Si la primera meitat del segle XIV està plena d’interrogants, la segona és encara un bosc verge i mancat d’ordre. De fet, els canvis de classificació dels manuscrits d’aquesta centúria que s’han anat produint en les darreres dècades han contribuït a enriquir el moment d’introducció de l’italianisme i a fornir una imatge excel·lent d’aquesta etapa, però han deixat també un buit al seu darrere que enfosqueix considerablement el panorama posterior al 1348. Després de la pesta negra, emergeix documentalment la figura de Ramon Destorrents, ben atestada entre el 1351 i el 1362. Es tracta d’un pintor de retaules relacionat amb la cort que treballà també com a miniaturista. Degué formar-se entre el 1340 i el 1350, per tant, en l’època final del taller dels Bassa, però associat a un clan familiar de professionals lligats a la pintura i a la il·luminació que l’apartarien del primer cercle i que assenyala en especial Gregori Destorrents, el seu pare. L’activitat d’Arnau de la Pena, paral·lela en bona mesura a la de Ramon Destorrents, resta abocada a la miniatura. Sembla que Arnau fou solament il·lustrador però, com es veurà, va mantenir en el decurs de la seva vida contactes significatius amb el taller dels germans Serra.
Un ventall d’estils, de Ramon Destorrents a Arnau de la Pena
És necessari recordar alguns noms de diferents personatges no identificats amb les produccions concretes que porten el cognom «De Torrent», «Dez Torrents» o Destorrents, i que en alguns casos ens remunten fins a les primeres dècades del segle XIV. Pere i Gregori Destorrents es trobarien entre els més destacats per la seva activitat pictòrica, però també seria possible sumar a la llista escrivents i perpunters actius a Barcelona que duen el mateix cognom. Tots aquests podrien definir el context familiar i professional que correspongué al pintor Ramon Destorrents (citat algun cop Ramon Torrent) i que d’alguna manera degué incidir en la seva carrera artística. Aquesta idea pot ser confirmada gràcies a un document del 18 de febrer de 1360, publicat per Josep Hernando, que ens demostra que Gregori Destorrents fou doncs el pare del pintor Ramon Destorrents i que tots dos van dedicar part del seu temps a les tasques de la il·lustració. El fill de Gregori rebria encara 70 sous de la vídua d’un tal Ramon de Vall, personatge que havia contret el deute amb el seu pare per la tasca d’il·luminar dos llibres.
Per bé que en un futur immediat ens caldrà abordar amb major detall i profunditat totes aquestes qüestions, la configuració d’una nissaga d’il·luminadors que omple el segle XIV i que aplega alguns pintors de retaules ens porta a apropar els seus principals representants al grup dels Breviaris d’amor catalans que s’encadenen al llarg de la centúria sobre uns mateixos models. Els exemplars que situem a partir del 1350 (París i Londres) faciliten aproximacions clares a obres occitanes, com el Pontifical de Pierre de la Jugie, que també vinculem a l’estil i cercle de l’anomenat Mestre de Rubió. En definitiva, la personalitat de Ramon Desotorrents podria quedar situada en la cruïlla estilística que va de Barcelona a Narbona i que es deixa penetrar per aportacions avinyoneses. Al mateix temps, potser trobarem els seus precedents familiars i artístics en produccions com el Breviari d’amor de la Biblioteca Nacional de Madrid.
