Als segles XVI, XVII i XVIII va tenir lloc l’expansió de la moda cortesana i, amb la consolidació de les monarquies absolutes, la difusió arreu d’Europa de les modes de les corts amb més poder polític en cada moment. Al segle XVI va començar la moda renaixentista, difosa per les corts dels petits estats italians, que reflectia l’esperit humanista i la importància donada al cos humà per l’art del Renaixement, ja que posava de manifest tant la forma del cos masculí com la del femení. A la segona meitat del segle va començar la Contrareforma; la monarquia que en fou defensora, que aleshores era la que tenia més poder polític, va ser la branca espanyola dels Àustria. Per tant, la moda de la cort de Madrid es va difondre per les corts europees; era una moda que eliminava les formes del cos i el constrenyia, especialment el femení, amb formes geomètriques i antinaturals. Però malgrat aquesta tendència uniformitzadora, hi havia diferències particulars a cada lloc. Durant el segle XVII aquestes diferències s’evidencien en el fet que les modes europees marcades per les corts anglesa i francesa no van ser adoptades per la cort de Madrid, que en va tenir una de pròpia —encara que hi havia semblances. Al darrer terç del segle, quan la França de Lluís XIV tenia el màxim poder polític, la moda de la cort francesa va passar a les corts europees i d’aquí a la noblesa no cortesana. Al segle XVIII França va perdre el poder polític, però no el prestigi cultural i de les arts del luxe; per això la moda de la cort francesa era la de les altres corts, i es va estendre a la noblesa i a l’alta burgesia, que tenia un gran poder econòmic. Dues característiques comunes a la indumentària d’aquests tres segles van ser la importància del vestit masculí com a element de moda i de luxe, i la deformació constant del cos femení per les modes, ja per dissimular les formes, ja per posar-les en evidència.
El Renaixement. Segle XVI. Les influències italianes a la primera meitat del segle i les de la cort de Madrid a la darreria
Al segle XVI, especialment a partir del 1516, any de la mort del rei Ferran II, la vida cortesana va desaparèixer a Catalunya ja que no hi havia la cort —amb l’excepció del període de 1519-20, en què Carles I va residir a Barcelona i hi va establir la seva cort. Aquest fet va afectar directament la indumentària, ja que la moda, com ja s’ha dit en el capítol anterior, era un fenomen cortesà i eren les corts les que la llançaven i la transmetien. La desaparició de la cort a Catalunya va comportar que la indumentària no fos tan luxosa com en els dos segles anteriors i que els canvis no fossin tan sovintejats i manifestos. Això es va posar molt més en evidència durant el regnat de Felip II, en què la cort va quedar definitivament fixada a Madrid.
La indumentària del segle XVI va tenir a tota l’Europa occidental dues etapes, que aproximadament corresponen a les dues meitats del segle. La primera va estar marcada per la influència italiana i el Renaixement; la segona, per la influència de la cort de Madrid i la Contrareforma. La indumentària italiana renaixentista no va arribar directament d’Itàlia a Catalunya, sinó que ho va fer a través de Flandes, de la mateixa manera que les arts plàstiques. L’ideal renaixentista es va reflectir en la forma del vestit, que, en comptes de buscar l’esveltesa exagerada del darrer gòtic, va buscar estructures mesurades on la forma del cos quedés palesa de manera natural, responent a l’esperit del Renaixement. Amb l’arribada de la ideologia marcada pel Concili de Trento, a partir de mitjan segle, el cos es va interpretar d’una manera molt diferent. Es va transformar en un element geomètric; el femení esdevingué dos cons units per la cintura, un d’invertit i petit a la part superior i un de gran a la part inferior, que no permetien de manifestar les formes naturals; el cos masculí esdevingué un triangle bombat per davant a la part superior, mentre que la inferior es va transformar en un gran cercle fins a l’engonal; i, seguint l’etapa anterior, va continuar mostrant la forma de les cames i posant de manifest els atributs virils masculins amb una bragueta exageradament voluminosa, que demostra que el principal protagonista de la moda del segle XVI va ser l’home.
El vestit dels estaments més elevats va continuar sent diferent del de la resta d’estaments de la societat, amb materials molt més rics i confecció més refinada. El vestit d’home de la noblesa era constituït, pel que fa a la seva roba interior, per les bragues i la camisa, que sovint s’adornava amb brodats. Al damunt es portava el gipó, molt ajustat al cos i curt fins a la cintura; tenia talls al cos i a les mànigues, anomenats coltellats, per on sortia la camisa formant boUats. L’escot era a la caixa al coll o quadrat i obert, que deixava veure la camisa, escotada o a la caixa. Vers el 1530 el gipó continuava sent escotat, però la camisa tenia coll alt —el tros de camisa amb coll alt que es veia a l’exterior s’anomenava gorgera. Cap al 1550 el gipó va canviar de forma per influència del cos de la cuirassa: era de forma triangular i bombat al davant, forma que s’aconseguia mitjançant un farciment interior de cotó dissimulat amb un folro de tafetà. Les mànigues eren rectes i podien tenir coltellats; fins al 1560 tenien forma de globus a la part superior, i posteriorment eren rectes i molt ajustades. Cos i mànigues es decoraven amb petits repunts horitzontals i també amb trenzilles aplicades en horitzontal; entre línia i línia decorativa es feien petits talls o picats, que van substituir els coltellats més grans. El coll del gipó era tancat i alt, i de sota sortia el coll de la camisa o un coll fals amb dues punxes; posteriorment es va portar un coll fals frisat, la letxuguilla. Aquest coll, que havia aparegut primer en els punys vers el 1530 i després va decorar punys i coll, consistia en una peça de llenç de lli blanc a la qual s’aplicava blauet per mantenir el color, que es frisava o plegava i s’emmidonava, i s’obria amb un motlle escalfat amb foc. Cap al 1570 eren més altes al darrere que al davant, i tapaven les orelles, sostingudes per l’alçacoll; cap al 1590 eren molt amples i s’aguantaven amb filferros interiors. Les letxuguilles de coll i punys van ser un dels elements del vestit on més es van aplicar les puntes de lli, especialment els empuntillats, que van ser una gran novetat en l’ornamentació del vestit d’aquest segle. Les calces van experimentar variacions importants. Podien ser senceres, però soüen tenir dues parts: les calces pròpiament dites, senceres, que es portaven a la part superior, i les mitges calces. Aquestes eren constituïdes per dues peces separades fetes amb gènere de punt, per tant fortament arrapades a les cames, que se subjectaven amb lligacames o garroteres. Les calces van ser llargues fins a prop del genoll els primers anys del segle; a partir del 1530 portaven coltellats o picats, i la bragueta va esdevenir prominent, fins al punt de portar farcits interiors de cotó. En 1535-40 es van eixamplar i van adoptar el nom de cuixals, i podien portar coltellats. A la dècada del 1550 els cuixals es van escurçar i eixamplar fins al punt d’adquirir forma de globus: tenien coltellats i les entreteles eren de tafetà amb farcits interiors per donar volum. Al final del segle els cuixals es van tornar a allargar i van adquirir gran amplada; els coltellats es van fer molt ajustats, de manera que no deixaven a penes veure les entreteles, i la bragueta va perdre volum. Damunt del gipó es portava el saio amb faldó, especialment a la primera meitat del segle. La ropilla era un altre element per portar damunt del gipó; era ajustada al cos i fins i tot a la segona meitat del segle va adoptar la forma bombada del gipó; baixava més avall de la cintura i els faldons cobrien en part les calces; portava mànigues de molt diverses formes, que a vegades deixava veure les del gipó. La cuera derivava del vestit militar. Originàriament era de cuir, però també es va fer de teixit. Era una mena d’armilla ajustada al cos amb una mica de màniga, a vegades amb coltellats fets en sentit vertical. Es va començar a portar pels volts del 1530. Aquestes tres peces usades damunt del gipó es cordaven al davant pel mig. Perquè es considerés que un home anava ben vestit les havia de portar totes tres. A la primera meitat del segle, a sobre es duia la roba, que era llarga fins a mitja cama i tenia mànigues amples —algunes tenien talls a les mànigues per on sortien les del gipó—, i podia dur folro de pell. A la segona meitat del segle la capa i les seves diferents variacions gairebé van substituir la roba com a peça del damunt. La capa, en escurçar-se, va deixar de ser una peça d’abrigall que cobria gairebé tot el cos, per passar a ser una peça de vestit ornamental de la noblesa. Hi havia diferents tipus de capa. La pròpiament anomenada capa era de forma semicircular i portava un capelló, hereu de l’antiga caputxa, però sense utilitat pràctica. L’arruelo era un altre tipus de capa també de tall semicircular i amb coll alt, que es portava només sobre una espatlla subjectada al cos per un cordó que travessava el pit. El bohemi era una capa de tall de tres quarts de cercle, usada únicament i exclusivament per la noblesa, feta amb teixits molt rics i ornamentada amb brodats d’or i folrada amb pells, que es portava damunt de les dues espatlles i podia tenir en alguns casos dos talls per on sortien els braços. El tudesc era una peça amb el tall de tres quarts de cercle i amb mànigues amples i curtes, que no s’utilitzaven per passar-hi els braços; es portava al damunt de les espatlles com una capa. Les lligadures masculines eren essencialment gorres i capells. Les gorres eren un objecte d’adornament i no utilitari; podien ser de volta sencera o de mitja volta. Durant els primers trenta anys del segle eren grans; el segon terç del segle eren petites, de volta estreta i copa frunzida; a mitjan segle eren xates i frunzides, i els darrers vint anys eren de copa alta, inspirades en els capells. Les gorres eren de teixits rics i s’adornaven amb passamaneries, plomes i joies. El capell era de feltre i els de luxe es cobrien de vellut. A mitjan segle van adoptar una forma de copa rodona més estreta de baix que de dalt i amb ala també rodona i plana. El calçat era de cuir flexible, de cordovà, de teles com el vellut, i es portaven els escarpins sota les mitges calces com una mena de mitjons. Es van continuar portant els estivals. Les sabates eren xates i escotades durant la primera meitat del segle. A partir del 1530 es van adornar amb picats i coltellats i es cordaven a l’empenya amb una tira o capellada. Cap a la fi del segle van aparèixer les sabates amb pala sobre l’empenya. Les botes eren molt altes i ajustades i se subjectaven a la cuixa. Un element molt important en el vestit de la noblesa van ser els guants, que apareixen molt sovint en els retrats, fet que demostra un ús extens. Eren de pells fines o de teixit. Els infants de la noblesa anaven vestits exactament igual que els adults des de molt petits.
