S’ha parlat molt de la postguerra com d’una etapa d’una pobresa absoluta, d’un veritable desert. Però és just, com s’està fent darrerament, que es vagi reconeixent la importància d’alguns fets aïllats que demostren la lucidesa de certes persones concretes. Cirici, que va marcar profundament els estudis de l’art contemporani posterior, va escriure un article a Ariel, al juny del 1946, titulat «L’art de la saviesa», on afirma que s’ha de donar un lloc a la cultura «al tocadiscs, al lavabo, a la forquilla, al capell o l’ampolla no menys que a un monument». Al començament dels anys cinquanta, i sense relació entre ells, Antoni de Moragas i André Ricard van descobrir el disseny industrial i van tractar a continuació d’establir relació amb altres persones interessades. El 1955, Cirici va acabar la tesi doctoral sobre el disseny industrial. L’any següent, Ricard va contactar a Nova York amb Raymond Loewy, i Miquel Milà va dissenyar el primer prototip de llum de peu. En aquest procés va ser decisiva l’acció dels arquitectes del Grup R, entre ells Moragas, i la visita a Barcelona de Gio Ponti, aleshores director de la revista Domus, que els va animar a crear un institut de disseny industrial, el mateix any que s’havia creat l’ICSID (International Council of Societies of Industrial Design). Aquest projecte no es va poder portar a terme per les dificultats d’obtenir el permís governatiu, cosa que es va resoldre finalment en fundar-se el 1960 l’ADI-FAD (Agrupació de Disseny Industrial), al si del Foment de les Arts Decoratives.
Els primers passos i accions individuals disperses
Cada vegada s’ha anat coneixent millor la cristal·lització del disseny industrial modern a Catalunya i s’ha reconegut la importància d’uns quants fets aïllats que van tenir lloc als anys quaranta i cinquanta. Hi va haver un moment que es van començar a aplegar les persones que s’havien interessat ja per aquesta activitat, i finalment va néixer l’ADI-FAD. Alguns d’aquells fets eren inconnexos i no podien, per diferents raons, continuar els esforços del GATCPAC. Cal pensar en la butaca BKF, que va dissenyar a Buenos Aires l’arquitecte Antoni Bonet Castellana —que havia estat el membre més jove d’aquell grup, aleshores exiliat— en col·laboració amb Juan Hardoy i Jorge Ferrari-Kurcha. Aquesta butaca, de pell i amb el bastiment de tub metàl·lic, la va donar a conèixer l’any 1939 l’empresa Knoll, i ha tingut un gran reconeixement internacional. Un altre fet interessant va ser l’esmentat article de Cirici a la revista Ariel del 1946. Ricard, referint-se a Cirici, va escriure més tard que «ell, abans que ningú, va saber destacar la transcendència que adquiria aquesta nova creativitat». No és fàcil fer-se càrrec del que significaven paraules com aquestes en aquell moment.
Als anys cinquanta es produïren altres activitats disperses. Ramon Marinel·lo, que havia format part de l’ADLAN, afí al GATCPAC, assajava mobles dotats d’un cert dinamisme. Es poden citar alguns casos concrets de dissenys realitzats per enginyers que mereixen aquest reconeixement pel seu rigor i la seva qualitat. Cal pensar sobretot en els models d’automòbils de la firma Pegaso, de Guifré Pelagi Ricart. Hi havia també objectes d’un cert interès que es produïen sense una consciència clara del que podia ser un veritable disseny. És el cas d’alguns objectes presentats al primer Salón del Hogar Moderno, celebrat el 1951. Com recorda Màrius Carol, «hi van aparèixer aplics més espontanis, bucs d’armari, de fusta clara, mobles de cuina, taules amb potes obliqües, tipus de persianes nous, electrodomèstics...I tanmateix un comerç de mobiliari simple i seriat, Muebles Maldà, presentava un estand propi: una habitació moblada segons uns cànons en voga, disposada per Jordi Parcerisas». Es van començar a incorporar a aquest front en favor del nou disseny alguns arquitectes i altres professionals sense cap contacte entre si. El 1954 Moragas obtingué el primer Premi Pro Dignificación del Hogar Popular del concurs del Foment de les Arts Decoratives, amb un llum de taula i una butaca amb bastiment de tub metàl·lic. Milà —que molts anys després va ser reconegut juntament amb Ricard com un dels primers i més importants mestres del disseny català— va dissenyar el 1956 el seu primer prototip d’un llum de peu, el Tia Núria, que després de diversos assaigs es va convertir en el llum TMC, un dels seus dissenys més famosos. S’ha de remarcar la importància històrica del llum de sostre de J. A. Coderch, de xapa de fusta, creat el 1957 i que ha tingut una gran difusió —al qual hom es referirà més endavant. Francisco Juan Barba Corsini realitzà mobles diversos, com els destinats als apartaments que habilità, els anys 1953-55, a les golfes de l’edifici de la Pedrera. Els anys 1950-51 André Ricard era a Londres, on va coincidir amb la celebració del Festival Year, en un moment d’un enorme interès per al disseny. «Em vaig trobar —va manifestar en un article— una ciutat en la qual es parlava molt de disseny i s’estaven dissenyant moltes coses [.... ]. Acabava d’inaugurar-se el Design Center, era quan va néixer el Design Council.» Es pot assegurar que l’impuls bàsic al nou disseny va venir d’uns professionals que aleshores no eren considerats encara professionals del disseny.
