Joan Hernández Pijuan (Barcelona, 1931), que ja hem trobat en el grup Sílex, va fer la seva primera exposició individual a Mataró el 1955. L’Informalisme el va viure a París l’any 1957. L’espai del quadre, els seus límits i el dinamisme del gest indicaven el sentit d’una recerca que el 1959 va donar a la posteritat la Pintura, ara al Museu Balaguer de Vilanova o, el 1963, el Paisatge vertical. La força del moviment es trobava concentrada en un punt i explotava a partir d’un focus irradiador.
Entre el 1965 i el 1967 va interpretar natures mortes amb objectes i, a partir del 1972, paisatges des del seu taller de Folquer, elements figuratius o geomètrics aïllats, ordenats sobre superfícies planes i buides, signes, gests, tocs de pinzell (que després del 1980 esdevindrien elements vegetals per enriquir paisatges de vegades acotats), grans superfícies uniformes amb línies de tancament, enriquides pels mateixos títols dels quadres. La sèrie Casa i arbre, del 1990, esdevingué Memòria de la Segarra el 1991, però quan la casa i l’arbre van desaparèixer, el paisatge de la Segarra es va transformar en internacional (Evora rosa, Marroc). Hernández Pijuan proposa de substituir el paisatgisme avorrit tradicional per una nova modernitat de la natura. La grandesa d’una línia i d’un traç, d’una mirada, la del pintor, de la trasformació del full de paper d’Hernández Pijuan és avui en dia dels més sintètics de la pintura catalana, però una síntesi grandiosa que fa d’una ratlla espai-infinit.
Pintar i tancar el blanc
Joan Hernández Pijuan arriba a una plenitud serena, meravellosa en pintura. Pertany a una generació poc representada, després dels més grans, Tàpies o Ràfols-Casamada, i abans dels que ja han fet els cinquanta. Li agrada ensenyar la pintura a la Universitat on també ha assumit la gestió delicada de Belles Arts. Escriu poc. En canvi, ha penjat algunes exposicions molt encertades. Ara, des de fa uns anys, li ha arribat un gran reconeixement fora de Catalunya i exposa molt a l’estranger. És un dels més intensos en art.
Hernández Pijuan és un home d’evolució molt lenta, i això li dóna una gran coherència que la història agrairà. De petit anava amb Eduard Alcoy a dibuixar i a pintar del natural; a ell li agradaven Sant Genís i Vallvidrera. Va entrar a Llotja el 1945, i després, a Sant Jordi, va aprendre amb Miquel Farré i Antoni Vila Arrufat. Considera que el més decisiu que ha fet a la seva vida ha estat anar a passar uns anys a París, en iniciar-se la segona meitat de la dècada dels anys cinquanta. Allà hi va descobrir la llibertat i la veritable pintura. Franz Kline no el va deixar indiferent. Començava la seva recerca d’un espai que fos protagonista total del quadre: «Un espai com a element viu del quadre i no com a fons sobre el qual un dibuixa o situa. » És el moment en què entén que el buit és també i sobretot vàlid com a element de composició. És l’inici de la recerca sobre els límits de la superfície del quadre.
El reconeixement a l’estranger d’un pintor també significa que aquest fa una pintura internacional. Això no vol dir, però, que aquesta no tingui unes arrels molt ben posades en un petit tros de món. Hernández Pijuan és un pintor català que pinta Catalunya amb una pintura molt viscuda. Quan, durant els anys cinquanta, era abstracte i anava cap a l’Informalisme, li va semblar que no tocava de peus a terra i que es perdia en les elucubracions de taller. Aleshores es va decantar cap a una pintura molt vital, sense inventar-se res, en la qual el buit li interessava cada vegada més; el buit entès com una reflexió sobre el fons, allà on pot semblar que no hi ha res i que és en realitat el lloc on hi ha d’haver pintura.
Aquest pintor no va a estiuejar a l’Empordà ni tampoc entén excessivament el mar. Ell és un home de terra endins, i això l’ha portat cap a la monocromia. Catalunya no és només el blau del Mediterrani. De petit es va formar en el paisatge de la Segarra; un paisatge ordenat amb canvis estacionals radicals: el groc de l’hivern i la primavera, l’ocre torrat de les terres quasi blanques de l’estiu. És un paisatge fet per a l’home que incita a la monocromia, atesa la seva radicalitat i la posta tan baixa del sol a l’horitzó.