L’estètica al servei de la funcionalitat
A propòsit de Josep Lluscà, Jordi Llovet ha escrit paraules molt encertades que es poden aplicar als millors dissenyadors i al disseny mateix en general en relació amb l’art: «Ni l’obra d’art posseeix solament una dimensió “estètica”, ni els objectes dissenyats esgoten la seva dimensió en el camp de la “utilitat”.» Tant una cosa com l’altra posseeixen «una dimensió estètica —són bells o no ho són— i una dimensió moral en un sentit mediat en les obres d’art i immediat en els fets de disseny». El desequilibri d’aquests dos vessants que es produeix a vegades en el disseny no es troben a l’obra de Lluscà: per molt que s’hi trobi la bellesa, la utilitat, amb allò que té de servei, de condicionament —tantes vegades tan positiu per al que es considera art—, es respecta sempre.
Lluscà és un dels primers representants —i tal vegada el més representatiu— de la generació jove, tant per la formació específica des del començament com per l’enfocament i els mètodes de treball. Nascut a Barcelona l’any 1948, va estudiar disseny industrial a l’Escola Eina, de la qual va ser professor més tard, i el 1972 va obrir l’estudi professional. Va ser vicepresident de l’ADI-FAD del 1985 al 1986. Ha obtingut el Delta d’Or (1974), el de Plata (1986 i 1988), el Silver Award International Interior Design (1988) i, com a reconeixement a tota la seva trajectòria, el Premio Nacional el 1990. Té també, entre d’altres, dos premis Laus de Disseny Gràfic (1978 i 1979). Els seus mobles han estat premiats per 1’Asociación Española de Profesionales de Mobiliario de Oficina (Premio Anecmo, 1989), l’Institute of Business Designers (Product Design Award, 1990 i 1992) i el Saló del Moble i la Il·luminació de Milà (Forum Design, 1992). Ha estat guardonat també amb el premi Gute Industrieform a la Fira de Hannover(1993).
A l’obra de Lluscà es podria advertir una visió del disseny que supera la crisi plantejada entre la permanència dels principis de la Bauhaus i la nova concepció de la interpretació dels valors útils. La seva obra és fruit d’una gran creativitat, que li permet, per exemple, posar a un joc de taula el títol Sculptura (1992), quan es tracta, per damunt de tot, d’un autèntic disseny. La producció és diversa, però ha acabat centrant-se preferentment en la il·luminació i el mobiliari. En la il·luminació cal destacar alguns llums de sostre dissenyats a partir del 1985, on es poden apreciar grans avenços amb formes tan depurades com el plafó-aplic Ludwig (1987) i el Zoide (1989). De llums de sobretaula destaquen Ànade (1984), un dels dissenys més coneguts i que han obtingut major difusió, Dakota (1986), d’una imaginativa obertura espacial, i Vaticana (1988). De les cadires destaquen Andrea (1986), apilable —que Juli Capella i Quim Larrea consideren inspirada en Eames, Gaudí i el floret d’esgrima—, BCN (1987), i els de la sèrie Lola (1989), destinada a oficines. L’interès pels seients es reflecteix amb butaques com Solo (1990), la banca Ala (1993), per a grans espais públics, la cadira i la butaqueta Cos (1994), i la cadira Eina (1994), que combinen un cert regust de la tradició més clàssica d’aquest tipus de moble amb una modernitat molt radical. Ha dissenyat també cadires especials per als àrbitres de tennis (de pista i de taula) per als Jocs Olímpics de Barcelona. Cal assenyalar la taula Antea (1989) i els armaris Quare (1990). És autor també d’una olla de pressió, l’Olla rapid Splèndid (1992), i juntament amb Benedito va dissenyar una màquina expenedora de cervesa (1986). L’ambició estètica, lligada amb una concepció molt avançada del disseny, és explícita a la Font Escultural Tall, del 1991, per a Terrassa, amb un desplegament de l’espai característic, en general, del seu disseny; l’element commemoratiu IBM, per als Jocs Olímpics de Barcelona, i l’element singular de senyalització exterior per al Banc de Santander a Madrid (1992), aquestes dues obres de caràcter marcadament escultòric.