Malgrat tenir l’excepció en Ramon Destorrents, morts Ferrer i Arnau, podem creure que s’inicià un procés d’especialització que a la fi trencà els vasos comunicants que havien aparellat la pintura sobre taula i la pintura mural amb la il·lustració de manuscrits. Aquests lligams que acredita la documentació són també explícits en comparar obres com el Saltiri de París o les Hores de Venècia amb el Políptic portàtil de la Pierpont Morgan Library. Entre el 1380 i el 1391, el Ramon Destorrents documentat consta només com a miniaturista, però cal advertir que el nombre de referències conegudes és insuficient per extreure un perfil professional clar i per saber si és raonable la identificació estricta –pensem que la familiar seria evident– amb el primer Ramon Destorrents (1351-62). Un exemple més ben establert d’una especialització progressiva el forneix Arnau de la Pena o Penna (1356-1410), il·lustrador que mantingué relacions amb els germans Serra, celebrats pintors de retaules, però que, com sembla suggerir el seu nom –al·lusiu a la «ploma»?– i certifica la documentació, es consagrà exclusivament a la miniatura i als llibres, que deixà més tard per dedicar-se a l’ofici de candeler. Arnau, nascut en la dècada dels anys trenta (M. Teresa Vinyoles), fou el 1356 un il·luminador plenament format que cobrà 72 sous per pintar nou històries en unes Hores de Santa Maria destinades a la reina Elionor de Sicília, enquadernades el mateix any per Isaac David Jaba, personatge que va enquadernar el 1361 altres obres per a la Capella Reial de Barcelona, entre les quals un Missal, un Breviari i un Epistolari. Aquest relligador de llibres jueu ens acosta al context en què Arnau es mogué habitualment, i que el posà en contacte tant amb la cort com amb els professionals del llibre manuscrit procedents dels calls «reials». En aquest sentit, podem destacar la seva relació amb els jueus Salomó Barbut i Isaac Mamet, que s’encarregaren de fer els claus i els tancadors de diversos llibres, que il·lustraria el seu taller (el 1358 i el 1361). Cal dir que al febrer del 1357 Arnau encara cobrava 249 sous més per la feina feta per a la reina que, sense menció de l’il·luminador, a l’octubre del 1358 declarava haver rebut un Missal amb històries pintades de la passió del Senyor, de la Majestat (Sede Magestatis) i de la Pietat (Pietate Domini). Al maig del 1358, Arnau actuà com a fiador de Jaume Serra en un contracte per al retaule de sant Miquel de la catedral de Girona, que aquest pintor havia d’enllestir conjuntament amb el seu germà gran, Francesc Serra. El mateix any cobrà 30 sous per a la il·luminació d’un Responser i un Antifonari Dominical destinats a la capella del palau reial, i fou l’encarregat de miniar un Floribus Sanctorum per a Joan d’Aragó, canonge de València, que pagà al relligador jueu Salomó Barbut els claus i les tanques. El 1359 li foren encomanades unes Ordinatiorum Curie Domine Regis, per les quals cobrà 28 sous.
Totes aquestes notícies vinculen estretament l’il·luminador als cercles artístics dependents de la cort, però el temps de les grans empreses pictòriques endegades pel monarca sembla esgotar-se a poc a poc, capficat per la marxa de les obres del panteó de Poblet, monestir on es degueren copiar i potser il·luminar també un bon nombre de manuscrits reials. Del 1367 coneixem nous pagaments de la casa del rei a Arnau de la Pena, que rebé 70 sous i 6 diners per les 484 lletres que va ornar en un Llibre dels fets del rey en Jacme (unius denarii et oboli pro qualibet littera), 222 sous per la seva intervenció en un Saltiri de la reina (al novembre del 1367) i 343 sous per un nou Missal també per a la reina, que havia de tenir 1438 lletres comunes, 2000 de petites i 20 de principals (1368). Sense menció d’Arnau, i en els mateixos anys 1368 i 1369, consten altres pagaments reials per un Saltiri de la reina i unes serioses i reiterades reclamacions del rei Pere a Hug d’Albalat, escriptor de lletra formada de la ciutat de Saragossa, perquè tornés amb el Saltiri que se li havia encomanat per il·luminar. Hug havia treballat abans per a la reina Elionor de Sicília, constantment vinculada al món dels llibres, en un manuscrit destinat a les menoretes de Terol (al setembre del 1367). El 1371 les comandes a Mestre Arnau de la reina Elionor, morta el 1374, encara tingueren continuïtat. En aquella ocasió, la darrera que coneixem, li encarregà un Llibre d’Hores que havia de ser obsequi de noces per a la comtessa Maria de Luna, que el 1372 es convertiria en nora de la reina en casar-se amb el futur rei Martí l’Humà.
La relació d’Arnau de la Pena amb la cort i els monarques no el va privar en absolut de mantenir nombrosos contactes amb altres clients, i en especial amb l’alt clergat català. El 1360, Arnau venia un Missal a Pere Malvet, beneficiat de la Seu de Barcelona, i es movia en el mateix cercle catedralici quan feia de testimoni en el contracte d’un retaule encarregat pel canonge de Barcelona Romeu Ferrer al taller dels primers Serra. Sense perdre contactes amb la cort, alguns dels principals encàrrecs rebuts per l’il·lustrador procedien d’eclesiàstics i anaven més enllà de l’ambient barceloní, amb comandes arribades de l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Clasquerí, que al febrer del 1361 li feu arribar 100 sous pels seus treballs en un Pontifical, o d’un canonge de Lleida, Pere Toló, que li havia encarregat un Breviari pel qual a l’agost del 1362 Arnau cobrava 13 lliures. A l’octubre del 1361 s’encarregà de la il·luminació de sis llibres en dos volums que eren destinats a Bernat de Cabrera i pels quals cobraria més de 10 lliures. A l’agost del 1363 Pere Pascual reconeixia deure a Arnau 14 lliures per la venda d’un Oficier destinat a la parròquia de Corró d’Avall (Corrono inferiori).
