L’escultura romana

La cronologia i la distribució geogràfica de l’escultura romana permeten de dispersar els centres d’interès en els diferents tipus de produccions, i plantejar la qüestió de les diverses influències, els tallers, les importacions, els materials lapidis i les tècniques amb què es van fer les diverses escultures.

L’escultura antiga de Catalunya presenta unes característiques molt «romanes» sense transparentar cap tret d’indigenisme, ja que no cal confondre tosquedat o aspecte rústic amb substrat preromà. La petja itàlica es deixa sentir d’una manera molt forta, tant pel que fa als models com a les tècniques emprades, amb concomitàncies amb una zona propera, la Narbonesa. Les influències africanes tardaren més a arribar i va ser sobretot a la primera meitat del segle V dC quan es van importar a Tarraco una bona sèrie de sarcòfags manufacturats des de Cartago.

Característiques generals

Com a característica general de l’escultura romana a Catalunya, cal destacar el marcat caràcter itàlic, les notòries influències de la veïna zona de Narbo Martius (actual Narbona) i la vitalitat dels models clàssics reelaborats pel món hel·lenístic, en la difusió dels quals els bronzes i les terracotes degueren tenir un paper rellevant. També contribuí a la definició de l’escultura romana l’assimilació de les influències mediterrànies, ja que són molt abundants dins el context dels poblats ibèrics, principalment, suports d’espigues amb la forma del rostre de la deessa Demèter; les tanagres, com les de Camarles, per exemple, també arribaren a assolir difusió. Deixant de banda els nuclis d’Empúries i d’Ullastret, on les troballes han estat nombroses, cal valorar la transcendència que la presència de terracotes, com ara el cap de Tornabous (Urgell), devia tenir en la familiarització progressiva de l’element indígena amb els corrents hel·lenístics.

A part del caràcter excepcional d’Empúries, han estat localitzades als Països Catalans rèpliques o models derivats d’escultures d’artistes com Fídies, Praxíteles, Lisip i Policlet a Elx (Atena de bronze inspirada en la Pròmac), Tarragona (Bacus abocador, Venus cnídia), Pollentia (Eros) i Santanyí (atleta de bronze).

En conjunt, l’escultura romana de la Tarraconense presenta una aparença d’absoluta romanitat, protocolària, pròpia d’una burgesia o petita burgesia, i amb l’acceptació gairebé total dels cànons oficials, de manera que no s’hi detecta una personalitat definida; així, per exemple, s’hi troben a faltar relleus o escenes de la vida quotidiana, que queda al marge de les representacions artístiques. La moda de l’estil derivat de la imitació de l’arcaisme grec, ben patent en altres províncies, aquí no arrelà, i les mostres hi són rares i isolades, a excepció de les representacions de Dionís a les hermes i trapezòfors. Es podria esmentar, a més, el tors masculí de Tarragona amb un típic pentinat que cau d’una peça damunt les espatlles. Tampoc no hi ha gaire exotisme en els pentinats, fidels a les modes preconitzades des de Roma.

L’escultura romana de la Tarraconense dirigeix la mirada fonamentalment cap a Itàlia, fet explicable per la ruta comercial que per via marítima unia la península Ibèrica amb la Itàlica, cosa que degué propiciar l’arribada dels primers colons, artistes i artesans, per establir-se aquí. Són especialment palesos els parentius de les illes Balears amb el món sud-itàlic i de la Península amb la Itàlia del nord a través de la vall del Po, per on arribaren també les influències itàliques a la veïna Gàl·lia Narbonesa; aquest contacte de vegades dificulta de distingir la influència itàlica directa de la vinguda secundàriament via Narbo Martius. Aquest és el cas, per exemple, dels monuments funeraris i dels seus relleus de gres, molt abundants a Barcelona.

La distribució geogràfica

La distribució geogràfica de les escultures romanes es concentrà primerament als nuclis importants de la costa: Tarraco, Barcino (Barcelona), Baetulo (Badalona), Emporiae (Empúries) en són els punts capitals. Als voltants d’aquests centres urbans sorgiren nombroses vil·les (villae) que en certs casos assoliren un nivell econòmic tan considerable que permeté als propietaris d’enriquir la decoració amb els materials més rars, que fins i tot no s’han trobat a les ciutats. És el cas de vil·les immediates a la capital provincial, Tarraco, com ara els Munts, a Altafulla, que permet suposar una fortuna pròpia més aviat de la classe senatorial; també al Marèsme hi ha cases força luxoses en el context de les quals no manquen les escultures, per exemple, les de Torre Llauder i Can Modolell, dintre del territori d’Iluro (Mataró). Els retrats de marbre, com és ara els de Capellades i els de Torre Llauder, i els rics peus de taula, com els d’Empúries, de Can Modolell (Cabrera de Mar), Can Bas Lavern (Subirats) i de diversos punts de Tarragona, són peces escultòriques de gran valor a les vil·les.

