Si els humans, des de la més remota Antiguitat, hem intentat establir calendaris és perquè sentim la necessitat de controlar el pas del temps de forma tangible i, d’una manera o altra, poder marcar o recordar aquells moments que han estat importants en la nostra existència. La memòria col·lectiva i la història dels països, doncs, estan plenes de dates que són significatives, per la raó que sigui.
Recordar un nom o una data és sempre un dels grans problemes de l’estudiant d’història, però el cert és que les dates es consideren sovint com les grans fites del passat, darrere les quals s’amaguen les conquestes, les batalles, les celebracions, les epidèmies, els naixements, les arribades o les invencions que conformen la història d’un país.
Aquest capítol vol ser un repàs per la història de Catalunya a través de les dates més significatives que representen, alhora, els fets més emblemàtics. El camí s’inicia l’any 985, quan el comte Borrell esdevé comte de Barcelona i es comencen a forjar els fonaments d’un sentiment de país, i acaba amb els Jocs Olímpics del 1992, que són el darrer gran moment, fins ara, d’esplendor i d’identificació nacional, no tan sols de la ciutat organitzadora, sinó per part de tots els catalans. Entremig, més de mil anys d’història i de dates.
985: Borrell Comte de Barcelona
Malgrat la presa de Barcelona per Almançor el 985, Catalunya no s’enfonsà per dues raons: els sarraïns sí que destruïren la ciutat però no la van ocupar; la segona raó és que l’exèrcit català es veia reforçat i animat ja que va aconseguir d’aturar la forta invasió d’Almançor amb la seva pròpia força, sense l’ajuda que havia demanat als francs i que no van comparèixer.
Superats els problemes amb Almançor, Borrell II va aproximar-se al rei de França Lotari per demanar-li ajuda, però aquest va morir poc després i va ser succeït pel seu fill Lluís, qui també va acceptar ajudar-lo. Amb la mort d’aquest rei va finalitzar la dinastia dels carolingis i va pujar al tron Hug Capet l’any 987, el qual ajudaria Borrell, però amb condicions: el comte li hauria de trametre els seus llegats i l’hauria d’esperar personalment per confirmar la fidelitat i guiar-lo. Borrell va refusar l’ajuda dels francs, ja que no volia sotmetre’s a ells, i des d’aleshores es va eliminar definitivament la submissió dels comtes catalans a França.
Una sèrie de fets contribuïren també que s’acabés amb tota relació de vassallatge amb França: la posta en circulació d’una moneda pròpia, la fi de les expedicions de França a Catalunya i, un fet molt important, la substitució de França per Roma. A partir d’aleshores els comtes catalans i els dirigents eclesiàstics ja no es dirigien al rei de França per tramitar assumptes de terres o de privilegis, sinó que volien anar a Roma. La cort pontifical i el Papa van superar el prestigi de la cort del rei de França. També van ser essencials en aquesta transformació els inicis del moviment de Cluny, que arribava al Pirineu des de França. Fins a l’arribada d’aquest nou moviment Catalunya s’havia mantingut tancada en ella mateixa i havia rebaixat al mínim les seves relacions amb altres corts. A partir d’aleshores, però, la relació amb Roma va ser cada cop més forta. D’aquest contacte, Catalunya en tragué molt profit, ja que va ajudar a introduir una cultura de tradició clàssica i paleocristiana que va confluir amb la influència de moviments provinents de França o de Còrdova. Així, hom pot dir que durant el segle x es va viure una esplendor cultural a Catalunya.
Aquest trencament de la dependència catalana amb França l’any 987 va ser la primera aproximació a una independència de Catalunya que ja havia iniciat Guifré el Pelós durant el seu regnat i que es faria efectiva amb Borrell II.
1137: Unió de Catalunya i Aragó
Alhora que Catalunya, Aragó també havia anat guanyant territoris, com els comtats de Sobrarb i Ribagorça, mentre les tropes del rei Ramir el Monjo (nomenat després de la mort dAlfons el Bataller sense successió) van continuar avançant de Jaca a Osca i d’Osca a Navarra.
