Les primeres manifestacions plàstiques a Catalunya es remunten a èpoques prehistòriques (la Venus de Gavà). De tota manera, va ser a conseqüència de les colonitzacions mediterrànies que es començaren a realitzar a terres catalanes escultures tan impressionants com l’Asclepi d’Empúries o les peces petites que s’infiltraren en els ambients indígenes. Un fet encara difícil de determinar és si hi hagué o no a Catalunya una escultura important en l’època ibèrica.
En canvi, és ben clara l’existència d’escultures romano-republicanes molt primerenques datables a la fi del segle III i al II aC; el relleu de Minerva de la muralla de Tarragona constitueix l’escultura romana més antiga de la península Ibèrica i per trobar-hi paral·lels cal anar a la mateixa Itàlia.
Prehistòria i època ibèrica
Al maig del 1994 es va trobar la que ha estat considerada com la manifestació plàstica més antiga de Catalunya: l’anomenada Venus de Gavà, una figura femenina asseguda amb els braços, en relleu, plegats damunt del ventre, de grossos ulls circulars remarcats per una corona de raigs incisos a banda i banda d’un nas rectilini també en relleu.
Aquesta troballa sorprenent es correspon amb l’explotació minera de Gavà a partir de l’època neolítica i té similituds amb les imatges del sud-est europeu, a la zona dels Balcans. L’origen d’aquesta figura, segons que sembla, una divinitat de la fertilitat, pot situar-se en la primera meitat del tercer mil·lenni dins del Neolític mitjà.
De tota manera, cal esperar la cultura clàssica per trobar el context propici de la difusió de l’escultura tant de dimensions petites com naturals. El món ibèric fou permeable als corrents estatuaris grecs i al començament hi hagué també petits objectes d’origen púnic.
Ara bé, encara és problemàtic de determinar si hi hagué una gran estatuària pròpiament ibèrica a casa nostra. En efecte, cadascun dels tres exemples adduïts pels especialistes presenta punts qüestionables. L’un, el monument funerari de Malla, no és pas un monument ibèric sinó que correspon al període romanorepublicà, segurament de la darreria del segle II aC. El segon, trobat el 1975 a l’interior d’una sitja de Cal Posastre (Sant Martí Sarroca), sembla a cavall del món ibèric i romà, si bé cal tenir en compte la barreja d’elements preromans (celtes, itàlics...) característica de l’art romà mateix; el pentinat dels rostres masculins en relleu als laterals del monument podria induir a endarrerir-ne l’origen al segle I aC. Constitueixen el tercer cas els fragments escultòrics d’un lleó procedents del poblat de Ca n’Olivé (Cerdanyola), sense un context arqueològic precís, però. Aquesta troballa d’escultura animalística és la que presenta un aspecte més «ibèric», si bé cal fer un estudi més aprofundit de la figura i del material per poder trepitjar un terreny més ferm.
Les poques peces fetes amb materials nobles aparegudes en nuclis ibèrics són obres d’importació. És el cas del poblat de Pontós, en un territori d’irradiació emporitana, on, en un ambient de culte relacionat amb la fertilitat de la terra i amb la deessa Demèter, es trobà un altar fet de marbre del Pentèlic.
Època grega
Lògicament, el gran centre de l’escultura grega va ser la ciutat d’Emporion (Empúries), que ha proporcionat una sèrie molt interessant de terracotes de l’àrea dels santuaris que representen oferents dels segles VI i V aC; també al nucli proper d’Ullastret s’hi han trobat terracotes força interessants. Cal destacar, a més a més, els exemplars d’escultures arquitectòniques consistents en antefixes i acroteris fragmentaris del segle V aC, fets amb calcària sedimentària del Llenguadoc i que van arribar a Emporion com a elements prefabricats amb les marques d’ensamblatge per a la construcció d’un santuari.
A més d’aquest material tan antic i significatiu, Empúries ha lliurat algunes estàtues originals, no pas còpies romanes, molt importants a la Mediterrània occidental i en el món grec en general: la petita testa, probablement d’Àrtemis, de què es parlarà en l’apartat dedicat a Diana i, sobretot, l’estàtua emblemàtica d’Asclepi, que trenca la línia dels models coneguts d’aquesta divinitat. Per això s’ha proposat recentment que aquesta última estàtua no representa pas el déu de la medicina, sinó Agathodaimon, una mena d’esperit protector. Aquesta interpretació no sembla adequada ja que presenta força dificultats, com ara la comparació forçada entre la invocació privada d’una casa i la divinitat d’un temple, o bé la conversió del bastó de la divinitat en una escanyolida cornucòpia que, com que és tan prima, poca abundància podia donar; per aquestes i altres raons, es continua pensant que es tracta d’una imatge d’Asclepi diferent dels models habituals, manufacturada probablement a la darreria del segle IV aC amb dos tipus de marbre: del Pentèlic per a la indumentària i de Paros per al tors.
