En l’estudi de la cultura, els espais habitats o de relació estan carregats de símbols, i així com habitualment s’ha considerat l’espai domèstic un espai femení, l’espai social de relació s’ha considerat un espai fonamentalment masculí.
Els espais de relació són de quatre tipus i es poden considerar concèntrics al voltant del nucli familiar.
El primer, ja a la casa familiar, és la sala o menjador i es pot definir com un espai social en el qual succeeixen aquells fets que impliquen uns membres de la família i els membres socials que impliquen aquests en les seves relacions amb l’exterior.
El segon nivell de relació i integració és el carrer, el barri o la plaça pública, que esdevenen indrets privilegiats d’intercanvi social. La plaça o mercadal és un espai central que, en moltes comunitats, és lloc de mercat i negoci, al mateix temps que lloc de lleure i religiositat. Aquests espais són, en les ocasions festives, engalanats i modificats. Balcons amb domassos, carrers guarnits amb garlandes de paper i roba, envelats enmig de les places i altres intervencions artístiques, modifiquen l’espai i el transformen, per uns dies, en espai lúdic.
Una extensió d’aquest espai públic són els teatres a l’aire lliure, les places de toros, els canòdroms i altres llocs d’esbarjo. De totes maneres, avui han pres molta força les instal·lacions esportives (poliesportius i estadis), on es practiquen esports diversos i on també es fan espectacles musicals.
Un tercer nivell es manifesta en la intervenció en l’espai supralocal corresponent al que en el segle passat feia referència a fires, mercats i aplecs, i que avui ha agafat molta força com a indret d’intercanvi econòmic i també social.
Finalment, s’han de considerar els espais festius, que responen a festes de tipus nacional i en les quals es fan servir espais supralocals o particularment emblemàtics.
La festa
La festa és una manifestació complexa del dinamisme social que en el transcurs de la història va prenent formes diferents en la mesura que actors, espai, temps i guió de l’activitat festiva es diversifiquen i canvien. En efecte, la festa és un fenomen social que inclou text (guió i situació dels esdeveniments) i context (la realitat social de la qual procedeix la festa), entenent el primer com la suma d’agents, de temps, d’espai i de guió, és a dir, la manifestació festiva mateixa, i el segon com la vida social de la comunitat o el grup en el qual aquesta festa transcorre, al capdavall un fenomen històric que es transforma i es modifica per raó dels canvis socials.
La regulació del temps de treball i del temps de lleure es concreta a Europa, a partir de l’Edat Mitjana, amb l’aparició de les campanes de les esglésies. Aquestes, d’ençà del segle XIII, han introduït el costum de convocar els fidels amb els seus tocs a les pregàries quotidianes, a missa o a les celebracions dels esdeveniments del cicle vital dels fidels, del bateig a l’enterrament. Les campanes marcaran des d’aquell moment les hores i, cosa molt important, les pauses en el treball, és a dir, el lleure quotidià i la festa. És així com es va passant gradualment del calendari tradicional, que era primordialment un calendari de festes, enteses aquestes com un temps sagrat en el qual calia abstenir-se de treballar, a la situació present, amb un calendari primordialment laboral que es limita a pautar, en períodes setmanals i anuals, el temps de treball i el temps d’oci, entès aquest com a compensació d’aquell.
Una pauta de divisió del temps, d’altra banda, que, tal com convé al model de societat de consum que predomina actualment en el món desenvolupat, aboca moltes vegades les persones a un augment de consum durant els períodes dedicats al lleure (caps de setmana i vacances). No és pas que les festes diguem-ne tradicionals no generessin despesa en excés (o no en generin encara avui aquelles que s’han mantingut), però a diferència del consum actual, altament individualista, aquell dispendi solia revertir en l’entorn social o, com a mínim, en la família extensa.
Tanmateix, a desgrat de la creixent privatització i mercantilització del temps, que predisposarien a afirmar que, avui per avui, no són possibles les festes col·lectives a la manera tradicional, el fet és que se’n celebren i que la gent, la societat, de fet, fa festa i hi participa. És més, estem vivint un període de recuperació i recreació de festes i d’activitats festives. .
Tant en la seva accepció tradicional com en la contemporània, podem considerar tres grans grups de festes: les que se celebren en el marc de la família nuclear o extensa, generalment relacionades amb els esdeveniments que marquen el cicle de la vida individual (naixements, aniversaris, casaments, morts); les que se celebren en el marc d’un fragment diferenciat de la societat (ja sigui un grup d’edat, ja sigui una associació o agrupació de persones que comparteixen una finalitat o una afició), i, per acabar, les festes que són patrimoni d’un col·lectiu social ampli, com pot ser un barri, un poble, una vila o una gran ciutat.
La festa en el marc familiar: les festes lligades al cicle de la vida
La festa familiar, tot i que sempre hi ha veus que clamen per la seva desaparició, no ha desaparegut. Al contrari. Certament, s’ha transformat com s’ha transformat la família mateixa d’extensa a nuclear, però encara s’han trobat nous motius i noves circumstàncies propicis a la festa. Així, les parelles, en solitari i en grup, en el marc de casa seva o en una taula de restaurant, segueixen celebrant el pas del temps, pautat pels aniversaris del natalici o de la vida en parella; però també, quan escau, els augments de sou, el retorn d’un viatge de vacances o qualsevol esdeveniment mínimament remarcable per a la vida en comú. Els escolars celebren aniversaris i sants a casa seva o en la de qualsevol company o companya. Els adults, en grups més o menys nombrosos, troben fàcilment ocasió per celebrar qualsevol esdeveniment, sigui una victòria esportiva de l’equip propi, l’estrena d’un cotxe nou o el simple gust d’explicar-se unes vacances. L’esdeveniment més impensat pot donar lloc a la celebració d’una minifesta.
Del conjunt de festes familiars destaquen aquelles que es corresponen amb ritus de pas dels seus membres. De fet, aquestes fetes assenyalen el pas d’un estat a un altre de la vida. Ritualitzar-les reforça la cohesió del grup i mostra com la vida d’una persona és també un assumpte que afecta la comunitat i que és dins de la comunitat que té sentit aquest trànsit purament biològic. Tradicionalment, a Catalunya els ritus de passatge més importants han estat el bateig, el calçar, la primera comunió, el servei militar (en el cas dels homes), les noces i l’enterrament.
En la societat catalana actual, urbana, complexa i molt laïcitzada, també es fan múltiples festes amb aquest caràcter de ritus de pas. El naixement d’una criatura, tant si se la bateja com si no, per exemple, dóna lloc a una festa familiar que, bé que no necessàriament relacionada amb el bateig cristià, sens dubte té tot el sentit d’una presentació en societat del nou membre. Sigui com sigui, en tots els casos es vesteix l’infant de manera especial, de vegades amb vestit llarg de faldons ple de randes i brodats, tal com es feia tradicionalment.
La primera comunió marca el pas de la infància a la pubertat en les comunitats catòliques. És una iniciació a uns coneixements i a unes activitats als quals no tenen accés els més petits. La catequesi impartida per l’Església iniciarà aquests adolescents en la doctrina i el cerimonial apropiats i els permetrà participar, després de la primera comunió, en la plenitud de la comunitat cristiana. La comensalitat relacionada amb aquesta cerimònia és molt gran i, en la pràctica, té poc a veure amb el seu sentit religiós, fins al punt que moltes famílies no practicants fan fer la comunió als fills gairebé exclusivament per la festa social que hi va aparellada. Parents i amics són convidats a participar-hi. I si bé és veritat que la influència dels dictats del Vaticà II amb relació a l’austeritat en aquests actes va influir moltíssim en els hàbits de tota una dècada, primordialment en el vestit dels nens i les nenes que combreguen per primer cop, actualment s’ha tornat a fórmules molt formals, tant per a nenes (vestits blancs que poc tenen per envejar als de núvia) com per a nens (disfresses d’almirall, jaqués...).
Les festes de quintos, que al llarg de molts anys han estat com un adéu a la disbauxa jovenívola dels nois que havien de fer el servei militar, són a punt d’esdevenir un record del passat tan bon punt deixi de ser obligatori el servei militar. En canvi, els comiats de solter, històricament festes també de transgressió, han pres avui un fort impuls, fins al punt que existeixen empreses especialitzades a organitzar-los. Homes i dones, durant una estona, festegen les últimes hores de soltería amb tot tipus de bromes i actes festius, i tot això s’associa amb tota una parafernàlia de disfresses, decorats i objectes grollers que fan d’aquestes festes una mena de carnaval privat.
Les noces són un altre ritu de pas que segueix fent moure tot un sector econòmic especialitzat: botigues especialitzades en vestits de núvia i de cerimònia, sotmesos uns i altres als dictats de la moda, com totes les altres peces de vestir; llistes de noces per equipar les noves llars; art floral associat; fotografia, audiovisuals i orquestres. El banquet de noces és encara una gran festa de comensalitat en la qual els parents i els amics del nuvi i la núvia es coneixen.
L’últim acte, l’enterrament, tot i que avui es considera poc de festa, no deixa de dur aparellat un retrobament d’amics, coneguts i parents del difunt, i de vegades, sobretot en àrees rurals, un àpat de comiat. Però, a més, du aparellades artesanies molt significatives: la dels taüts, avui a Catalunya molt concentrada en poques empreses de poques localitats, principalment a Móra d’Ebre; la de corones i rams de flors, i la de relleus i escultures funeraris.
La festa en el marc de segments socials diferenciats: les festes relacionades amb els grups d’edat, associacions, etc.
Les festes de grups d’edat, corporatives, esportives o, el que és el mateix, aquelles que impliquen col·lectius amb característiques afins, són avui molt nombroses. Des de les celebracions de final de carrera fins a les de pas de l’equador, les de retrobament d’antics alumnes, les celebracions d’èxits esportius, etc. , hi ha una gamma de festes i celebracions tan gran, àmplia i variada, que es pot afirmar que restaurants i llocs d’esbarjo s’omplen cada dia amb una o altra festa d’aquest tipus.
De fet, moltes d’aquestes festes són derivacions de les anteriors, és a dir, són festes relacionades amb el marc familiar. De totes maneres, l’augment creixent del temps de lleure i la fragmentació de la unitat familiar fan necessaris dedicar un espai específic a la festa que es desenvolupa en aquesta franja social. Una festa que és de vegades molt específica i especial, com per exemple una festa literària (el Premi Santa Llúcia, el Nadal, el Sant Joan), que ha generat una teatralitat de l’acte de lliurar premis literaris i d’altres, s’emmarca en la derivació de les celebracions pròpies del grup (festa de final de curs, rebuda d’un acadèmic, comiat de solter, etc. ).