Els reis de Castella, per tal de posseir el regne sarraí de Saragossa, van reclamar-lo al·legant drets de successió. Davant la negativa, Alfons VII de Castella va ocupar Saragossa i els seus voltants. Ramir va buscar l’ajuda del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV per tal d’aturar l’expansió castellana per tots els territoris aragonesos. Però per evitar aquesta unió definitivament es va optar per unir els regnes de Catalunya i d’Aragó: Ramir el Monjo havia tingut una filla fruit del seu matrimoni amb Agnès de Poitiers, Peronella, que va casar amb Ramon Berenguer IV comte de Barcelona, que va rebre la propietat del regne d’Aragó el 1137 i el títol de príncep i dominador d’aquest territori; la seva figura era el lligam entre aquests dos territoris, perquè cada regne va mantenir les seves institucions, característiques i llengua.
Aquesta unió de caire pacífic va ser una de les obres més significatives de Ramon Berenguer IV. També va ser una òptima solució a l’annexionament d’Aragó a Castella i als problemes que implicava el veïnatge de dos regnes, ja que tant un com l’altre pretenien la seva expansió i aspiraven a la conquesta d’un mateix territori, com era València o una part de França. Va ser una unió molt positiva malgrat que inicialment els dos pobles no s’entenguessin pel que fa a la política mediterrània (Aragó s’hi oposà en un principi, però va cedir posteriorment).
1229-38: Conquestes de Mallorca i València
Jaume I va esdevenir rei de la Corona Catalanoaragonesa quan va succeir el seu pare Pere I el Catòlic el 1213 i fins al 1276. Aquest rei va fer una de les més importants obres per al territori català.
Jaume I va proposar-se de fer una política mediterrània, i un fet ocasional que també va ajudar-lo a decidir-se per Mallorca va ser, segons el seu Llibre dels feyts, l’enfonsament de dues naus catalanes per part d’Abu Yahia, rei de Mallorca. L’expedició va sortir del port de Salou el 5 de setembre de 1229 amb 55 embarcacions que van arribar a la cala de Santa Ponça. Després de vèncer els sarraïns, les tropes van avançar i van assatjar i prendre la capital de l’illa el 31 de desembre del mateix any, alhora que s’imposaven a les últimes resistències.
Va ser un triomf molt important que va fer encara més cèlebre Jaume I, que aconseguia reconquerir aquost territori en el seu primer intent; malgrat la seva joventut (21 anys) va demostrar que era un rei d’armes i de grans conquestes.
La conquesta de València va tenir diverses diferències amb la de Mallorca; va ser una empresa duta a terme entre catalans i aragonesos, va tenir una llarga durada i el rei no va poder estar tot el temps a la guerra ja que tenia altres problemes per solucionar. Al regne de València, abans d’assetjar la ciutat, calia dominar altres punts, com Borriana o Peníscola, on van arribar les forces conqueridores el 1233. La guerra s’allargà, però el 1236 es decidí continuar lluitant amb força per aconseguir la capital, fet que va tenir lloc el 28 de setembre de 1238 després d’uns forts enfrontaments amb els sarraïns. Amb aquesta nova conquesta Jaume I va incorporar un nou regne a la Corona Catalanoaragonesa, encara que fou poblada majoritàriament per catalans però també per aragonesos. Per evitar problemes el nou rei de València va instaurar-hi una organització pròpia independent tant de Catalunya com d’Aragó. Un avantatge que van tenir els catalans en terra valenciana va ser la llengua.
Amb aquestes dues conquestes Catalunya creixia considerablement, i amb la integració d’un amplíssim territori i l’expansió marítima de Jaume I assolia un èxit absolut. Aquest va adoptar el sobrenom de Conqueridor ja que el seu regnat, malgrat que també va conèixer el fracàs, és sobretot recordat per aquestes dues grans conquestes catalanes que van significar l’esplendor política i econòmica de Catalunya.
