Les primeres monedes del territori que actualment és Catalunya no van ser obra de societats indígenes sinó conseqüència de la presència colonitzadora grega, que a mitjan segle V aC produí les primeres encunyacions a la petita polis d’Emporion (Empúries), a què després s’afegiria Rhode (Roses). Aquestes emissions mostren un art en la més pura tradició estètica grega i una iconografia sovint copiada d’altres tallers de la Mediterrània. No va ser fins al final del segle III aC que els pobles indígenes, els ibers, començaren a fer les primeres monedes. En un principi adoptaren les iconografies de la seca d’Emporion, encara que sovint hi imprimiren tota la força i l’expressivitat de l’art ibèric. Més tard, sota el domini romà, els ibers encunyaren amb més intensitat, elegint com a tipus més característics el cap d’una divinitat i un genet cavalcant, còpia una vegada més de prototips d’origen grec. En començar l’època imperial, les iconografies i l’art monetari tornaren a canviar, i adoptaren una estètica més pròpiament romana, encara que el nivell artístic no arribà mai a la qualitat aconseguida al taller de Roma. En endavant, el retrat de l’emperador ocupà l’anvers de les monedes, mentre que els reversos es reservaren per a iconografies de caire fortament propagandístic.
La moneda dels colonitzadors grecs
Els grecs, creadors de la moneda, van ser els qui feren les primeres encunyacions de la península Ibèrica. Concretament va ser la colònia focea d’Emporion la que, a mitjan segle V aC, va començar a fabricar unes petites monedes de plata, sobre les quals esporàdicament s’inscrivien les inicials de la ciutat, E M. Les iconografies eren molt variades, com caps de divinitats, animals, àmfores o astràgals, totes elles modelades en la més pura estètica grega, i gairebé sempre copiades d’altres seques gregues de la Mediterrània. Els gravadors del taller d’Emporion no sempre van assolir el mateix nivell artístic i tècnic, ja que mentre que alguns van ser capaços de copiar amb gran destresa els tipus de les seques més importants del moment, altres artesans només pogueren aconseguir dissenys esquemàtics, i es van veure obligats a utilitzar el recurs del puntejat.
Segurament no va ser fins al començament del segle III aC quan Emporion va decidir adoptar un nou sistema monetari, amb la dracma com a unitat bàsica, que va permetre als gravadors disposar d’una major superfície per modelar les imatges, a més d’inscriure en grec una llegenda molt més completa, «EMPORITON». En una primera emissió la seca va escollir com a tipus d’anvers el cap d’una deessa de perfil, representada amb la característica serenitat de les divinitats gregues, mentre que per al revers es va decantar per una imatge típicament cartaginesa, com és la d’un cavall parat, unida amb una imatge grega, una petita victòria que corona el cavall. Més tard Emporion va adoptar unes noves iconografies, que foren les que en endavant van identificar les seves emissions. A l’anvers du gravat un cap femení envoltat per tres dofins, segons la tradició del disseny de les nimfes de la seca de Siracusa, i al revers, un pegàs, tipus molt utilitzat en les emissions gregues. Amb el temps, el cap d’aquest pegàs va experimentar una curiosa modificació, en ser transformat en una figureta humana que s’agafa els peus amb les mans.
L’altra colònia que va encunyar moneda a la Península fou Rhode, l’actual Roses, la qual va produir unes emissions ben diferents de les de la seva veïna Emporion, encara que també en la més estricta tradició grega. Les encunyacions de Rhode, que cal situar dins de la primera meitat del segle III aC, van ser molt breus i desiguals, i van des d’una bellíssima dracma —que es tracta a part— fins a unes emissions en bronze, realitzades amb encunys similars però sense la cura que cal esperar d’un taller grec.
Les emissions dels ibers
Durant els anys de la Segona Guerra Púnica els pobles ibers van començar a emetre moneda per primera vegada. Les produccions, que es van concentrar en un principi al nord-est de la península Ibèrica, eren emissions en plata, i van adoptar com a iconografia principal la que els era més familiar, la de la seca grega d’Emporion. Alguns gravadors es limitaren a copiar fidelment els prototips grecs, però també de vegades altres artesans imprimiren als seus dissenys un estil fortament indígena i de gran expressivitat, que poc tenia a veure amb l’equilibri i la serenitat de les emissions emporitanes.