Pel que fa a la Catalunya Nord, s’hi han descobert molt poques restes d’escultura. L’atenció arqueològica s’ha centrat a Castellrosselló, identificat amb l’enclavament antic de Ruscino, d’on prové un petit bronze de 16 cm d’alçada que representa un hermafrodita, trobat al començament d’aquest segle I que segurament data del segle I dC. Aquesta és la peça més significativa, a la qual es poden afegir alguns objectes de bronze i un capet de ceràmica, segurament l’aplicació d’una gerra, amb la figura d’un negre, motiu ben conegut en el món hel·lenístic.

La Catalunya interior globalment presenta el que s’entén per art provincial, amb una disminució dràstica de les produccions escultòriques. D’una banda, hi ha les escultures de l’antiga Ilerda, majoritàriament de gres local, de qualitat deficient i procedents principalment de la Paeria; si bé no és cap peça excepcional per ella mateixa, destaca, dintre d’aquest panorama més aviat pobre, la meitat inferior d’una estàtua femenina amb túnica. De l’altra, s’ha d’especificar, gairebé separar, la Vall d’Aran, històricament i artísticament relacionada amb el món de l’altre costat dels Pirineus, amb centres a Tolosa i Lugdunum Convenarum (Sant Bertran de Comenge); s’hi troba, doncs, una escultura rústica, sobretot en forma d’esteles i urnes, que és única com a conjunt dins aquest territori. La peça més notable de la Catalunya interior és el sarcòfag d’Àger, amb el retrat del difunt dins d’un clipeus o cercle envoltat d’escenes marines en una composició simètrica; podria datar de mitjan segle III dC.

Els tallers i les importacions

En general, les escultures romanes de Catalunya es van fer en tallers provincians, tret d’algunes imatges de divinitat –però de no pas totes– i d’emperadors dels centres principals, especialment de Tarraco i rodalia, que podrien provenir de tallers oficials; de tota manera, sembla molt probable l’existència d’uns bons artistes itàlics, o formats si més no a Itàlia, que devien treballar a la capital provincial peces tan notables com ara el retrat de l’emperador Marc Aureli jove. Les troballes d’un munt de resquills de marbre a les excavacions de la seu tarragonina del Col·legi d’Arquitectes evidencien el volum dels rebuigs deixats pels operaris i els artesans que treballaven en la construcció i decoració del fòrum provincial, a la part alta de la ciutat.

Una opinió massa rígida és considerar les peces bones com a importades ja manufacturades, i creure que les d’aparença més tosca són d’origen local. Lògicament, quan s’és davant de peces d’una qualitat tan extraordinària com algunes de Tarragona, la importació sembla imposar-se com a única causa possible; es pot dir que el gruix de les escultures importades a la Hispània Citerior s’esgraona al llarg de la costa mediterrània, i que les escultures importades són escasses a les zones interiors; sobretot són imatges de divinitats, generalment inspirades en prototipus grecs dels segles V i IV aC, readaptats en època hel·lenística, i realitzades als segles I i II dC; una part dels retrats imperials també van arribar aquí totalment acabats, si bé sembla que a Tarraco se’n van manufacturar alguns, com ara els de Marc Aureli i Luci Verus. No es pot deixar d’esmentar el possible caràcter importat del magnífic retrat d’Agripina mare, de Badalona, mentre que el de la seva filla, Agrippina Minor, de Barcelona, coincideix més amb una producció d’un taller local.

Arribats aquí és interessant de cridar l’atenció sobre dos aspectes que, davant la migradesa de mitjans de què es disposa a l’hora de decidir la importació o no d’una escultura, hi poden ajudar. En primer lloc, la procedència del material de què estan fetes les estàtues, que es tractarà en l’apartat següent, i en segon lloc la tècnica escultòrica i l’observació dels senyals dels estris de l’escultor damunt la peça, tipus d’estudi encara incipient a casa nostra però en què s’ha de pensar de manera metòdica en el moment de distingir fases i tècniques en la producció d’un monument determinat.

La ubicació, però, dels diferents llocs de producció escultòrica és difícil d’esbrinar i cal ser prudents a l’hora d’establir-la. No hi ha dubte que ciutats com Tarraco i Barcino es proveïen a elles mateixes i també fornien la seva rodalia, treballant tant els materials d’importació com els locals. S’han detectat obres força antigues sortides d’aquests tallers (togats i retrats funeraris de la segona meitat del segle I aC), i en el cas de Barcino les mateixes formes artístiques perduren fins al canvi d’era. A Tarragona, a més, les restes excavades al Forn del Cigne (Rambla Nova) sembla que corresponen a la schola del collegium fabrum, és a dir, la seu de l’associació dels artesans, que també tenia funcions cultuals i funeràries; cal dir que d’aquest indret prové un bon conjunt escultòric que segueix un acurat programa iconogràfic, dins el qual hi ha un esplèndid retrat de l’emperador Claudi i un cap de Minerva, la deessa protectora del treball.