1412: Compromís de Casp
Quan morí Martí el Jove, rei de Sicília i fill del rei Martí l’Humà o el Vell, la Corona Catalanoaragonesa restà sense successor legítim. Quan el 1410 morí aquest rei, durant dos anys governaren les autoritats catalanes i el Parlament de Catalunya. Mentrestant anaren sorgint els noms d’alguns possibles successors, entre els quals el comte d’Urgell, Jaume, Lluís de Calabria i Frederic de Luna, el favorit de Martí l’Humà. Quan els tres Parlaments (Aragó, Catalunya i València) es reuniren per decidir el candidat no hi hagué acord. Els partidaris de Lluís de Calabria demanaren ajut a Ferran d’Antequera el qual amb les seves tropes castellanes arribà a Aragó i de seguida suplantà Lluís de Calabria esdevenint ell mateix el rival de Jaume d’Urgell. A València es formaren dos Parlaments: el de Vinaròs, amb els seguidors del comte d’Urgell, i el de Traiguera, amb els seus adversaris, que acabaren organitzant una lluita armada.
En aquell moment intervingué en la contesa el papa Pere de Luna, partidari de Ferran d’Antequera, i en el Parlament d’Alcanyís nomenà Lihori i Cerdán per escollir nou compromissaris (tres de cada regió) per elegir un rei. Amb aquest sistema ja es podia preveure el resultat de la votació, ja que Ferran d’Antequera i els seus seguidors dominaven València i Aragó. Ell mateix comunicà la seva victòria davant l’església de Casp, on s’havia celebrat la votació el dia 12 de juny de 1412. Jaume d’Urgell va intentar revoltar-se però ràpidament va ser assatjat pels seus enemics.
Aquest fet suposà l’arribada al poder de la Corona Catalanoaragonesa d’una nova dinastia, els Trastàmara, una dinastia castellana que, malgrat regnar a Catalunya, va romandre ancorada al seu origen tot imposant una marcada influència castellana. La llengua castellana passà a primera línia, ja que l’aristocràcia la parlava per prestigi, la literatura esdevingué en castellà i els càrrecs públics foren ocupats per parlants no catalans. Hi hagué una desnacionalització general que va ser un dels factors que va portar Catalunya a una decadència que durà molts anys. El nou rei, però, va mostrar un cert desinterès pel seu nou territori ja que hi passava només temporades curtes.
1640: Corpus de Sang
El rei Felip IV va gairebé compartir el seu poder amb el ministre comte d’Olivares, qui va recomanar-li que calia instaurar les mateixes lleis i sistemes polítics a tot Espanya, incloent-hi el regne de Catalunya, i que per fer-ho calia instal·lar-hi un exèrcit per tal que no hi haguessin revoltes. Mentrestant Europa vivia la Guerra dels Trenta Anys en la qual Espanya també participava al costat de l’Imperi. A causa d’aquest conflicte a Catalunya hi havia un exèrcit reial. Quan els francesos van assetgar Salses, es va formar un exèrcit català de més de vint-i-cinc mil homes que l’any 1640 van aconseguir tornar a reconquerir aquest territori. Després de l’abandonament dels francesos, els catalans va demanar que Castella retirés el seu exèrcit de les seves terres; però Olivares no va fer-ho i la pressió va continuar en terres catalanes. Finalment Catalunya es va alçar i més de tres mil camperols van entrar a la ciutat de Barcelona. L’exèrcit de Felip IV va respondre atacant la costa catalana, però això no va aturar els catalans, i el dia 7 de juny de 1640 els segadors concentrats a Barcelona van sublevar-se i van assaltar les Drassanes. En aquesta lluita va perdre la vida el comte de Santa Coloma, virrei de Catalunya. Aquest dia ha passat a la història amb el nom de Corpus de Sang.
1659: Tractat dels Pirineus
Catalunya, amenaçada per un gran exèrcit castellà, entrà en contacte amb França i, a través del president de la Generalitat Pau Claris, li demanà ajuda en la lluita. Els enemics entraren a Catalunya pel sud i arribaren a Barcelona, on foren vençuts a la batalla de Montjuïc el 1941, i després es retiraren a Tarragona.
Per convèncer els francesos que ajudessin Catalunya, Pau Claris va proclamar comte de Barcelona el rei Lluís XIII. Així França va enviar molts homes a terres catalanes amb motiu de la lluita, alhora que també ho feia Castella, i, en canvi, van anar passant a un segon pla els personatges que havien iniciat el conflicte: Claris, Richelieu i Olivares.
