i no comporta el desenvolupament d’experiències radicalment innovadores, almenys en l’àmbit religiós, ni tampoc una evolució substancial de l’estil arquitectònic que s’havia definit pels volts del 1300.

En l’àmbit de les esglésies, el gòtic flamíger té una incidència més aviat superficial, palesa en les rosasses o en les traceries.

Tota una altra cosa succeeix en l’àmbit de l’arquitectura civil, en què la tendència a fer filigranes i a l’experimentació formal és molt més acusada. De fet, el segle XV ha estat considerat el del predomini de l’arquitectura civil.

Tal com han assenyalat Jaume Aureli i Alfons Puigarnau, en estudis molt esclaridors, un dels símptomes de la crisi de la baixa Edat Mitjana és la fragmentació, un concepte estès a diversos nivells. D’alguna manera, l’arquitectura religiosa del segle XV també acusa aquesta certa tendència a la fragmentació, oposada a la unitat de l’espai interior que definia les esglésies dels segle XIV.

Aquesta fragmentació es reflecteix sobretot en la tendència a crear compartiments estanc al si de les esglésies: els cors al centre de les naus, les sales capitulars, les capelles sorgides del mecenatge personal (per oposició a les sorgides del mecenatge de corporacions i gremis), etc.

Representant una tendència oposada a la fragmentació (a l’autonomia de les parts enfront de la unitat del cos) apareixen les naus úniques de Girona i de Perpinyà.

Són sens dubte dues opcions que confirmen amb rotunditat monumental la tendència a la unitat espacial patent en l’arquitectura del segle XIV i que sintonitzen amb la tendència general de l’arquitectura del gòtic final cap a la unitat.

Des d’aquest punt de vista són també opcions inequívocament «modernes», tot i que manquen d’un altre element que també caracteritza l’arquitectura del gòtic final: el tractament específic dels elements estructurals (pilars, voltes...) i la fluïdesa de la decoració.

Aquesta absència obliga a observar que, en el fons, en aquestes naus úniques també hi ha expressada —des dels estaments eclesiàstics que les promouen— la nostàlgia d’un cos social únic i compacte, i potser el rebuig de l’individualisme de l’home modern.

Paradoxalment, una altra conseqüència de la crisi és l’expansió de l’arquitectura gòtica catalana. És en aquest moment que algunes solucions pròpies de l’arquitectura religiosa del gòtic català es troben reflectides en alguns llocs de la França meridional i també a Sardenya (ja que a Sicília hi té molta més incidència l’arquitectura civil).

Una de les causes ha de ser, evidentment, l’emigració dels arquitectes, davant de l’afebliment de la demanda, tot i que al sud de França l’atracció del nucli papal d’Avinyó ja es feia sentir des de molt abans.

Cap al 1340 es constata la presència de nombrosos catalans treballant en la construcció del palau dels papes.

L’any 1371 trobem Pere Morell o Morey a Mende.

A començament del segle XV treballa al monestir de Batalha, a Portugal, un mestre Huguet l’origen del qual és desconegut però que per la naturalesa de les solucions que aplica sembla tenir coneixement del gòtic meridional.

La fragmentació del gòtic final també es percep en l’aparició de tendències divergents en l’arquitectura gòtica dels diversos països de llengua catalana, i particularment al País Valencià, a la part meridional del qual es donen experiències que podrien situar-se entre el flamíger i el plateresc i que són ben representades, per exemple, a l’església de Villena. Significativament, un edifici religiós on és patent la influència d’un de civil: la Llotja de València.

Gòtic tardà, neogòtic

El final del món medieval i el començament de l’època moderna no comporten l’acabament de l’arquitectura gòtica catalana. Al contrari: al voltant del 1500 es constata una considerable reactivació de l’activitat constructora que dóna lloc a l’inici d’una quantitat significativa de noves esglésies.

La relació seria molt extensa i inclouria edificis tant grans com petits o mitjans. Destaquen, per exemple, les esglésies de Granollers, Reus, Valls, Montserrat, Terrassa, Esparreguera o Igualada.

En elles es manté la configuració bàsica de les esglésies gòtiques catalanes, és a dir, capçalera poligonal i nau única amb capelles laterals entre els contraforts.

Tal com ha assenyalat Joaquim Garriga, les novetats es perceben en detalls com l’ús de maons o de paredat en comptes de la pedra tallada, la simplificació del motlluratge o l’atenuació del perfil agut dels arcs, amb tendència a reintroduir el de mig punt.