Només quan és possible establir una seriació, es pot parlar de característiques pròpies d’una manera de treballar els blocs. Un cas excepcional és el dels retrats funeraris extrets en punts diversos de la muralla romana tardana de Barcelona, datables en la seva major part entre el regnat d’August i el de Claudi; tret d’un en què s’emprà el gres local de Montjuïc, la resta de retrats són tallats en el marbre blanc de gra fi de Luni-Carrara, molt abundós a la franja costanera de la Tarraconense, marbre que devia arribar al port de Barcino en blocs que deurien treballar uns artesans locals no gaire destres, malgrat que intentaven de ser fidels als prototipus itàlics. Barcino va tenir, doncs, tallers escultòrics propis en què es va emprar tant el marbre importat, amb uns resultats més aviat mediocres, com el material local, el gres de Montjuïc, que va assolir un cert radi d’expansió ja que se’n troba en peces de les ciutats veïnes, com ara Iluro (Mataró).

La localització d’altres tallers ja és molt més problemàtica. A Empúries, s’hi ha localitzat una sola escultura feta amb la pedra local, una dura calcària cretàcica poc apta, d’altra banda, per a un ús escultòric; es tracta d’una màscara tràgica de teatre emprada com a decoració d’un monument funerari. A Ilerda (Lleida) i Gerunda (Girona) es produïren obres amb els gresos locals i, en aquesta darrera, amb l’alabastre guixos del Mont, però hi manquen sèries amb prou entitat per poder arribar a gaires precisions. Davant d’aquest panorama no és pas inversemblant de pensar en l’existència d’uns artesans –per no dir tallers– ambulants, especialment per proveir les zones rurals i els nuclis de poca importància.

Al costat d’aquestes obres de manufactura local, hi ha les d’importació, sempre, com és lògic, fetes de materials nobles. Els casos més nombrosos són imatges de divinitats, gairebé totes inspirades en els prototipus grecs del segle IV aC, readaptats en època hel·lenística, amb una realització centrada sobretot al segle II dC; els retrats i les imatges d’emperadors i membres de la seva família sembla que indiquen, en part, però no en una gran proporció, un origen de tallers itàlics, probablement de la mateixa Roma, i en una altra part, prou considerable, una producció hispànica, segurament tarraconense.

A més d’aquestes peces considerades de primera categoria, circulà tota una sèrie de peces d’indubtable arrel hel·lenística, com ara el negret lampadari de bronze de Tarragona i el conjunt, molt nombrós i unitari en el seu estil, de petits bustos, comunament denominats Hermes bàquics, plans del darrere per servir d’aplicació ornamental als peus de les taules (trapezòfors), fets de marbre blanc o blanquinós o bé de marmor de color groc («giallo antico»), en realitat una calcària de qualitat excel·lent, molt apreciada, procedent de Chemtou (Tunísia) i esmentada pel mateix Plini el Vell com a producte escàs i molt ben considerat.

Aquests bustos petits, manufacturats a peu de pedrera i ben coneguts en altres indrets, com per exemple a Pompeia, presenten una iconografia dins del cercle dionisíac, que representa el mateix Bacus gran amb llarga barba, seguint models arcaïtzants, o bé el Bacus jove, somrient i imberbe, amb els cabells recollits o deixats anar damunt les espatlles, amb corona de fulles; també hi són representats personatges del seguici d’aquest déu, com ara sàtirs i silens, alguna bacant i un Pan, aquest darrer trobat a la vil·la de Can Sentromà (Tiana). Una peça excepcional a Catalunya és l’herma trobada recentment a Lleida, la de més a l’interior, i que sembla anar coberta amb un casc de tipus calcídic, és a dir, un casc guarnit amb banyes de moltó.

La distribució geogràfica d’aquests capets dins del món hispànic coincideix amb les Illes i la façana mediterrània, la Bètica occidental, el focus important de l’entorn de la ciutat de Corduba (Còrdova) i el sud de la Lusitània, és a dir, les zones més romanitzades.

La seva ordenació cronològica encara és difícil d’establir, si es té en compte a més que es tracta en molts casos de troballes d’origen incert i context arqueològic imprecís, i que s’ha de procedir a una comparació estilística principalment amb les peces trobades al Laci i la Campània. De tota manera, n’és clar el caràcter ornamental en cases luxoses del segle I al III dC i, per a Catalunya, cal pensar en una concentració entre la segona meitat del segle I i l’època antonina, quan els pentinats tenen uns efectes coloristes molt atractius. A la darreria del segle III va decaure l’exportació del bon material calcari de Numídia, per la qual cosa s’haurien de rebutjar datacions més tardanes, com ara el segle V dC proposada per al Pan de Tiana.

Encara més difícil que detectar els tallers i la procedència de les obres, és fer sortir de l’anonimat els artistes o artesans que realitzaren les peces escultòriques, anonimat general arreu del món romà. A Hispània, només Mérida ha fornit alguns exemples variats de signatures i de tallers (officinae); a Catalunya, A. del Arco y Molinero identificà com a signatura (opus Lucretii Xantii) la inscripció de sota el plint d’una escultura femenina amb túnica i pallium (mantell) trobada a Tarragona a la plaça de Corsini, però s’ha d’abandonar aquesta interpretació ja que es tracta més aviat d’una indicació de pedrera amb l’especificació de la ubicació concreta (locus). Altres atribucions que es poden fer són també de caire hipotètic, com ara l’Asfal[es], en grec, al coronament d’un pedestal de Barcelona en honor del magistrat municipal Luci Pedani Clement Senior; el dubte és si no es podria tractar d’un sobrenom del personatge homenatjat.

