No tenia raó Joan Brossa quan deia que no era artista, sinó només poeta. Ha estat un dels artistes plàstics més excels de la Catalunya del segle XX tot i que no hagi posat mai els dits en un pot de pintura. Els historiadors de l’art el reivindiquem com a nostre de la mateixa manera que ens apropiem de Kurt Schwitters quan recitava la Ursonata el 1932 de Raul Hausmann o de Tristan Tzara. Joan Miró descrivia el 1960 arran del que ell en deia els seus poemes plàstics: «No s’havia arribat mai a un tant alt grau de puresa, de despullament i de rigor. En Prats us degué parlar de l’afinitat amb coses meves que jo faig o preparo. » El reconeixement de Brossa com a creador plàstic ha estat tardà i ara que ha mort li plouen els elogis. La primera retrospectiva li va arribar als 67 anys, a la Fundació Miró.
Una bombeta que es diu Poema (1967), una pilota de futbol amb xumet (1986), una flauta amb bigoti (1967), una regadora amb orella (1987-90), una cadira de canonada amb aixeta (1990), una sandàlia de dona clavada (1988-91), una ampolla de cava que balla un tango (1991), una escala de fusta que es musicalitza amb les notes do-re-mi-fa-sol (1986). Totes són obres vertiginoses que l’espectador descobreix amb la velocitat de la mirada i que ajuden a pensar amb els ulls. Totes són escultures impregnades d’aquell realisme que feia dir a Brossa: «La paraula serp és una serp viva» (1961-63). Brossa és un artista múltiple: pintor, escultor, poeta, escriptor i arquitecte d’idees i somnis. És, potser, el millor representant de la relació entre poesia i pintura de tota la història de l’art català contemporani.
Brossa, accelerador de l’art català
Les relacions entre poesia i pintura o escultura són naturals, espontànies i lògiques. La pràctica del pas d’un art a un altre, discreta i insensible, es remunta a Stéphane Mallermé. No hi ha una línia contínua que expliqui el seguit de relacions entre poesia i arts plàstiques. Entre el Coup de dés de Mallarmé i el de Marcel Broodthaers (1969) hi ha un segle de relacions de dependència i de comoditat de preocupacions i de recerques expressades en el Futurisme poètic, del dinamisme i de l’energia de Marinetti, l’optofonetisme de Paul Hausmann, la sonata de sons primitius de Kurt Schwitters i el somni de l’art llegit que va donar naixement a dadà amb Hugo Ball i Tristan Tzara el 1916 i amb el Manifest el 1918.
A Catalunya Joan Miró va iniciar una experiència solitària quan, a partir del 1924, probablement marcat pels poetes que freqüentava a París, va entrar en una nova dimensió poètica. Brossa, a través dels quadres-poemes de Miró, es remunta als poemes-objecte d’André Breton. Les seves preocupacions per les lletres, l’alfabet, l’ordre i l’amuntegament, han estat pròpies d’alguns artistes de camps diversos, mentre que els poemes figurats ja havien estat objecte artístic des de l’Alta Edat Mitjana i fins i tot abans. Però Brossa és l’hereu de l’acceleració dada que intentava suprimir en la barreja entre pintura i literatura tota reflexió plàstica autònoma. D’aquí ha vingut el Surrealisme. L’arribada de Duchamp amb la seva enorme presència en l’art del segle i l’atracció que per ell han tingut artistes com John Cage, Rauschenberg, Johns, Warhol o Fluxus, ha fet oblidar la complexiitat d’un camí en què s’integra, a Catalunya, Joan Brossa.
De l’escriptura i de la paraula a la imatge és el camí que podria resumir l’obra plàstica de Brossa i que emmarca bé els seus inicis, l’any 1941, quan el Surrealisme el fascinava i l’atreia. El seu primer objecte –«una escorça d’arbre sobre una petita peanya»– va intervenir el 1943. Brossa va tenir en aquell transformista i actor màgic italià Leopoldo Fregoli, que deia que «l’art és vida i la vida transformació», un mirall per capgirar normes i desconcertar el llenguatge. La instal·lació a l’aparador de la botiga Gales del Passeig de Gràcia, el Nadal del 1956, d’un paraigua obert en què cabien figures del pessebre, la lluna minvant i el caganer, obria una nova era.
Si és veritat que Brossa es va anticipar el 1954 de quatre o cinc anys amb les seves accions teatrals als happenings de Kaprow a Nova York, això caldria fer-ho saber a fora. Si a més fos cert que, sis abans que Kosuth, Brossa havia mostrat el camí, el 1959, de l’art conceptual, caldria cridar-ho ben fort.
