Subsistir en la foscor
A poc a poc van anar sorgint iniciatives de tarannà més modern que promulgaven un retorn a l’art d’avantguarda. Cal citar en primer lloc el Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona que, a més d’organitzar debats i conferències dins el camp de la plàstica, realitzava exposicions de joves artistes, alhora que concedia beques per anar a París. La figura clau del Cercle va ser Josep M. de Sucre. Entre els primers que van gaudir d’aquests avantatges hi havia alguns noms importants de la plàstica: Arnau Puig, Fornells Pla, Ignasi Mundó, Xavier Valls, Ràfols-Casamada, Antoni Tàpies, Josep M. Subirachs, Joan Guinovart. Paral·lelament començaven a sortir algunes publicacions periòdiques de molt bon nivell; entre les millors, Ariel, del 1946 al 1951, de caire artístic i reivindicatiu, i Algol, de la qual només va sortir un número el 1946 amb col·laboradors, entre d’altres, com Joan Brossa, Arnau Puig i Joan Ponç. La revista Cobalto va aparèixer un any després, el 1947, i es va mantenir dins uns esquemes més tradicionals, fet que va motivar, l’any 1949, que es creés el grup Cobalto 49, amb Rafael Santos Torroella al capdavant. La revista va dedicar el primer fascicle a Joan Miró, arran de l’exposició que aquest va fer a les Galeries Laietanes el mateix any; després vindria la de M. Cuixart i J. Ponç a l’Institut Francès, i la d’A. Tàpies, inagurada el 17 de desembre de 1949, quan un grup de set artistes va impulsar una veritable i conscient recuperació de l’art d’avantguarda a Barcelona. S’ha insistit molt en el paper que van tenir aquest grup i la publicació Dau al Set en la recuperació col·lectiva de final dels anys quaranta. Possiblement convingui avui dia veure de manera més àmplia la situació i també els intents per subsistir, consistents de vegades en una colla d’iniciatives individuals o de grup de les quals Dau al Set ha tingut l’avantatge de la posteritat.
Intents col·lectius de recuperació
El Surrealisme, que abans de la Guerra Civil havia estat la tendència artística més novedosa, va ser el punt de referència per al món artístic i intel·lectual de Catalunya que es negava a transigir les directrius franquistes. Els primers números de la revista Ariel mostren ben clarament aquesta preferència, però amb una intenció de treballar cap al futur, i no pas de recuperació d’un passat. Picasso, Dalí i Miró eren, des de l’exili, els referents permanents dels artistes més joves.
Tres anys abans, el 1946, hi havia hagut una iniciativa interessant a la Galeria Pictòria on es va presentar el grup Els Vuit, que defensava la integració de les arts i al qual pertanyien Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona (Barcelona, 1923). El 1948 es va poder veure el primer Saló d’Octubre a les Galeries Laietanes, reunió de tota la pintura interessant i dels pintors més implicats del moment, del qual es podia llegir la reprovació a El año artístico barcelonés:
«L’impuls iconoclasta dels novíssims disconformes amb el Museu i l’Acadèmia, s’orienta, bifurcat, cap a l’absurditat conceptiva i al parvulisme tècnic de què són exponents els ninots, de burdetat pictòrica [...]. Capdevila, esborrallat, cultivador de l’art espectral [...]. Cuixart, geometria colorejada com a lo que surti [...]. Maria Girona, planimetria desdibuixada [...]. Ramon Rogent, fals innocentisme interpretatiu [...]. Tàpies, malaltisses abstraccions. » Referint-se al mateix esdeveniment, J. M. Subirachs va fer una valoració ben diferent: «El més destacat que es va produir a Barcelona [...] va ser el Saló d’Octubre [...]: els artistes joves, els que debutaven, així com els artistes que havien començat la seva carrera abans de la guerra [...], van poder presentar-hi les seves obres malgrat que el públic en general, potser degut a l’ambient tan tancat de l’època, anava al Saló per a riure-hi.»