Els materials

La qüestió de la procedència dels materials lapidis emprats per a les diverses escultures és naturalment un factor importantíssim que cal resoldre, sense que això impliqui una correspondència entre el punt d’extracció i el punt de manufactura d’una peça determinada: un marbre grec podria haver estat elaborat en punts molt diferents de l’Imperi, però el que no es pot negar és que les mateixes primeres matèries condicionaven no solament el preu sinó també el resultat final de l’obra.

Les primeres matèries de les escultures de la zona catalana, a més de la terra cuita, el vori i el bronze, foren, per al cas de les importacions, principalment els marbres itàlics de la zona de Luni-Carrara i, en menys proporció, els grecs (el Pentèlic, les illes Cíclades i, en grau inferior, Tassos), els de l’actual Turquia (Proconès, ara a la mar de Màrmara) i nord-africans (el «giallo antico» de Chemtou); els materials preciosos van ser escassos i es van reservar per a la decoració de grans cases, com per exemple el vas d’alabastre egipci amb una serp damunt la vora trobat a la vil·la de Can Modolell (Marèsme).

Als espais públics de l’antiga Tarraco i als privats luxosos (vil·la dels Munts, per exemple), és on les escultures fetes de marbre grec de l’illa de Paros van ser més abundants al llarg dels segles I i II dC, tant pel que fa a escultures de divinitats (Bacus coper, Venus cnídia), com als retrats imperials (Lívia, un príncep julioclaudi, Claudi); també per realitzar el conjunt d’imatges del collegium fabrum s’utilitzà molt aquest marbre tan bo que se sotmetia dúctilment a les mans d’un bon escultor per obtenir resultats d’una gran plasticitat.

Els materials treballats pels artistes i artesans als tallers locals foren les pedres explotades a la zona propera del taller, a més dels blocs de procedència forana importats sense tallar, com s’ha pogut demostrar, per exemple, a Barcelona, tal com s’ha vist. Dins de les pedres locals es preferiren sobretot aquelles qualitativament més dolentes però de més bon treballar, com per exemple els gresos, les lumaquel·les i els guixos i els alabastres guixencs: n’és un exemple l’escultura femenina de grandària natural procedent de Besalú i conservada al Museu de Sant Pere de Galligants, a Girona.

Es prescindí, en canvi, d’altres materials més nobles, però massa durs, emprats amb èxit i abundosament per als monuments arquitectònics i epigràfics, normalment públics i honorífics; només n’hi ha l’exemple d’Empúries, que ja s’ha esmentat. Manca tota utilització escultòrica de la calcària d’aspecte marmori de Santa Tecla (Tarragona) i hi ha només un cas d’ús del jaspi de la Cinta de Tortosa (conegut també com a «brocatello»), gairebé tan apreciat com el «giallo antico» de Chemtou de què ja s’ha parlat. El jaspi de la Cinta fou l’únic material lapidi de la zona catalana que arribà a ser exportat en un gran radi d’expansió, ja que és present a les ciutats de llevant, com ara Sagunt, i arribà fins a Itàlica (Sevilla); remuntà també el riu Ebre fins a ser emprat a vil·les com l’actual Vitòria (Arcaya) i s’exportà a tota la Mediterrània occidental: és documentat a Narbona (França); a Òstia (Itàlia) i a Útica (Tunísia). Però el jaspi de la Cinta, si bé és un material ornamental fantàstic amb els bigarrats tons grocs i vermells, no se sotmet amb ductilitat al cisell de l’escultor, cosa que es veu ben clarament en la silueta del dofí que guarneix una placa de les latrines de la vil·la dels Munts (Altafulla), en què les marques de la gardina posen en evidència les dificultats que va tenir l’escultor per aconseguir un perfil arrodonit.

Com que, segons els romans, es treballava amb pedres d’una qualitat inferior a la del marmor, terme en el qual no incloïen només els marbres sinó tots aquells materials susceptibles de rebre un bon poliment, els escultors d’aquesta part de la Tarraconense recobriren les obres d’una capa d’estuc que després rebia un acabat pictòric, tal com havien fet en altre temps els grecs i els ibers; aquesta capa, a causa de la seva fragilitat, s’ha perdut bastant i ara es veu, per tant, la part de l’escultura que en principi no s’havia de veure i que estava amagada sota un gruixut maquillatge final. Tot i això, en resten encara indicis suficients que en són la confirmació, com ara les estàtues togades de Tarragona, un retrat i un fragment d’escultura femenina procedents de la torre 78 de la muralla romana de Barcelona; aquesta darrera, com també una estàtua femenina de la necròpolis de Tarragona, conserva restes vermelles de la policromia del vestit.

La cronologia

Com s’ha vist en tractar dels primers testimonis (segles III-I aC), les escultures són presents des del començament mateix de l’arribada dels romans a la Península; cal recordar el relleu tarragoní que representa Minerva, datable a la darreria del segle III aC. Tanmateix encara no es coneix la trajectòria de l’escultura fins a arribar al final del segle II aC; a aquesta època correspon el monument funerari decorat amb relleus figurats en què apareix un seguici d’un magistrat i episodis de la llegenda de l’heroi Hèrcules, que va ser trobat a Malla (Osona), del qual ja s’ha fet esment.