La guerra durà dotze anys i va finalitzar amb l’annexió a França d’un tros del territori català: el Rosselló (Conflent, Vallespir i Capcir) i una part de la Cerdanya, pel Tractat dels Pirineus l’any 1659, que era el preu a pagar al rei de França per l’ajut donat. Lluís XIV molt ràpidament va abolir les institucions d’aquestes terres, hi aplicà una rigorosa política d’eliminació de qualsevol rastre català i hi imposà un afrancesament absolut. Les revoltes que van tenir lloc en què es reivindicava la identitat catalana dels habitants del Rosselló i la Cerdanya van ser radicalment aturades.
El Tractat se signà a l’illa dels Faisans, al riu Bidasoa, amb l’assistència dels representants de Felip IV de Castella i Catalunya-Aragó i els de Lluís XIV de França. La cessió es va fer sense consultar les corts catalanes ni els organismes catalans de govern.
1716: Decret de Nova Planta
L’li de setembre de 1714 les tropes de Felip V van assaltar la ciutat de Barcelona, fet que va significar la fi de la Guerra de Successió, la lluita contra l’absolutisme del rei castellà. Liderat per Antoni Villarroel i Rafael Casanova, l’exèrcit català va caure davant el de Felip V, fet que va suposar la immediata desaparició de l’Estat català autònom.
Amb aquest domini total de la ciutat, Felip V, amb el suport d’Ametller (ministre del Consell de Castella) i Patino (intendent del Principat i president de la Reial Junta del Principat) va iniciar el procés de destrucció de l’organització autònoma de Catalunya, que va culminar amb la instauració del Decret de Nova Planta l’any 1716, document que va significar l’abolició de l’organització pròpia de Catalunya que va ser substituïda per la de Castella. Aquest fet va implicar la supressió de tos els organismes de govern catalans, el reforç de l’Audiència Nacional amb la introducció d’oïdors castellans i presidida pel capità general, i l’abolició de les universitats substituïdes per la Universitat de Cervera. Es va dividir el Principat en dotze corregiments governats pels militars anomenats corregidors, i amb Patino la figura del superintendent esdevingué cabdal en l’organització política, sobretot per a l’establiment del cadastre. La llengua catalana no fou directament prohibida en el document, però sí que hi hagué un refús d’aquesta llengua. L’única referència tocant a això és en l’àmbit de la Real Audiencia: «Las causas de la Real Audiencia se sustanciarán en lengua castellana». L’opressió fou tan forta que s’arribà a l’extrem de prohibir-se l’emigració de Catalunya. Aleshores Catalunya es trobava en un dels moments de major d’atac a la seva identitat com a poble.
1888: L’Exposició Universal
L’Exposició Universal de Barcelona del 1888 va ser una iniciativa de l’alcalde de la ciutat Francesc de Paula Rius i Taulet que va tenir el suport constant de Valentí Almirall, un personatge que aleshores lluitava per un catalanisme d’esquerres enfrontat al conservadorisme de Manyé i Flaquer i de Torras i Bages. Es van haver de superar problemes de tota mena i queixes de tot arreu però també es va rebre el suport de moltes parts, del Govern presidit per Sagasta (al qual donava suport Rius i Taulet) i dels braços actius de Barcelona.
Barcelona ja havia viscut un gran increment demogràfic, i per tant urbà, durant tot el segle que tingué la seva causa en la desaparició de les muralles i de la ciutadella i en el creixement de la indústria degut a una època d’esplendor dels negocis anomenada Febre d’Or.
La reina Maria Cristina va ser nomenada llavors reina dels Jocs Florals. A causa d’aquesta festa es va retardar la data d’inauguració de l’Exposició, a la qual la reina també va assistir. L’Exposició va ser un gran èxit i va ajudar encara més a l’empenta urbana de la ciutat; aleshores també va iniciar-se una allau d’immigració: majoritàriament venia gent d’Aragó i València atreta per una ciutat que desprenia èxit, i que va contribuir al seu creixement demogràfic i urbà.