Abans havia participat, a la darreria dels anys quaranta, en les experiències d’Algol i de Dau al Set. Arnau Puig ens ha donat el testimoni d’un Brossa molt lligat a la línia surrealista Prats-Foix-Miró i més preocupat per la forma que pel contingut de l’obra d’art (tot i que el mateix Brossa ha reconegut després que Duchamp li va assenyalar el camí cap a valorar més la idea que no pas la tècnica). El primer número de la revista de l’any 1950 obria la porta a una col·laboració amb Tàpies que ja no s’aturaria mai i de la qual voldria destacar amb el llibre Frègouli del 1969, el més recent Carrer de Wagner (Brossa va néixer en aquest carrer) que aplega tretze poemes al·lusius al compositor, escrits entre el 1941 i el 1987, i deu aiguaforts originals de Tàpies. Amb Tàpies sempre han tingut en comú el fet de considerar els signes com si fossin imatges.
Arriba un moment en què les personalitats polifacètiques com la de Brossa no són enlloc en el món de l’art. Diguem-li escultor d’una vegada per sempre i així tot serà més senzill. Què fa Brossa si no escultura? Els objectes són escultura; reunir-los és crear formes noves, construir l’espai. Els seus monuments públics són escultures gegantines. Brossa és un escultor. En comptes d’afaisonar la pedra, de treballar el marbre, de fondre el metall, Brossa parteix d’objectes trobats, pensats i transformats per esdevenir obres d’art en l’espai. Això és escultura i res més.
Per convèncer-nos de la grandesa de l’escultura brossiana és bo de fer el que Tàpies n’ha dit un «escultòric viatge de la gran A del Velòdrom». La A, essencial en l’obra de Brossa, és escultura. A Horta, la A és l’arquitectura de tots els somnis del poeta i la lletra feta arc de triomf.
Brossa ha treballat per reunir camps de l’art que la història tradicional manté separats. Fent-nos observar els objectes quotidians amb una mirada diferent, Brossa ha provocat una acceleració de l’art cercant d’assolir el mite de l’obra d’art total. Joan Brossa serà un dia, per al gran públic, un dels tres o quatre artistes, no cinc, més grans d’aquest segle dins la història de l’art català. Aquest reconeixement, no sé, però, quan de temps trigarà a produir-se.
Brossa ha estat la velocitat, la rapidesa d’idees, la coherència de l’art. Un poema-objecte qualsevol produeix en el receptor una certa impressió de vertigen; la vista de l’obra, la comprensió de la idea, el somriure provocat, se succeeixen en pocs segons. Després ve la reflexió sobre el com, la tècnica, la manera.
Aquest gran artista de la plàstica, a més de l’objecte, la lletra i la paraula, ha estat sempre un iniciador, un generador d’idees que han influït molta gent. Paradoxalment, però, ell sempre s’ha situat com un més i les històries de l’art català no li han donat el lloc que es mereix. No ha tingut mai un capítol propi, sempre ha semblat marginal. Per què? Sense ell Dau al Set no hauria estat el que ha estat, ni tampoc el Surrealisme català. Potser han mancat, a Brossa, els comentaristes aduladors o els crítics poderosos. Arnau Puig ha recordat que la seva manera de sortir de trascantó ha portat Brossa a viure de l’inesperat, a jugar amb l’art, a no necessitar cap mena de reflexió fonamental per crear.
Alguns l’han tractat de Duchamp català o pensen que, sense Duchamp, Brossa no hauria existit mai. D’altres rumien si Brossa necessita, realment, Duchamp. En realitat, Brossa ha patit de la manca històrica de reconeixement dels artistes catalans a fora, o més aviat de promoció cultural d’aquests creadors. Marcel Duchamp (1887-1968) ha tingut la seva gran retrospectiva pòstuma a Venècia el 1993. Qui farà la de Brossa? Duchamp va tenir una relació amb la celebritat molt precoç, quan encara no tenia trenta anys, abans de la Primera Guerra Mundial, a Nova York i a París. Com Duchamp, Brossa ha amagat, darrere la seva ironia i el caràcter imprevisible i anecdòtic de la seva poesia, una personalitat múltiple i complexa. Si Brossa és Duchamp, quants d’altres Duchamps hi ha hagut?
Brossa, nascut el 1919, va haver d’esperar al 1986, als 67 anys, per veure la seva primera retrospectiva a la Fundació Miró de Barcelona. Després, ja el 1991, va venir la del Reina Sofía de Madrid, i el 1994 la de l’Ajuntament de Barcelona a la Virreina. El 1992 va exposar cinc anys d’obra a Logronyo, Osca i Vitòria. Dos anys abans ho havia fet en una magnífica mostra a Cotlliure i Ceret. El 1997, Espanya el va portar a la Biennal de Venècia.
Si aquí, a Catalunya, Brossa va haver d’esperar a tenir gairebé setanta anys perquè se’l recordés, a fora la realitat encara és més paradoxal. Hi ha opinions que insisteixen que no es promociona prou bé l’art català a l’estranger, que si Rusiñol o Casas haguessin viscut a París avui serien cèlebres arreu del món o que si Picasso i Miró no haguessin residit a París, no se’ls hauria tingut en compte i potser no haurien estat el que són avui en la història de l’art. Jo no m’ho acabo de creure. Tàpies demostra el contrari. Ara bé, és insòlit que Brossa sigui un desconegut arreu d’Europa.