El vestit de dona constava, pel que fa a la roba interior, de drap de pits i camisa, sovint brodada. Al damunt es portaven el cos ajustat i una faldilla anomenada manteu, dues peces que restaven sempre cobertes i no eren visibles. Poc abans de mitjan segle es va començar a portar dos elements interiors que van contribuir a la deformació deícos femení. De cintura en amunt s’utilitzaven els cartons, una mena de cotilla que feia la cintura estreta i aixafava els pits; era de cartó dur a fi de mantenir el cos rígid, que eliminava el drap de pits. De cintura en avall es va tornar a portar el verdugat, però no es duia a la faldilla exterior. Era una faldilla interior a la qual es cosien els cèrcols o verducs coberts per una tela diferent de la de la faldilla, que exagerava la forma cònica de la faldilla i la de les peces que es portaven a sobre. Fins a la dècada del 1540 va ser visible per sota de la saia, però a partir del 1550 va restar sempre cobert. A sobre de les peces interiors es portava la saia, d’una sola peça a la primera meitat del segle. N’hi havia d’un tipus anomenat saia oberta, és a dir, oberta formant un triangle de cintura en avall, que deixava veure la faldilla de saia, generalment decorada; 1’escotada s’anomenava saia baixa i la tancada, saia alta, que cobria el coll —aquesta es va portar a la segona meitat del segle. Cap al 1550 la saia tenia cos o cuera i faldilla amb cua. La separació en dues peces de la saia és comprensible per l’exagerat ajustament de la cintura provocat pels cartons, que obligava a adaptar-s’hi les peces del damunt. Des d’aquell moment els vestits externs es van compondre de cos i faldilla per amotllar-se a la cintura estreta a causa de la cotilla o els seus antecedents. A la primera meitat del segle va començar l’ús de dues peces que podien substituir la saia: un cos ajustat anomenat saiet, que a partir del 1550 va rebre el nom de gipó, adoptat de la peça masculina, amb el centre del davant acabat en una pronunciada punta, i una faldilla anomenada basquinya. La saia i el gipó podien tenir escot rodó o quadrat a la primera meitat del segle, i per l’escot sortia la camisa o una gorgera de tela fina i transparent que el cobria. Entre el 1530 i el 1540 la gorgera es va fer de tela més atapeïda, cobria el coll sostinguda per un cèrcol metàl·lic anomenat gorgerí i acabava en letxuguilla. A partir del 1540 van aparèixer la saia i el gipó alts sense escot. A partir de la dècada següent es van imposar els que cobrien el coll. Les letxuguilles, a partir del 1560, eren altes i aixecades de darrere, i en la dècada del 1580 van arribar a tapar les orelles i s’adornaven amb puntes. A la fi del segle les letxuguilles eren molt amples, amb puntes, i s’aguantaven amb una anella interior. Les mànigues de la saia i el gipó podien ser obertes i deixaven sortir els bollats de la camisa; i també podien tenir coltellats. Uns altres tipus de mànigues eren les mànigues de mitja punta, de forma triangular, obertes i unides per un punt per la part externa del braç, les mànigues amb puntes i les mànigues rodones. A partir del 1520-30 totes aquestes mànigues no deixaven veure les de la camisa sinó unes de falses i molt decorades anomenades maneguins —que des del 1530 acabaven en letxuguilla. A la dècada del 1540 eren estretes, amb un eixamplament en forma de globus a la part superior, i només en sobresortien les letxuguilles. Durant el tercer quart del segle els punys eren petits, després es van eixamplar i acabaven amb puntes; i a la fi del segle eren un cercle de puntes. La saia i el gipó amb basquinya portaven un cinyell de metall a la cintura, que va anar baixant del seu lloc natural en avançar el segle i penjava al mig del davant. A la segona meitat del segle es decoraven també amb uns llaços amb bagues de seda i puntes de metall noble anomenats puntes.
A sobre s’hi portava la roba oberta al davant, amb mànigues, de tall ajustat a l’espatlla, a partir de la qual s’eixamplava. A mitjan segle tenien unes obertures decoratives ornamentades entre musclera i pit, els abeuradors. L’hàbit era una peça solta caiguda des de l’espatlla i sense formes. La lloba era una peça curta i amb grans obertures per passar-hi les mànigues de la saia. La galera, que va aparèixer cap al 1550, era una peça sencera entallada, oberta al davant, ajustada a la cintura i amb coll alt, que es portava sobre el gipó i la basquinya. Les peces d’abrigall eren el bohemi, igual que el dels homes; la lloba, una peça amb mànigues que podia anar folrada de pells, i el mantell, molt ampli, que cobria el cap i tot el cos i que portava un plec al darrere per no arrossegar. N’hi havia de molt fins i transparents, i en aquest cas més que una pesa d’brigall era essencialment una peça per cobrir-se en sortir al carrer. Les lligadures eren la còfia amb trenat, com al segle anterior, les còfies frunzides i les toques, algunes de tan tancades que cobrien el coll i el cap. A mitjan segle es va portar una toca amb dos bonys laterals produïts per dues trosses, anomenada toca de paps, que va continuar usant-se fora dels ambients cortesans. Més tard es van dur diferents tipus de vels, alguns d’anomenats beates; els vels de puntes tapaven el cap i passaven per damunt del pit, on s’unien les puntes; la mantellina era un vel gran fet d’un teixit gruixut. El capell es portava damunt dels vels, del mantell i d’altres lligadures. La gorra va ser la lligadura més portada a la segona meitat del segle, essencialment aristocràtica. Era de teixits luxosos i s’ornamentava amb passamaneria, brodats, plomes i joies. Els darrers anys del segle es portaven les gorres de copet, altes i carregades d’ornaments. El calçat femení eren els tapins de sola alta formada per diferents capes de suro reforçades amb metall: l’empenya estava formada per dues tires anomenades Capellades, que s’unien amb cintes. Al principi, s’utilitzaven per sortir al carrer, però aviat es van utilitzar a tota hora per alçar la figura femenina. El peu es calçava amb una mena de sabatilla tancada sense taló que es posava dins del tapí. Els guants femenins també apareixen en els retrats. Un accessori que es veu a molts retrats és el mocador de puntes o randes, que és una demostració del refinament i el luxe a l’hora de seguir la moda —les puntes van ser una novetat al segle XVI. Un altre accessori que es veu en els retrats és el ventall, de bandera o de barnillatge i país. Les nenes vestien igual que les dones adultes i des de molt petites portaven cartó a fi d’impedir el desenvolupament del pit i fer estreta la cintura, la qual cosa deformava el cos i n’impedia el creixement natural.
Els teixits utilitzats en la indumentària de la noblesa eren sedes llises i llavorades. Les sedes llises eren tafetans i rasos. Les sedes llavorades eren domassos, brocatells —teixits de seda amb una trama de lli no excessivament utilitzats en el vestit—, lampassos i tot tipus de velluts: tallats, cisellats i amb trames anellades metàl·liques. Durant la primera meitat del segle els temes decoratius dels teixits destinats a la indumentària eren els mateixos que els destinats a l’entapissat: línies horitzontals de grans ovals amb la magrana, la pinya o la carxofa a l’interior. Les formes del vestit permetien el lluïment d’aquests dibuixos. A mitjan segle, en implantar-se els vestits molt ajustats i cenyits a la cintura, aquests dibuixos no es podien lluir. Aleshores, la decoració dels teixits destinats al vestit esdevingué de petit rapport que formava enfiladisses verticals de temes vegetals. Cap al 1580 el dibuix del teixit destinat a indumentària era un tema vegetal molt petit en enfiladisses en diagonal i de color diferent del del fons del teixit, especialment els velluts. És el trencament definitiu entre el dibuix del teixit per vestir i per entapissar. Durant la primera meitat del segle les sedes llises s’ornamentaven amb tires paral·leles d’un altre teixit, com el vellut. A la segona meitat, les sedes i els velluts llisos es decoraven amb passamaneries, galons, canonets, cargolets, trenetes, trepes, entorxats i brodats metàl·lics amb relleu. El color preferit per la cort va ser el negre, no de dol sinó combinat amb altres colors. Aquest segle, el negre es pot considerar el color de la Contrareforma per excel·lència. L’ús del negre es va difondre des de la cort de Madrid fins a totes les corts europees, i va arribar a Catalunya. Un teixit que es va difondre molt va ser el del gènere de punt o punt de mitja, anomenat així perquè primer es va utilitzar per fer mitges calces. Es feia manualment amb les agulles de fer mitja. Les puntes o randes, tant les fetes amb tècnica d’agulla com les fetes amb tècnica de boixets, de lli o d’argent i or, van ser aplicades al vestit en aquest segle, especialment a la segona meitat. Els elements que portaven puntes eren les letxuguilles, els punys, les manyoples de guants, les cantoneres de vels i els mocadors femenins.
