L’art de la segona meitat del segle XX a Catalunya es defineix amb una evolució pròpia, interna, autònoma i fins i tot nacional quan cal, però que no deixa mai en cap moment de situar-se en l’àmbit internacional de cada període. L’art català de qualsevol estil no es pot entendre sense aquesta contextualització hispànica, europea i universal. Això ho ha d’explicar bé el MNAC fins on li pertoca i ho ha de continuar el MACBA.
Perquè el MACBA és un museu històric i no una sala d’art; no és el que els alemanys en diuen Kunsthalle. El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el Centre d’Art Santa Mònica o la Virreina no aspiren a tenir col·lecció permanent pròpia i encara menys a exposar-la. El MACBA, en canvi, és abans de tot el lloc on s’ha de constituir el fons històric de l’art actual català amb vista als segles futurs.
La qüestió fonamental és saber on ha de començar el discurs del museu, que no vol pas dir on comença l’art contemporani català. En un primer programa de Jean-Louis Froment es proposava un marc cronològic rabiosament actual i mai anterior als anys vuitanta. Centrat en la dècada present, el MACBA hauria estat un lloc experimental més a prop dels centres d’art contemporani francesos que de la idea tradicional dels museus d’art contemporani. S’havia arribat a proposar que a mesura que la dècada avancés s’anés passant el fons de la precedent a un altre museu. Idea errònia, vista la realitat del país, que no era compartida per Daniel Giralt-Miracle i que a mi personalment no m’havia semblat mai realista. Avui en dia algunes veus crítiques es decanten cap a la dècada dels anys setanta «durant els quals es prefiguren gran part de les actituds artístiques que conformaran el pensament estètic contemporani» (Manifest de l’Asociació d’Artistes Visuals de Catalunya, AAVC). Aquesta data es pot defensar pel que fa a la transició política cap a la democràcia, la mort del general Franco el 1975 i la generació d’artistes que tenien aleshores al voltant de trenta anys. La lluita contra l’art semblava acabada i noves vies d’expressió esclataven en un clima d’eufòria i d’exaltació colorista, de pintura per la pintura i de reacció al conceptual català. Però l’argumentació que podria ser parcialment vàlida per a la història de l’art no em sembla adient per a un museu. Els canvis artístics s’havien anat preparant durant els dos decennis precedents i així cal explicar-ho. Ara, el MACBA, dirigit per Manuel Borja Villel es prepara per a una nova etapa i nous conceptes museístics.
El punt cronològic de partida del MACBA ha de lligar amb el d’acabament de l’altre gran museu històric català, el MNAC. Entre els dos hi ha d’haver una perfecta continuïtat i el solapament ha de ser mínim.
La Junta de Museus va decidir que la col·lecció del MACBA havia de començar als anys quaranta amb el grup Dau al Set; un punt de vista que a mi personalment sempre m’ha semblat equivocat pel que fa a la Història de l’Art. Dau al Set no és l’inici de res. A mi em sembla més aviat l’acabament del Surrealisme. No discuteixo que es tracti d’un dels primers intents de recuperació col·lectiva després de la desfeta bèl·lica, com ho van ser el Cercle Maillol, Ariel, Algol, Cobalto, el grup Els Vuit, presentat a la Galeria Pictoria el 1946, i sobretot el primer Saló d’Octubre a les Galeries Laietanes el 1948.
Hem donat més transcendència i significació a Dau al Set que als altres moviments, però aquell magisme no era tan innovador com s’ha dit, ja que les seves arrels formals es troben en el Surrealisme de Miró, de Paul Klee i, en menor mesura, de Max Ernst. Una estètica que cal desmitificar, no pel que representa d’activisme cultural, sinó perquè no va tenir cap repercussió posterior. Dau al Set no obre la segona meitat de segle, sinó que, des del meu punt de vista i dins el marc de la història de l’art català, més aviat tanca la primera.
L’art contemporani i actual català comença cap a mitjan anys cinquanta i aquesta és la data en què hauria d’iniciar-se, al meu entendre, la col·lecció pública del MACBA, l’exposada, el discurs museogràfic, que no vol dir el fons.
El que avui entenem per art contemporani català comença amb Antoni Tàpies, amb el gust per la matèria i pels símbols de la realitat quotidiana, amb l’Informalisme. Aquesta obvietat no ho és només en l’àmbit erudit sinó que també es reflecteix en l’impacte social de l’art. Durant el darrer trimestre del 1955, per exemple, es va celebrar a Barcelona la III Biennal Hispanoamericana d’Art, amb una enquesta organitzada per La Revista que va tenir un ampli ressò i que reflectia l’antagonisme artístic entre les pintures matèriques de Tàpies i els quadres realistes de Josep de Togores.
El veritable punt de partida de la creació contemporània se situa durant el període que va del 1955 al 1962-63, els Salons de Maig, els intents per organitzar un Museu d’Art Contemporani a la Cúpula del Coliseum, els grups d’abstractes, el Foment de les Arts Decoratives, les escoles d’art o l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya.
La ruptura profunda és el pas a l’Informalisme. Aquest no es pot explicar com un grup coherent, sinó que el terme reuneix pràctiques artístiques diverses que es relacionen pel tractament plàstic de la tela i per les recerques sobre la matèria, el signe i el color. A partir d’aquí comença el veritable art nou de la segona meitat del segle XX.