La festa comunitària
El tercer grup de festes en el qual ens estendrem més són les festes de debò, aquells dies que s’anomenen amb paraules solemnes dies de festa, un fenomen social efímer en si mateix, però durador en la repetició dels cicles anuals que, des de l’inici dels temps, han acompanyat l’humà que viu en societat.
La majoria d’aquestes festes tenen l’origen en fets simbòlics (religiosos, màgics o, simplement, extraordinaris) i, concretament en el context de la societat catalana, duen una forta empremta de religiositat catòlica, encara que moltes vegades aquesta se sobreposa a rituals i festes anteriors, als quals s’ha limitat històricament a legitimar. També n’hi ha, bé que són una minoria, que tenen l’origen en un esdeveniment de significació cívica i no religiosa (final d’una guerra, portada d’aigües a una vila, etc. ), però que el temps, de vegades, ha carregat de sentit simbòlic, com és propi de les societats més laïcitzades. Atès, però, el predomini de les festes d’arrel religiosa, fins i tot quan han perdut pràcticament aquest sentit primer, seguirem el curs de l’any segons l’ordre del calendari litúrgic, començant pel solstici d’hivern (temps d’advent i de Nadal). Certament, seguir les festes segons el calendari litúrgic de l’Església catòlica deixarà de banda manifestacions festives d’altres comunitats religioses. Tanmateix, aquest calendari és encara, en el context de la cultura catalana, molt majoritari. Hem de tenir present, però, que, com que la societat catalana és un sistema de comunicació obert, el fenomen festiu canvia i es modifica dia a dia. Així doncs, més d’una vegada una festa descrita aquí com un fenomen ben viu pot esdevenir només memòria o record d’aquí a un temps molt curt, mentre que d’altres de noves es poden introduir molt ràpidament. Ningú no podia intuir, cap al 1980, l’èxit que tindrien manifestacions festives que avui semblen tradicionals, com els correfocs, el primer dels quals va tenir lloc a Barcelona en el marc de la renovació de les festes de la Mercè pel primer ajuntament d’elecció democràtica després del franquisme.
L’hivern
L’hivern de l’hemisferi nord és el període de l’any que va del 21 de desembre (celebració de Sant Tomàs en el calendari litúrgic catòlic) al 21 de març (dia en què l’Església celebra el trànsit de Sant Benet).
El cicle nadalenc
L’hivern comença amb la festa de Sant Tomàs apòstol, data que a Barcelona havia estat marcada per la tradicional fira de galls, però en el calendari litúrgic el cicle de l’any s’obre amb l’advent i aquest comença el diumenge més pròxim a la celebració de Sant Andreu (30 de novembre), un altre dels dotze apòstols. La devoció a Sant Andreu és molt antiga als Països Catalans. Molts pobles i moltes viles estan sota la seva advocació i hi ha un considerable nombre de festes, i sobretot fires, que se celebren a molts llocs el mateix dia trenta de novembre o el primer diumenge d’advent, el més pròxim a aquesta data, la majoria d’origen medieval. A Barcelona, aquest dia s’escollien els consellers o jurats que havien de regir la ciutat durant l’any següent, costum que va ser instituït pel rei Jaume I el 1274 i va ésser vigent fins al 1713, any anterior a l’abolició del Consell de Cent decretat per Felip V. L’Ajuntament de Barcelona té encara el costum de fer aquest dia l’últim ple de l’any.
Al costat de les nombroses celebracions d’arrels religioses del temps d’advent, els darrers anys se n’hi ha afegit una de nova d’arrels genuïnament laiques: el dia de la Constitució, que commemora l’aniversari de la ratificació en referèndum de la Constitució espanyola del 1978. La novetat de la festa i la seva proximitat amb la de la Puríssima Concepció, el dia 8, que propicia tota mena de combinacions de ponts amb els diumenges i dies immediats, en fan una festa sense altra imatge externa que la dels embussos a les carreteres.
Ben al contrari, la festa de la Puríssima Concepció, el dia 8 de desembre, és la festa més destacada de l’advent. Per a l’Església catòlica, es tracta de la commemoració de la concepció virginal de Jesús en el si de Maria. El tema va ser durant segles motiu de discussió teològica, la qual deixà definitivament closa Pius IX el 1854 amb la butlla Ineffabilis Deus. Però el poble català, ja des del segle XIV, havia celebrat aquesta festa amb molta solemnitat, organitzant processons i altres actes religiosos. Actualment, és sobretot la data d’obertura de les fires d’advent dedicades a la venda de figures de pessebre i altres elements propis de les decoracions nadalenques, en particular els arbres de Nadal. Entorn d’aquestes decoracions s’ha anat desenvolupant una diversificada artesania que va des de les mateixes figuretes i complements pessebrístics fins a les més ínfimes garlandes de paper o de plàstic, passant per les boles de vidre de colors, les campanetes, les figures al·legòriques o al·lusives a personatges nadalencs, les rastelleres de bombetes de coloraines i un sens fi de productes en bona part efímers. Això, sense comptar tot un seguit de productes dolços (torrons, neules...) propis d’aquestes diades. Els darrers anys, la pretensió d’alguns governs de fer traslladar al diumenge més pròxim la festa religiosa de la Puríssima per evitar la caiguda de la productivitat laboral induïda per l’extrema proximitat d’aquesta festa i la de la Constitució, ha topat amb opinions encontrades, no sols per part de l’Església, sinó dels sindicats i fins i tot de les patronals del sector del turisme i el lleure. Aquestes discrepàncies, de fet, només posen de manifest els interessos divergents que tenen actualment els diferents sectors de la societat complexa i urbana en la qual estem immersos. La més destacada d’aquestes fires és la de Barcelona, anomenada de Santa Llúcia, perquè tradicionalment era en aquest en que s’obria. El dia de Santa Llúcia, el 13 de desembre, havia esdevingut amb els anys sobretot una festa del ram de l’agulla, amb manifestacions curioses com els concursos de vestits de paper, avui força més estesos i no vinculats a aquesta data; també, d’uns anys ençà, la nit de Santa Llúcia és la de la concessió dels principals premis literaris catalans.
La nit de Nadal se celebra en les contrades catòliques amb una missa de mitjanit, la missa del gall, amb representacions teatrals (pastorets) o parateatrals (pessebres vivents), amb cantades i concerts, i amb àpats familiars i de germanor. Dintre d’aquest ampli ventall de manifestacions festives, cal destacar algunes festes que tenen lloc a l’illa de Mallorca, com és ara la representació, a la catedral de Ciutat i en d’altres esglésies de l’illa, del cant de la sibil·la, un recital cantat d’un text que profetitza la fi del món. Es tracta d’un text popular del qual hi ha més d’una versió. Actualment, també a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona hi ha una representació del cant de la sibil·la. Així mateix, a Mallorca, les esglésies, a banda de les habituals decoracions de pessebres i branques, s’engalanen amb uns elements molt fràgils d’art popular, les neules, que pengen delicadament de les llànties i del salomó central. Segons la tradició, hi ha d’haver tantes neules com dies i setmanes manquen per a la quaresma, és a dir, quaranta. La neula, que és un full prim de pasta de farina cuita –amb sucre o sense– i de forma circular, avui es fa també amb paper retallat i constitueix un treball artesanal de gran bellesa i sensibilitat. La nit de Nadal, després de la missa del gall i del sopar, a moltes cases es fa el caga tió, un petit joc de màgia fet amb un tronc tapat amb una manta, el qual, un cop tustat amb un bastó i amb una cançoneta, com ara:
Caga tió
si no, et donaré
un cop de bastó,
ofereix regals per a tots els presents a la festa.
Però la manifestació d’art popular més generalitzada vinculada a les festes nadalenques és el pessebre. El pessebre, tal com es coneix a Catalunya, constitueix la representació plàstica d’un esdeveniment cabdal per al cristianisme: l’adveniment del Messies a la Terra.
Els textos evangèlics no són gaire explícits pel que fa a les condicions i les circumstàncies del naixement de Crist. En cada lloc i cultura se n’ha fet –de vegades a desgrat de l’Església– una lectura pròpia, pròxima a la comunitat cristiana.
La història ens explica que va ser sant Francesc d’Assís qui el 1223 va muntar la primera representació del naixement de Crist dins de l’església, mentre oficiava la missa nocturna corresponent el dia abans de Nadal. Aquell primer esdeveniment teatral es va difondre i es va anar transformant en representacions efímeres fetes en catedrals i esglésies. Més endavant, alguns figuraires, amb cera, cartró pintat i fang, van començar a fer petites escultures bíbliques que la gent adquiria i amb les quals feien a casa petites unitats escenogràfiques –amb la representació del naixement de Crist–, que s’ampliaren amb el temps fins a esdevenir el que avui coneixem com a pessebre. Amb el temps, i sobretot a partir de final del segle XIX, aquella primera representació va complicar-se i el geni dels figuraires va contribuir al pessebre fent personatges de la vida quotidiana –pescadors, pagesos, caçadors, venedors de fruita, músics, etc. – que afegiren color i proximitat a la representació.
A Catalunya, artistes i artesans del fang van fer imatges de factura molt diversa. Recordem escultors com Ramon Amadeu, Domènec Talarn, Roig i Soler, Damià Campeny, Lambert Escaler, Venanci i Agapit Vallmitjana, i pessebristes com Josep Bofill, Lluís Carratalà, Martí Castells, Manuel Muns, Pere Teixidor i un llarg etcètera d’imatgers que van crear tota mena de figures amb les quals unes quantes generacions construïren pessebres per Nadal. Avui altres figuraires d’arreu de Catalunya continuen fent obra i venent-la a la fira de Santa Llúcia. Nous personatges i noves representacions s’instal·len arreu.
Per Nadal també es fan representacions de pessebres vivents que són de molt interès per la seva implantació i difusió. Esteve Albert, un home de teatre afeccionat als temes folklòrics, va concebre i muntar, als anys cinquanta, el primer pessebre vivent al poble andorrà d’Engordany Tanmateix, així com en aquell país el pessebre vivent ha perdut una mica de vigència, els pessebres vivents han arrelat i s’han multiplicat en altres indrets de la geografia catalana, sigui emmarcats en ambients vilatans històrics, sigui en algun paratge pintoresc.