La taula de la predicació de sant Feliu del Retaule de Sant Feliu de la col·legiata de Sant Feliu de Girona (Museu d’Art de Girona), de Joan de Borgonya, vers el 1520-21, és un bon document sobre la indumentària d’homa i de dona. La figura masculina situada a primer pla porta saio baix amb decoració de tires, per on surt la camisa també escotada, i al damunt capa amb capelló i gorra de mitja volta. El de la seva esquerra du saio alt tancat i gorra de volta sencera. El de l’esquerra d’aquest porta saio alt, roba i capell, i el de la seva esquerra, roba de teixit llavorat folrada de pells i un alharem, de reminiscència mora, al cap. La figura femenina de la dreta porta saia baixa, i per l’escot li surt la gorgera transparent en pic; du còfia amb trenat. Les altres figures femenines que van amb saia a eos la porten baixa i amb gorgera quadrada o amb punxa, i porten còfies de diferents tipus que sempre deixen lliure una part dels cabells. Les dones de més edat duen mantell sobre la saia i es cobreixen amb còfies que no deixen veure els cabells; la setena per l’esquerra porta una beata. La taula de la predicació de santa Magdalena a Marsella del Retaule de Santa Magdalena (Museu de la Catedral de Girona), de Pere Mates, del 1526, mostra la santa amb saia alta i mantell del mateix teixit, amb el cap cobert amb un vel. La simplicitat de la seva indumentària es correspon amb la imatge de penitent de la santa. Als peus, una reina vesteix saia baixa de teixit llavorat amb gorgera també escotada, porta mantell i es cobreix el cap amb mantellina. La dama de la reina, a la barca, porta còfia de ret i mantonet; la resta del seguici de la reina va amb mantells i gorres, a excepció d’un personatge amb capell de visera per viatjar. L’escena de la proclamació de la fe de sant Iscle i santa Victòria del Retaule de Sant Iscle i Santa Victòria (Millars, col·lecció particular), de Pere Mates i Francesc Espinosa, vers el 1527-28, mostra santa Victòria amb còfia al cap, saia baixa que deixa veure la gorgera i les obertures dels punys de les mànigues, que permeten de treure un bollat de la camisa. La importància del cos humà en la moda d’influència italiana es posa de manifest en el bust i el moviment de la cama de la santa marcats per les vestidures. El rei porta una hopa usada per persones d’edat durant el primer quart del segle, i una gorra amb tovallola al voltant, reminiscència també de la moda del segle anterior. Els jutges porten saio baix que deixa veure la camisa per l’escot i mantell; un d’ells du gorra de volta sencera. La taula Santa Agnès refusa el fill del pretor (Museu Diocesà de Barcelona), de Jaume Forner, vers el 1535-36, mostra la indumentària de l’aristocràcia al segon quart del segle. Santa Agnès vesteix una saia baixa de seda llavorada amb cua, porta gorgera escotada i maneguins als braços acabats en letxuguilla, un mantell amb folro de seda, un vel al cap i tapins. La seva criada vesteix molt semblant quant a les formes del vestit: sota la saia es pot veure el manteu. El fill del pretor porta saio baix amb faldó, amb mànigues de punta i coltellats al pit; la gorgera tanca amb gorgerí i les mànigues del gipó acaben amb letxuguilla. També porta capa, gorra amb ploma, cinyell amb l’espasa, mitges senceres i sabates tancades. L’estructura del vestit del seu criat és molt semblant. La imatge de santa Eulàlia del Retaule factici de la família Rocabertí (Museu del Monestir de Pedralbes de Barcelona) presenta una dama de la fi de la dècada del 1550 vestida amb roba amb abeuradors i coll alt, del qual surt una letxuguilla amb dues punxes. Al cap porta una toca petita i un vel transparent de puntes que s’uneixen al davant. Sant Damià, de la taula dels sants metges (Casa Museu Duran i Sanpere de Cervera), de Pere Alegret, vers el 1572-73, vesteix un gipó amb punys de letxuguilla, cuixals, cuera de seda llavorada amb dibuix petit cordada i coll alt acabat amb letxuguilla, ármelo al daínunt i gorra. La dama representada en un plat de ceràmica de reflex metàl·lic del grup anomenat «dames del final del segle», trobat a les Drassanes de Barcelona (Instituto de Valencia de Don Juan de Madrid), vesteix a la moda del 1580, amb les mànigues del gipó treballades, galera de cos amb picats sense mànigues, per l’obertura de la qual es veu la basquinya, gran coll de letxuguilla i toca de paps, que fora dels ambients cortesans s’havia conservat més enllà d’aquesta època.
La indumentària dels estaments menestrals i populars era semblant al vestit de la noblesa, per bé que no utilitzaven totes les peces i les diferències de tipus i qualitat de teixits eren molt grans. En el vestit d’home, el gipó bombat de la segona meitat del segle era farcit interiorment d’estopa o llana, i folrat de lli gruixut. Les calces i els cuixals tenien les entreteles de llana, i eren farcits com el gipó, de la mateixa manera que la bragueta. Les mitges calces eren de gènere de punt de llana. Al damunt es portava el saio, la ropilla i la cuera; la capa i l’arruelo s’usaven d’abrigall o com a peça superior. La peça d’abrigall era la samarra amb mànigues i folrada de pell de be. El cap es cobria amb el capell, que va adoptar la forma de copa alta, seguint la moda cortesana. Els camperols portaven calçons i saragüells, més amples i llargs que les calces, i la majoria de vegades es portaven sense mitges calces. En comptes de gipó i ropilla o una altra peça del damunt portaven un gavany llarg fins al genoll i ajustat a la cintura. El vestit de dona constava de saia i gipó, basquinya damunt del cos i el manteu. Sovint la saia era curta i deixava veure el manteu o el verdugat, i el gipó era d’escot baix i sense mànigues. Al damunt es portava la roba. La samarra servia per cobrir el mantell i d’abrigall. Al cap es duien toques i capell. Els teixits utilitzats van ser la llana, el lli, el cànem i el cotó amb les seves variacions, com la cotonina, tots llisos; el gènere de punt s’usava per a les mitges calces. La menestralia i la burgesia mitjana, sobretot, van utilitzar el color negre, seguint la moda de la noblesa. L’esmentada escena del Retaule de Santa Magdalena mostra un barquer amb calces senceres i gipó curt, i un altre d’assegut al seu costat porta saragüells.
La indumentària militar no havia fixat encara un uniforme concret. Els cavallers portaven la cuirassa metàl·lica, que cobria tot el cos. Pel que fa als soldats, els lansquenets de l’emperador Carles V van influir en la resta de vestits militars i en el vestit civil, per les formes exagerades i els colors vistosos de la indumentària. Justament, els coltellats i la bragueta prominent provenien del vestit d’aquests soldats. Els cavallers sant Jordi i sant Maurici de la porta del Retaule major del monestir de Sant Cugat del Vallès (Museu Nacional d’Art de Catalunya), d’Aine Bru, vers el 1501-07, van totalment vestits amb cuirassa, damunt la qual porten la roba folrada de pell i al cap una gorra de tres quarts de volta; la camisa interior es deixa veure pels punys de la cuirassa i pel tall del coll del gipó que duen sota la cuirassa. L’escena ja comentada del Retaule de Sant Iscle i Santa Victòria permet de veure la indumentària dels soldats, vestits de manera diferent. El de l’extrem esquerre porta el gipó amb coltellats al cos i a les mànigues; les calces senceres en una cama i partides en l’altra, amb les calces amb coltellat i les mitges calces subjectades per la lligacama o garrotera i a sota els borseguins. A l’esquena porta la gorra amb ploma, que posteriorment va estar de moda en la indumentària civil.
Les formes de la indumentària litúrgica no van experimentar gaires variacions. El capelló de la capa pluvial, totalment inútil respecte de la funció primitiva, era ampli i pla, i permetia grans decoracions brodades. La casulla esdevingué recta des de l’espatlla per la part posterior i va començar a tenir una forma trapezoidal al davant. La indumentària litúrgica es confeccionava amb teixits rics de seda i s’ornamentava amb brodats de pintura a l’agulla i amb grotescos. Són exemples importants d’aquest moment dues casulles de la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat (Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona), de la primera meitat del segle. Una d’elles és testimoni de la introducció de la influència de la pintura italiana en el brodat de pintura a l’agulla; l’altra ho és de la introducció del brodat de tema grotesc a Catalunya. L’escena del Retaule de Sant Feliu, de Joan de Borgonya, anteriorment esmentada, mostra el sant vestit amb alba, decorada amb paraments de teixit de seda llavorada, i amb dalmática de vellut llavorat, amb sobrecoll i paraments dels braços de teixit de seda inspirat en els antics teixits túspanoàrabs. La taula del Retaule de Santa Magdalena, també esmentada anteriorment, presenta un sant bisbe amb mitra molt alta, característica de les mitres renaixentistes, i amb una capa pluvial de vellut llavorat amb coll d’escapulari molt alt, que demostra la gran pesantor de la capa, característica d’aquesta peça litúrgica al Renaixement.
El segle XVII. El Barroc. La introducció d’influències franceses en el vestit amb la Guerra dels Segadors
El segle XVII no va ser un període afortunat per a Catalunya, ni des del punt de vista polític ni econòmic. Gran part de la noblesa catalana se’n va anar a la cort de Madrid o va emparentar amb famílies nobles castellanes. Per aquesta causa, la vida de l’alta noblesa va desaparèixer i, consegüentment, les modes cortesanes es van introduir amb retard i no van tenir la mateixa importància que en èpoques anteriors. Malgrat això, a Catalunya, els canvis de la moda es van continuar seguint. A la segona meitat del segle, després de la Guerra dels Segadors, en inventaris de la ciutat de Barcelona surten noms de teixits o de peces que corresponen al vestit de tipus francès del regnat de Lluís XIV. Segurament es devia a l’intent d’apropament de Catalunya a França en un moment de la guerra, i també a l’arribada, malgrat l’existència de la Inquisició, d’hugonots del Llenguadoc i la Provença, després de la derogació de l’edicte de Nantes —que fins i tot van influir en alguna indústria tèxtil local, com la del punt de mitja. Cal dir que en general la indumentària a ciutat va tractar d’imitar la de la noblesa, però les diferències entre els diversos estaments de la societat eren molt evidents, i el sector més desafortunat de la societat vestia amb molta pobresa.