L’Asclepi emporità és, doncs, l’estàtua grega d’una grandària un xic superior al natural que ha arribat fins avui a l’extrem occidental de la Mediterrània, aquell mar perlat de ciutats gregues, com un llac vorejat de granotes, segons el símil que en féu Plató.
Però la creativitat amb grans dimensions no es pot dir que tingués una incidència notòria en aquesta zona perquè s’ha d’esperar l’època romana per retrobar una estatuària de mides considerables.
L’Asclepi d’Empúries
L’any 1909 es va trobar a Empúries una escultura digna de qualsevol de les insignes ciutats gregues de la Mediterrània oriental: es tracta de la superba estàtua d’un personatge dret més gran que el natural i que representa el déu protector de la medicina, l’Asclepí grec o l’Esculapí romà. Recentment s’ha proposat que representa Agathodaimon, un esperit benèfic, però aquesta interpretació no sembla del tot convincent, sí bé ha suscitat una nova reflexió, sempre profitosa, sobre aquesta escultura singular.
El déu, que es representa amb un tipus iconogràfic que surt dels esquemes habituals, té una expressió afable i duu un elegant himation esbiaixat sobre el pit que recull amb el braç esquerre a l’altura de la cintura. Aquest mateix braç es devia recolzar en un bastó corbat pel qual s’enfilaba el cos entortolligat d’una serp, animal íntimament lligat al culte d’aquesta divinitat i que, en el cas de l’escultura emporítana, es va treballar separadament i amb una barreja de materials diversos, incloent-hi la calcària local, que podria ser indici de restauracions antigues però posteriors; a la mà dreta, estesa cap endavant, hi devia dur una pàtera. Se’n conserven tots dos braços, però encara no han estat muntats de nou al cos.
Si d’una banda l’atribució a Asclepí sembla la més pertinent, en canvi no hi ha acord sobre l’època a què pertany. S’ha arribat a conclusions ben diverses: des de l’atribució a cercles de Fídies (segle V aC) fins a la datació en època romana. Com que no hi ha l’ajut del context arqueològic en què es va trobar aquesta obra –solament se sap que es va trobar en un dels quatre cossos de la gran cisterna del santuari–, han de ser ella mateixa i els detalls tècnics de la seva elaboració qui donin una clau o una orientació per resoldre aquest problema.
Es va treballar el cos de l’escultura en dos blocs independents, als quals es van afegir els braços i els atributs corresponents; per a aquests dos blocs, la unió dels quals es dissimula amb els plecs del teixit, es van emprar dos marbres blancs grecs de molt bona qualitat: marbre de Paros per al tors i marbre del Pentèlíc per a la roba, fet que contribueix a la impressió d’aparença desigual entre la part superior i la inferior. Aquest era un recurs que l’escultura clàssica, sobretot a partir del segle IV aC, va utilitzar de manera força freqüent.
Fixant-se bé en tots els detalls de l’escultura, sobretot en els menys visibles, es distingeixen les empremtes dels estris que va usar l’escultor per crear la seva obra abans de fer el poliment final que elimina els estadis anteriors d’elaboració. S’hi veuen, així, les restes de la feina feta amb punxo, amb cisell pla i arrodonit, amb gardína; el trepant es veu aplicat clarament al rostre (nas i boca) i s’ha utilitzat per aconseguir el volum dels cabells i la barba.
L’acabat final del bloc inferior és excel·lent. El joc harmònic de cames i peus calçats amb sandàlies (crepidae), que s’assemblen a les que duu el déu en els relleus del seu santuari principal, a Epídaure, permet una sàvia dosificació dels plecs de la roba, amb una gran plasticitat sense barroquisme. Precisament per aquestes característiques, es pot datar aquest Asclepí en la segona meitat del segle IV aC, que evidencia una manera de treballar el marbre pròpia dels millors cercles de l’època.
Tampoc no seria contrària a aquesta datació la part del tors que presenta uns detalls d’acabat que la fan propera a altres imatges del déu del segle IV aC, per bé que queda oberta la possibilitat que el bust fos, en realitat, un treball d’època posterior i s’hagués fixat en un cos per al qual es defensa una realització en el període adés proposat. La ciutat d’Empúries hauria importat, així, en un moment imprecís entre els segles IV i II aC, una escultura grega per ocupar l’interior del temple d’Asclepí, escultura que, sí ja en el seu moment era una obra de gran categoria, ho és encara molt més actualment, davant la gran pèrdua de bona part dels originals grecs dels grans mestres, que només es coneixen normalment mitjançant les còpies dels romans.