També a Mallorca la tradició gòtica es projecta cap al segle XVI mitjançant la perduració de la influència de Sagrera.

Així mateix, al País Valencià es constata igualment la persistència del tipus d’església gòtica de nau única amb capelles laterals entre els contraforts i capçalera poligonal, preferentment a les ciutats de segon ordre. S’esmenten sovint com a exemples destacats d’això les parroquials de Cuatretonda, Benigànim o Albaida, totes elles del segle XVI.

El País Valencià ens ofereix igualment testimonis de la persistència del tipus d’església sala amb coberta suportada per arcs diafragma, per exemple a Pego o a Dènia, on l’estructura gòtica conviu amb un bell porxo a la manera serliana.

Juntament amb les construccions de nova planta, també cal tenir en compte que entre els segles XVI i XVII es produeix la continuació i l’acabament de les catedrals de Girona, Tortosa o Mallorca, així com de moltes altres esglésies (Solsona), que en general mantenen la unitat de la concepció interior. El canvi estilístic es manifesta preferentment a les façanes.

Aquesta continuïtat de les formulacions gòtiques en època moderna pot ser valorada com una expressió de tradicionalisme (per allò que té d’arrelament a la tradició) però alhora, i encara que pugui semblar paradoxal, posa de manifest la modernitat de l’arquitectura gòtica catalana, és a dir, la vigència de les seves solucions en època moderna.

Hi ha un enllaç evident entre el tipus d’església gòtica catalana amb capelles laterals entre contraforts i el tipus d’església contrareformista que es defineix a partir d’Il Gesù de Vignola (1568). És cert que en alçada les diferències són moltes i grans (cúpula, tribunes...). Però no pas en planta.

No deu ser aliè a les coincidències el fet que les directrius per a la definició del tipus d’església pròpia de la Companyia de Jesús procedissin del general de l’orde, Francesc de Borja, nascut a Gandia i personalment vinculat al País Valencià i a Catalunya.

Més enllà del barroc, els il·lustrats catalans del segle XVIII tampoc no adopten una actitud obertament combativa enfront del gòtic. Antoni de Capmany fa més aviat el contrari i el nou edifici neoclàssic de la Llotja es construeix mantenint al seu interior la gran sala medieval. Així mateix, la catedral neoclàssica de Vic respecta el claustre de la gòtica.

Els romàntics catalans i la gent de la Renaixença veuen en l’arquitectura gòtica el reflex de l’esperit de la terra.

La ruptura definitiva amb la tradició del gòtic català arriba amb el positivisme del segle XIX i els enderrocs de convents, però sobretot amb les influències de Viollet-le-Duc i la consegüent fixació d’un model canònic d’estil gòtic amb el qual no encaixava gens la suposada simplicitat del gòtic català.

També hi va fer la seva contribució un revivalista tan destacat com G. E. Street, que malgrat la més aviat seva apreciació positiva de l’originalitat de l’arquitectura gòtica catalana, és el responsable de la difusió d’un dels tòpics més repetits sobre la catedral de Barcelona: que el seu interior és fosc, ombrívol. Tant, segons ell, que amb prou feines va poder-hi prendre apunts.

Les polèmiques generades arran de la construcció del cimbori de la catedral de Barcelona són prou reveladores: tot i saber-se que al segle XV s’havia pensat fer-lo prenent per model el de la catedral de València, August Font va projectar una agulla calada de tipologia germànica. I els seus crítics (de Martorell a Gaudí) la volien encara més aguda perquè la catedral de Barcelona tingués un acabament digne de la seva grandesa (segons es deia textualment al manifest que el Cercle Artístic de Sant Lluc va fer circular en suport seu).

A La Tradició Catalana, Josep Torras i Bages acceptava amb resignació que «l’art gòtic a Catalunya no presenta la ufana, la fantàstica idealitat ni els sublims extrems que en altres països. . .»

La dignificació de la memòria de l’arquitectura gòtica catalana comença amb els estudis historicoartístics d’arquitectes modernistes com Domènech i Montaner, Bonaventura Bassegoda, Puig i Cadafalch o Rubió i Bellver, tot i que aquests mateixos —i sobretot Puig— quan introdueixen referències al gòtic en els seus edificis ho fan referint-se a models del nord d’Europa.

Però el canvi definitiu en l’apreciació de l’arquitectura gòtica catalana arriba amb el racionalisme. És aleshores que la idea de la seva «simplicitat» —en negatiu— es canvia per l’afirmació, en positiu, de la seva «racionalitat».