En la recuperació del fil del disseny hi van tenir un paper important els arquitectes. La seva funció, en un moment determinat, va continuar l’acció del GATCPAC. La segona exposició organitzada el 1953 pel Grup R —del qual formaven part, entre d’altres, Moragas, Coderch, M. Valls, J. M. Sastres, J. Gili, P. J. Pratmassó, Oriol Bohigas i J. M. Martorell— a les Galerías Laietanas va incloure, amb la col·laboració d’industrials i productors, complements d’arquitectura que mostraven els nous materials i les noves tecnologies. Com va manifestar més tard Bohigas, es va presentar «un primer repertori de disseny industrial, just quan es començava a parlar d’aquesta activitat».
Els primers contactes
Hi havia, d’una banda, uns dissenys més o menys aïllats i, de l’altra, l’inici d’unes relacions personals que es van anar produint de manera més o menys casual o necessària. Un dels moments clau és la trobada de Cirici i Ricard. Va tenir lloc a l’Institut Francès de Barcelona, que dirigia aleshores Pierre Deffontaines. «Devia ser l’any 1953 o 1954 —va recordar Ricard al llibre André Ricard, dissenyador—, ja existia el Grup R i havia muntat una exposició a les Galerías Laietanas [...]. Aleshores ens vam reunir amb Cirici Pellicer, amb Montserrat Dalí i amb altres artistes, com Aymat, el de les catifes. Sorgí la idea de fer una mena de rèplica del Saló de la Decoració que se celebrava llavors a la Cúpula del Coliseum, un saló molt desfasat [...]. Es muntaria un pis pilot, on tot fos dissenyat, creat segons una nova manera de crear que res tenia a veure amb els mobles que oferien les cases de decoració aleshores.» El projecte, però, no va arribar a fer-se realitat. Va quedar com un intent frustrat, però necessari i molt significatiu, de l’esperit que animava unes persones amb una visió de les necessitats socials molt allunyada de la realitat del moment.
L’any 1955, com ja s’ha dit, Cirici va acabar la tesi sobre el disseny industrial. Noves mostres del seu interès pel disseny van ser els articles «Una art nova, el disseny», publicat el 1957 a la revista clandestina Quart creixent, i «La estética de lo útil», publicat el 1959 a Revista. També va ser un fet important el primer contacte de Ricard amb Raymond Loewy, el 1956, a Nova York. Diverses persones s’estaven interessant per aquesta activitat, perquè s’adonaven de la necessitat de produir d’una manera rigorosa i actual els objectes industrials, encara que no coneixien en alguns casos l’existència de la professió de dissenyador (com ha confessat Milà que li va ocórrer quan ja havia començat la seva activitat). Ara, amb perspectiva, hom es pot adonar que tot va tenir lloc molt ràpidament. Feia falta, només, que una incitació provinent d’un agent extern, com succeeix sovint, aglutinés els esforços i les iniciatives que es donaven aleshores. Aquesta incitació va arribar el 1957 arran de la visita de Gio Ponti, que era director de la revista Domus.