Les primeres escultures romanes
La presència estable dels romans va començar arran de la Segona Guerra Púnica: l’any 218 aC van desembarcar a Emporiae (Empúries en època romana), ciutat aliada com a filla que era de Massalia (actual Marsella). Van prendre com a base Tarraco (actual Tarragona), que esdevindria capital, per la qual cosa s’hi troben els testimonis escultòrics més antics; d’altra banda, Tarragona aplega el conjunt (corpus) més nodrit de tot Catalunya, malgrat els problemes que ha tingut i continua tenint l’arqueologia urbana: unes 350 escultures exemptes senceres o fragmentàries a què cal afegir els nombrosos relleus (arquitectònics, decoratius, sarcòfags...).
L’endemà mateix de la seva presència a Tarraco, els romans començaren a construir una muralla a la part alta amb un espectacular sòcol ciclopi. A la part superior d’una de les torres, coneguda com a torre de Sant Magí o de Minerva, s’ideà una decoració presidida per una imatge de Minerva amb escut que fou treballada segons els models clàssics; un detall és força significatiu: l’umbus central d’aquest escut és ocupat no pas pel cap usual de la Medusa sinó per un de llop, un animal ben habitual en la fauna tant itàlica com hispànica. La pregunta que s’ha de formular aleshores és si es tracta d’un motiu itàlic o d’una iconografia ben arrelada en el món preromà hispànic amb paral·lelismes a les pàteres de Tivissa; la resposta resta oberta si bé es pot pensar en un model originàriament itàlic, com tot el projecte de la muralla, però que no semblaria gens estrany als habitants de la zona.
La mateixa reflexió es pot fer sobre els relleus esculpits al sòcol ciclopi que representen uns caps de persona, i que cal relacionar amb el costum difós pel món hel·lenístic i itàlic, amb un sentit apotropaic subjacent, de guarnir les muralles de les ciutats amb imatges d’aquest tipus; de tota manera, els indígenes devien associar-lo a la pràctica d’exposar els cranis perforats, com demostren les troballes dels poblats ibèrics de Santa Coloma de Gramenet i d’Ullastret, elements que s’haurien d’interpretar com un tret de celtisme que es manifestà també en altres aspectes de la cultura ibèrica del país, i que encara cal replantejar-se i avaluar. S’han d’analitzar millor els elements cèltics de les terres catalanes, que es poden estudiar per certs aspectes decoratius i també gràcies a altres aspectes com ara les armes, l’onomàstica i la religió, de la qual cal destacar la presència de déus cèltics en plena època imperial (segles II i III) a les actuals comarques del Vallès i de la Selva.
Tornant a la torre tarragonina, la seva vinculació amb Minerva es veu encara reforçada per una discreta dedicatòria a aquesta deessa per part d’un tal Marc Vibi, dedicatòria situada en una part no visible. La data d’execució de la torre, del relleu i de la inscripció coincideix amb els primers moments de la colonització romana, la qual cosa en palesa l’extraordinari interès, perquè inaugura la producció escultòrica romana als actuals Països Catalans. El seu origen tan antic (final del segle III aC) té correspondències solament a Itàlia, ja que Hispània va ser la primera operació extraitàlica que emprengué Roma.
Tanmateix, el relleu romangué ocult des d’una època molt reculada a causa de l’ampliació de la muralla tarragonina, i no fou descobert fins al 1932 per l’ensorrament d’un mur; aleshores A. Schulten en donà una breu notícia. Paradoxalment no va ser motiu d’investigació fins que fa uns quants anys els estudis de Th. Hauschild i de W. Grünhagen el van arrencar de l’injust oblit.
Això no obstant, després d’aquests testimonis tan primerencs d’escultura romana a Tarraco, s’obrí un període sense mostres artístiques, la qual cosa es pot explicar pel fet que Roma anava consolidant posicions a la península Ibèrica, mentre que al territori que actualment és Catalunya no s’hi fundaven noves ciutats romanes, característica que duraria fins després de la presa de Numància, l’any 133 aC. En efecte, al final del segle II aC, tingué lloc una remodelació del territori a gran escala amb ciutats, vil·les, vies de comunicació, etc, que organitzà i donà una coherència estructural a la presència romana en un procés progressiu d’assimilació de la societat indígena, amb la col·laboració de les mateixes elits locals, que es convertiren en motors actius de la romanització.
En aquest context, es tornen a trobar manifestacions d’escultura monumental. Potser l’exemple més espectacular és el monument funerari adornat amb relleus localitzat a Malla (Osona). Es tracta d’una obra romanorepublicana per ornar probablement la tomba d’un magistrat romà, desconegut actualment però sens dubte d’una certa categoria; per construir-lo s’emprà una pedra conglomerada local, revestida d’estuc blanc com era habitual, però en la decoració se seleccionà una iconografia amb dos eixos principals: el seguici del magistrat al bloc inferior i temes relacionats amb el cicle d’Hèrcules al bloc superior. Com a temes herculis, hi ha la lluita de l’heroi contra el centaure que intenta raptar Deianira, l’entrada d’Hèrcules a l’Olimp i una al·lusió als braus de Gerió. S’ha de tenir present la relació del mite d’Hèrcules amb aquesta zona, palesa en el traçat de l’anomenada Via Hercúlià, que perpetuaria la Via Augusta, o^bé en l’episodi de Gerió, que se situa en terres hispàniques i que fins i tot es va relacionar amb la fundació llegendària de Girona.