Els pastorets són també una altra representació nadalenca molt arrelada a Catalunya. D’origen medieval, les representacions nadalenques quedaren força aflebides durant els segles XVII i XVIii, en ser bandejat de les esglésies el teatre religiós. A mitjan segle XIX, aquestes representacions es reprengueren i es publicaren molts textos de pastorets en castellà, sovint anònims i en bona part plagiats els uns dels altres, fins que l’any 1887 el sacerdot Miquel Saurina publicà a Vic el primer text «modern» de pastorets en català, amb el títol de Los Pastorets de Betlem, o sia, lo naixement de Nostre Senyor Jesucrist. L’èxit popular i de públic d’aquestes representacions es manifestarà més endavant a partir del text de Frederic Soler (Pitarra) anomenats bressol de Jesús, o en Garrofa i en Pallanga, estrenat a Barcelona el 1891. Aquest text és representat encara avui en molts teatres. Després se n’han fet moltes versions, de vegades d’una qualitat si més no discutible, però en tot cas inseparables de les festes nadalenques.
Des del 1972 a Bagà, el Berguedà, la vigília de Nadal s’ha reprès l’antiga festa de les faies, troncs d’uns quatre metres d’alçada que s’esberlen i s’omplen amb manats d’atxa (Cephalaria leucanta) ben seca, la qual, un cop encesa, va cremant i consumint el tronc a poc a poc mentre els joves els passegen a collibè tot cridant: «Fiafaia, Nostre Senyor ha nascut a la paia». Quan les faies ja no es poden aguantar més sobre les espatlles, es fa una foguera amb els troncs encesos, per sobre dels quals els més valents salten diverses vegades. És una festa que en altres punts del Pirineu es feia (i es fa) per Sant Joan, al solstici oposat.
L’art de la cuina té també en aquestes dates un dels seus cimals més remarcables. Durant eL cicle nadalenc destaquen les més riques escudelles, com la que a Barcelona s’anomena de Nadal (amb quatre carns: be, vedella, porc i gallina, i verdura), que té el seu parió al País Valencià en l’olla de Nadal, feta amb verdura de l’horta, pollastre o capó i els blanquets i les botifarres fets amb canyella i ous i les pilotes salades i dolces. També són habituals la sopa de pa torrat i les mandonguilles, així com totes les exquisides sopes amb peix pròpies dels pobles costaners. Però no s’acaben aquí les delícies dels plats nadalencs: també se serveixen amanides, amb les escaroles, l’api i els ravenets, que fan la partió entre plats; els fiambres o carns fredes de gallina, pollastre i porc cuites amb verdura, herbes aromàtiques i fruita seca, fets a casa o comprats a la cansaladeria, que se serveixen abans del brou i són habituals a la cuina burgesa catalana. Pel que fa a les viandes principals, en aquestes dates se solen consumir tota mena d’animals de corral (pollastres, galls dindis, perdius, faisans, ànecs de vegades farcits amb fruites i rostits al forn) i també porcells. També les pastes tenen el seu lloc a la taula de Nadal. Des de les sopes grosses que acompanyen els brous abans mencionats fins a aquelles que, preparades amb carns (vedella, porc, pollastre, etc. ), es transformen en exquisits canelons. Per postres apareixen els torrons de totes les varietats possibles i també els pastissets de massapà, les coques i les delicades neules. Les fruites d’hivern (taronges i mandarines) posen aroma i color a la taula. Finalment, bombons i confits arrodoneixen la festa. Pel que fa a les begudes, s’ha de dir que actualment el cava és la beguda més corrent en totes les taules de Nadal i també en les de l’endemà de Nadal, el dia de Sant Esteve, que és també una festa molt celebrada en el conjunt dels Països Catalans i gastronòmicament complementària de la de Nadal. El dia dels Sants Innocents, el 28 de desembre, és una festa alegre i divertida en la qual els infants gaudeixen d’una certa butlla per fer bromes a grans i petits. De fet, ben sovint els mitjans de comunicació s’apunten a la festa i, tot fent burla, expliquen als oïdors notícies falses o falsejades que confonen la gent. La tradició de penjar la llufa, una figura humana estilitzada retallada en paper, ha decaigut enfront de la de l’engany directe de la presumpta possible víctima.
El darrer dia de l’any es dedica també als innocents i per això es feia, i avui encara es fa, broma amb els menuts, fent-los buscar durant tot el dia pertot arreu l’home dels nassos, de qui s’explica que en un dia com aquell –31 de desembre– té tants nassos com dies té l’any. La nit de Cap d’Any, per contra, està reservada als joves i adults, que cerquen en balls i festes, molt engalanats, fer en poques hores allò que no han estat capaços de dur a terme durant tot l’any. L’estètica de les nits de Cap d’Any té també les seves peculiaritats, amb uns elements decoratius que no s’allunyen gaire dels nadalencs, però prescindint de tots els elements pròpiament religiosos. El costum de prendre dotze grans de raïm en el punt de la mitjanit mentre sonen les dotze campanades i formular un desig sobre el futur es va introduir a Catalunya, i concretament a Barcelona, des del començament del segle XX.
La següent festa del cicle nadalenc, molt celebrada a tots els Països Catalans, tret de la Catalunya Nord, és la festa del dia de Reis, el 6 de gener. En línies generals, s’ha de dir que és una festa infantil en què els grans tenen també un paper molt important. Normalment la festa comença uns dies abans amb la recollida de les cartes que els infants escriuen als Reis Mags per demanar-los joguines de tota classe. Patges, carters i altres tipus de criats reials es reparteixen per tota la geografia catalana i, tot seguint el costum del lloc, recullen les cartes escrites pels nens i les jienes demanant joguines i altres regals. Habitualment, el 5 de gener al vespre els Reis d’Orient i el seu seguici, normalment amb una gran fastuositat, fan una cavalcada o un passeig per la ciutat, vila o poble, amb vehicles de motor o amb carrosses i cavalls ben carregats de paquets, que volen ser una petita mostra dels regals que repartiran més tard. El dia de Reis es menja un pastís que té la forma d’una coca, un tortell o una tortada i que amaga dins la massa una fava i altres petits obsequis (generalment petites figures de material ceràmic) que castiguen o premien qui els troba. El rei de la fava o el rei de la diada té dret a portar durant tot el dia la corona de cartró daurat que habitualment acompanya aquesta tortada o aquest tortell.
La Setmana dels Barbuts i la festa de Santa Àgata
Acabat el període nadalenc amb la diada de Reis i amb el retorn a l’escola dos dies més tard, comença, amb la festa de Sant Pau ermità el dia 15 de gener, un seguit de festes que popularment s’anomenen la Setmana dels Barbuts. De fet, és un apel·latiu festiu referent a les barbes que llueixen en la seva iconografia els sants dels quals se celebra la festa entre el 15 i el 22 de gener. L’endemà de la festa de Sant Pau ermità, el 16 de gener, se celebra la de Sant Maur; segueix la de Sant Antoni, el dia 17; la de Sant Fruitós, el 21, i la de Sant Vicenç, el 22. D’aquest grup de sants barbuts, només desdiu Sant Sebastià, la festa del qual se celebra el dia 20 de gener i que la iconografia sol representar barbamec. Aquests dies d’hivern, a més de gaudir tradicionalment de la fama de ser els més freds de l’any, eren també els adequats per fer les matances del porc, feina que aplegava a les cases molta gent, joves i vells, a qui es pagava amb uns bons àpats i una mica de festa i xerinola. Aquest podria ser l’origen del que s’anomenen festes majors petites o d’hivern, que tenen el seu equivalent a l’estiu amb la celebració de les festes majors grans, que se celebraven un cop acabades les feines de la sega i la batuda dels cereals.
Si bé és veritat que avui ja no es mata el porc a casa, sí que es manté l’elaboració dels seus productes i es gaudeix del consum d’aquests. Efectivament, molts restaurants de muntanya ofereixen, com una atracció de lleure, la possibilitat de veure matar el porc. De fet, es tracta de seguir el procés d’elaboració de les botifarres i altres embotits durant unes hores per poder consumir després algun dels productes elaborats i, el que és més important, poder comprar i endur-se a casa menges tan delicioses. En aquestes ocasions, els restauradors ofereixen en la seva carta brous de matances, embotits, botifarres i lloms, i tot plegat, acompanyat d’escarola amanida.
També amb escarola (hortalissa d’hivern) i alguns ingredients de salaó s’elabora el famós xató, que és una amanida que se serveix amb una variant de la salsa romesco, assaonament molt popular que, a les comarques catalanes del Garraf, el Penedès i el Camp de Tarragona, constitueix una part important d’algunes de les festes que se celebren durant els mesos de febrer i març. El romesco, que ara es coneix fonamentalment com una salsa que acompanya una amanida o uns calçots, és també el nom que prenen alguns plats de peix originaris de la costa catalana de llevant. Aquests plats es feien a la barca mentre els pescadors descansaven. Actualment hi ha tantes variants de receptes de romesco com cuiners.
El tret comú dels sants barbuts és que havien estat homes que havien viscut en solitud a la muntanya, on s’haurien vist temptats pel dimoni en múltiples formes i maneres. Tal vegada aquesta peculiar veneració de sants amb barbes podria ser una recordança de ritus precristians relacionats amb homes salvatges que habitaven les solituds de la muntanya. La festa de l’home-ós de Prats de Molló, del 2 de febrer, així ho sembla confirmar. En tot cas, la Setmana dels Barbuts obre en el calendari festiu de molts pobles el període carnavalesc, un període festiu de convulsió, transvestisme, regeneració i transgressió que precedeix la quaresma. Varia només el dia exacte, segons quin sigui a cada lloc el sant més venerat de la colla dels barbuts, encara que, de molt, el més celebrat i d’una manera més espectacular és sant Antoni.
Els ingredients de la festa de Sant Antoni són bàsicament dos, això sí, amb múltiples combinacions i variants: en primer lloc, el foc, amb un significat de purificació i de renovació; en segon lloc, la benedicció d’animals. Normalment és una festa que dura més d’un dia.
Del foc (fogueres i barraques que s’encenen) i de les representacions parateatrals que representen les múltiples temptacions que pateix el sant, se’n coneixen diverses versions. La majoria escenifiquen la lluita d’aquell contra el dimoni, que pren totes les formes possibles Qoves temptadores amb poca. roba, menjars exquisits, etc. ), i com, astutament, el sant enganya el dimoni i finalment el venç. La benedicció d’animals va acompanyada moltes vegades de desfilades de carrosses guarnides, de cavalleries i de tot tipus de transport tirat a sang. Els traginers d’abans, transformats en transportistes, celebraven (i alguns encara celebren) d’aquesta manera el seu patró, vestits d’etiqueta i fent la cavalcada dels Tres Tombs, en record dels tombs que s’havien de donar a l’església un cop feta la benedicció dels animals. Tot plegat, acompanyat de música, cançons picants i menjar i beure.