L’Exposició va tenir lloc a l’antiga ciutadella de Barcelona, convertida en el Parc de la Ciutadella per Josep Fontserè el 1872, però posteriorment va encarregar-se’n l’Ajuntament. L’Exposició va ser dirigida arquitectònicament per Elies Rogent, amb la col·laboració d’August Font i Antoni M. Gallissà, i artísticament va significar l’inici d’un estil modernista que començava a néixer a Catalunya. Es van construir una sèrie de monuments que lligaven amb aquest estil: l’actual Museu de Zoologia i l’Hotel Continental de Domènech i Montaner, ara ja desaparegut, l’Arc de Triomf de Josep Vilaseca, amb la participació de Josep Reynés i Josep Llimona, o l’Hivernacle de Josep Amargós. El monument a Colom també va ser construït durant aquest període.
1914: La Mancomunitat de Catalunya
Enric Prat de la Riba va esdevenir president de la Lliga a partir del 1904, any en què hi va haver tensions dins el grup a causa de l’arribada d’Alfons XIII a Barcelona. Domènech i Montaner, doncs, va ser substituït pel que, fins llavors, havia estat el segon en la Lliga. A partir d’aleshores el catalanisme polític va ser representat per Solidaritat Catalana, un nou moviment que integrava tots els grups polítics catalans.
Prat de la Riba fou escollit president de la Diputació de Barcelona l’any 1907, i en la reunió de les quatre Diputacions catalanes es va constituir la Mancomunitat de Catalunya el 6 d’abril de 1914 que, presidida per Prat de la Riba, tornà a unir les quatre Diputacions del Principat, que romania dividit des del 1833. Aquesta unió es basava en la llei que permetia la unificació de províncies únicament amb fins administratius. Es va instaurar una nova organització políticoadministrativa formada per l’Assemblea General, el Consell Permanent i la Presidència. L’Assemblea General era sobirana i estava integrada pels diputats de les quatre províncies, majoritàriament de Barcelona, que eren renovats cada dos anys. Inicialment va ser presidida per Prat de la Riba però a partir del 1919 va integrar un president propi. El Consell Permanent el formaven el president i vuit consellers de diverses ideologies polítiques. La seva funció era la d’un poder executiu que concentrava algunes competències. Enric Prat de la Riba va ser reelegit com a president de la Mancomunitat el 1017, i va representar el promotor d’aquest òrgan de govern que funcionà fins que Primo de Rivera va pujar al poder mentre estava sota la presidència de Puig i Cadafalch, el successor de Prat de la Riba; el dictador va substituir Puig per Alfons Sala fins a la seva anul·lació definitiva. Tota aquesta organització política va apostar fort per una política autonomista i va entregar al govern espanyol les dites Bases de l’Autonomia. Posteriorment es va redactar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat per l’Assemblea General el 25 de gener de 1919, el qual era l’adaptació de unes bases d’autonomia lliurades al govern espanyol.
L’establiment de la Mancomunitat de Catalunya va significar la preparació del Principat per a una autonomia encara més absoluta.
1931: La República Catalana i la Generalitat de Catalunya
La Segona República Espanyola va ser proclamada a Barcelona i Madrid el 14 d’abril de 1931 i va finalitzar l’l d’abril de 1939 amb l’acabament de la Guerra Civil espanyola, que començà el 1936, i que suposava la victoria de les tropes franquistes i la instauració d’una dictadura a tot l’Estat (el franquisme).
El 9 de desembre de 1931 es va aprovar la Constitució Espanyola que instaurava una República amb un president cap d’Estat. També es van separar Església i Estat i es van atorgar els Estatuts d’Autonomia a Catalunya (9 de setembre de 1932), País Basc (1936) i Galícia (1938). El govern provisional i el d’Azaña, que no van tenir gaire suport, van adoptar una posició progressista i van fer algunes reformes, una millora laboral, una reforma de l’exèrcit, van legalitzar el divorci, van anul·lar la Companyia de Jesús, i van fer d’altres reformes en els àmbits de l’ensenyament i de l’agricultura. El govern fou ocupat per esquerres i socialistes fins al 1933, any en què va guanyar les eleccions a Corts una coalició de republicans radicals de Lerroux. El primer intent frustrat de revolta per part de militars va ser el 1932, i dos anys més tard va tenir lloc la revolta dels minaires asturians i la revolta de la Generalitat contra el govern; això va suposar l’abolició de l’Estatut de Catalunya. El 1936, amb el triomf del Front Popular i el Front d’Esquerres a Catalunya, va finalitzar el període conegut com el Bienni Negre. Aquest nou govern va ser refusat per la resta de tendències polítiques, tant socialistes com conservadors, que van optar per instar un aixecament militar. El 18 de juliol els enfrontaments entre tots els bàndols van iniciar la guerra a la República, que va ser dirigida per sindicalistes (Largo Caballero fins al 1937) i per socialistes pròxims al comunisme (Negrín). Un cop va caure Catalunya, el consell de Defensa provava de pactar amb Franco. La República va tenir dos presidents: Niceto Alcalá-Zamora fins al 1936 i Manuel Azaña, que dimití el 1939.