Dau al Set va ser format el 1948 pels pintors Modest Cuixart, Joan Ponç i Antoni Tàpies, pel poeta Joan Brossa, per Arnau Puig i pel polifacètic Joan Josep Tharrats, pintor, escriptor i propietari de la màquina «Boston» amb què s’imprimiria la revista del col·lectiu a partir del setembre d’aquell mateix any. Finalment, Juan Eduardo Cirlot, poeta i crític d’art, s’incorporaria al grup cap al gener de l’any següent.
Es tractava d’un grup de joves que, tot i ser heterogenis en les seves manifestacions artístiques, van combregar ràpidament en el desig d’allunyar-se de la buidor imperant en l’art del moment, retornant a les manifestacions d’abans de la Guerra i connectant amb aquelles personalitats que, a Catalunya, podien ajudar-los en aquest sentit. Entre aquestes, les més influents van ser, per una banda, Joan Miró, al qual els integrants del grup pogueren conèixer gràcies a Joan Prats, que els informava del que s’estava fent a la resta del món, i al qual veneraren conceptualment i plàsticament durant els anys que el grup es va mantenir unit; per l’altra, el poeta surrealista J. V. Foix que, juntament amb Salvat-Papasseit, va marcar Joan Brossa i els altres.
L’esdeveniment de més transcendència es va produir també en aquell 1948, quan l’onirisme de Miró i el surrealisme de Paul Klee es van transformar en magisme. Tot plegat es va canalitzar en la revista clandestina Dau al Set, que es va començar a publicar mensualment al setembre del 1948. A partir del cinquè número, però, la pauta la va portar Joan Brossa, amb els pintors com a protagonistes. Després de l’edició d’octubre del 1951, que es va dedicar al grup arran de l’exposició que aquest va fer a la Sala Caralt de la Rambla, hi va haver una progressiva distanciació dels membres, motivada per les seves distintes personalitats. Per a Tàpies, aquest va ser el final, però la revista va continuar fins al 1956, amb Joan Josep Tharlats. Joan Ponç va marxar al Brasil el 1953.
En l’àmbit conceptual, Dau al Set cercava copsar el món interior, dels somnis i de la màgia, que tant obsessionava Brossa. El primer a deixar el magisme de Dau al Set va ser Tàpies cap al 1952, mentre que Cuixart i Tharrats el van abandonar pels volts del 1954. Els quadres recreaven móns llunyans amb paisatges lunars i amb personatges imaginaris i diabòlics que semblaven fruit d’un malson. Joan Ponç (1927-1984) va ser qui més va aprofundir en aquest llenguatge figuratiu de caire màgic, mantenint-s’hi fidel un cop al Brasil i fins a la seva mort. El trencament de Modest Cuixart (Barcelona 1925) se situa cap al 1955, després de la seva estada a Lió, que marca l’inici d’un període de fort caire matèric, combinat amb obres en què el protagonista és el collage. A partir dels anys seixanta Cuixart va retornar al figurativisme. Joan Josep Tharrats (Girona, 1918) va entrar en l’informalisme, no de clau matèrica com Tàpies (Barcelona, 1923) o Cuixart, sinó dins el tatxisme, elaborant una nova tècnica batejada amb el nom de «maculatura», procés derivat del món de les arts gràfiques, i que es basava en la taca. Finalment, tot i no constar com a artista plàstic i defensar sempre la seva identitat com a poeta, la trajectòria de Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998) dins Dau al Set condicionarà les seves obres posteriors que comprenen des de la poesia i la dramatúrgia fins als més coneguts poemes visuals i poemes-objecte.
Per entendre millor el que van representar de risc i de novetat en aquell 1948 el Saló d’Octubre i el grup Dau al Set, i fins a quin punt aquestes tendències eren minoritàries, voldria recordar el que deia el conegut pintor Rafael Durancamps a l’Ateneu de Madrid el 17 de maig de 1950 en una conferència titulada Lacres de la pintura actual:
«L’art malsà, immoral i morbós, amb signes cabalístics, no pot agafar en el nostre temperament, on s’estima la tradició, la família i el caràcter fort i personal de la nostra terra, i de la nostra raça diversa.»