Al llarg dels dos últims segles de la República romana es va donar una simbiosi entre el món colonitzador i el món indígena, el qual, de tota manera, absorbí i feu seu el context artístic romà, segons que demostra l’aspecte extern dels monuments; ho palesa el monument funerari de Sant Martí Sarroca, destinat potser a un membre destacat de les elits locals, però amb una influència de models romans fins i tot en detalls com ara els pentinats dels rostres masculins treballats en relleu als laterals del monument.

En l’època imperial res no traspua la personalitat de la població preromana del litoral de la Tarraconense; el caràcter de vegades tosc no s’ha de confondre pas amb un tret d’indigenisme, sinó que més aviat s’ha d’atribuir a la mala traça de l’artesà d’un taller secundari que manufacturava un producte de preu baix, privat avui, a més, del seu revestiment final, tal com s’ha vist, amb la qual cosa s’accentua la impressió de tenir al davant una obra rústica.

A Catalunya, hi comença a haver, com és habitual en bona part de l’Imperi, exemples seriats a partir del final de la República i sobretot d’ençà de la segona meitat i de la darreria del segle I aC; a aquests decennis corresponen les mostres més antigues de togats de lumaquel·la destinats a ornamentar els monuments funeraris de Tarragona, a què segueixen després els exemples fets de gres de Badalona i Barcelona, sempre amb uns models de tipus itàlic que palesen tant les escultures com l’ornamentació arquitectònica a base de frisos dòrics. Per als primers retrats s’empraren, en canvi, materials més nobles, concretament el marbre, tal com es veu en un esplèndid cap d’home de Tarragona del final de l’etapa republicana, en una dama d’Empúries pentinada a la manera d’Octàvia i de Lívia, i en un retrat de molt bona qualitat d’una dona vella, procedent de Badalona, el caràcter romà de la qual no és encara ben segur. En aquestes peces es veu clarament el gust pel realisme propi de l’època republicana i també la derivació de màscares funeràries.

Amb el regnat d’August s’encetà l’època d’or del retrat, perquè corresponen a la dinastia julioclàudia gran part dels retrats romans i una part important de l’escultura pública de la Tarraconense, coincidint fins i tot amb l’estadística que fa anys realitzà A. García Bellido per al conjunt d’Hispània. Les imatges imperials d’aquest període també sovintejaren i tornarien a ser freqüents una altra vegada sota la dinastia antonina al segle II dC, etapa d’eclosió de la iconografia de divinitats i de l’aparició dels primers sarcòfags amb escultures.

El segle III suposà per a la Tarraconense gairebé la desaparició de l’escultura exempta i el triomf del ritus de la inhumació amb la consegüent proliferació de sarcòfags en els medis benestants de la societat.

Al segle IV el cristianisme absorbí i reinterpretà la forma artística romana. Aquesta religió, utilitzant un art encara netament romà, el carregà d’un simbolisme diferent i nou. Començaren ja en aquell moment la barreja i l’aprofitament d’elements pagans, constants fins a la baixa Edat Mitjana. Així, és freqüent la presència de sarcòfags de tema pagà en harmonia amb d’altres de caire obertament cristià: en són una prova el sarcòfag de les estacions d’Empúries (principi del segle IV), els del pedagog i dels lleons de Tarragona (de la segona meitat del segle III), o l’estrigilat de la necròpolis de Santa Maria del Mar, de Barcelona (potser de la darreria del segle III).

Normalmenttt l’assimilació cristiana dels elements anteriors, un aspecte molt atractiu per aprofundir-hi, afectà de manera força accentuada els relleus i les plaques que oferien encara una cara llisa, propícia per a un nou treball. En són bons exemples el relleu de Sant Pere de Rodes (ara al Museu Marès) que el Mestre de Cabestany esculpí al dors d’un relleu figurat antic que sembla correspondre a la part central d’un sarcòfag àtic fet de marbre del Pentèlic; també, l’ara d’Empúries feta darrere d’un relleu inspirat en l’escut de l’Atena Pàrtenos, la de Santa Maria de Terrassa, en realitat una inscripció segurament amb una dedicatòria imperial acuradament esborrada, i finalment la de Torreilles, al Rosselló, tallada a partir d’un sarcòfag amb representacions escultòriques.

S’han d’esmentar un parell d’altres exemples medievals, dels quals Barcelona ofereix el conjunt més unitari ja que es concentra a l’entorn de la catedral, començant pel cap de l’estàtua jacent de sant Raimon de Penyafort, clar retrat romà del segon quart del segle III dC, segurament importat perquè no es coneixen enlloc de Catalunya peces semblants d’una cronologia paral·lela. De la catedral també provenen dos fragments de dos sarcòfags diferents amb la representació de les estacions, que devien haver estat emprats en una necròpolis cristiana i als dors dels quals es gravà, ja al segle XIV, un epitafi. S’hi ha d’afegir, a més, que la sepultura del comte Ramon Berenguer I era en realitat un sarcòfag romà. D’altra banda, es volgué conferir un aspecte marmori a la porta que dóna al claustre, però s’hagué de recórrer a la pedra calcària de Santa Tecla i a una darrera utilització d’inscripcions romanes, que es disposaren amb cura darrere les columnes de les arquivoltes en un intent de camuflar-ne la presència. Finalment, es pot esmentar que la pica baptismal de la catedral romànica fou treballada en realitat retallant una gegantina cornisa de marbre blanc d’un edifici monumental, ubicat segurament a Tarragona, on hi ha exemples semblants de la decoració de la base de la pica, prova evident de la seva romanitat.