La indumentària de la noblesa va rebre durant tres quartes parts del segle la influència de la moda de la cort de Madrid. Al darrer terç del segle la moda de la cort de Lluís XIV va influenciar totes les corts europees i, per consegüent, la indumentària dels alts estaments. Catalunya va seguir, doncs, la moda francesa durant aquesta etapa. Fins al 1623, aproximadament, la indumentària d’home va seguir l’estructura del vestit cortesà del darrer terç del segle XVI, però amb formes més exagerades. Es portaven la camisa i els calçotets, documentats ja en aquest segle, com a roba interior. Es continuava portant el gipó amb la màniga ajustada, i al damunt la ropilla o la cuera. Els colls eren de letxuguilla de gran amplada i s’havien de sostenir amb filferros —alguns autors han comparat el cap sobre la letxuguilla amb un cap damunt d’una safata aïllat del cos. Els punys podien ser de letxuguilla, i també eren grans i amples, però es començaven a usar els punys de volta, o punys blancs de llenç que partien de la boca de la màniga, hi passaven per damunt i que acabaven amb una punta. A sobre es portava l’arruelo. Les calces o els cuixals arribaven fins a prop del genoll i eren molt amples; les mitges calces es podien ornamentar amb brodats. Les sabates, semblants als escarpins, eren planes i començaven a portar pala damunt l’empenya. Cap al 1620 va tenir lloc un canvi en la indumentària masculina que es va posar de manifest entre el 1623 i el 1630. La camisa va adquirir molta importància. Era de lli molt fi, ja que les mànigues del gipó eren obertes pel cantó del cos i es podia veure; alhora es podia portar el gipó descordat per damunt de la cintura, que també deixava veure la camisa, que sortia en un bollat. El gipó es va allargar i formava un faldó que arribava fins a l’engonal. La cuera al principi arribava a la cintura i se subjectava amb cintes al gipó, i després es convertí en jupa. La jupa era tan llarga com el gipó i oberta al davant, no tenia mànigues i podia dur una tira de teixit penjant de cada espatlla. El coll continuà sent alt, però es va eliminar la letxuguilla, com a conseqüència d’una ordenació del 1623 que prohibia l’ús de puntes. En el seu lloc es va usar la gola, que era un coll alt de llenç blanc emmidonat i rígid, amb dues punxes al davant i alçat al darrere. Un altre tipus de coll que es va posar de moda va ser la valona, pla i molt ample, que reposava sobre les espatlles i s’ornamentava amb puntes. Va ser un dels elements de màxim lluïment de les puntes, especialment de les de tècnica a l’agulla, sobretot les de Venècia. Al damunt s’hi portava l’arruelo sobre les espatlles. La capa, de grans dimensions, es portava per sortir al carrer. Amb ella els homes es cobrien la cara per emboçar-se, ja que l’arruelo es portava també en els interiors. Els calçons es van allargar i arribaven fins a cobrir el genoll; en un primer moment eren bombats i gradualment es van anar ajustant a les cuixes. Es cordaven sota el genoll amb cintes i fins i tot amb una escarapel·la de cintes, i podien portar una punta als baixos. Les mitges eren de punt i es podien adornar amb brodats. Les sabates eren de pala i baixes, i també es portaven botes altes fins als genolls, amples i amb boca de volta sencera, de la qual podien sortir llaços i puntes. El capell era pla, d’ala ampla, i fet amb feltre, el xamberg, que s’adornava amb plomes. Els guants, en eliminar-se les letxuguilles del puny, eren de manyopla ampla i llarga, fets de pell trepada, de seda o de vellut brodat i ornamentat amb passamaneria i puntes. En aquest període, el color preferit per la cort de Madrid per al vestit masculí va ser novament el negre, que es va difondre per tot arreu. Per tant, també a Catalunya va ser el color utilitzat pels nobles i pels alts estaments.
Al darrer terç del segle la indumentària de la noblesa va canviar sota la influència que va exercir a tot Europa la moda de la cort de Lluís XIV. Pel que fa al vestit d’home, van evolucionar les peces de vestir anteriors, però alhora es tractava d’un canvi molt important, ja que va posar les bases del tern, vestit masculí que, amb diversos canvis, ha perdurat fins al segle XX. La camisa esdevingué més visible i el coll de valona passà a ser una corbata de puntes rectangular que penjava sobre el pit amb un llaç de seda o vellut, i posteriorment una corbata nuada del mateix teixit de la camisa. Els punys acabaven amb un farbalà de puntes o de la mateixa roba que la camisa. La jupa es va transformar en armilla, llarga i amb mànigues. Damunt de l’armilla es portava la casaca, amb mànigues amb punys de volta molt amplis, ajustada a la cintura i cordada, amb faldons llargs fins a prop del genoll. Aquests faldons formaven plecs amb un tall al mig del darrere i tenien unes grans butxaques. De vegades es portava un llaç agafat a l’espatlla de la casaca, exactament a la sisa. La capa era curta i ampla i es portava només a l’exterior. Els calçons eren ajustats i cordats amb cintes sota els genolls o amb botons. Les mitges calces eren de seda, blanques o de colors diferents. Les sabates tenien taló i una gran pala sobre l’empenya, i s’adornaven sovint amb un llaç. El capell era un xamberg menys ample que el de l’etapa anterior, i es podia adornar amb plomes o llaços. L’home va començar a portar perruques de grans dimensions i bastó com a senyal de distinció. Algunes peces de vestidures institucionals van canviar molt poc, com la gramalla, que portaven els membres del Consell de Cent; guardava la forma medieval amb l’afegitó d’algun adornament propi de l’estil barroc.
El vestit de dona de la noblesa va passar per les mateixes etapes que el d’home. Fins al 1623 va ser una continuació del vestit del segle XVI, però amb formes més amples i exagerades. La dona portava camisa interior, que no es veia, i al damunt els cartons, que ajustaven la cintura i oprimien el pit, i el verdugat; sobre d’aquest, el manteu. Com a peces exteriors el gipó, amb punxa exagerada al mig del davant, i la basquinya. És van continuar portant els maneguins o mànigues falses, que sortien per les del gipó acabats amb letxuguilles amples amb puntes. El coll era una letxuguilla d’enormes dimensions sostinguda per filferros interiors o una anella metàl·lica. La letxuguilla podia portar penjants de vidre o de pedres precioses. La galera es podia portar com a peça més exterior. Les lligadures eren de pedreria i plomes. El mantell i la mantellina es portaven per sortir al carrer. Les mitges eren de punt de seda i, encara que no eren visibles, es podien adornar amb brodats com les masculines. Quant a les sabates, no duien taló, eren de cuir o de teixit i es van continuar portant els tapins. En conjunt era un tipus de vestit que tractava de fer poc fàcils els moviments de la persona que el portava, símbol d’autèntica aristocràcia, ja que volia dir que qui el portava no havia de fer res. Aquesta característica es va mantenir amb els canvis introduïts en el vestit femení entre el 1623 i el 1630. La dona continuava portant la camisa com a roba interior; al damunt, al cos es duien els cartons o un sistema de faixat per oprimir el pit i fer estreta la cintura, i a la part de la faldilla es portaven els enagos de lli adornats amb puntes i brodats. Al damunt es duien els refaixos, sis o set a l’hivern i tres o quatre a l’estiu, que podien ser de seda adornats amb brodats i puntes i també algun podia ser de llana a l’hivern. A sobre d’aquests es duia el guardainfant, una mena de carcassa de cèrcols de forma el·líptica, plana al mig del davant i del darrere i exageradament llarga als laterals. Sobre els cartons es portava el gipó amb escot barca, amb un gran coll pla adornat amb puntes, amb les espatlles descobertes. De l’escot sortia una gorgera fina que no arribava al coll. El gipó tenia mànigues bufades acabades en puny de volta de lli amb puntes a l’extrem, i cintura estreta i lleugerament punxeguda al davant. Quan el vestit no era de cort, l’escot era molt més reduït i fins i tot podia ser a la caixa amb una valona de puntes damunt les espatlles com en el cas del vestit masculí. Sobre els refaixos es duia la basquinya, faldilla que s’arrossegava per terra, i a la part superior de la faldilla, reposant sobre l’estructura del guardainfant, es portava un faldó lligat a la cintura. Aquest faldó era igual als faldons dels gipons masculins, a la cintura del qual es portava un cinyell de seda o metall amb molts accessoris penjant. Les mitges continuaven sent de punt de seda subjectades amb lligacames formades per una cinta que es nuava sobre el genoll. Per al calçat s’usaven els escarpins plans i de vegades encara els tapins. Una gran originalitat de la indumentària femenina d’aquest període va ser portar els cabells deixats anar o bé agafats amb joies i fent tirabuixons laterals, o simplement deixats anar llisos amb llaços o escarapel·les. S’ha de recordar que els cabells de dona deixats anar eren un tabú eròtic, i que la dona els havia de dur recollits com a senyal de pudor. Per tant és remarcable aquest fet excepcional en la història del vestit de dona. Al damunt es portava la mantellina de tafetà, vellut o llana, que començava a ornamentar-se amb puntes; també es portaven grans mantells que cobrien tota la figura femenina i que van donar lloc a les tapades, forma de cobrir-se amb el mantell tot el cos i fins i tot la cara per no ser reconegudes. Es podia portar també capell, que era una mena de xamberg més petit que el masculí. Els guants eren manyoples amples decorades amb puntes, i els ventalls i els mocadors amb puntes completaven l’adreç femení, juntament amb les joies, grosses i vistoses.