Una altra festa molt estesa arreu dels Països Catalans és la de Sant Sebastià, el 20 de gener, quasi sempre relacionada amb algun vot de poble establert en ocasió d’una pesta o malaltia infecciosa. La Candelera, el 2 de febrer, clou definitivament el cicle nadalenc (era la data en què es desmuntava el pessebre); Sant Blai, el 3 de febrer, o Santa Àgata, el dia 5, inicien d’una manera indistinta el temps extraordinari del cicle carnavalesc. De fet, la data més reculada en què es pot escaure el carnaval és el 2 de febrer, festa de la llum, molt celebrada als països nòrdics. Sant Blai és el patró d’una part del cos, la gola, que no sols deixa entrar les fonts de vida (aire, aigua, aliment), sinó que també és l’indret per on tradicionalment s’ha cregut que passà l’ànima en el moment de la mort. Santa Àgata, per acabar, és la festa de les dones. Les celebracions a l’entorn d’aquestes tres festes ens indiquen els trets característics de l’aproximació de la primavera: la llum, la fecunditat i la transgressió, tres elements que han de permetre la renovació necessària, portadora dels fruits esperats de l’estiu.
El cicle del Carnestoltes i la Quaresma
Deixant de banda el cicle del Nadal, la resta de l’any litúrgic depèn del cicle pasqual i és, com aquest, variable. La celebració de la culminació del cicle, el diumenge de Pasqua, pot oscil·lar del 22 de març al 25 d’abril.
Tota la bullícia de les festivitats de l’hivern ens encamina vers el conjunt de festes que s’anomenen carnaval. Del carnaval i de la seva celebració, en tenim dades de tots els períodes històrics per mitjà de les múltiples descripcions, prohibicions, multes i tot tipus d’incidències que l’han acompanyat i l’acompanyen. Els seus ingredients principals són les mascarades, les disfresses, la crítica, la inversió de l’ordre, la gresca i el soroll. Les disfresses i les màscares tenen, en l’àmbit de la cultura catalana, una gran tradició. En algunes poblacions, com Sitges, Vilanova i la Geltrú, Cardona, etc. , famílies senceres elaboren vestits i disfresses des que s’acaba el període nadalenc fins al dia mateix de carnaval. Les seves rues són famoses arreu i desperten una gran curiositat per la seva bellesa efímera.
El carnaval, que habitualment dura una setmana, comença un dijous, el dijous gras, en el qual el senyor o el rei Carnestoltes –segons el costum del lloc– fa una salutació d’arribada, habitualment un text satíric i picant. La festa s’acaba el dimarts següent amb la seva mort natural. Concursos de disfresses, balls de màscares, grans àpats comunitaris i dramatitzacions parateatrals són els actes més comuns aquests dies i cada contrada intenta fer-la més grossa i sonada cada any.
Amb el dimecres de cendra s’inicia la quaresma, un temps de rigor, d’abstinència i de dejuni que popularment ha estat mal vist per les classes populars, que l’han assimilat a la repressió i l’escassetat a taula. El verset que diu:
La Quaresma i la justícia
són fetes per als pobres
resumeix perfectament l’estat d’ànim amb el qual s’encarava aquesta part de l’any.
En moltes contrades, el dimecres de cendra es feia un berenar al camp, l’última bogeria abans del recolliment quaresmal, durant el qual s’enterrava la sardina, és a dir, s’iniciava un període d’abstinència de carn (en el sentit ampli i fins i tot figurat del mot). L’equívoc del mot, sardina, i tot el que significava enterrar-la, permetia un últim dia de lleure i disbauxa, abans del rigor de la quaresma que, al segle passat, escandalitzava la gent benpensant. Actualment se celebra com una festa infantil, sense aquesta segona intenció.
La quaresma, que és temps d’abstinència i de dejuni, ens ofereix també preparacions culinàries plenes de sabor i d’aroma, plats fets principalment amb verdures fresques i peix: cassoles amb bacallà, carxofes i ou dur o en companyia d’espinacs amb pinyons i panses, guisats de congre i mongetes cuites, i, sobirans de la taula benestant, el marisc i el peix fresc, que ofereixen una cuina selecta i olorosa que omple dies tristos i, és clar, taules de festa. També es fa en aquesta època, sobretot a la Catalunya Nova, una característica pastisseria salada: panadons d’espinacs amb panses i pinyons, i coques de recapte i d’enciam són, entre d’altres receptes, mostres excel·lents de l’art de la cuina en l’època quaresmal.
Les postres d’aquesta època de l’any també són molt generoses i creatives. L’acumulació d’ous frescos a les cases de pagès a les portes de la primavera va fer desenvolupar una saviesa culinària esplèndida: la crema, amb tot tipus de variants, en particular la crema de Sant Josep, prototip del que s’ha anomenat crema catalana, i les coques, els crespells, els bunyols, les bunyetes o garrifes, els pastissets, les orelletes, les torrades de Santa Teresa, són algunes de les possibles varietats d’aquestes delicioses menges. A més, la possibilitat de tenir abundant llet fresca –la primavera és el moment de l’any més propici per al naixement de cries– ajudà a desenvolupar també un tipus de postres molt saboroses, com els matons, els flaons i els formatges tendres, que, acompanyats de mel o de les melmelades preparades amb les fruites de l’estiu anterior (prunes, préssecs, etc. ), feien les delícies d’un final de dinar o de sopar en família. De la mateixa manera, també feien un bon paper en el berenar, quan els infants tornaven de l’escola.
D’altra banda, durant el rigor dels quaranta dies de la quaresma s’escau una festa molt celebrada: la de Sant Josep, el 19 de març. La festa de Sant Josep, patró dels fusters, havia tingut una gran difusió i era molt popular en tota la cristiandat des del Concili de Constança, al segle XV, i encara més d’ençà que Gregori XV la feu festa de precepte el 1621. Actualment és només festejada amb pompa al País Valencià, sobretot a la ciutat de València, on se celebren la nit del foc, durant la qual es cremen les falles prèviament plantades en molts punts de la ciutat, i multitud d’altres actes festius en els quals els focs d’artifici solen tenir un paper destacat.
Les falles són efímeres estructures fetes de fusta i cartró decorades amb escultures satíriques dels mateixos materials i pintades de colors vius (ninots), que es cremen la nit de Sant Josep (llevat d’un ninot que s’indulta i es guarda com a record). Al País Valencià les falles són molt populars i tenen la gràcia d’aplegar en un objecte d’art popular una munió de significants i significats i un cúmul d’esdeveniments i de facècies de la cultura autòctona. Són unes escultures en les quals es poden plasmar una gran quantitat de missatges propis de les societats mediterrànies: la crema de deixalles de l’hivern com a font de vida; la crítica satírica del carnaval, l’inici de la primavera, etc. Les falles valencianes, per les seves característiques i la seva capacitat d’adaptació i pervivència, han fet córrer molta tinta i, com el carnaval, han estat diverses vegades defensades i també maleïdes i proscrites.
La Setmana Santa comença el diumenge de Rams amb la benedicció de palmes i palmons, en recordança de la rebuda de Jesús a Jerusalem. A la ciutat de Vic, per a aquesta ocasió, el dissabte abans s’organitza el Mercat del Ram, on, a més dels productes que habitualment s’ofereixen tots els dissabtes de l’any, es venen les palmes i els palmons, així com les fruites dolces que els adornen i amb les quals sortiran al carrer l’endemà per a la benedicció. Aquest dia també s’acostuma a estrenar la roba de primavera.
Durant la Setmana Santa, l’Església catòlica organitza una sèrie de cerimònies religioses que tenen el seu punt culminant en el Divendres Sant, amb processons i manifestacions de dolor per la mort de Crist a la creu. Segueixen les celebracions del dissabte de glòria i el diumenge de Pasqua, dia en el qual se celebra la resurrecció del cos de Crist. Aquest és un dia festiu en el qual es fan fontades i actes alegres; la vida festiva de carrer reprèn aquest dia la seva força expressiva.
Del conjunt de manifestacions de la Setmana Santa, les més populars són les processons: la de dijous sant al vespre, amb armats, passos i imatges de la Passió, i la de Divendres Sant, que es desenvolupa amb el conjunt de passos que escenifiquen la mort a la creu i el sant enterrament de Jesucrist.
L’Església celebra el dissabte de glòria amb la cerimònia de la inauguració del foc nou amb el qual s’encén el ciri pasqual. Les esglésies, que fins a aquest dia s’havien mantingut endolades i gairebé a les fosques, per l’acció del foc nou s’il·luminen amb tots els llums i al mateix temps es canten lloances al Senyor per aquesta nova. A la Catalunya Nord, aquest dia es cantaven els goigs dels ous. Al carrer es feien sonar les matraques i els carraus i tot tipus d’instruments per fer soroll, i d’aquesta manera començava la gatzara de la Pasqua i de l’inici de la primavera.
El diumenge de Pasqua se celebra en alguns indrets dels Països Catalans una processó que s’anomena la Trobada. De fet, són dues processons: l’una amb la Dolorosa, encara endolada, i l’altra amb Jesús ressuscitat. Les dues processons, que tenen un recorregut diferent, es troben en una cruïlla de carrers on s’escenifica una abraçada entre mare i fill. A la imatge de la Mare de Déu se li treu el dol.
El costum i la pèrdua del costum de fer avui processons requereixen un comentari. A causa de la sobrietat que el Concili Vaticà II del 1962 havia demanat als fidels en totes les manifestacions públiques, aquests actes –bàsicament processons i via crucis– havien deixat de fer-se en moltes poblacions d’arreu dels Països Catalans. De totes maneres, la presència massiva en moltes viles i pobles catalans d’emigrants d’origen murcià o andalús les ha revitalitzat i fins i tot les ha recreat amb una estètica pròpia, i avui dia són exemples genuïns de devoció i d’art popular.
El dilluns de Pasqua és un dia molt celebrat, amb sortides a menjar al camp, cantades de caramelles, danses i tota mena de jocs i comitives festives. Era (i és) costum, menjar be, xai i xot o cabrit torrat o a la brasa, en les sortides al camp, bo i acompanyat d’un bon allioli. També era costum d’endur-se truites, fetes amb els ous que els joves havien recaptat mentre cantaven les caramelles el diumenge de Pasqua.