Dau al Set va ser un moment brillant, però curt, forjat per individualitats que no van generar un estil comú malgrat que totes es referien, més o menys directament, a diversos aspectes del Surrealisme. En realitat, malgrat el futur esplendorós dels artistes que hi van participar, no va tenir una repercussió ni immediata ni a llarg termini. Cadascú va seguir la seva pròpia trajectòria.
La importància que les iniciatives col·lectives van tenir en aquest moment es tradueix també en el Club 49, protagonitzat pels mateixos artistes que Dau al Set, i en què els intel·lectuals i creadors més trencadors del moment hi van tenir un punt de trobada. Els artistes treballaven sovint conjuntament, i per això no és d’estranyar que el poeta Joan Brossa donés títols a les pintures de Tàpies o de Ponç, per exemple.
Uns anys més tard, les ànsies d’agrupar-se dels artistes catalans, ja fos per solidaritzar-se davant una situació hostil o bé per reivindicar una o altra tendència, continuaven ben vives. L’Associació d’Artistes Actuals (AAA) es va crear al juliol del 1953 per tal de lluitar per la normalitat de la creació artística a Catalunya i fer front a les falsificacions. Pintors com Tàpies, Fluvià, Tharrats o Planasdurà en van formar part activament.
L’any 1955, els pintors J. Muxart, J. Guinovart, J. J. Tharrats, M. Aleu, A. Tàpies, M. Cuixart i J. Mercadé, van formar el Grup Taüll, de curtíssima durada. El grup tan sols va fer una única acció: les fotografies del moment de la seva constitució, davant les pintures murals romàniques de les esglésies de Taüll, conservades al Museu d’Art de Catalunya. Tan sols els va unir, efímerament, el seu avantguardisme i el respecte i la valoració per aquestes pintures pretèrites. Altres grups miraven cap al passat prehistòric, com el gironí Indika (format per Joaquim Casellas, Esther Boix, Joan Massanet, Jordi Curós, Evarist Vallès, Marià Oliveras, Francesc Torres Monsó, Emília Xargay i Bartolomeu Massot) o el Grup Sílex (Eduard Alcoy, Josep M. Rovira Brull, Carles Planell, Joan Hernández Pijuan i Lluís Terricabras). Tots aquests grups eren conscients de l’heterogeneïtat dels seus membres, però la necessitat de treballar conjuntament i fer força cap a un autèntic art d’avantguarda era més important.
Els anys que van del 1940 al 1955 assenyalen els camins cap a la ruptura del 1955. Feia ja dotze anys que quatre artistes havien intentat de fer una pintura en una mostra poc observada després, reunida a les Galeries Reig de Barcelona. Alberto del Castillo comentava al Diari de Barcelona el 27 de novembre de 1943: «El més construït correspon a Fin, el més original a Fabra, el més reflexiu a Rogent, el més despreocupat a Vilató. » L’ambient d’aquell moment el va plasmar Carmen Laforet en el premi Nadal del 1944 a la novel·la Nada, publicada l’any següent (vegeu l’article de reculls i puntualitzacions a Destino de juny del 1952).
De Ramon Rogent (1920-1958), Cirici n’havia dit molt de bé. L’havia qualificat del «primer de tots»; l’home per qui hauria hagut d’arribar la renovació de la pintura a Catalunya. Ell va viatjar i va treballar per trobar un camí personal. El 1949, amb homes com Manuel Capdevila, exposat sovint a la Sala Parés, va fundar el Grup Lais, que es va donar a conèixer a través del Primer manifest negre, on es denunciava tant la còpia dels mestres d’antany com les estridències dels revolucionaris del segle XX. La pintura de Rogent era una pintura carregada de Noucentisme, de cézannisme i atenta a la revolució de les formes.