Intents d’unificació d’esforços
La visita a Barcelona de Ponti era deguda a la inquietud de Moragas, que impulsava l’activitat cultural del Col·legi d’Arquitectes. Els membres del Grup R van portar a sopar Ponti al Restaurant Glacier, a la plaça Reial, on els arquitectes barcelonins van començar a parlar del disseny industrial i de la necessitat d’impulsar aquesta activitat a Catalunya. La presència de Ponti, que va poder exposar algunes de les seves experiències en aquest àmbit, va provocar que els arquitectes catalans s’entusiasmessin amb la idea de constituir un institut de disseny industrial a Barcelona. El seu entusiasme va arribar al punt d’elegir allà mateix la primera Junta Directiva, presidida per Moragas. Cal reconèixer que hi havia una certa contradicció a Catalunya entre l’extraordinària inquietud, i també lucidesa i percepció, pels corrents internacionals —amb les llacunes degudes a l’aïllament a causa de la situació política— i el tancament de la indústria a aquestes noves possibilitats. Aquest projecte d’institut de disseny —que, malgrat tot, no es va poder crear de moment— es planejava el mateix any de la creació de l’ICSID, el màxim organisme internacional del disseny industrial, i només un any més tard de la creació de l’Associazione per il Disegno Industriale (ADI) italiana, la qual havia tingut lloc precisament a l’estudi de Ponti.
La difusió del projecte va atreure l’atenció d’altres persones interessades. Ricard va anar a trobar Moragas i van començar unes reunions a la delegació del laboratori familiar de Ricard. Moragas, que era la persona clau que anava unint els esforços, per la impossibilitat de crear el citat institut va tenir la idea de fer-ho dins del Foment de les Arts Decoratives, com una agrupació interna, perquè d’aquesta manera s’obviava el requisit del permís governatiu, que havia estat denegat.
Moragas va parlar de Ricard als seus companys arquitectes, els quals el van acceptar un cop superades algunes reticències pel fet que era una persona desconeguda que procedia d’un altre àmbit i per l’interès que mostrava pel disseny de productes enfront de l’interès dels arquitectes pel disseny de mobiliari. Els membres del Grup R van descobrir que Ricard era una persona que tenia contactes amb el món anglosaxó, que es contraposava a les inclinacions que ells mostraven pel disseny italià, però que complementava el ventall del disseny i aportava uns contactes internacionals que interessaventothom. Ricard ja es relacionava amb Loewy i, a través d’ell, amb Peter Müller-Munk, president de l’American Society of Industrial Designers, i amb els dissenyadors que preparaven la creació de l’ICSID.
Els contactes a Catalunya i els internacionals foren molt intensos. El mateix 1957, Moragas va assistir a rinternationaler Kongress für Formgebung, a Darmstadt, on va tenir ocasió de veure l’extraordinari interès que hi havia en certs àmbits d’Europa pel disseny. Dos anys després, Ricard va participar, com a observador, al primer congrés de l’ICSID, celebrat a Estocolm.
La creació de l’ADI-FAD
L’ADI-FAD es va crear al si del Foment de les Arts Decoratives, el 15 de març de 1960. La primera Junta Directiva estava formada pel president, Moragas; el vicepresident, Cirici; el secretari, Pau Monguió; el vicesecretari, Juli Schmid; el tresorer, Ermengol Passola, i pels vocals Ricard, Bohigas, Ramon Marinel·lo i Albert Bastardes. Ateses les relacions que havien establert i la solvència que oferia la nova entitat, l’any següent l’ADI-FAD va ser acceptat com a membre de ple dret a l’ICSID, a l’assemblea que va tenir lloc a Venècia.
L’ensenyament del nou disseny: primers assaigs
Abans de tancar aquesta primera etapa, cal citar dues mostres més de l’extraordinària inquietud i capacitat de suggestió de Cirici. Es refereixen a la formació dels futurs dissenyadors, i van tenir lloc el 1959. Una va ser la creació, al FAD, d’una escola que es proposava que s’anomenés de disseny. Però es va considerar que aquest mot no era conegut i no atrauria els possibles alumnes, i per això es va anomenar finalment Escola d’Art del FAD. Com que aquest primer intent no va reeixir, Cirici va insistir-hi novament l’any següent, aquesta vegada amb èxit. Així, el 1960 es va crear, dins la Institució Cultural del CICF, l’Escola Elisava, nom proposat per Cirici en record de la pintora que va ser la primera artista catalana coneguda. Aquesta va ser realment la primera escola de disseny de Catalunya, que va aplegar una sèrie de professors de l’avantguarda cultural d’aquella època. Hi van poder aplicar els criteris que s’havien proposat anteriorment per a l’escola del FAD, amb una metodologia basada en la Bauhaus i l’escola d’Ulm, i l’ensenyament insistia en el coneixement de la forma i la funció, així com en els materials i els procediments que calia aplicar.