A les cases, generalment, aquest dia el be, el xai o el cabrit es fa amb un guisat, a manera de platillo amb pèsols i cebes tendres.
Tot i que les postres dolces de la Pasqua són molt variades i creatives, les postres per excel·lència i més esteses arreu dels Països Catalans són, aquest dia, la mona, pastís fet de pa de pessic o coca, que porta a sobre uns ous que de vegades són durs i pintats a mà en colors vius i d’altres són de xocolata. Aquest pastís, tan característic d’aquest temps, sembla que té l’origen en les coques que feien els cristians (que durant l’Edat Mitjana compartiren a tot l’Estat espanyol la vida quotidiana amb musulmans i jueus) en aquesta festivitat, per diferenciar-se de les postres fetes pels jueus, de pa àzim sense llevat, que també, en aquest moment i per celebrar la Pasqua jueva, ells tenien per costum menjar. D’aquest possible origen –relacionat amb el fet que la Inquisició va perseguir durant anys tot tipus de pràctiques considerades no cristianes–, n’ha derivat una pastisseria delicada i molt creativa que fa les delícies de grans i petits. Avui els pastissers professionals han passat a fer mones amb espectaculars decoracions de xocolata o de sucre i exhibeixen als aparadors les seves obres alguns dies abans de la Pasqua, tothora contemplats amb badoqueria per petits i grans que s’hi deturen amb la boca oberta.
De la Pasqua a les revetlles: la primavera
La primavera és el període de l’any que comença amb l’equinocci de primavera, el 21 de març, dia del trànsit de sant Benet, i acaba amb el solstici d’estiu. És l’època que aplega més festes que, inconfusiblement, tenen un origen precristià i es dediquen quasi totes a la protecció de les principals fonts de la vida agrícola i ramadera: els animals i les plantes.
Com que la Pasqua coincideix obligatòriament amb el primer pleniluni de primavera, es pot dir que les festes de Pasqua són les que obren l’estació. El diumenge i el dilluns després de Pasqua, en molts indrets dels Països Catalans se celebra la festa dels Pasqüetes, amb sortides a la muntanya o vora una font, i amb un dinar o un berenar en companyia de familiars i amics. Aquest i molts dels altres diumenges següents, són dies que estan dedicats a romiatges i aplecs, amb les consegüents fontades, en record de favors atorgats per la intercessió de la verge Maria i d’alguns sants miraclers.
Les principals festes relacionades amb els sants durant el mes d’abril són també, d’alguna manera, un perllongament de les festes de Pasqua. La més assenyalada és probablement la de Sant Jordi, el dia 23 d’abril. Patró de Catalunya, Sant Jordi ho és també de la ciutat d’Alcoi, al País Valencià, on se celebra unes de les festes de moros i cristians més sonades. Sant guerrer originari de la Capadòcia, del qual la llegenda hagiogràfica subratlla les heroïcitats a l’hora de salvar una donzella de les urpes d’un drac, fou introduït a Catalunya segurament pels cavallers i els croats que havien anat a lluitar a Orient contra sarraïns i turcs. En els conflictes que mantingueren els reis de la Corona d’Aragó contra els sarraïns va ser invocat moltes vegades (i en moltes ocasions, segons el llegendari, acudí en ajut seu). A la darreria de l’Edat Mitjana, la figura del sant amb el drac i la donzella salvada va aparèixer en les processons de Corpus i des d’aquell moment la seva popularització es va estendre. A Catalunya, el moviment de la Renaixença consolidà la figura de Sant Jordi com a patró de Catalunya i des d’aleshores aquest dia és una jornada de festa –no laboral, però molt festejada i sentida per tothom– a la qual s’ha associat d’ençà del 1923 la diada del llibre, en commemoració de les dates de la mort de Miguel de Cervantes i de William Shakespeare, avui universalitzada. Al costat dels llibres hi ha el bell costum d’oferir roses. Arreu de Catalunya, des de bon matí, totes les ciutats i viles s’omplen de parades amb roses i és costum d’oferir aquest dia una rosa a l’estimat o l’estimada.
De totes les festes de moros i cristians que se celebren al País Valencià, les de Sant Jordi a Alcoi són possiblement les més espectaculars. Les festes de moros i cristians són d’origen medieval i, encara que avui se celebren gairebé exclusivament al País Valencià, sembla que primerament se celebraren a la Catalunya nova. Les primeres que apareixen documentades se celebraren a Lleida, on han estat restaurades el 1997 amb un programa més políticament correcte que l’habitual, ja que si tradicionalment sempre acabaven per guanyar els cristians, ara guanyen alternativament cristians i moros.
La Feria de Abril de Sevilla (invent d’un català al segle XIX, però avui profundament arrelada en la societat andalusa) ha servit de model per fer a Catalunya una gran festa organitzada per una àmplia representació d’organitzacions civicoculturals formades per immigrants provinents d’Andalusia. Des del 1980, primer a Barberà del Vallès i més tard (des del 1993) a Santa Coloma de Gramenet, s’han aixecat casetas on es beu fino i homes i dones abillats amb el vestit tradicional andalús ballen sevillanes en una decoració característica que busca imitar la que és tradicional a Sevilla.
El mes de maig és vist per la cultura popular com el mes de l’esplendor de la vegetació i de la natura en general. L’Església el dedica a la verge Maria, fet que enriqueix el cicle festiu de la primavera amb moltes festes marianes, en les quals es fan cerimònies on tenen un lloc destacat els brancatges i les flors. És també tradició considerar el mes de maig el de les festes i l’amor per excel·lència. En el conjunt del cicle de maig que transcorre des de Pasqüetes fins a la celebrado del Corpus, les festes es manifesten habitualment amb quatre elements que a vegades van aparellats i d’altres no. Un d’aquests és la intervenció d’un element vegetal: arbre, brancatge o simplement flors; l’altre factor, també molt determinant, serà l’elecció d’un infant o jove, de sexe masculí o femení, com a president de la festa; el tercer element és el captiri de diners i queviures que han de permetre fer una menjada en comú al grup que lidera la festa, i, per acabar, la dansa, que en aquest moment de l’any festiu ocupa un lloc molt important en totes i cadascuna de les festes celebrades.
Els elements vegetals prenen formes riques i molt diverses en les festes: plantades d’arbres de maig en el centre dels nuclis urbans, plantades d’arbres fruiters amb participació de joves escolars, aixecament de mais i maiets per la festa de la santa creu, enramades als carrers i aixecament d’altars plens de flors fets pels joves de la comunitat en honor de la Mare de Déu i de Crist triomfant, i un llarg etcètera. Els infants i els joves són elements fonamentals en totes aquestes festes. El captiri es manifesta amb una gran profusió de rifes i loteries que, per un motiu o altre, organitzen els col·lectius de joves. La finalitat d’aquestes recaptacions de diners anava abans més lligada als àpats (arrossades i carns a la llauna) i ara, potser, estan més relacionades amb els viatges de final de curs, els passos d’equador i tot tipus de bones excuses i arguments que permeten als joves passar uns dies junts lluny de la férula familiar. Per fi, la, dansa, en totes les seves varietats (aplecs, ballades i concursos), omple aquests mesos de festa.
El primer de maig és avui una festa cívica que recorda les lluites dels obrers del segle passat per aconseguir la jornada de vuit hores. D’ençà del 1890 el moviment obrer català celebra aquesta diada de reivindicació. El primer text escrit referit a aquesta celebració va aparèixer el 30 d’abril de 1890 en el periòdic La Tramontana; es titulava «Goigs a la Verge de Vuit Hores que es venera en l’ermita del proletariat en el terme de l’Univers i, la festa de la qual es celebra el Primer de Maig».
Si de la qüestió social
sou l’estrella esplendorosa,
donau-nos, Verge gloriosa,
les vuit hores de jornal.
Vostra efígie a tots inspira,
la més santa devoció,
puig sou del treballador,
l’ideal pel que sospira.
Ara el poble no respira,
lligat per un jou fatal,
donau-nos, Verge gloriosa,
les vuit hores de jornal.
En moltes localitats aquesta festa es confonia i es barrejava amb les festes pròpies del mes de maig i tot plegat prenia un aire reivindicatiu i festiu alhora. L’Església catòlica instituí a partir del 1955 per al primer de maig la festa de Sant Josep Obrer. El franquisme va aprofitar aquesta festa per fer manifestacions de caire civicoesportiu, amb danses i parades de gimnàstica que anomenava demostraciones sindicales. Al carrer, però, durant els anys de la repressió dictatorial els moviments sindicals clandestins es manifestaven i eren reprimits sense contemplacions per les forces de l’ordre. Actualment, la festa ha derivat vers la seva vessant més lúdica i, encara que es mantenen les convocatòries sindicals per a manifestacions reivindicatives, una gran majoria de la població, i fins i tot d’assalariats, aprofita aquesta data per al lleure. Si fa bon temps és una oportunitat per fer un primer dia de platja amb companys i amics.
La Santa Creu, el 3 de maig, era una festa molt celebrada fins a la seva supressió a causa de la reforma litúrgica de l’any 1969. Recordava i commemorava la troballa de la vera creu per santa Helena. Aquesta festa era complementària de la del 14 de setembre, festa de l’Exaltació de la Vera Creu; aquestes dues festes emmarcaven un període de l’any de plenitud i bon temps, tant per als ramats com per a les tasques agrícoles. Aquestes festes se celebraven amb benediccions de terme, col·locació d’altarets als carrers, gran abundància de flors i molts aplecs i romiatges a ermites i santuaris.
Deu dies abans de Pentescosta, l’Església celebra l’Ascensió. Aquesta festa, que havia estat molt popular i que formava part de la triada dels dijous festius que, segons la dita popular, lluïen més que el Sol (dijous sant, Corpus Christi i l’Ascensió), actualment és celebrada d’una manera particular en algunes comunitats i pobles de l’àrea de cultura catalana. Avui, en el conjunt dels Països Catalans només és dia festiu a la Catalunya Nord, ja que la laica República Francesa ha resultat en això més papista que el catòlic regne d’Espanya.
La festa de la Pentecosta, també anomenada popularment pasqua granada, se celebra cinquanta dies després de la celebració pasqual. Per als catòlics, aquesta festa commemora la vinguda de l’Esperit Sant i la seva influència sobre els apòstols després de la resurrecció de Crist. És una festa molt popular arreu dels Països Catalans i se celebra amb aplecs i sortides a la muntanya i al camp, on es fan àpats comunitaris.