La moda del guardainfant va perdurar durant el darrer terç del segle XVII, per bé que des de la fi de la dècada dels setanta va quedar reduït al vestit de cort i la forma no era tan exagerada com en el període anterior. Gradualment, la influència de la cort de Lluís XIV es va deixar sentir en el vestit de dona. Aquest vestit tenia camisa interior. La peça interior que comprimia el cos era la cotilla, de seda i folrada de lli, i a l’interior hi havia dents de balena col·locades verticalment per oprimir el cos i fer sobresortir els pits. Aquestes peces aviat es van fer de ferro, però a causa del seu origen s’anomenaren balenes. La cotilla es cordava amb vetes entrecreuades i tenia tires que passaven per damunt de l’espatlla. A la zona de la faldilla es portava l’enago i diferents refaixos sobre els quals anava la faldilla. El cos i la faldilla es cobrien amb una sola peça oberta que unia el gipó i una mena de sobrefaldilla, que s’ajuntava al davant a la cintura, amb què es formaven dos triangles, un d’invertit i petit sobre l’estómac i un de gran al damunt de la faldilla. Aquest indument era escotat en forma quadrada, arrodonida al davant. L’obertura triangular corresponent al cos es cobria amb la pitrera, peça de forma triangular que s’adornava amb fileres de llaços o de cintes i que es cosia al gipó cada vegada que la dona es vestia. L’obertura de la sobrefaldilla restava coberta per la faldilla, i la sobrefaldilla portava una cua que s’arrossegava i que es portava recollida lateralment a la manera d’un cortinatge. Per donar volum a la part alta del darrere de la sobrefaldilla s’hi cosia una mena d’encoixinat amb petites anelles folrades amb roba, antecedent del polisson del segle XIX. L’escot es cobria amb un petit farbalà frisat que sortia de l’interior del mateix gipó, que es podia adornar amb una punta. Les mànigues arribaven fins a una mica més avall del colze i s’adornaven amb farbalans de punta. Les dames portaven sovint davantal, que era un pur element d’adornament decorat amb brodats i puntes, sense cap utilitat. Els cabells es pentinaven recollits i s’adornaven amb lligadures de cintes i llaços. La còfia «a la Fontanges» va ser molt usada: era de lli i formava al capdamunt del cap una mena de cresta de volants sostinguda per filferros interiors i adornada amb puntes. Va rebre aquest nom del d’una favorita de Lluís XIV que en una ocasió es recolliren els cabells formant cresta sobre el cap i n’establí la moda. Al damunt es portava el mantonet, una mena de mantell curt ovalat però estructurat de manera que tenia dos queixals a la part de baix que permetien de passar els braços i sostenir-los millor. També es portava el mantell. Les sabates eren de taló corbat, molt ajustades al peu i molt tancades; estaven formades per dues pales que s’encreuaven a l’empenya, i generalment eren fetes de teixit, molt sovint de seda. Durant tot el segle les vídues vestiren toques que els cobrien cap i coll i grans mantells a la manera de les monges.
Els infants més petits, nens i nenes, vestien amb faldilles. A partir d’una determina edat es diferenciava el vestit segons el sexe. Les formes eren com les dels adults, és a dir, es tractava de vestits d’adult en miniatura. Les nenes portaven cartons, i després van dur cotilla des de molt petites, amb la deformació consegüent del cos, ja que impedia el creixement natural.
Els teixits més usats per la noblesa van ser les llanes de gran qualitat, i especialment les sedes. Pel que fa a les llises, gràcies a l’arribada a Europa de noves matèries colorants es va disposar de més varietat de colors, i també es van aconseguir colors més lluents. Van ser molt utilitzades i apreciades, tant per al vestit masculí com per al femení. Les sedes llavorades ho eren amb motius petits de tipus vegetal que formaven decoració en diagonal, amb diferents motius entrecreuats. Es fabricaven sedes llamades, és a dir, sedes llavorades a les quals s’afegien trames suplementàries d’argent i d’or, que produïen l’efecte lamé —que reflectia la llum amb un efectisme molt apreciat en el Barroc. Al darrer terç del segle la decoració de les sedes seguia l’estil Lluís XIV, amb predomini de la flor per damunt d’altres elements vegetals, i amb una policromia més rica. Les tècniques més usades van ser la del dornas, el lampas i el vellut tallat i cisellat. L’expulsió dels moriscos el 1606 va ser molt negativa per a la fabricació de la seda a tot el reialme, i obligà a la importació de sedes d’Itàlia i, posteriorment, de França. A Catalunya, a partir de la Guerra dels Segadors van arribar sedes franceses. La importància de la roba interior menà al tractament (filat i teixit) cada vegada més curós del lli per obtenir peces de gran finor. El cotó es va continuar utilitzant, barrejat amb el lli. Es valoraven molt les puntes de lli, i van ser molt aplicades a la indumentària. El segle XVII va ser el gran segle de la punta aplicada a la indumentària, en què va esdevenir molt corrent. A Catalunya es feia el punt de Catalunya a l’agulla; també s’hi feien alguns dels punts d’Espanya de fil d’argent i or amb boixets. Les prohibicions establertes per Felip III (1600 i 1611) i Felip IV (1623) de l’ús de la punta en la indumentària van ser molt negatives per a la indústria puntaire. El gènere de punt es va continuar fent manualment, bé que es mecanitzà gràcies a la introducció del teler mecànic de l’anglès William Lee. La indústria del punt catalana, centrada a Olot i als seus voltants, va ser molt important per fornir el material per a la fabricació de les mitges de seda i també de guants.
El plat de ceràmica blava de Barcelona titulat Concert de guitarra per a una dama sota un vol d’ocells (Museu d’Història de la Ciutat, de Barcelona) mostra la indumentària d’home i de dona del segon període de la primera meitat del segle. El músic, un cavaller que fa la cort a una dama, porta coll de gola, gipó, cuera, calçons amples, sabates planes i xamberg. La dama porta un gipó molt escotat en barca i amb mànigues bufades; la faldilla és ampla, però no mostra les exageracions dels guardainfants cortesans. Una gran llaçada surt del gipó baixant per la faldilla; els cabells són arrissats i els porta solts, lateralment i adornats amb penjolls; també porta una pinta a la part superior del cap, testimoni de l’ús d’aquest element decoratiu ja en el segle XVII. El plat de ceràmica de la corbata que representa una figura masculina jugant a saltar i parar damunt una bóta de vi (Museu de Ceràmica) mostra la indumentària masculina dels estaments benestants del segon període de la segona meitat del segle. El personatge porta gipó amb mànigues bufades i amb faldons llargs; a sobre, la cuera sense mànigues i ajustada a la cintura del gipó, cinyell, valona, punys bufats, calçons, mitges, sabates de pala amb llaç i xamberg amb plomes. El plat de ceràmica de Barcelona anomenat Gran dama que fa volar un ocell (Barcelona, Col·lecció Cirici) presenta una dama del segon període, vers el 1660. Porta gipó amb un gran escot en barca i un petit farbalà a l’escot; mànigues amples acabades amb punys amples de roba blanca. La faldilla és decorada amb formes geomètriques i cobreix completament els peus, segons la moda cortesana; és ampla i porta un guardainfant no excessivament ample. La forma cònica de la faldilla fa pensar més en un verdugat que no en un guardainfant, però l’exagerada amplitud de la part superior de la faldilla s’assembla més a la del guardainfant. Porta la cabellera solta i un xamberg amb plomes. El plat de ceràmica de la corbata Personatge tocant la flauta (Museu de Ceràmica) es pot datar al darrer terç del segle per la forma de vestir de la figura masculina. Porta casaca ajustada a la cintura amb faldons llargs fins prop del genoll i corbata de puntes que penja en forma rectangular al davant, tal com eren les primeres corbates d’estil Lluís XIV. De l’espatlla esquerra de la casaca pengen les cintes del llaç, que es portava agafat a la casaca; els calçons corden amb llaços; les mitges porten brodats de decoració vegetal estilitzada; du perruca i al damunt xamberg amb plomes. Completa la indumentària amb un bastó que portaven les persones elegants per passejar. El plafó de ceràmica procedent d’Alella La xocolatada (Museu de Ceràmica) és del començament del segle XVIII, però reflecteix molt bé la indumentària de la fi del segle anterior i la influència de les modes cortesanes franceses en el vestit de la noblesa a Catalunya. Els homes porten la camisa amb corbata nuada i penjant al davant, armilla llarga, casaca ampla, cordada i amb plecs, grans butxaques i amplis punys, calçons i mitges brodades, sabates de taló, perruca i xamberg petit amb plomes. El servei vesteix de la mateixa manera que els cavallers, cosa que ens evidencia que el servei de les classes nobles seguia molt més les modes cortesanes que la mateixa burgesia. Les dones porten gipó i sobrefaldilla d’una sola peça, i pitrera al centre del cos. El gipó té un petit farbalà al voltant de l’escot obert al davant i mànigues llargues fins més avall del colze amb farbalans de punta. La sobrefaldilla està recollida als costats, per on cau en forma de cortinatge. Totes les dames porten davantal ornamental amb una gran llaçada, sabates de taló, com es pot veure en una dama la faldilla de la qual arriba al turmell, i lligadures amb llaços i puntes. La majoria porten la còfia «a la Fontanges», alta i rígida.