Catalunya durant el període republicà va aconseguir una nova llibertat; amb la proclamació de la República Catalana el 1931 que després va anomenar-se Generalitat de Catalunya, va començar un procés cap a la seva autonomia, i sota l’hegemonia d’Esquerra Republicana de Catalunya es va anar negociant aquest fet, que va culminar amb l’aprovació de l’Estatut de Catalunya el setembre del 1932 i amb l’elecció del Parlament de Catalunya que actuava paral·lelament al govern d’Azaña. Però amb l’entrada de sectors dretans al seu costat es van crear tensions entre els dos governs que es van anar incrementant ràpidament. També hi havia enfrontaments dins el panorama polític català, que amb els fets del Sis d’Octubre que dirigia Companys van comportar la suspensió de l’Estatut i la dominació de Catalunya per part de la dreta. El 1936 el Front d’Esquerres de Catalunya tornava a guanyar i es reestabliren les institucions catalanes. S’obrí una etapa de calma que va ser truncada per l’aixecament militar del 19 de juliol i l’inici de la Guerra Civil que s’allargà tres anys.
1977: Restabliment de la Generalitat
Catalunya durant el franquisme havia estat una zona on s’havia format una oposició molt ferma contra el règim, i ja el mateix any de la mort de Franco el 1975 s’organitzà un moviment massiu de reivindicació d’un Estatut d’Autonomia. Quan un any després Adolfo Suárez substituí Arias Navarro al capdavant del govern ja s’inicià un canvi cap a una democràcia (la transició) i un trencament amb el règim que havia governat fins llavors. En el referèndum del 1977 s’aprovà la Ley para la Reforma Política, i a Catalunya els partits es legalitzaren (excepte Esquerra Republicana, carlins, marxistes-leninistes i independentistes). Alhora, a l’Assemblea de Catalunya s’organitzaren campanyes com «Volem l’Estatut» i «Salvem Catalunya per la democràcia» per preparar-se a les eleccions anunciades per a la primavera del 1977. Els franquistes més radicals crearen Alianza Popular-Convivencia Catalana mentre que els més evolutius crearen al voltant de Suárez la Unión de Centro Democrático (UCD). La dreta catalana es reuní al voltant d’Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya que aplegava UDC i Centre Català. Convergència Democràtica de Pujol i el Partit Socialista es trobaren en el Pacte Democràtic de centreesquerra amb Esquerra Democràtica i els independentistes del Front Nacional. I a l’esquerra catalana —a més dels partits no legalitzats, com Esquerra Republicana de Catalunya, que crearen coalicions per poder tenir una presència a les urnes— amb el Pacte d’abril entre el Partit Socialista i la Federació Catalana del PSOE va néixer la coalició Socialistes de Catalunya, el PSUC. Finalment la UCD s’imposà a les urnes, situado que contrastava amb la victoria en l’elecció de senadors de la llavors coalició socialista-comunista-republicana a Catalunya. Hi hagué una demanda unànime d’autonomia catalana, i per poder acontentar simbòlicament aquest reclam, Suárez reconegué l’exiliat Josep Tarradellas com a president provisional de la Generalitat de Catalunya, que fou restablerta el 29 de setembre de 1977. L’any 1978 Catalunya tenia un govern provisional sense cap competència que rebé el suport de la Diputació de Barcelona, que alhora rebé alguns traspassos que li feu l’Estat. Al desembre del mateix any s’aprovà a Catalunya l’avantprojecte de l’Estatut de Catalunya i una mica més tard el govern de Suárez inclogué en la Constitució Espanyola (aprovada el 6 de desembre de 1978) el reconeixement de nacionalitats i regions amb dret a l’autogovern i creà un Estado de las Autonomías en què es traspassaren algunes competències a les noves autonomies i, per tant, a Catalunya. Vint parlamentaris reunits a Sau van redactar un avantprojecte d’Estatut el 1978. Amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia el gener del 1980 Catalunya va tenir de nou una estructura política pròpia que feia molts anys que no tenia.