Des de Pasqua fins a juny se celebren festes i fires generalment molt relacionades amb el cicle agrícola i ramader. En l’actualitat, aquestes fires també exhibeixen material industrial d’elaboració de productes alimentaris, així com tot tipus de maquinària aplicada al camp i a la ramaderia. El dia de Sant Isidre, el 15 de maig, és una festa molt estesa a les àrees rurals de Catalunya, on el sant madrileny ha desplaçat Sant Galdric, el patró tradicional de la pagesia catalana, que només conserva el seu prestigi en comptats pobles fora de la Catalunya Nord. La festa de Sant Isidre se celebra beneint productes del camp i, en molts casos, amb fires de productes del camp o naturals (formatges, mel i plantes aromàtiques i medicinals, verdures sense adobs, etc. ). Aquesta festa també ha generat balls i coreografies que representen el sant en l’acció de llaurar, molt interessants i amb una plàstica molt vistosa. Moltes vegades és celebrada com una festa major petita.
De les festes marianes del mes de maig, una de les més destacades és la festa de la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de la ciutat de València, que se celebra el segon diumenge de maig. Aquesta celebració, documentada ja al segle XVII, ha estat sempre, des d’aleshores, celebrada amb comitives, misses solemnes i una gran profusió de flors i de fruits primerencs. En particular, es fa una ofrena de flors a la Verge en la qual, amb els rams aportats pels fidels, es construeix un esplèndid mural colorista.
També en aquestes dates se celebra a Santa Perpètua de Mogoda la festa de la verge del Rocío, la Blanca Paloma, com l’anomenen els seus devots d’Almonte, a la província de Huelva. Aquesta festa, organitzada per la FECAC (Federació d’Entitats Culturals Andaluses de Catalunya) des del 1972, reuneix una gran quantitat de romeros que fan el trasllat de la imatge de la verge des de la seva seu habitual, una hermandad rociera de Badalona, fins a la zona de Can Oller de Santa Perpètua de Mogoda. Des d’aquesta localitat es fa un recorregut a peu, durant dos o tres dies, per diferents seus de germandats de la verge del Rocío al Vallès Occidental i al Barcelonès. També la colònia Egabrense, un grup de veïns de Santa Coloma de Gramenet que són originaris de Cabra, a la província de Còrdova, organitza el mes de maig una romeria dedicada a María Santísima de la Sierra al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, situat al municipi de Badalona. Aquesta festa té tots els ingredients d’una festa andalusocatalana, amb cant flamenc i balls de sevillanes i sardanes.
El dijous que segueix la vuitada de la Pentecosta se celebra la festa del Corpus Christi (el cos de Crist), és a dir, la festa de l’eucaristia. De fet, aquesta celebració hauria de fer-se el dia de dijous sant, que, segons els evangelis, va ser el dia de la institució de l’eucaristia durant el transcurs del Sant Sopar de Crist amb els apòstols, però, en ser un dia endolat per la imminència de la passió i la mort de Crist, l’Església no va considerar oportú fer-ne un dia festiu. Aquesta festa es va començar a celebrar en la cristiandat el 1317, sota el papa Joan XXII, i a Barcelona es tenen dades de la seva celebració des del 1320; així mateix, el 1330 ja fou celebrada a Vic i el 1333, a Bagà, de manera qué el seu arrelament a Catalunya no pot ser més precoç.
Es tracta d’una festa amb totes les característiques de les festes civicoreligioses implantades en temps renaixentistes. Durant el Renaixement, les ciutats eren el lloc privilegiat on exercien el seu treball artesans i comerciants que, de fet, constituïen uns nuclis econòmics i socials diferenciats de la pagesia i gaudien d’un protagonisme en la societat urbana que es manifestava en el pes específic que gremis i altres corporacions tenien en el govern de la ciutat.
En la festa del Corpus tenien protagonisme, sobretot en allò que fa referència a la seva organització i el seu control, tots els poders ciutadans. Bàsicament, amb la màxima preeminència, l’Església i, per descomptat, també els capítols municipals. A més, a petita escala intervenien igualment els gremis, desfilant en la processó amb els seus estendards, distintius i uniformes. Igual com tenien una presència institucional en totes i cadascuna de les ocasions festives i d’homenatge a reis i senyors visitants, en la festa del Corpus tenien un lloc de privilegi. La realitat sociològica d’aquelles ciutats renaixentistes explica una part de la vistositat i la complexitat d’aquesta festa, que en el segle XVIII va arribar al seu zenit, fins al punt d’esdevenir un autèntic espectacle molt participatiu i un xic disbauxat. D’aquí que les autoritats eclesiàstiques, ja des del segle XVIII, comencessin a recomanar primer i a imposar, més tard, la supressió d’alguns entremesos i representacions parateatrals que al llarg dels segles s’havien anat afegint a la processó. A partir d’aquell moment, atiada per l’esperit il·lustrat de les elits del segle XVIII, es generalitzà l’opinió que aquestes celebracions resultaven obscenes i de mal gust. Alguns textos de l’època així ho reflecteixen i aquesta mala fama es recordarà i s’ampliarà durant tot el segle XIX i bona part del XX.
Altres factors intervingueren també en la desacreditació aquesta festa. Fonamentalment, la progressiva davallada del poder real d’unes classes socials (les que integraven gremis i corporacions en l’Antic Règim) i l’aparició d’una burgesia i una classe obrera fabrils. Secundàriament, com a resultat de la mateixa transformació social de la primera meitat del segle XIX, perquè tingué lloc la laïcització dels ajuntaments, poders locals i, en general, de tots els poders públics, per més que l’Església retingués encara molt de poder a les seves mans.
El Concili Vaticà II (1962-1965) va acabar d’alleugerir de llast festiu algunes de les celebracions tradicionals. El Corpus va ser un d’aquests casos i la processó per celebrar-lo es va reduir a la funció estrictament religiosa de glorificació de l’eucaristia. Aquesta recomanació va fer treure aquesta festa dels carrers de moltes ciutats i pobles de l’àrea catalana. Això no vol dir que al carrer no hagin perviscut moltes ocasions de festes relacionades amb el Corpus que, de totes maneres i fonamentalment, només ens recorden la part bullanguera i festiva d’aquesta: la Patum de Berga, les catifes de flors de Sitges, de la Garriga i d’altres poblacions, les enramades d’Arbúcies, els gegants i nans, el bestiari i el ball de bastons en moltes poblacions.
La Patum, el Corpus de la ciutat de Berga, és d’alguna manera la festa de Corpus més completa que perviu en l’àrea de cultura catalana i les pot representar totes. El seu innegable origen medieval i la seva consolidació en el segle XVIII, així com tot el seu desenvolupament i arrelament posterior, li han valgut l’admiració tant d’erudits i estudiosos com de joves amb ganes de gresca, tant de la vila i la comarca de Berga com d’arreu de Catalunya.
La festa transcorre de la manera següent: quinze dies abans, el migdia de la diada de l’Ascensió, hi ha un primer avís amb una cercavila al so del tabaler; vuit dies després es fa la prova dels coets (se’n tiren quatre per provar-ne la qualitat); la vigília de la festa al migdia té lloc pels carrers la desfilada del tabaler i dels quatre gegants i els músics; el vespre del mateix dia, té lloc el recorregut per la vila del tabal, els gegants vells, les guites (mulasses que treuen foc per la boca) i les maces (ball que representa la lluita entre diables armats amb coets i l’arcàngel sant Miquel); el mateix dia de Corpus al matí, petardada i, després de la missa d’onze, Patum de lluïment a la plaça de Sant Pere, amb balls de gegants, nans i l’àliga. L’àliga és una figura grossa d’ocell, feta de cartró i pasta, amb les ales plegades i que porta el bec entreobert. Té una reixa a la panxa per on es veu la persona que la carrega i la fa ballar. En un principi, l’àliga de les processons de Corpus representava l’evangelista sant Joan, però més tard la tradició popular va donar-li arreu una significació ciutadana fins a fer-ne un símbol de la vila o ciutat. En el cas de Berga, diuen els exegetes de la Patum que l’àliga, amb el cap cenyit amb corona reial, simbolitza l’antiga vila de Berga, avui ciutat, vivint confiada i lliure sota la protecció dels monarques de la dinastia comtal catalana, després de ser redimida del jou feudal al final del segle XIV.
La tarda del dia de Corpus hi ha processó i, al vespre, a dos quarts de deu, Patum completa: ball de turcs i cavallets, les maces, les dues guites (la grossa i la xica o boja, introduïda el 1890); el ball de l’àliga, el ball dels nans vells, el ball de gegants, el ball dels nans nous, el salt dels plens i el ball de bastons. Aquesta seqüència d’actuacions es repeteix dues vegades i finalment, quan ja és ben fosc, totes les figures juntes ballen en una festa completa de foc i fum. L’endemà, al matí i a la tarda, es fa la Patum infantil.
A banda de l’espectacular Patum, en altres indrets de Catalunya se celebra el Corpus amb algunes processons, acompanyades invariablement de gegants i nans, que al seu pas pels carrers són obsequiades amb flors, principalment clavells i ginesta. També en algunes localitats, com a Arbúcies i Sallent, es fan enramades que serveixen de clos per a la processó. Les catifes de flors amb motius eucarístics o simplement geomètrics són una altra manifestació vinculada a la festa del Corpus que es manté en força localitats de Catalunya (Tivissa, Sitges, Olot, la Garriga) i que marca el camí que la processó ha de seguir. En algunes d’aquestes localitats fins i tot es fan concursos per premiar les catifes florals més aconseguides.
L’estiu i el seu portal: les revetlles
El 21 de juny acaba la primavera i comença l’estiu, que, al seu torn, es clou el 21 de setembre, dia de sant Mateu apòstol i evangelista, per donar pas a la tardor. En aquesta època de l’any, el cel és clar, el sol lluu catorze o quinze hores i les nits són curtes i càlides; de vegades, però, la meteorologia té a la Mediterrània rauxes i, de cop i sense avisar, es forma una tempesta, acompanyada de llamps i trons i de vegades pedra, que fa malvestats en sembrats i horts i mata o escampa bestiar. Aquesta peculiaritat atmosfèrica per força havia de propiciar una àmplia i extensa cultura popular en relació amb els fenòmens naturals i amb les seves peculiaritats. En el medi rural, l’estiu és l’època de l’any amb més feina i alhora amb més festivitats. Quasi un vuitanta per cent de les festes majors se celebren a l’estiu i, a més, l’estiueig i les vacances han propiciat una gran quantitat de les festes locals, dedicades a una població forana que omple pobles i viles durant l’estiu per celebrar les coses més diverses: els temps d’ahir, la festa del foraster, la festa de la flor, la de segar i batre, la de la sardina, la de l’agermanament amb tal o tal altra població d’un altre país...Això explica que algunes localitats s’hagin inventat una nova festa major a la tardor, quan els turistes són fora i la festa pot ser celebrada en família.