En pocs anys es reiteraren els nexes d’Arnau amb els Serra, ja que el 1365 apareix novament com a testimoni en els capítols signats entre Bernat Roca i els marmessors del cardenal d’Aragó, en els quals Jaume i Pere Serra actuaren com a fiadors. Tanmateix, a partir del casament d’Arnau de la Pena amb Margarida, vídua del candeler Pere Castell, en un moment pròxim al 1369-70, i fins al 1410, any en què Arnau morí, les notícies que se succeeixen assenyalen un canvi d’activitat i un progressiu abandó de les seves anteriors tasques d’il·luminador (Maria Teresa Vinyoles). A l’agost del 1372, Guillem Arnau, de 18 anys i oriünd de Vilafranca de Conflent es comprometé amb Arnau com a aprenent de l’ofici de candeler i com a ajudant en les tasques d’il·luminació. Tot i els canvis professionals, el fill de Margarida i Arnau, Joan de la Pena, es formà com a escrivent, continuà la relació de la família amb el món dels llibres, i consta com a procurador del pintor Joan de Sant Genis.
Són moltes les dades biogràfiques que acumula el nom d’Arnau de la Pena, home clarament consagrat entre el 1356 i el 1371 a l’elaboració de manuscrits, però encara no ha estat possible definir del tot el seu perfil artístic. Les notícies que s’acumulen al seu entorn donen idea d’una activitat constant, que degué recolzar-se en col·laboradors més o menys eventuals i que, d’altra banda, no negligia tasques complementàries que el portaren a vendre llibres, que no queda clar que pintés ell, o a contactar amb relligadors procedents del món hebreu barceloní. La imatge dispersa que pot donar la miniatura de la segona meitat del segle potser pot ser explicada valorant el paper d’Arnau com a integrador de corrents i tenint en compte que la documentació fa emergir el nom d’un sol il·lustrador quan l’activitat de base ha de ser molt més àmplia, variada i heterogènia. Reflexions com aquestes no han de servir d’excusa a una recerca que encara cal fer per ordenar i completar l’atractiva herència deixada pels Bassa i identificar el fugisser i longeu Arnau de la Pena. Si tenim en compte el context en què es mogué i la seva relació amb els pintors Francesc i Jaume Serra, podem esperar que el seu estil respongui a uns trets similars, o si més no a una interpretació equidistant de l’italianisme bassià, amb palesos deutes sienesos i avinyonesos que havien consagrat obres com el retaule de sant Marc (Manresa). Tampoc no podem oblidar que les quantitats cobrades per les seves tasques d’il·luminador no són gaire altes, i podrien implicar intervencions limitades a poques històries o un nivell de qualitat acceptable, però no excepcional.
Si no fos que resulten també dispersos dins una cohesió d’època i escola, estaríem temptats de cercar la seva figura en el grup de manuscrits que giren entorn de la cort i que reclamen comitents reials, però que no semblen fruit del treball d’un pintor dedicat també als treballs sobre taula. Les Ordinacions de Pere el Cerimoniós (BNF, ms. Esp.99) i, en menor mesura, la Crònica dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona (Biblioteca de la Universidad de Salamanca, ms.2664) ens introdueixen en un dels camins possibles, el mateix que també ha estat reclamat per a un manuscrit de les Cerimònies de Coronació conservat a la col·lecció Làzaro Galdeano de Madrid.
Aquests manuscrits mostren la intervenció de mestres afins, actius al tercer quart del segle XIV, que creen el seu llenguatge sobre els fonaments bassians. Entre aquests cal cridar l’atenció sobre el manuscrit de Salamanca, que en algun moment va pertànyer al monestir de Ripoll, i especialment sobre la il·lustració que correspon al frontispici (foli 1), on es representen els escuts de Catalunya i Aragó. Al peu de la pàgina hi ha la lluita de sant Jordi contra el drac, translació llunyana de models avinyonesos promoguts per Jacopo Stefaneschi. Completen el quadre sis magnífiques figures d’àngels orants –que, amb algun desperfecte, sorgeixen d’espais circulars tangents oberts a la part superior del foli, quatre profetes barbats sobre peanyes: Zacaries, Jeremies, Daniel i Isaïes– que flanquegen el text pels costats, i una imatge de Crist que omple la caplletra «S». El tractament cromàtic italianitzant d’aquestes miniatures es combina amb la tasca d’un dibuixant molt segur, interessat pels motius decoratius i pels efectes volumètrics dels cossos de figures que situa al darrere de ficticis i eteris marcs arquitectònics pintats de color blau.