El vestit dels estaments populars era molt més simple que el de la noblesa, però les formes van canviar de la mateixa manera que en la indumentària de la noblesa. Els estaments més elevats, jutges, magistrats i professors de les universitats, duien llargues vestidures característiques del seu estat i hereves de la tradició medieval, però a sota portaven els vestits propis de l’època. Durant el primer quart del segle la indumentària d’home no tenia les exagerades letxuguilles de la noblesa, però conservava els elements del vestit del segle anterior. A partir del 1623-30 el vestit va introduir el gipó llarg, la jupa, el coll de gola, els calçons fins al genoll i el xamberg. En el darrer terç del segle van aparèixer les mateixes transformacions que havien aparegut en el vestit de la noblesa, bé que amb un cert retard respecte a les d’aquella. Es va portar l’armilla, la casaca, la corbata del mateix teixit de la camisa i les sabates de pala exagerada; el xamberg també era petit. Una peça característica del vestit masculí català va ser la barretina, d’origen anterior, però que es va difondre aquest segle a causa de l’extensió de la indústria del gènere de punt. El vestit femení va seguir les mateixes transformacions que el vestit de la noblesa. Cal remarcar que només les dones de la burgesia adinerada van portar cartons al pit i cotilla, verdugat, guardainfant i sobrefaldilla; les dones de les classes menestrals i treballadores no podien anar vestides així ni per raons econòmiques ni perquè amb tants impediments no es podia treballar. Per tant és en el vestit de la dona on es veuen més clarament les diferències socials. La dona portava camisa, refaixos, gipó i basquinya, coll blanc, toca —que cobria el cap— i mantell. Els canvis introduïts en el darrer terç del segle per influència de les modes franceses van penetrar de mica en mica en el vestit de dona dels estaments populars i es van consolidar a la fi del segle. Els teixits utilitzats en el vestit dels estaments populars eren les llanes poc fines; el sargil, un teixit de lli i llana; el lli, treballat amb menys finor que el vestit cortesà; el cànem i el cotó. Per imitar les puntes, anomenades punts d’Espanya, per fer colls s’utilitzava l’atzavara. Les rajoles d’oficis de ceràmica (MCB) permeten de veure el vestit dels menestrals i dels camperols. Així el músic porta gipó i calces amples de la mateixa tela, jupa llarga amb tires penjants a la sisa, mitges de color i sabates planes. El coper va vestit igual, però porta jupa curta, valona i xamberg. La filadora du gipó, del qual surten mànigues de tela igual a la de la faldilla que no arriba a tapar els peus, davantal gran i els cabells sense cobrir. La menestrala vesteix més elegantment: el gipó és escotat amb un petit farbalà a l’escot; les mànigues amb puny de volta i la faldilla, que tapa els peus, són de la mateixa tela. Porta un davantal més curt que el de la figura abans comentada i amb farbalà ornamental, du un mantell curt sobre les espatlles i els cabells solts com les dames. La seva indumentària demostra que es tracta d’una persona benestant dins dels estaments populars.
El vestit militar va començar a utilitzar l’uniforme per distingir els diferents exèrcits. La cuirassa es va abandonar, ja que el desenvolupament de les armes de foc la feia inútil, i s’adoptà un tipus de vestit militar que seguia els canvis del vestit civil, caracteritzat pels colors molt llampants —que han continuat fins al segle XX. Els soldats catalans de la Guerra dels Segadors portaven el mateix vestit que els civils. Els soldats catalans de la fi del segle anaven ja amb casaca. El dibuix «Soldat de la bandera de santa Eulàlia» del Llibre de passanties del Gremi d’argenters (Museu d’Història de la Ciutat, de Barcelona), 1641, permet de veure com els soldats portaven el mateix tipus d’indumentària que els civils. El personatge vesteix gipó amb mànigues acabades amb puny de volta, jupa amb faldons i amb una tira penjant que surt de la part superior de cada braç, calçons amples lligats amb cintes, polaines, sabates planes i xamberg amb plomes. L’única diferència amb el vestit civil és el cinyell amb bossa per a la pólvora i amb triple bossa per a les bales.
La indumentària litúrgica no va tenir canvis substancials. Les formes eren les mateixes però més exagerades. Les casulles van adquirir al davant forma aguitarrada, que els donà el nom de casulla de guitarra. Les albes es van deixar d’ornamentar amb teixits llavorats i els punys i els faldons s’adornaven amb puntes de lli. Els teixits més utilitzats per a la confecció dels induments litúrgics van ser els lampassos i els domassos. S’ornamentaren amb puntes de punt d’Espanya metàl·liques —les parròquies més pobres utilitzaven puntes d’atzavara. El brodat en el primer terç del segle era encara de pintura a l’agulla, però amb posterioritat s’abandonà a favor del brodat purament decorativista amb motius vegetals.
Les influències franceses en la indumentària del segle XVIII. La unificació del vestit arreu d’Europa
El segle XVIII és un segle essencialment francès pel que fa a la indumentària. La moda de la cort francesa havia perdut el poder polític del darrer terç del segle anterior però conservava el mateix prestigi pel que fa a les arts i les indústries del luxe. Aquesta moda es difongué per totes les corts europees i d’aquí a altres estaments de la societat, especialment la burgesia, que havia esdevingut molt important i vestia com la noblesa. Catalunya va rebre les influències franceses de la cort madrilenya dels Borbó, especialment la ciutat de Barcelona. Barcelona va rebre directament els influxos francesos, sobretot la burgesia, però també els fabricants tèxtils, que es deixaren influenciar per les tècniques i els estils arribats de París —dels quals havien d’estar al dia per fabricar els productes a les seves indústries. Entre el 1705 i el 1711 Barcelona va ser novament seu d’una cort, la de l’arxiduc Carles d’Àustria. Malgrat les penúries de la Guerra de Successió, el vestit de la cort fou luxós, bé que continuador de les modes de la darreria del segle XVII. Després del 1714 el rei Felip V donà una sèrie de pragmàtiques que obligaven a vestir amb molta simplicitat a Catalunya, sense teixits luxosos, els quals va prohibir d’adquirir i de fabricar. D’altra banda, en eliminar el Consell de Cent, va acabar l’ús de la gramalla i l’alta significació que aquesta havia tingut a la ciutat de Barcelona des de l’Edat Mitjana. El redreçament econòmic de Catalunya menà a un vestir més luxós, especialment a partir del 1740.
La indumentària del segle XVIII es pot dividir en tres etapes diferenciades pels estils francesos Lluís XV, Lluís XVI i Revolució, que van marcar el vestit arreu d’Europa, per bé que en alguns moments els estils es van encavalcar. El vestit masculí de la noblesa de l’etapa rococó, és a dir, el primer període, estava format pels mateixos elements que els del final del segle anterior. La camisa era de lli, ampla, i portava corbata nuada de la mateixa tela, de llaç sol o de gorgera de puntes o teixit blanc; els punys tenien forma de farbalà i eren de la mateixa roba que la camisa o de puntes —punys falsos. La casaca no tenia coll i va conservar els botons i traus però es duia oberta al davant, i el puny era de volta i ample. Els faldons tenien butxaques al davant i plecs als laterals, i dins d’aquests, obertures per no rebregar la casaca en seure i per facilitar la col·locació de l’espasa; a la part alta dels plecs s’hi posaren botons. Els faldons van esdevenir rígids mitjançant entreteles de teixit encerat, paper o crin, per influència del vestit militar, que cercava més comoditat. Els faldons es van anar separant i tirant-se enrere. L’armilla o jupa en un primer moment portava el davant i els punys del mateix teixit que la casaca, i les mànigues i el darrere eren d’un teixit de menys qualitat. Els faldons, molt llargs, també eren farcits d’entreteles com la casaca a fi de mantenir-los rígids. Els calçons eren ajustats. Es tancaven al davant amb una peça cordada lateralment amb botons i se subjectaven sota el genoll per la gira de les mitges, fins que cap al 1730 els carnals es cordaren amb sivella per sota del genoll. Les mitges eren de seda i es continuaven adornant amb brodats, i de mica en mica es van anar preferint les blanques a les de colors. Les sabates portaven taló i una sivella al damunt de l’empenya que podia arribar a ser de pedreria —encara que normalment era d’acer—; també es duien sabates sense taló. Es portava perruca empolvorada de blanc, primer, amb rissos caient sobre l’espatlla; després, amb cua nuada amb una llaçada i amb rissos o tirabuixons laterals. El capell era de feltre amb l’ala girada en forma de tres pics, el tricorn. La capa s’utilitzava poc; s’usava més una segona casaca, tant per abrigar com per viatjar. En la vida civil, els cavallers portaven molt l’espasa, i també bastó, que era un senyal d’elegància, com els guants. En aquest moment es van crear els primers uniformes civils d’home i de dona per als cortesans, que van continuar fins al segle XX. El vestit masculí es confeccionava amb teixits de gran riquesa, puntes i brodats amb pedreria, que demostra que l’home durant aquest període va continuar sent el client més important de la moda.