L’enumeració d’elements reutilitzats, deixant de banda la catedral barcelonina, podria ser molt més llarga, incloent-hi per exemple el sarcòfag del Sant Sepulcre de la catedral de Tarragona, però s’ha triat només una mostra eloqüent de la continuïtat de servei de les pedres tallades en època romana.

Bibliografia

L’estudi dels materials escultòrics romans amb una òptica moderna s’inicià al començament d’aquest segle, quan E. Albertini publicà a l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans de 1911-12 «Sculptures antiques du Conventus Tarraconensis», en què n’inclogué, però, algunes de tall renaixentista i de què exclogué els bronzes. D’altra banda, el treball d’Albertini, de caire molt descriptiu, era encara immers en la recerca desenvolupada pels científics viatgers de moments anteriors i contemporanis: per exemple, A. Ponz, A. de Laborde o F. de Zamora, els escrits dels quals són una font encara no del tot exhaurida. La tasca duta a terme per Albertini no fou pas concebuda com un estudi isolat sinó que encaixava dins un projecte general impulsat des de França per a tot Hispània, però del qual només s’arribà a publicar el corresponent al conventus Emeritensis (París 1918), a càrrec d’E. Lantier.

Un esperit similar al d’Albertini, però amb més intents de datació i d’establir paral·lelismes, és el de l’obra de F. Poulsen, estudiós danès que el 1933 publicà Sculptures antiques de musées de province espagnols, sense incloure-hi les escultures recollides per Arndt-Amelung, i després per Lippold, en Photographische Einzelaufnahmen antiker Skulpturen, obra publicada a Munic.

Paral·lelament a les investigacions de Poulsen, cal esmentar un recull de J. Puig i Cadafalch. Aquesta obra, titulada Arquitectura romana de Catalunya (1934) i que en realitat és la segona edició del primer volum d’Arquitectura romànica de Catalunya (1919), encara és una peça capital en molts temes, entre els quals hi ha l’escultura del període romà en l’àmbit català.

A. García Bellido, dins el marc general d’Hispània, donà un fort impuls a la sistematització d’aquests temes i, així, els dos volums d’Esculturas romanas de España y Portugal, apareguts el 1949, són el recull més important de què es disposa, si bé el pas del temps ha invalidat l’anàlisi d’alguns aspectes.

Entre el 1961 i el 1962 A. Balil realitzà una recerca a «Materiales para un corpus de esculturas romanas del Conventus Tarraconensis», tasca interrompuda com a projecte global durant alguns anys i represa posteriorment des del 1977 en el Boletín de Estudios de Arte y Arqueología (BSAA) de Valladolid i en la sèrie Studia Archeologica, amb un horitzó més ampli, ja que abraça tota la península Ibèrica, treball del qual arribaren a aparèixer nou fascicles on s’apleguen estudis concrets i detallats de més de dues-centes peces amb un notable desplegament d’exemples paral·lels; l’ordre de l’estudi no és elaborat, però, per zones geogràfiques, per la qual cosa no hi ha encara el que se’n podria dir monografies per àrees.

Una síntesi de l’escultura romana limitada a Catalunya fou elaborada el 1962 per J. M. Blázquez, amb una estructuració cronològica molt clara i una gran actualització de materials basades en els volums de García Bellido.

Per a la fi de l’època aquí tractada, cal recórrer als estudis generals d’art romà tardà i cristià primitiu que inclouen les manifestacions escultòriques.

Amb tot, l’abundància i el progressiu enriquiment del patrimoni escultòric romà, d’una banda, han conduït actualment a una dispersió, quasi a una atomització, d’estudis, amb el noble propòsit moltes vegades d’una ràpida divulgació de les novetats; de l’altra, aquests mateixos condicionaments, sentits d’una manera general, han abocat a la celebració periòdica, amb ritme bianual, d’unes reunions sobre escultura romana d’Hispània, la primera de les quals s’organitzà a Mèrida el 1992 (se’n van publicar les actes el 1993); la segona, a Tarragona el 1995 (n’aparegueren les actes el 1996), i la tercera tindrà lloc el 1997 a Còrdova.

Tanmateix, s’han realitzat densos estudis sobre els dos nuclis arqueològics més importants, Tarragona i Barcelona, a càrrec respectivament d’E. M. Koppel (1985) i d’A. Balil, l’estudi del qual encara resta, però, inèdit. La inclusió de capítols dedicats a l’escultura dins monografies, com ara les dedicades a Badalona i Barcelona, i la publicació d’estudis de conjunt, com per exemple les esteles de la Vall d’Aran, ajuden a compensar aquests dèficits, però cal una publicació, com ara la que podria cristal·litzar en el marc del Corpus Signorum Imperii Romani, que, sota el patrocini de l’Associació Internacional d’Arqueologia Clàssica, funciona a altres països europeus però no pas al nostre i que ofereix un fons de documentació unificada envejable.