Les revetlles de Sant Joan (23 de juny) i de Sant Pere (28 de juny) assenyalen el traspàs d’una estació a l’altra. La festa de Sant Joan és de les més complexes del calendari festiu. Se celebra arreu d’Europa i de l’àrea mediterrània, però presenta en aquesta característiques peculiars i força homogènies, encara que amb variants locals curioses i singulars. És una festa religiosa, com testifiquen la gran quantitat d’aplecs i romiatges que tenen lloc aquests dies arreu dels Països Catalans, i també lúdica, com ens fa evident l’oferta de gaudi.
La festa es manifesta per mitjà d’alguns elements naturals, com són l’aigua, el foc i la vegetació, que, a voltes, sols i en d’altres ocasions combinats, fan derivar tot tipus de ritus i de creences. El foc es manifesta en forma de fogueres, falles, rodes i focs d’artifici que il·luminen el cel de la revetlla de Sant Joan. Interpretat secularment com a culte solar, el foc de Sant Joan té moltes variants. Amb el foc es fan tota mena de manifestacions, s’encenen rodes i fogueres en cims de muntanyes i, en el cas de les primeres, es fan rodolar pel pendent fins a la vall, on són rebudes, moltes vegades, amb danses i cançons; s’encenen fogueres que s’han de saltar o giravoltar tot recitant oracions, cantant una tonada, fent unes passes de dansa o demanant un desig, i també es llancen al firmament focs d’artifici. La màgia del foc s’encomana a tothom, perviu arreu on era tradicional i es manifesta de manera nova en totes i cadascuna de les contrades de la cultura catalana. La flama que s’encén al Canigó, amb el foc portat des del Museu de la Casa Pairal del Castellet de Perpinyà, fa un recorregut des d’aquest cim fins a Guardamar, al País Valencià, per encendre els focs de pobles i viles dels Països Catalans en una cerimònia que, des del 1964, agermana i uneix totes les terres de parla catalana. És la festa de la diada dels Països Catalans, una festa cívica que s’ha sobreposat a una de les festes de tradició més vella de l’hemisferi septentrional.
L’aigua, en totes les formes possibles, també és present en les festes de Sant Joan. Els banys al mar o en aigua dolça presos a punta de dia i les passejades a mitjanit pel bosc i pels cims a la matinada, gaudint de la rosada, són alguns dels ritus o costums d’aquesta nit màgica. Els cultes als vegetals se’ns presenten en forma de troncs encesos, rams beneïts, guarniments florals en cases i portalades, ofrenes d’enramades i collites de plantes medicinals. A més, bona part d’aquests ritus amb elements naturals van acompanyats de cerimònies relacionades amb pràctiques amoroses, ritus de fertilitat, curacions de malalties de pell i d’altres creences benèfiques relacionades amb la recol·lecció i la ingestió de plantes medicinals fetes en aquest dia i en hores determinades, etc. El folklore oral i escrit català és curull de descripcions de pràctiques rituals, algunes de les quais avui encara es practiquen.
Avui per avui, la societat catalana celebra aquesta festa amb el mateix entusiasme que celebra el Cap d’Any. És una magnífica oportunitat per obrir la casa d’estiu als amics, fer el primer bany, estrenar el vestit de nit de la temporada, fer el primer ball de l’estiu i un llarg etcètera de motius i excuses que segueixen fent d’aquesta festa un dia molt especial arreu. La menja característica és la coca, la paradigmàtica coca de Sant Joan, amb fruita confitada i pinyons, que pren mil formes i maneres de cap a cap dels Països Catalans. Una recepta bàsica que tothom pot ampliar i modificar a gust seu seria la següent: s’agafa farina prima de la de pastar dolços, ous, llevat de forner, oli, sucre, llimona i una mica de llet; es fa una pasta amb la farina, el sucre, els rovells, l’oli, la pell de la llimona ratllada i el llevat desfet en una tasseta de llet. Quan la pasta està ben lligada, s’hi afegeixen les clares a punt de neu. Després cal deixar-la reposar en un lloc calent per tal que fermenti i pugi. Aleshores és el moment d’adornar-la amb fruites confitades i pinyons i d’enfornar-la. Un cop cuita, es treu del forn, es deixa refredar i se serveix.
Després de Sant Joan, és a dir, un cop acabades les escoles, moltes famílies es desplacen a les cases d’estiueig i de vacances, on s’inicia un nou període de l’any que es vol més a prop de la natura i més informal pel que fa a les relacions humanes. Sant Pere i la seva revetlla són com la tornaboda de les festes majors, en relació amb la revetlla de Sant Joan. En general, aquest dia, tot i que els elements de foc i les pràctiques en relació amb els vegetals continua, predominen els actes mariners. Sant Pere és un sant mariner i moltes contrades on l’activitat bàsica està centrada en la pesca celebren aquest dia la seva Festa Major, com a l’Ametlla de Mar, al Masnou o a Tossa de Mar. En d’altres indrets, com per exemple a Tarragona, se celebren festes només al barri mariner.
Habitualment, el mes de juliol és el de l’inici de les vacances laborals. Aquest mes tenen lloc un seguit de festes populars. El dia 5 de juliol comencen les festes d’estiu, amb la Festa Major dedicada a Sant Miquel dels Sants, a la ciutat de Vic. Sant Cristòfol, el dia 10 de juliol, és una festa molt celebrada arreu. Al començament del segle XX, aquest sant, de sempre vinculat al ram del transport, va esdevenir patró dels automobilistes, fet que ha originat un seguit d’iconografia i objectes relacionats amb el sant, com ara amulets per als automobilistes.
El dia 16 se celebra l’advocació de la Mare de Déu del Carme o del mont Carmel, que es troba íntimament vinculada a l’orde religiós carmelita. Els primers iniciadors d’aquest orde van construir una església en honor de la Mare de Déu al cim del mont Carmel, a Palestina, i des del primer moment van mostrar una devoció especial a Maria, invocada sota el nom de la muntanya esmentada. La devoció de la Mare de Déu del Carme s’introduí als Països Catalans amb les primeres fundacions de convents de l’orde al segle XIII, començant amb el de Perpinyà l’any 1265. La difusió de la devoció es va fer ràpidament i, al segle XVIII, es consolidà arreu. Imatges i petites capelles fetes amb rajoles acolorides es troben esparses arreu del territori. Aquesta festa ha originat un reguitzell de festes populars amb fires i balls. Patrona de mariners i pescadors, ha desplaçat en aquesta tasca Sant Elm, que se celebra el dia 26 d’aquest mateix mes. En ciutats com Barcelona, Tarragona i Olot, aquesta diada és celebrada com a Festa Major de barri (el del Raval a Barcelona, el del Serrallo a Tarragona i el del Carme a Olot). És també una data de processons marineres, en què es transporta la imatge de la verge en embarcacions guarnides per a l’ocasió en forma d’enramades flotants. Santa Cristina, el dia 24, també és santa marinera, i a Lloret de Mar es fa Festa Major amb un romiatge a l’ermita de la santa i en honor d’aquesta es ballen unes danses amb almorratxes anomenades ball de plaça.
La festa de Sant Jaume se celebra el dia 25 de juliol. El llegendari referent a aquest apòstol és molt ampli i el simbolisme dels fets que es relaten no resulta encara avui gaire clar. Predicador del cristianisme a Hispània, el lloc on segons la llegenda foren enterrades les seves despulles, l’indret on avui s’alça la ciutat de Santiago de Compostel·la, fou durant tota l’Edat Mitjana objectiu de pelegrinatges de molts devots de tot Europa. Aquesta ruta santa, el camí de Sant Jaume, va donar origerixa un seguit d’instal·lacions d’acollença, religioses i cíviques, moltes de les quals encara avui es conserven i són magnífics exemples d’art medieval. A Catalunya, el llegendari situa el sant a les portes de la ciutat de Lleida; cansat de caminar i amb una espina al peu, èls àngels l’il·luminaren perquè se la pogués treure. El lloc, anomenat Peu del Romeu, és avui l’indret de l’inici d’una processó que fan els infants lleidatans, amb fanalets encesos, aquest dia de Sant Jaume. També és un dia en què se celebren moltes festes majors als més diversos indrets dels Països Catalans, entre les quals es pot destacar la de Sant Carles de la Ràpita, amb curses d’embarcacions tradicionals, engegada d’ànecs, vaquetes, arrossegament de cavalleries i sardinades i botifarrades per a tothom.
El mes de juliol s’acaba amb la celebració, el dia 30, dels sants màrtirs Abdó i Senén, sants pagesos que a Catalunya es coneixen popularment per Sant Nin i Sant Non. Són advocats de les pluges i protectors contra les pedregades i les tronades. En la seva representació popular són portadors dels fruits bàsics de l’estiu: un gotim de raïm i una espiga de blat.
En relació precisament amb el blat i la seva collita, els darrers anys han proliferat, sobretot a les terres de la Catalunya occidental, les festes de segar i batre, que tracten de reproduir la manera com es feien aquestes activitats abans que es mecanitzessin. Un blat que, un cop mòlt i transformat en farina, constituïa una de les bases de l’alimentació a casa nostra, principalment en forma de pa, però també de delicioses coques i tortades. La pastisseria tradicional ha consagrat unes quantes formes de pa, que es repeteixen gairebé per a tot; però localment es practiquen altres models i alguns forners artesans en multipliquen les formes fins a figurar animals, personatges, arbres o diferents objectes. El pa es menja en tota classe de formes i preparacions i, quan està sec, també s’aprofita. Per exemple, el pa amb tomàquet, originalment una menja de pobres per aprofitar el pa sec, és avui l’acompanyament de tot tipus d’embotit i, a més, un àpat fàcil de compartir. El gaspatxo és, de la mateixa manera, una sopa freda que hàbilment combina aquest pa sec, el tomàquet madur, la ceba aromàtica, el pebrot vermell i verd i el cogombre refrescant, elements que, amb aigua fresca i ben amanits amb oli i vinagre, fan un combinació que alimenta i treu la set. Les pizzes i les coques d’enciam també són combinacions d’aquests elements tan senzills: la farina, el tomàquet, el pebrot, les albergínies, les sardines en oli, la tonyina, el pernil, etc.