La temàtica no té, doncs, res d’ibèrica i encaixa bé amb els models que hi ha al centre d’Itàlia. La ubicació d’aquest monument funerari no és tampoc casual: es trobava prop d’una via republicana que se sap que va amollonar el procònsol Mani Sergi al final del segle II aC amb fites situades a les actuals Santa Eulàlia de Riuprimer, Tona i Caldes de Montbui i que donen una idea precisa de l’itinerari.
Després d’aquesta etapa tan important per a l’estructuració del país, al segle I aC continuà la tasca organitzadora dels anys anteriors. Pel que. fa a l’escultura, se’n troben de nou a Tarragona noves mostres de mitjan segle; una sèrie de togats i imatges vestides, fetes amb pedres locals (lumaquel·les) ennoblides per un revestiment d’estuc i que anaven destinades a decorar monuments de les àrees funeràries urbanes. També d’aquell període és el retrat de marbre més antic que es conserva: el d’un home madur i calb. En totes aquestes obres, la influència itàlica és ben clara segons una pauta que esdevindria constant, tal com es veurà tot seguit.
Bibliografia
- Almagro, M. ; Kukhan, E.: «El Asklepios de Ampurias», dins Ampurias, vol. XIX-XX, 1957-1958, pàg.1-30.
- Balil, A.: «Cabezas cortadas y cabezas trofeos en el Levante español», Actas de la IV Sesión del Congreso Internacional de Ciencias Prehistóricas y Protohistóricas, Madrid, 1954, Saragossa, 1956, pàg.871 i s.
- Barrial, O. ; Francès, J.: «Les escultures ibèriques zoomorfes del Turó de Ca n’Olivé (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental)», dins Empúries, vol.47, 1985, pàg.254-263.
- Bosch, P. ; Estrada, A.: «La Venus de Gavà», dins Rubricatum, núm. 0, 1994, pàg.287-291.
- Casellas, R.: «Les troballes escultòriques a les excavacions d’Empúries», dins Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, any III, 1909-1910, pàg.281-295.
- Francès, J. ; Barrial, O.: «The Sculptures of Turó de Ca n’Olivé and the Context of the Iberian Zoomorphic Statuary in the North East of the Iberian Peninsula», dins Journal of Prehistoric Religion, vol. V, 1991, pàg.72-80.
- García Bellido, A.: Hispania Graeca, 3 vol. , Barcelona, 1948.
- Grünhagen, W.: «Notas sobre el relieve de Minerva de la muralla de Tarragona», dins Boletín Arqueológico, època IV, fasc.133-140, 1976-1977, pàg.75-94.
- Guitart, J.: «Nuevas piezas de escultura prerromana en Cataluña: restos de un monumento con relieves en Sant Martí Sarroca (Barcelona)», dins Pyrenae, núm.11, 1975, pàg.71-79.
- López, A. ; Caixal, A. ; Fierro, X.: Monument funerari ibèric de Malla, Barcelona, 1986.
- López, A. ; Fierro, X. ; Caixal, A.: «El monumento funerario ibérico de Malla (Barcelona)», dins Zephyrus, tom XLIII, 1990, pàg.349-362.
- Llecha, T.: «Nou plantejament d’una escultura grega provinent d’Empúries», dins Empúries, vol.47, 1985, pàg.276-281.
- Pena, M. J.: «Terracotas votivas de Ampurias y Ullastret», dins Empúries, vol.48-50, tom II, 1986-1989, pàg.200-205.
- Rodà, I.: «À propos de la sculpture grecque d’Emporion», dins Praktika. XII Congrès International d’Archéologie Classique (Athènes 1983), Atenes, 1985, pàg.256-261.
- Rodà, I.: «Escultura republicana en la Tarraconense: el monumento funerario de Malla», Actas de la I Reunión sobre escultura romana en Hispania (Mérida 1992), Mérida, 1993, pàg.207-219.
- Schröder, S.: «El Asclepio de Ampurias: ¿una estatua de Agathodaimon del último cuarto del siglo II aC?», Actes de la II Reunió sobre escultura romana a Hispania (Tarragona 1995), Tarragona, 1996, pàg.223-237.
- Vilaseca, L.: «Hallazgos helenísticos en Camarles (Tarragona)», dins Ampurias, vol. XV-XVI, 1953-1954, pàg.355-358.