El període que estilísticament s’anomena Lluís XVI comença al 1760. El vestit de cort, deutor del de l’etapa anterior, es diferencia molt clarament del vestit de diari o fins i tot del que s’usava per anar a festes i teatre, i es caracteritza per un gran interès pel vestit masculí anglès. Les noves idees dels enciclopedistes manifestaven una admiració política per Anglaterra; d’altra banda, les idees roussonianes d’amor i retorn a la natura contribuïren a la fascinació pel vestit d’una noblesa, l’anglesa, no únicament cortesana, sinó també camperola, que per passejar per les seves possessions no podia anar vestida de cort. La camisa conservava gairebé la mateixa forma que en l’etapa anterior. La casaca va canviar, especialment en les dècades del 1770 i 1780. Portava coll alt i rígid sense solapes; les mànigues esdevingueren estretes i ajustades i també les espatlles; els botons, gairebé decoratius, podien anar folrats del mateix teixit i també es van començar a usar els botons d’esmalt i metall. Els faldons es van allargar i es van tirar enrere, però van conservar dos botons als ronyons, i part dels plecs i de les obertures, i van ser un antecedent directe dels faldons del frac de la dècada del 1790. L’armilla s’escurçà i va perdre les mànigues. Era de teixit diferent del de la casaca, i generalment es decorava amb brodats de sedes policromes; cada un del dos costats del davanter de les armilles es brodava en peça i es tallava un cop brodat per confeccionar l’indument. Els calçons a partir del 1780 es van fer molt ajustats. Les sabates van deixar de tenir taló i s’inicià l’ús de les botes altes fins a sota del genoll, d’una sola peça. La perruca s’usà molt menys, per anar a les cerimònies de la cort, i també la usava la gent d’edat. Es portaren els cabells llargs i recollits en una cua amb llaçada. Els vestits que no eren destinats a la cort es podien fer de seda, però els més corrents eren de llanes fines. A la fi del segle, amb la Revolució Francesa, la indumentària masculina va seguir una evolució iniciada en l’estil Lluís XVI. El frac, transformació de la casaca simplificada i amb els faldons tirats enrere, va adquirir coll alt de volta i amples solapes. A la dècada del 1790 tenia els davants curts i els faldons més llargs; els dos davanters s’encreuaven i es cordaven s’anomenaven frac levita, amb el coll molt alt i les solapes molt amples. Els calçons fins a sota el genoll es van continuar portant, però també es van adoptar uns pantalons molt ajustats fets de gènere de punt i cordats amb botons a la cama. El calçat que es portava amb aquests pantalons eren les botes altes. L’armilla es va fer més curta i acabava amb línia recta, i també tenia coll i solapes amples. Les camises tenien un coll molt alt i es nuaven amb corbates que donaven moltes voltes al seu voltant. El capell era de copa amb ala rodona o bicorn. Així era com anaven vestits els currutacos el 1798 a Barcelona, és a dir, els que seguien la moda afrancesada —segons esmenta el baró de Maldà a Calaix de sastre—, amb «bates» per anomenar els fracs levita i amb capells «d’orinal» per anomenar els de copa. Per fabricar la indumentària femenina de la noblesa es necessitaven tres personatges: el sastre, que feia cotilles i gipons, més estructurats; la modista, que feia les faldilles, i el marxant de modes, que proporcionava els adornaments que cobrien els vestits (puntes, cintes, brodats aplicats, etc.). L’evolució del vestit femení va seguir el mateix camí que la del masculí. Durant l’etapa Lluís XV i la resta del segle la dona va portar com a única roba interior la camisa de dia, llarga fins a mitja cama. Les calces llargues només les portaven les dones d’edat com a abrigall, però en general estava mal vist portar-ne. Al damunt de la camisa es portava la cotilla folrada exteriorment de seda i nuada per l’esquena, i l’enago, que podia ser de seda, i a sobre d’aquest, els refaixos brodats i amb puntes. El mirinyac va aparèixer el 1718, aproximadament: era una faldilla curta d’anelles folrades de teixit que es nuava a la cintura i sostenia l’amplada de la faldilla. Primer tenia forma rodona, que donava un aspecte acampanat a la faldilla de sobre.
Cap al 1750 el mirinyac s’eixamplà lateralment, va adquirir una forma el·lipsoïdal i se separà formant dues peces unides a la cintura: era el mirinyac doble —també anomenat de colzes perquè aquests s’hi podien recolzar. Aquesta peça va fer que les faldilles fossin molt amples lateralment a la manera del guardainfant del segle XVII; la forma el·líptica era molt exagerada per als vestits de cort, i per als altres vestits es conservava però sense tanta exageració. El vestit femení es componia de gipó i faldilla; el gipó era molt escotat i ajustat al cos i es tancava a la cintura, o nuat amb cintes interiors, o agafat amb agulles de cap o cosit; les dames més aristocràtiques el portaven cosit ja que així es podia adaptar millor al cos. Aquesta forma de tancar feia que presentés una obertura al centre del davant, que es cobria amb la pitrera, amb forma de triangle invertit, amb el vèrtex que sobresortia damunt de la faldilla. Se solia adornar amb cintes, brodats i puntes, i tant el gipó com la pitrera es rivetejaven amb una punta. El gipó tenia faldons curts que en els anys vint i trenta estaven tallats verticalment en forma de merlets; les mànigues arribaven al colze i tenien el puny en forma de destral, i s’adornaven amb volants de puntes. El gipó, cap als anys quaranta i cinquanta, portava faldons de forma més arrodonida, i els punys o eren ajustats o feien plecs. La faldilla era rodona i llarga, però solia deixar veure la punta de les sabates, i es nuava a la cintura amb vetes interiors. A partir del 1750 la faldilla esdevingué molt ampla lateralment per la utilització del mirinyac doble el·lipsoïdal. En comptes del gipó es podia dur una peça única composta de gipó i sobrefaldilla en una sola peça; s’ajustava a la cintura com el gipó i es prolongava amb una llarga sobrefaldilla amb cua. Al capdamunt de l’esquena es formaven plecs profunds que es desfeien en l’amplitud de la sobrefaldilla. De la faldilla de dessota es veia només un triangle que moltes vegades era adornat amb cintes, puntes o brodats, mentre que la resta de la faldilla no ho era. Era l’anomenat vestit a la francesa, que tingué gran difusió durant tot el segle. A la cintura es portaven, no sempre, davantals de puntes, solament d’adorn. Al coll es duien cintes adornades amb puntes que formaven una ruixa. El cap, a part de portar perruca i els cabells empolvorats, es cobria amb còfies cobertes de puntes, que a vegades queien fins a arribar a l’esquena, anomenades barbes. La mantellina va deixar de ser confeccionada completament de teixit i es va fer amb el centre de teixit (vellut o tafetà) i amb puntes al voltant, anomenada mantellina de peix, o tota de puntes. Al damunt del vestit es portaven manteletes de puntes, mantonets i capellines curtes —la capa llarga es duia poques vegades. Els guants eren llargs a causa de la llargada fins al colze de la màniga, i també es portaven mitenes, que eren guants sense dits. Les mitges podien ser blanques i de colors, sovint brodades. Les sabates eren de teixit, amb taló alt corbat, punta estreta i adornades amb sivelles i llaços.
El vestit de dona d’estil Lluís XVI va tendir, com va passar amb el vestit de dona, a una certa simplicitat. Va conservar el gran mirinyac doble només per a les cerimònies de la cort; el mirinyac esdevingué més reduït i en la dècada del 1780 era mig mirinyac només portat al darrere. Les peces del vestit eren les mateixes, gipó i faldilla, però en van canviar les formes. El vestit a la francesa es va continuar portant. Cap al 1760 apareix el caraco, un allargament del gipó amb grans faldons per influència de la casaca masculina. L’ús del vestit «a la polonesa» va començar cap al 1776. Mantenia la mateixa forma que el vestit «a la francesa» però la sobrefaldilla s’arremangava formant enormes bollats als costats i al darrere. El gust per l’orientalisme va crear vestits anomenats «a la turca» o «a la circasiana», que en realitat eren variacions dels que ja es portaven. El vestit «a l’anglesa», que es va començar a portar a la dècada del 1780, va ser un autèntic pas vers la simplificació. El gipó era tancat al davant, ajustat a la cintura, i amb balenes a les costures de l’esquena que baixaven fins més avall de la cintura formant una llarga punxa. Era de màniga llarga, i la faldilla portava una lleugera cua i només mig mirinyac al darrere. Es completava amb una manteleta de mussolina o puntes o amb un mocador de mussolina damunt de l’escot. En la mateixa dècada es van fer els vestits levita, amb el caraco tan llarg que arribava a terra i imitava el frac levita dels homes. El vestit camisa era d’una sola peça de seda o cotó amb farbalà a l’escot i als baixos, i es portava sense mirinyac. Va ser un antecedent del vestit de la fi del segle, que va aparèixer el 1781. Al damunt es portaven mantonets i capes amb gran caputxes. El 1770 els pentinats eren autèntiques escultures amb vaixells, gàbies d’ocells, capells petits, etc. El 1780 els cabells es van portar llargs, fent tirabuixons, i coberts amb complicades còfies decorades amb puntes, i també es van posar de moda els capells pamela. Les sabates tenien el taló baix i fins i tot n’hi havia sense taló. Amb la Revolució Francesa les modes femenines van esdevenir cada vegada més simplificades. Es van continuar portant els vestits a l’anglesa i els vestits levita sense mirinyac, amb mocadors de pit o manteletes i amb llaços a la cintura, i les sabates no tenien taló. A partir del 1795, amb l’establiment del Directori a França, es difongué una nova moda femenina: la dona després de molts segles es va treure la cotilla i va deixar lliures les formes naturals del cos. Aquest és un fet important en la historia del vestit femení al qual contribuïren tres coses: les opinions dels metges higienistes anglesos contraris a l’ús de la cotilla, que impedia el desenvolupament natural del cos femení; el neoclassicisme, amb el retorn a l’antiguitat clàssica i el desig d’imitar-la i d’imitar-ne els vestits, i, finalment, els canvis ideològics propiciats per la Revolució Francesa. Es portaven vestits camisa o túniques d’una sola peça de les espatlles als peus, de gasa o mussolina amb la cintura alta sota el pit, acompanyades de xals. Aquesta moda va arribar ràpidament a Barcelona, ja que el baró de Maldà explica amb horror que el 1797 va anar a una festa en què la mestressa de la casa «anava sense cotilla».