El mes d’agost és el de les festes majors d’estiu, la majoria concentrades al voltant de la data de la Mare de Déu d’Agost, el dia 15, encara que també n’hi ha que festegen altres advocacions de la Mare de Déu o bé diferents sants, en general benèfics portadors d’aigua i conjuradors de sequeres, i també alguns de protectors de la salut.
Així, la festa de Sant Domènec se celebra el dia 4. A Sant Domènec, entre altres miracles, se li atribuïa el poder de conferir virtuts benèfiques a l’aigua. Per això en molts indrets se celebra també aquest dia la festa del càntir. A Argentona, en particular, la festa del càntir ha estat presa com a pretext per donar a conèixer les múltiples formes i variants d’aquest estri de terrissa i per difondre, fins i tot, les noves creacions d’alguns artesans d’aquest ram.
Sant Llorenç se celebra el dia 10. Aquest sant fou un màrtir romà del segle III la devoció pel qual s’estengué ràpidament per tot el món cristià, tant d’Orient com d’Occident. Als Països Catalans, la seva popularitat va ser molt gran, com ho demostren la gran quantitat d’esglésies que el tenen per titular i la seva presència reiterada en la toponímia i en l’onomàstica, tant pel que fa als noms de fonts com als de llinatge. Per raó de les característiques, ’que el llegendari atribueix al seu martiri, és patró de molts oficis per als quals el foc és un element molt important, com ara vidriers, cuiners o forners. Aquest dia té fama de ser el més calorós de l’any i és festa major en moltes poblacions.
El dia 15 se celebra l’Assumpció de Maria, festa coneguda als Països Catalans amb els noms de: Mare de Déu d’Agost, Mare de Déu morta i Mare de Déu gitada. És, arreu del món catòlic, una de les solemnitats més antigues dedicades a la Verge Maria. Celebra el fet que la Mare de Déu, un cop acabat el curs de la vida mortal, no va morir, sinó que fou enduta o assumpta en cos i ànima al cel. Pius XII, l’any 1950, va establir el dogma de l’assumpció de la verge. És la data que concentra el nombre més gran de festes majors. Una Festa Major, sense que sigui necessàriament un mirall en el qual una comunitat es reflecteix, constitueix una bona aproximació a la seva composició social, un reflex dels seus interessos i una mostra de les característiques dels seus habitants. En una Festa Major es concentra un gran nombre d’actes festius amb moltes expressions d’art popular, des de la música de bandes, cobles o petits conjunts que acompanyen les comparses de gegants i nans o determinats balls, fins als programes de Festa Major, el seguiment diacrònic dels quals és molt valuós com a orientació sobre el desenvolupament i el canvi en una comunitat. L’adaptació als temps i el seguiment de les modes i els gustos, conjugats amb el manteniment d’uns actes, habitualment religiosos, de vella tradició, són signes de la vitalitat d’una Festa Major. Des del punt de vista del fet artístic, cal destacar en moltes festes majors el guarniment de carrers amb tota mena de materials i l’aixecament d’envelats. A Barcelona, els barris de Sants i de Gràcia premien cada any els carrers i tothom competeix per al millor resultat.
Si bé es pot dir que no hi ha dia del mes d’agost que no tingui la seva Festa Major, poques són més assenyalades que la de Sant Fèlix, a Vilafranca del Penedès, una de les jornades cabdals del calendari casteller, sense comptar altres manifestacions folklòriques, en particular les desfilades de gegants i de bestiari fabulós.
Els castells són torres humanes de diversa alçada. Rep el nom de pilar o espadat la torre que té un sol individu en cada pis; torre, la que en té dos i castell, la que en té tres o més. Un castell es compon bàsicament de tres parts: els baixos (primera planta arran de terra), el tronc o fust (que és el cos central del castell) i el pom, que comprèn el tres pisos més alts (amb l’enxaneta que els corona). El públic hi participa activament fent la pinya que sosté el castell. La música de timbals i gralles acompanya aquests aixecaments. L’aixecament de torres humanes de formes diverses és molt antiga i de llarga tradició als pobles de la Mediterrània. A Catalunya, a la darreria del segle XVIII ja hi havia aixecament de castells a la vila d’Alcover. De totes maneres, Valls esdevé, al començament del segle XIX, la capdavantera d’aquesta manifestació, que històricament ha tingut tres grans èpoques d’expansió: del 1876 al 1889, del 1926 al 1936 i del 1960 a l’actualitat.
Aquests darrers anys, els castells han esdevingut una manifestació molt generalitzada i hi ha colles que quasi cada cap de setmana o festa fan aixecaments.
Passades les festes majors d’agost habitualment comencen les pluges, que de vegades són torrencials i anuncien un canvi de temps preludi de la tardor. El mes de setembre, com el mes de maig, està dedicat a la Mare de Déu, en particular a la seva nativitat, que se celebra el dia vuit, data en la qual també té lloc la festa de totes les marededéus trobades. Una abundantíssima diversitat d’advocacions, títols i funcions d’un gran nombre d’ermites, santuaris i altars parroquials dedicats a la Mare de Déu, celebra la seva festa grossa el dia 8 de setembre. L’origen de molts d’aquests llocs de culte marià segurament es remunta a temps anteriors a la implantació del cristianisme i és envoltat de creences de caire llegendari o mític àmpliament difoses per la tradició oral o escrita (els goigs sobretot). Les narracions que expliquen la trobada de la imatge tenen quasi totes, sempre i arreu, la mateixa estructura: una imatge de la mare de Déu és trobada en un lloc de la muntanya o del camp per una persona senzilla (pastor o pagès) o per un animal domèstic. Assabentada l’Església d’aquest fet, decideix el trasllat de la imatge a qualsevol església propera. La figura, però, torna sempre al seu enclavament primigeni, la qual cosa fa pensar als qui l’han trobada que cal bastir allí un nou espai religiós (ermita, santuari, etc. ) dedicat a aquella. Aquestes imatges i el seus enclavaments són indicis de la difusió i la implantació en la geografia catalana del culte cristià, en la seva vessant més popular i arrelada a les particularitats de cada comunitat.
El dia 11 se celebra a Catalunya la festa nacional, amb actes protocol·laris vora el monument i la tomba de Rafael de Casanova i actes reivindicatius en carrers i places de moltes ciutats i viles. Tanmateix, tret de l’homenatge floral de partits polítics, sindicats, associacions i corporacions al monument a Rafael de Casanova, a la ronda de Sant Pere de Barcelona, així com d’alguna especialitat pastissera, aquesta festa no ha generat encara un imaginari representatiu.
La tardor
La tardor a la Mediterrània significa el final dels dies llargs i xardorosos i l’inici d’una època de dies frescos al matí i pluges a les tardes que permeten recollir cargols i prometen un any de bolets. El canvi d’estació astronòmica s’escau el dia de sant Mateu, el 21 de setembre. Dos dies més tard, el 23, diada de Santa Tecla, és Festa Major a Tarragona. La primera referència que tenim de la celebració d’aquesta festa és de l’any 1321, data en la qual es van celebrar l’arribada de les relíquies de la santa a la ciutat i la primera processó. És una altra notable diada castellera, com la de Sant Fèlix a Vilafranca.
El dia 24 és la festa de la verge de la Mercè i Festa Major a Barcelona. Aquesta festa se celebra des del 1871. Al llarg dels anys, ha experimentat tot tipus de canvis, així com noves realitzacions en relació amb els diversos actes festius. D’ençà de l’any 1980, per exemple, la Comissió de Festes de l’Ajuntament de Barcelona va inventar-se un correfoc, que actualment es pot ben dir que ja és una festa tradicional, en el qual desfilen i actuen els animals de foc (dracs, guites, mulasses, cucaferes, etc. ) de tot Catalunya.
Sant Miquel, el dia 29, és un dia molt festejat arreu dels Països Catalans. L’arcàngel sant Miquel, que l’Apocalipsi presenta lluitant amb els àngels contra els dimonis, àngels rebels a Déu, fou identificat per la tradició amb Anubis, el déu pesador d’ànimes de l’antic Egipte. D’aquesta manera, la iconografia medieval el representava, completament armat, com l’encarregat de pesar les ànimes o bé com un guerrer trepitjant un drac o un dimoni. Antigament se celebraven dues festes dedicades a Sant Miquel: l’una el 8 de maig i l’altra el 29 de setembre. Als Països Catalans, la seva devoció s’introdueix, com a tot Espanya, durant la Reconquesta. Des d’aquell moment, molts pobles i viles el van tenir com a patró i moltes ermites i esglésies li foren dedicades. Aquest era tradicionalment el darrer dia de banys de mar i les festes majors que se celebraven en aquesta data, com ara la del barri barceloní de la Barceloneta, solien ser les darreres que gosaven plantar un envelat.
El dia 21, diada de Santa Úrsula, se celebra a Valls el darrer gran encontre de la temporada castellera, on se solen veure algunes de les millors actuacions de l’any.
El novembre s’inicia amb una festa, el dia 1, que se celebra arreu dels Països Catalans: la festa de Tots Sants. La celebració d’aquesta diada sorgí al segle IX, a precs de Lluís el Piados i els bisbes de les Gàl·lies, i es consolidà vers l’any 1000, quan sant Odiló, abat de Cluny, introduí en tots els monestirs reformats la festa de tots els difunts, el dia 2 de novembre, l’endemà de la festa de Tots Sants.
Per als celtes, el primer de novembre era la data en què se celebrava la festa del Samuhin o festa dels morts. Amb aquests antecedents històrics, no és d’estranyar que en aquesta festa religiosa europea es barregin un bon grapat de tradicions anteriors al cristianisme. En definitiva, la festa de Tots Sants és la festa dels avantpassats, el moment en què es recorden els morts familiars que ja han entrat a l’estadi definitiu d’avantpassats. Aquesta diada es fan cerimònies i oracions pertinents, ofrenes de llums, rés de les tres parts del rosari, tres misses i també un toc continuat de campanes durant tota la nit, perquè els difunts que no han assolit el lloc de pau trobin el seu camí. En aquesta data, hi ha el costum que els vius visitin els difunts a les seves tombes familiars i les endrecin, les adornin amb flors i hi encenguin llum. També és costum de celebrar àpats comunitaris que es clouen, a les postres, amb castanyes i panellets. Actualment s’ha estès molt el costum de celebrar de manera comunitària aquesta festa la nit abans i arreu es fan fogueres amb cuita de castanyes i moniatos o patates dolces, acompanyats d’una copeta de vi dolç. Els panellets es mengen a l’endemà l’hora del dinar en família.