L’exili català de l’hivern del 1939, per les dimensions i el dramatisme que presentà, és l’únic precedent dels grans moviments de població causats per la Segona Guerra Mundial, que s’inicià uns quants mesos després. S’exiliaren persones de totes les edats, soldats i civils. Es tractava de persones de nacionalitat espanyola, unes 470.000 aproximadament, i, també, dels membres que quedaven de les Brigades Internacionals.
L’exili durant la guerra civil (1936-1939)
S’exiliaren soldats i oficials de l’exèrcit republicà, tot el govern de la Generalitat, tot el Parlament català, els governs municipals, membres de l’Institut d’Estudis Catalans, el rector de la Universitat de Barcelona i una bona part del claustre de professors, directors d’escoles, d’hospitals i de diaris i ràdios, ensenyants, metges, periodistes, dirigents i quadres de partits, sindicats, cooperatives i mútues, comandaments i membres dels cossos de policia i de carrabiners i dels Mossos d’Esquadra, jutges i magistrats, els dos governs que s’havien refugiat a Barcelona: el de la República espanyola i el d’Euskadi, i quadres dirigents de partits polítics espanyols i bascos, entre molts d’altres.
El destí inicial fou França i Algèria. Però, uns quants mesos més tard, quan l’Alemanya nazi envaí França, molts exiliats hagueren de marxar i, fonamentalment, es van adreçar als països on eren acceptats pels seus governs: Mèxic, la República Dominicana i Xile. També anaren a Algèria i el Marroc (que eren colònies franceses), i, en menor quantitat, a la Gran Bretanya, la Unió Soviètica, Colòmbia i altres estats. Ara bé, aquest primer destí fou, sovint, l’inici d’una llarga trajectòria. La dispersió va ser un fet: hi havia exiliats catalans a més de quaranta estats del món. La durada de l’exili fou també molt variable. Per a uns, va ser d’unes quantes setmanes, per a d’altres, les setmanes es convertiren en anys i decennis. Molts d’ells moriren a l’exili, i d’altres en canvi tornaren.
Passar la frontera o travessar el mar
Unes 476 000 persones travessaren la frontera catalanofrancesa, principalment per terra. I també en petites embarcacions fins als ports del Rosselló. Unes 15 000 embarcaren a Alacant, València i Maó, en direcció a Marsella, Orà i Alger. El viatge Alacant-Orà del vaixell anglès Stambrook ha estat el més recordat. Cal esmentar igualment el Devon Shire, de Maó a Marsella, i el Carmen Picó, de Maó a Alger.
Per a molts, aquest ja era el segon desplaçament, perquè eren refugiats espanyols que, en 1937-38, havien hagut de marxar dels territoris ocupats per l’exèrcit insurgit i havien estat acollits al País Valencià i a Catalunya. Però en aquest cas, als territoris francesos que eren a punt de ser envaïts per l’Alemanya nazi, la rebuda va ser molt diferent: en improvisats camps de refugiats en platges voltades de filferro a l’hivern fred del Rosselló i, aviat, en altres punts de l’estat francès. Com també als camps d’internament algerians i saharians, des d’on els portaren a treballar al tram Bou Arfa-Colomb Béchard del ferrocarril transsaharià en construcció.
A França
L’exili a França
La gran majoria dels qui entraren a l’estat francès foren internats en camps de refugiats amb unes pèssimes condicions higièniques i una alimentació escassa, vigilats per cossos especials de l’exèrcit francès. Esdevingueren, doncs, presoners sense papers que passaven fred i gana en un estat en què legalment no eren ningú. Evadint-se, o “amb papers”, la sortida dels camps era difícil, exasperant, lenta i anguniosa. Uns quants centenars hi moriren, d’altres hi van néixer, sobretot els qui pogueren fer-ho a la Maternitat d’Elna, organitzada pel Service Civil International. En poques setmanes, però, es produïren desenes de milers de retorns, quasi forçats per les autoritats franceses.
Els testimonis orals, escrits, dibuixats i fotografiats de la vida i la mort als camps han perdurat i han travessat la foscor de la desmemòria col·lectiva. S’han reproduït, amb retard, en diferents formats: facsímils, catàlegs, àlbums de fotos, sales de museus.
Algunes d’aquestes persones, molt poques, aconseguiren viure en cases de parents, amics, simpatitzants o, simplement, gent solidària. D’altres, a les tres residències organitzades per la Fundació Llull de la Generalitat, amb l’ajut dels quàquers, membres de la Societat dels Amics, localitzades a Tolosa de Llenguadoc, Montpeller i Roissy-en-Brie.
Al final del 1939, la República Francesa havia estat derrotada pel Tercer Reich alemany, que havia estat un dels principals suports de l’exèrcit colpista espanyol del 1936. Els qui quedaven als camps –especialment, al de Ribesaltes, construït per l’exèrcit francès el 1938– van veure com hi entraven nous presoners. Alguns de molt característics: jueus, gitanos, polonesos, russos.
Els vaixells de la llibertat
La diàspora republicana (març 1939-agost 1942)
Una part significativa dels exiliats aconseguí marxar cap als tres estats d’Amèrica amb els quals el govern de la República Espanyola havia establert acords. Mèxic fou la destinació principal. Entre els anys 1939 i 1941, el govern de la República Espanyola, amb una empresa instrumental francesa i l’ajut de l’American Friends Service Committee (la societat quàquera nord-americana) organitzà les expedicions de Sinaia Seta-San Juan de Puerto Rico-Veracruz; Ipanema-Bordeus-Martinica-Saint Thomas-Veracruz, i Mèxique-Bordeus-l’Havana-Veracruz.