Molt diferent era la pintura de Fin. Josep Vilató (1916-1969), dit Fin, parent de Picasso, se’n va anar a París el 1946 i s’hi va quedar. D’ell va dir Santos Torroella que havia estat el primer pintor abstracte de la postguerra a Espanya. Havia fet uns magnífics i innovadors retrats, com el de Rogent (1943), però, fins i tot abans d’anar a París, des del 1941, la pintura de Fin trencava motllos. Picasso en deia: «Per fi un jove que no intenta imitar-me.»
Fin va ser amic de Clavé, amb qui va tornar a Barcelona provisionalment el 1956. També Clavé és important per a la història de l’art català, encara que hagi fet gairebé tota la seva carrera a fora. Clavé no va reaparèixer per Barcelona, des del seu exili francès, fins al 1954, però des d’aleshores hi va venir sovint, com Apel·les Fenosa (1899-1988), l’escultor que va retrobar Barcelona el 1952, convidat pel Saló de Maig.
Joan Ponç
Joan Ponç es va formar com a pintor de la mà de Ramon Rogent, qui li va fer conèixer, mentre a Catalunya imperava un estancament artístic absolut, les avantguardes artístiques que s’anaven succeint a l’exterior. No és d’estranyar, doncs, que des de ben jove busqués el contacte amb altres artistes i intel·lectuals que compartien els seus mateixos coneixements i inquietuds. A través de Joan Brossa el pintor va conèixer Josep Vicenç Foix, que en aquell moment era pràcticament l’únic representant que a Catalunya quedava dels moviments d’avantguarda d’abans de la Guerra Civil. Ponç, amb menys de vint anys, va descobrir el Surrealisme i l’element de recerca i expressió personal que aquest significava.
En els anys següents, i en les seves participacions en les revistes d’avantguarda del moment, com Algol o més tard Ariel, Joan Ponç va estar sempre envoltat tant d’artistes joves i rupturístes com ell com d’intel·lectuals, filòsofs i pensadors (els mateixos J. V. Foix i Brossa, Arnau Puig, etc). Les obres de Ponç a partir del 1947 van començar a mostrar amb força tots els elements i les característiques del seu món oníric: els somnis, els símbols i els signes, els colors vius utilitzats sovint amb violència, la màgia, les imatges suggestives, les taques...L’univers d’éssers, de vegades màgics, de vegades malèfics, d’altres simplement fruit de la seva imaginació, i el tractament pictòric que Ponç en feia traduïa al llenguatge plàstic la poesia de Brossa. L’any 1948, Tharrats deia del seu amic Ponç:
«I quan ens pensàvem que la pintura havia exhaurit totes les possibilitats d’expressió, que ja havia espremut tota la seva essència, sorgeix de dintre les nostres files l’esperit creador de Joan Ponç amb el seu calidoscopi apocalíptic i amb la seva bandera flamejant com un meteor salvatge, agressiu, dissertant en un univers d’al·lucinació aclaparadora.»
Llavors Ponç ja coneixia Tàpies, i poc després coneixeria Cuixart. Tots ells formarien part de l’avantguarda artística catalana del moment que buscava la força del grup per poder consolidar-se. Tots ells serien els protagonistes de Dau al Set i el Club 49, nuclis fonamentals de la cultura catalana de final dels anys quaranta.
L’any 1953 Joan Ponç va marxar de cop al Brasil, on durant dos o tres anys va aconseguir un èxit i un reconeixement importants. Mentre l’art europeu avançava cap a l’informalisme i descobria la matèria, ell va continuar la seva evolució personal, dins la qual formava part la crema de tota aquella obra que no considerava transcendent, en un acte de depuració. El seu camí va continuar a Sao Paulo, on va formar fins i tot una escola, L’Esplai.
El reconeixement de Ponç a nivell internacional no arribaria fins al 1965, quan la VIII Biennal de Sao Paulo li va atorgar el Gran Premi mundial de dibuix. A Catalunya, però, Joan Ponç és encara un d’aquells artistes que, malgrat haver protagonitzat moviments d’avantguarda i haver realitzat una obra molt personal, continuen mig oblidats.