Bibliografia general

• Alföldy, G.: «Esculturas, inscripciones y sociedad en Roma y en el Imperio romano», dins Forum, núm.10, Tarragona, 1996.
• Balil, A.: «Plástica provincial de la España romana», dins Revista de Guimaraes, vol. LXX, 1960, pàg.107-131.
• Balil, A.: «Esculturas romanas de la Península Ibérica I-IX», dins BSAA, tom XLIII, 1977, pàg.331-361; tom XLIV, 1978, pàg.349-374; tom XLV, 1979, pàg.227-257; tom XLVII, 1981, pàg.214-236; tom XLVIII, 1982, pàg.120-150; tom XLIX, 1983, pàg.215=265; tom LI, 1985, pàg.187-230; tom LII, 1986, pàg.214-228; tom LIV, 1988, pàg.223-253.
• Blanco Freijeiro, A.: «La escultura romana en Hispania», dins Historia del arte hispánico.1-1 La Antigüedad, Madrid, 1978.
• Blanco Freijeiro, A.: «Escultura, pintura decorativa y mosaicos», dins R. Menéndez Pidal (dir.), Historia de España, II, Madrid, 1982.
• Blázquez, J. M.: «Panorama general de la escultura romana en Cataluña», II Symposium de prehistoria peninsular. Problemas de la prehistoria y de la arqueología catalanas (1962), Barcelona, 1963, pàg.225-245.
• García Bellido, A.: Esculturas romanas de España y Portugal, 2 vol. , Madrid, 1949.
• Mayer, M. (coord.): Roma a Catalunya (catàleg d’exposició), Barcelona, 1992.
• Poulsen, E: Sculptures antiques des musées de province espagnols, Copenhaguen, 1933.
• Puig i Cadafalch, J.: L’arquitectura romana a Catalunya, Barcelona, 1934.
• Trillmich, W. et al. : Hispania Antiqua. Denkmäler der Romerzeit, Magúncia, 1993.

Bibliografia sobre la distribució geogràfica

• Albertini, E.: «Sculptures antiques du Conventus Tarraconensis», dins Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, any IV, 1911-1912, pàg.323-474.
• Aquilué, X. ; Dupré, X. ; Massó, J. ; Ruiz de arbulo, J.: Tarraco. Guia Arqueològica, Tarragona, 1991.
• Aranegui, C. (dir.): Espai públic i espai privat. Les escultures del Museu de Sagunt, Sagunt, 1990.
• Balil, A.: «Esculturas antiguas en el Museo Marès de Barcelona», dins Archivo Español de Arqueología, vol. XXXIV, 1961, pàg.189-196.
• Balil, A.: «Materiales para un Corpus de escultura romana del Conventus Tarraconensis I-II», dins Archivo Español de Arqueología, vol. XXXIV, 1961, pàg.177-188 i vol. XXXV, 1962, pàg.145-157.
• Balil, A.: «Esculturas romanas del Museo de Historia de la Ciudad», dins Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, núm. VI, 1964, pàg.59-85.
• Balil, A.: Colonia Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, Madrid, 1964.
• Balil, A.: «Esculturas romanas del Conventus Tarraconensis», dins Zephyrus, tom XXV (1974), pàg.407-412.
• Balil, A.: «Art i cultura», dins J. Sobrequés (dir.), Història de Barcelona.1. La ciutat antiga, Barcelona, 1991, pàg.205-237.
• DDAA: La mirada de Roma, Catàleg de l’exposició Tarragona-Mèrida-Tolosa-Roma, 1995.
• Guitart, J.: Baetulo, Barcelona, 1976.
• Koppel, E. M.: Die römischen Skulpturen von Tarraco, Berlín, 1985.
• Koppel, E. M.: Las esculturas romanas de Tarraco, Forum, núm.4, Tarragona, 1986.
• Lara Peinado, F.: «Esculturas de la Ilerda romana», dins Ilerda, núm. XXXIII, 1972, pàg.281-288.
• Lara Peinado, F.: Lérida romana, Lleida, 1973.
• Massó, J.: «Notes sobre escultures i inscripcions romanes a la Tarragona dels segles XVI, XVIII i XIX», dins Faventia, vol.11, núm.1 (1989), pàg.83-108.
• Nolla, J. M.: Girona romana. De la fundació a la fi del món antic, Girona, 1987.
• Rodà, I.: Catàleg de l’epigrafia i de l’escultura clàssiques del Museu Episcopal de Vic, Vic, 1989.
• Reinach, S.: «L’hermaphrodite de Ruscino», dins Revue Archéologique, vol. XXII, 1913, pàg.390-392.
• S(ecció) A(rqueològica) M(useu) M(ataró): Carta dels vestigis arqueològics del terme municipal de Mataró, Mataró, 1977.
• Sanmartí, E. ; Marcet, R.: Empúries, Barcelona, 1989.
• Valaison, M. C.: «À propos de quelques petits objets», dins Le site antique de Ruscino, Perpinyà, 1974, pàg.45-47.