Acabada la guerra, s’inicià el procés de la romanització d’Hispània, fet que va propiciar que al llarg del segle II aC s’hi comencessin a instal·lar tallers monetaris, que feien emissions en plata i bronze, les unitats de les quals són conegudes com a denaris i asos. Ambdós valors mostren una uniformitat iconogràfica sorprenent, que es repeteix no solament a íes seques situades en el territori que avui és Catalunya, sinó a quasi totes les de la Citerior. A l’anvers du gravat el cap d’una divinitat masculina, modelat inicialment segons una estètica de tradició grega, i sense deixar-hi veure rastres d’un art més típicament ibèric. El revers mostra un genet cavalcant, similar al de les emissions de Hieró II de Siracusa, i el nom de la ciutat o tribu emissora, gravat a l’exerg amb epigrafía ibèrica. D’aquesta manera es va aconseguir una bonica composició, que va resoldre molt bé la dificultat que suposava per a un artista projectar un disseny en un espai circular. Un dels pocs tallers que no va adoptar aquestes iconografies va ser el dels habitants indígenes d’Emporion, els indigets, que van preferir gravar a l’anvers un cap tipus Atena, mentre que per al revers van recuperar el ja familiar pegàs de les dracmes emporitanes.
Una mica més variades són les iconografies adoptades per a la moneda fraccionaria de bronze. Si bé a l’anvers també es representava la mateixa divinitat que en els asos i denaris, en els reversos es gravaven diferents animals, com cavalls, toros, lleons, hipocamps o dofins, modeláis segons una estètica que es podria qualificar de convencional i on els obridors d’encunys no semblaven interessats a intentar crear dissenys imaginatius.
Les emissions romanes
A partir de l’any 45 aC, Juli Cèsar i, més endavant, August van impulsar un programa de reorganització d’Hispània, que també va afectar la moneda, que provocà la fi definitiva de les antigues emissions indígenes. Es va obrir així una nova etapa monetària, on l’empremta romana va ser la dominant, i on les velles iconografies van ser substituïdes per unes altres, més d’acord amb el que estava succeint a la capital, on des de Cèsar l’aparició del retrat dels governants s’havia anat fent cada vegada més habitual. Des d’aleshores el retrat de l’emperador, envoltat per inscripcions al·lusives a la seva persona, va precedir la majoria d’anversos, encara que els gravadors peninsulars rarament van poder aconseguir el mateix realisme i elegància de la seca imperial de Roma. Les imatges dels reversos feien al·lusió a la ciutat emissora, i per tant eren ben diferents de les de la seca imperial de Roma, abocada a tipus propagandístics del príncep i dels valors de l’Estat.
En el territori de l’actual Catalunya només funcionaven quatre seques, que encunyaven monedes en bronze i oricalc. La més important, i la que va aconseguir dissenys amb una millor realització plàstica, era la de Tarraco, d’acord amb el seu estatus de capital de la província Tarraconense. Aquesta situació també va influir en l’elecció de les iconografies, dedicades en gran part a l’adulació de la família imperial. Molt més modestes són les emissions de la nova seca d’Ilercavonia-Dertosa, que va elegir com a tipus emblemàtic una nau marina i una de riu, realitzades amb gran minuciositat, que recordaven la situació de la ciutat a la desembocadura de l’Ebre.
A més, dues ciutats van encunyar monedes que recordaven el seu passat de tallers ibèrics. Una és la ciutat d’Empúries, que, convertida en el nou municipium Emporiae, va continuar amb les mateixes iconografies d’un cap tipus Atena i un pegàs, modelats amb un estil que va canviar força en les diferents emissions, i que anava des d’un gravat tose i esquemàtic fins a un altre de molt més estilitzat i elegant. L’altra seca era el municipium Ilerda, la ibèrica Iltirta, que va recuperar per als reversos el tipus de la lloba, animal totèmic de la ciutat, queja havia aparegut en algunes emissions de l’època ibèrica.
Després del regnat de Calígula ja no es va tornar a fabricar moneda a Hispània excepte en dues ocasions, com a conseqüència d’esdeveniments polítics molt concrets. Ambdós casos s’han de situar en el territori de Catalunya, encara que de cap manera reflecteixen un art monetari propi, sinó que es limiten a seguir els models iconogràfics de l’Imperi Romà. El primer cas tingué lloc durant la guerra civil del 68-69, quan Galba va fer encunyacions, atribuïdes per alguns investigadors a la seca de Tarraco, que mostren el seu retrat amb el realisme propi de l’època. L’altra ocasió se situa entre els anys 409 i 411, quan l’usurpador Màxim es va proclamar august a la Tarraconense i va fer una petita emissió de plata i bronze a Barcino, imitant fidelment la que estava fent l’emperador legítim, Honori.