Els teixits utilitzats en la indumentària de l’aristocràcia eren especialment les sedes llises i les llavorades amb treballs complicats i decorades amb temes vegetals. Les sedes molt fines, com les gases, es van utilitzar per fer mocadors de pit. Els teixits de cotó també s’utilitzaven, ja estampats per fer vestits sencers, ja llisos per fer accessoris del vestit, com manteletes i mocadors de pit, i fins i tot per fer vestits a la fi del segle, que solien adornar-se amb brodats. La llana va ser utilitzada en el vestit d’home a la fi del segle. Els brodats adornaven les pitreres de la roba de dona i també els vestits d’home. Les armilles es duien amb el davant totalment brodats, i els contorns de l’obertura de les casaques, en simplificar-se, també es van adornar amb brodats. Els brodats destinats a la indumentària d’home eren de sedes policromes, que feien matisos, i de temes florals. Les puntes van ser molt usades per ornamentar els vestits, sobretot puntes de lli, puntes de fil d’or i d’argent i puntes de seda. A mitjan segle va començar a fabricar-se la blonda, un tipus de punta de boixets feta amb fil de seda, amb la qual es van fabricar mantellines i altres ornaments femenins. La fabricació de la blonda estava molt estesa a Catalunya i fou una de les principals indústries puntaires ja al segle XVIII. Les puntes es duien irisades i ja no es valorava tant el dibuix com la lleugeresa per poder-la frisar en punys, corbates i escots. Això va comportar gradualment una utilització menys freqüent de la punta, fet que es va posar en evidència en les modes de la fi del segle.
Un dels detalls de la pintura anònima El bornet (Museu d’Història de la Ciutat, Barcelona), vers el 1725-40, mostra una parella de l’alta burgesia vestida com la noblesa. L’home porta casaca i tricorn amb decoracions de passamaneria, mitja blanca i sabates amb sivella. La dona porta gipó, faldilla llarga amb mirinyac, davantal vorejat de punta metàl·lica i mantonet. En el dibuix «Dames a la botiga de l’argenter», del Llibre de passanties, d’Antoni Costa i Perelló, 2 d’abril de 1755 (Museu d’Història de la Ciutat, Barcelona), la figura central porta un vestit de seda llavorada format per gipó de faldó arrodonit, mànigues amb punys de plecs i volants de puntes, pitrera decorada amb puntes metàl·liques i brodat, i faldilla sostinguda per mirinyac doble. Les figures que la rodegen van vestides de manera semblant. Cal destacar unes peces que porten alguns personatges: un davantal decoratiu de puntes, una cinta de puntes que penja per l’escot, i una còfia amb farbalans. Els dibuixos d’Antoni Casanovas podrien comparar-se als escrits del baró de Maldà perquè reflecteixen perfectament la vida de l’alta societat barcelonina dels darrers trenta anys del segle. En el dibuix Contradansa (Museu Nacional d’Art de Catalunya-Gabinet de Dibuixos i Gravats) es veu la moda dels anys setanta en una festa d’una casa senyorial. Els homes porten perruca, casaca, armilla llarga, ja sense mànigues, i gorgeres a la corbata. Les dones duen pentinats monumentals amb capells decoratius; el vestit llarg fins al turmell com era moda a Versalles, amb faldilla sostinguda per mirinyac, i l’escot adornat amb un farbalà o amb el mocador de pit. La figura femenina de més a l’esquerra porta un vestit «a la polonesa» amb els bollats característics. Un altre dibuix del mateix autor, A quant la lliura? (Museu Nacional d’Art de Catalunya-Gabinet de Dibuixos i Gravats), deixa veure clarament el vestit de l’aristocràcia entre el 1760 i el 1770. El possible comprador porta casaca tirada enrere als laterals, que anuncia el frac, però encara du perruca, fet que demostra que l’aristocràcia catalana va trigar a treure-se-la. El Retrat d’Esperança d’Amat i de Rocabertí, baronessa de Maldà, i els seus fills (Col·lecció dels barons de Maldà) mostra la indumentària de l’aristocràcia barcelonina de la dècada del 1780. La baronessa porta un vestit «a l’anglesa» de seda llisa, amb el gipó tancat, sense pitrera, amb mocador de pit amb puntes a l’escot, màniga llarga i gran còfia al cap adornada amb les característiques cintes de l’època. La seva filla porta un vestit del mateix estil amb un mocador de pit característic de la moda d’abans de la Revolució. Els dos fills van amb casaca tipus frac de seda llisa, armilla curta brodada i gorgeres i punys de la mateixa tela de la camisa. Una característica especial és el fet de conservar els cabells empolvoráis en un moment tan avançat, quan la moda francesa femenina els havia abandonat. El Retrat de Pasqual Pere Moles (Museu Nacional d’Art de Catalunya-Museu d’Art Modern), atribuït a Vicente López, vers el 1790-92, mostra la manera de vestir de les professions liberals, igual que l’aristocràcia. El personatge porta casaca frac de seda, molt simple, botons de metall, armilla de seda blanca brodada, coll de camisa i corbata alts, gorgeres de puntes, i perruca, la qual va perdurar encara molt de temps a Barcelona, com explica el baró de Maldà el 1800. El passeig de l’Esplanada, mocador estampat vers el 1797-98 (Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona), ensenya que les modes franceses ja havien arribat a Barcelona. S’hi veuen senyores vestides amb túnica i homes vestits ja amb frac i capell de copa, al costat d’altres que porten encara perruca, casaca i tricorn. Això dóna a entendre que les modes setcentistes van conviure amb les noves modes portades per la Revolució Francesa.
Al segle XVIII cal diferenciar molt bé la indumentària de l’alta burgesia enriquida, com alguns fabricants tèxtils barcelonins, que vestien igual que l’aristocràcia, de la burgesia mitjana i dels professionals liberals, que seguia la moda de manera senzilla i simple, sense descartar l’elegància, i la dels menestrals, camperols i obrers de les fàbriques d’aquest segle. La burgesia mitjana i els professionals liberals van ocupar un lloc important en la manera de vestir, ja que contribuïren a crear un estil entre el gran luxe i la màxima senzillesa, que no havia existit a penes fins aleshores. Pel que fa a les classes més humils, a part dels més pobres, és evident també un cert interès a seguir les modes que no era present abans. El vestit masculí de les classes més populars consistia en la camisa, la casaca, la jupa i el calçó; les sabates eren baixes i també es portaven les espardenyes d’espart nuades amb vetes. Al cap es duia la barretina, el xamberg i, a partir de mitjan segle, el tricorn. No sempre es portava corbata, i a vegades era una simple tira de roba blanca nuada al coll. El vestit de dona consistia èn la camisa de dia, que moltes vegades era de dia i de nit; la cotilla, que es va estendre més a les classes populars durant aquest segle, però que per treballar era molt difícil de portar; l’enago i un o més refaixbs, i el vestit. El vestit era format per un gipó ajustat al cos, amb màniga fins al colze, pitrera davantera i faldilla llarga, que deixava veure la sabata, sense mirinyac. Al damunt es portaven mantonets i al cap una mena de caputxa. Durant la segona meitat del segle es recollien els cabells amb la gandalla, o ret de punt de mitja que es portava lligat a la part alta del cap i penjant sobre l’espatlla. Les sabates eren baixes i també es duien espardenyes. Els teixits utilitzats per a aquests vestits eren les llanes, el sargil, el lli, el cotó llis i el cotó estampat de no gaire qualitat.
El bornet, pintura ja esmentada, és un magnífic exemple de la forma de vestir dels diferents estaments de la societat del segon terç del segle. S’hi pot veure els homes de la burgesia mitjana amb casaca i tricorn; el clergat, amb sotana i capell de teula allargat; els menestrals, amb casaca sense corbata i xamberg petit; les burgeses, amb faldilla amb mirinayc, mantonet i còfia, i les dones de la menestralia, amb faldilla llarga ensenyant els peus, sense mirinyac, gipó ajustat sense pitrera, davantal llarg utilitari i una mena de caputxa al cap. El dibuix d’Antoni Casanovas La xocolatada (Museu Nacional d’Art de Catalunya-Gabinet de Dibuixos i Gravats) permet de veure, a part del vestit de l’aristocràcia ja explicat, el vestit de la criada, que porta caraco, manteleta i gandaia, un clar exponent del vestit de les classes menestrals i un clar antecedent del vestit tradicional català. El dibuix A quant la lliura?, del mateix autor, permet de comprovar en el vestit de la venedora com la menestralia seguia força les modes. La venedora porta gipó amb mocador de pit a l’escot i gandaia al cap, fet que demostra la importància i l’arrelament de l’ús d’aquesta peça entre les classes no aristocràtiques. Aquesta peça també la usaven els estaments populars a Madrid, en el vestit de maja, la qual cosa demostra la utilització sincrònica d’un element del vestit que a Catalunya es va conservar, però no en altres indrets.
Al darrer terç del segle la indumentària cortesana va influir molt en la indumentària popular. En aquest període es va crear el que s’ha anomenat el vestit tradicional català. Conservant un substrat més antic i propi, es fixà en aquest moment concret i, amb algunes petites variacions introduïdes durant el segle XIX, ha perdurat encara fins ara en els balls tradicionals. Les peces fonamentals del vestit masculí eren: la camisa, el calçó, la jupa de coll alt i solapes, la jaqueta de coll alt i solapes grans sense faldons, peces fetes de llana o de pana, el gambeto o capa, el capell de copa, les mitges i les espardenyes. Les peces del vestit de la dona eren: el cosset interior blanc, el gipó de vellut, la faldilla de seda, el davantal de puntes, la gandaia, la mantellina o la caputxa, les mitenes, les mitges blanques i les espardenyes.
La indumentària militar va experimentar al segle XVIII un canvi molt important vers una veritable uniformització dels exèrcits, i per tant un allunyament dels punts comuns amb els vestits civils. Per tot això, és matèria d’un altre tipus de publicació.
La indumentària litúrgica es va mantenir sense variacions, encara que cal remarcar l’exagerada forma de guitarra de les casulles. En aquest segle es fan molt els grans terns de pontifical, amb una gran quantitat de peces per vestir tots els oficiants i acòlits a joc. El baró de Maldà parla d’un, ofert per la seva germana a l’Església del Pi. Les catedrals de Girona i Lleida conserven terns d’aquest període fets a la fàbrica Molero, de Toledo, un dels centres més importants de fabricació d’aquest tipus de conjunts del segle XVIII.