I, fins el 1948, altres grans vaixells hi transportaren uns 21 000 ciutadans de l’estat espanyol –un 20% dels quals eren catalans–. De vegades, arribaven a Mèxic via Nova York. Per exemple, en el De Grasse. Van passar del vaixell a un tren precintat fins a Laredo, a la frontera mexicana.
El govern dictatorial de la República Dominicana, pensant en la modernització del país, decidí acceptar exiliats espanyols. Entre els anys 1939 i 1940, hi arribaren, procedents de França, els vaixells anomenats Flandre, Lassalle i Cuba. El trajecte que feien era Bordeus-Casablanca-Martinica-Saint Thomas-Santo Domingo, amb un total d’uns 3 500 refugiats.
El govern de Xile, gràcies a les gestions personals de Pablo Neruda, el seu cònsol a París, noliejà també un gran vaixell, el Winnipeg, que transportà uns 2 200 exiliats des de França (Bordeus) fins a Valparaíso, on desembarcaren el 3 de setembre de 1939. També hi arribà una expedició d’exiliats espanyols i catalans, en tren des de Buenos Aires, on els havia deixat el vaixell Formosa.
Altres viatges a Amèrica amb refugiats hispànics es van fer amb vaixells com el Massilia, que va sortir de Le Havre, Rio de Janeiro i Buenos Aires; el Nyassa, que recorregué les ciutats de Marsella, Casablanca, Lisboa i Veracruz; el Veendam, que va fer el trajecte Boulogne, Southampton, Halifax i Nova York, des d’on, en ferrocarril, els refugiats es dirigiren a la ciutat de Mèxic; l’Alsina, que va salpar de Marsella cap a Dakar, Casablanca i Veracruz, i el Quanza: Marsella, Casablanca i Veracruz.
A la Unió Soviètica
A la Unió Soviètica no hi havia demanda de tècnics, com a Amèrica. Els catalans i espanyols que s’hi exiliaren foren uns 2 000: dirigents i quadres dels dos partits comunistes hispànics (PCE i PSUC); les seves famílies i joves que podien esdevenir pilots de l’aviació militar, com Francesc Pararols; guerrillers professionals com Sebastià Piera, o excel·lents traductors, com August Vidal.
El camí que seguiren fou amb tren passant per Portbou, París i Le Havre; amb vaixell (el Maria Ulianova), Le Havre-Leningrad passant pel canal de Kiel, i amb tren de Leningrad a Moscou. I, de vegades, sense quasi parar, fins a Kharkív, Bakú o Samarcanda.
Camins, carreteres, trens...
El 1939, el nombre d’exiliats acceptats en altres estats fou molt menor. En alguns casos ja hi eren d’abans, però no tornaren. Rafael Patxot o Ventura Gassol, a Suïssa des del 1936. Josep Vidal i Barraquer o Carles Cardó, a Itàlia, també des del 1936. Eudald Serra o Cels Gomis, al Japó, des del 1935. Eugeni Xammar i Jordi Tell, a Berlín. Gabriel Alomar, cònsol de la República, al Caire, on morí. Josep A. Vandellós, a Caracas, des del 1936.
S’hi traslladaren per tots els mitjans. Caminant, passant la frontera amb Andorra o amb França. En tren, fins a París o Brussel·les, i, combinant-ho amb el transbordador, fins a Londres. O fent el trajecte Nova York-Mèxic o Buenos Aires-Santiago. O Leningrad-Moscou-destinacions diverses, al sud i a l’est.
Dels camps de refugiats als de concentració
Camps de concentració
Alguns dels internats als camps de refugiats francesos, per sortir-ne, s’havien integrat a la Legió Estrangera; als Regiments de Marxa de Treballadors Estrangers; a les CTE, les Compagnies de Travailleurs Étrangers, o bé també a feines de tota mena. Molts d’aquests treballadors foren detinguts pels alemanys a la França lliure o a la França ocupada, i internats als camps de concentració nazis d’Alemanya i Àustria. Eren uns veritables camps de treballs forçats: Mauthausen, Dachau, Buchenwald, Auschwitz, Treblinka, Güsen, Melk. Uns 3 000 dels 8 000 interns hi moriren. Alliberats el 1945, molts han viscut per a explicar-ho fins al segle XXI.
Tornar a Espanya
Un percentatge important dels refugiats dels camps optà per tornar a l’estat espanyol. Per a molts, aquest retorn fou tràgic, ja que foren detinguts. A l’estat espanyol els esperaven, a més de les comissaries de policia i les presons, uns 188 camps de concentració, per on arribaren a passar unes 510 000 persones entre els anys 1939 i 1950. Una minoria dels exiliats tornà, en diferents moments, clandestinament. Els uns, per viure un exili interior que, en molts casos, significava canviar de nom, de residència i de professió. Els altres tornaren per a seguir lluitant, secretament, per la llibertat del seu país.
Segrestos tràgics
També hi hagué algunes tornades forçoses, com a resultat de segrestos il·legals duts a terme a França per la policia política nazi a petició del govern feixista de Madrid. Foren tràgics. El president de Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, i un membre català del govern espanyol, Joan Peiró, foren detinguts el 1941. Lliurats a la policia franquista, després d’uns simulacres de judici foren condemnats a mort i afusellats per l’exèrcit espanyol. Al fossar del castell de Montjuïc, Lluís Companys, i a la presó de Paterna, Joan Peiró. Altres peticions de segrest, sortosament, van fallar. Però, per primera i última vegada a l’Europa del segle XX, un president elegit democràticament per un país va ser afusellat per un exèrcit.