A totes aquestes obres, s’hi afegeixen nombrosos llibres litúrgics que ens ofereixen un ventall d’intervencions heterogènies però lligades a uns fonaments idèntics. El Missal Ripoll, ms.112 (Barcelona, ACA), amb un necrologi que segons Pere Bohigas podria indicar l’ambient benedictí al qual era destinat, presenta ingredients que l’acosten al Llibre d’hores de la reina Maria de Navarra i que permeten pensar en una realització de taller, molt més directament implicada en els temps del Bassa.
No han estat identificats els blasons del foli 175 (tres faixes vermelles sobre fons d’or) ni ha estat prou justificada una datació tardana en l’entorn del 1365. Canvis més substancials respecte dels patrons estilístics de la primera meitat del segle XIV presenta un Missal conservat a Reus (Museu Prim-Rull) realitzat cap als anys seixanta, si fem cas d’una nota afegida al segle XVIII («consta fonch fet en Barcelona per los anys 1363»). La imatge del Pantocràtor amb el tetramorf reprodueix un model pròxim a l’utilitzat en un manuscrit conservat a València (ms.98 de la catedral de València). Pere Bohigas apropava el manuscrit de Reus a un Missal de Sant Feliu de Girona (Seminari, ms.134) de factura més dolça, compost per a aquesta diòcesi, a la qual també pertany el Breviari de Vidal de Blanes, copiat el 1339 per Pere Arnau de Pujol de Sant Pere de Galligants. Sabem que Vidal va ser abat de Sant Feliu entre el 1337 i el 1342 i ardiaca de la catedral fins al 1356, any en què fou nomenat bisbe de València. A la catedral d’aquesta ciutat es conserva un Pontifical (ms.119) vinculat al seu mandat (1356-69), que pot relacionar-se amb ambients parisencs italianitzants. Sense sortir del marc gironí, cal destacar el Missal n.15 de la mateixa catedral, amb nombroses inicials historiades i dues monumentals imatges del Calvari i el Pantocràtor, que se separen de les anteriors i que mereixerien una anàlisi detallada ja que, de nou, suggereixen lligams estrets amb el cercle concret de Ferrer Bassa. En aquest sentit, recordarem que el 1335 Arnau Batlle de Vilaür, aprenent d’origen gironí, entrà en el taller de Ramon Castelló, il·lustrador aleshores de la ciutat de Barcelona.
Es pot emmarcar en aquest mateix corrent l’Oficier dominical o dit Breviari de la catedral d’Osca (ms.14), fet amb una orla principal que emmarca completament les dues columnes del text, fórmula que hem vist en el Missal Ripoll, ms.112 i en algunes produccions barcelonines. En aquest cas, la inicial amb el bust de Crist es complementa amb un Crist de Dolor i quatre àngels figurats sobre medallons d’entorn vegetal. L’Arxiu Capitular de Vic conserva així mateix diverses obres de la segona meitat del segle XIV; entre les més antigues es compta un Evangeliari amb cobertes de plata, que fou pagat pel canonge Bernat de Lerç o Lers (mort el 1354) i escrit pel prevere Bernat Trullols (mossèn Gudiol).
Al marge de l’activitat miscel·lània i aglutinadora que es pugui atribuir a Arnau de la Pena, sabem que Pere el Cerimoniós va comptar amb la col·laboració d’altres il·luminadors que, en algun cas, va anar a buscar al Rosselló. El 1351 sobresurt la notícia sobre un Arnau Girbaut, il·luminador de Perpinyà, al qual concedeix permís per dur determinades armes, recompensa als seus serveis com a pintor de lletres principals en alguns llibres reials. El mateix any (pel maig del 1351) consta que el rei va comprar a la vila de Perpinyà unes Hores que volia regalar a la infanta Isabel. Al capdavall, la segona meitat del segle XIV és un temps actiu en el terreny de la il·lustració, ple d’iniciatives que cal investigar una per una i en tots els seus vessants per consolidar o descartar algunes opinions genèriques que hem exposat a partir dels fonaments que han de posar encara els estudis monogràfics dels principals llibres del període.