Bibliografia sobre els tallers i les importacions

• Aquilué, X.: La Seu del Col·legi d’Arquitectes. Una intervenció arqueològica en el centre històric de Tarragona, Tarragona, 1993 (Koppel, E. M. , pàg.119, per a un nou fragment de sarcòfag, i Àlvarez, A. ; Mayer, M. i Rodà, I. , pàg.95, per als materials marmoris).
• Del Arco y Molinero, A.: «Hallazgo arqueológico en Tarragona», dins Boletín de la Real Acadèmia de la Historias, tom LX, (1912), pàg.460-468.
• García Bellido, A.: «Nombres de artistas en la España romana», dins Archivo Español de Arqueología, vol. XXVIII, 1955, pàg.3-19.
• Guitart, J.: «A propósito de un Hermes-Pan bajoimperial», dins Studia Archaeologica (A Ranuccio Bianchi Bandinelli), núm.32, Valladolid-Santiago de Compostel·la, 1974, pàg.59-68.
• Pérez, A.: «Herma de mármol hallada en Francesc Macià 37-41», dins Revista d’Arqueologia de Ponent, núm.1, 1991, pàg.216-221.
• Rodà, I.: «Sobre un retrat de Barcino i el taller escultòric local», dins Ommaggio Nino Lamboglia. Rivista di Studi Liguri, any XLVI, núm.1-4, 1980, pàg.41-52.
• Rodà, I.: «La escultura romana importada en Hispania Citerior», Colloque International: Le commerce maritime romain en Méditerranée occidentale (Barcelona, 1988), PACT, núm.27, 1990, pàg.291-312.

Bibliografia sobre els materials

• Àlvarez, A.: «Los materiales lapídeos en el origen antes del transporte», Colloque International: Le commerce maritime romain en Méditerranée occidentale (Barcelona, 1988), PACT, núm.27, 1990, pàg.279-289.
• Àlvarez, A. ; Mayer, M.: «Materiales lapídeos de origen local utilizados en època romana en la costa sur del litoral catalán», Unidad y pluralidad en el mundo antiguo. Actas del VI Congreso Español de Estudios Clásicos (Sevilla, 1981), Madrid, 1983, vol. II, pàg.33-309.
• Àlvarez, A. ; Mayer, M. ; Rodà, I.: «La pedra de Montjuïc i la seva utilització en època romana», III Congrés d’Història de Barcelona, Barcelona, 1993, pàg.145-152.
• Mayer, M.: «Aproximación al problema de la importación del mármol en la Hispania romana», Colloque International: Le commerce maritime romain en Méditerranée occidentale (Barcelona, 1988), PACT, núm.27, 1990, pàg.265-277.
• Mayer, M.: «La circulación del marmor Numidicum (Chemtou) en Hispania», 12 Convegno di Studi sull’Africa Romana (Cartago, 1994), Ozieri, 1996, pàg.837-848.
• Mayer M. ; Àlvarez, A: «Le marbre grec comme indice pour les pièces sculptoriques grecques ou de tradition grecque en Espagne», Praktika. XIIe Congrès International d’Archéologie Classique (Athènes, 1983), Atenes, 1985, pàg.184-190.
• Mayer, M. ; Àlvarez, A. ; Rodà, I.: «Los materiales lapídeos reaprovechados en construcciones medievales de Cataluña. Primera aproximación: la ciudad de Barcelona y su entorno inmediato», Colloque International: Artistes, artisans et production artistique au Moyen Âge (Rennes, 1983), París, 1987, pàg.529-558.
• Mayer, M. ; Àlvarez, A. ; Rodà, I.: «La importación del mármol en época romana. El ejemplo de Ventimiglia y su contraposición con el litoral norte de la Tarraconense», Quaderni Lunensi 10-11-12. Atti del Convegno «Studi Lunensi e prospettive sull’Occidente romano (Lerici, 1985), Luni, 1987, pàg.497-523.
• Rodà, I.: «La escultura romana. Modelos, materiales y técnicas», dins M. C. Lacarra (coord.): Difusión del arte romano en Aragón, Saragossa, 1996, pàg.105-141.

Bibliografia sobre la cronologia

• Ainaud, J.: «Les fonts baptismals de la catedral romànica de Barcelona», dins Analecta Sacra Tarraconensia, vol. XXX-VII, 1964, pàg.357-360.
• Barral, X.: «Fragment de sarcophage antique de Torreilles (Pyrénées Orientales) retaillé en table d’autel romaine», dins Cahiers Archéologiques, núm. XXVII, 1978, pàg.31-37.
• Herdejürgen, H.: «Ein Athenakopf aus Ampurias», dins Madrider Mitteilungen, vol.9, 1968, pàg.213-229.
• De Palol, P. de: Arqueología cristiana de la España romana, Madrid-Valladolid, 1967.
• Vivó, D.: «La amazonomaquia de Fidias en Ampurias», Actes de la II Reunió sobre escultura romana a Hispània (Tarragona, 1995), Tarragona, 1996, pàg.213-222.