1992: Jocs Olímpics de Barcelona
La ciutat de Barcelona va acollir del 25 de juliol al 9 d’agost de l’any 1992 els XXV Jocs Olímpics de l’era moderna. La candidatura va néixer el 1981 amb Narcís Serra com a alcalde de la ciutat i Joan Antoni Samaranch com a president del Comitè Olímpic Internacional (COI), i el 1986 se li va comunicar la nominació a la Sessió Plenària del COI a Lausana. Llavors es va iniciar el procés de construcció de la infraestructura pròpia per als Jocs Olímpics, a més d’altres construccions que calien: una nova xarxa viària (les rondes), la renovació de l’aeroport del Prat amb un projecte de Ricard Bofill, la torre de Telefònica de Montjuïc de Santiago Calatrava, i la torre de comunicacions de Collserola de Norman Foster.
Van crear-se quatre àrees urbanes per acollir activitats esportives i setze subseus. A Barcelona mateix Montjuïc va convertir-se en l’anella olímpica amb la reforma de l’estadi olímpic i amb la construcció del Palau Sant Jordi, les piscines Bernat Picornell, l’edifici de l’INEFC, i també integrada pel Palau Municipal d’Esports, el Palau de la Metal·lúrgia, el Frontó Colom i el Pavelló de l’Espanya Industrial. Una altra àrea va ser la de la Vall d’Hebron, amb el velòdrom d’Horta, el Camp de Tir amb Arc, el Pavelló de la Vall d’Hebron i les pistes de tennis de la Teixonera. A l’àrea de la Diagonal no es van fer noves construccions ja que es van utilitzar el Camp Nou, el Palau Blaugrana, l’estadi del R. C. D Espanyol i el Reial Club de Polo. Al barri de Poblenou es va construir la Vila Olímpica, que va ser una de les àrees de Barcelona que va sofrir més canvis amb vista als Jocs Olímpics, ja que també es va reformar la façana marítima de Barcelona amb la construcció de l’Hotel Arts, la Torre Mapfre i el Port Olímpic.
Algunes proves olímpiques es van disputar fora de la Ciutat Comtal repartides entre les setze subseus: Badalona, Terrassa, Reus, Sant Sadurní d’Anoia, Vic, Sabadell, Banyoles, l’Hospitalet, Viladecans, Granollers, la Seu d’Urgell, Castelldefels, Mollet del Vallès, el Muntanya, València i Saragossa. Van ser els primers Jocs Olímpics que integraven vint-i-vuit esports, vint-i-cinc dels quals eren oficials i tres (taekwondo, la pilota basca i el hoquei sobre patins) d’exhibició. Els més de 30000 voluntaris van repartir-se diverses funcions, tant d’organització com d’assistència.
La mascota dels Jocs Olímpics va ser el Cobi, un gos dissenyat per Xavier Mariscal que es va inspirar en els gossos del Pirineu català. També van crear-se les imatges esportives per a cada un dels esports i quatre cartells oficials amb el lema «Amics per sempre» dissenyats per Xavier Mariscal, Antoni Tàpies, Josep M. Trias i Enric Satué. Les cerimònies d’inauguració i de clausura van comptar amb la participació de figures internacionalment reconegudes, moltes d’elles catalanes: el ballarí Cese Gelabert, els cantants lírics Josep Carreras i Montserrat Caballé, els grups teatrals La Fura dels Baus i els Comediants, etc.
Els Jocs Olímpics van significar per a Barcelona passar a ser considerada una ciutat de primera línia mundial i, per tant, hi va haver una potenciació del turisme molt important. També van significar una gran reforma urbanística que necessitava la ciutat i que ja feia molts anys que s’estava pensant.