La incorporació, a partir del 1282, del regne de Sicília –que el 1266 havia passat de mans normandes a mans franceses– a la confederació Catalanoaragonesa, formada per quatre estats (Catalunya, Aragó, Mallorca i València), i una ciutat estat (Montpeller), va significar l’inici d’una nova etapa de la història de la Corona d’Aragó, la de la progressiva formació de l’imperi Català.
L’imperi català del segle XIII al XVI
Es pot dir que, en el moment de la seva màxima extensió, aquest imperi fonamentalment marítim (com ho van ser, més tard, el britànic i l’holandès) inclogué territoris, sovint costaners, de tres continents. Partint de la Mediterrània nord-occidental, es va expandir cap a les illes i les tres penínsules del sud d’Europa, a l’Àsia menor i, a l’inici del segle XVI, al nord d’Àfrica.
Morir d’èxit
L’imperi Català, amb ziga-zagues i molts problemes –la Pesta Negra del 1348, guerres i greus dissensions internes– com tots els imperis, va durar més de 200 anys: fins el 1517. Aquest mateix any, mentre sojornava en una de les seves capitals, Barcelona, el seu cap visible, el comte rei Carles I (també rei de Castella) va ser elegit emperador del vell Sacre Imperi Romanogermànic.
L’imperi Català, doncs, no va entrar en decadència, ni va esclatar en mil bocins, sinó que va morir d’èxit, ja que es va incorporar a un imperi europeu de grans dimensions: una amalgama de pobles i cultures molt diverses sense centre dominant. Un imperi que, alhora, se situava en una conjuntura històrica inèdita: el seu cap, l’emperador Carles, heretava l’aventura colonitzadora atlàntica i americana iniciada el 1492, amb el vistiplau dels seus avis (un rei català i una reina castellana).
Les bases de l’imperi
La base econòmica. L’imperi Català fou un dels primers imperis marítims que va tenir a més una important base territorial (la qual cosa el diferenciava de potències marítimes com Gènova o Venècia). La base econòmica no fou la ramaderia i l’agricultura extensiva latifundista sumada amb la mineria de l’or i del carbó, com va ser la de l’imperi hispànic, o la marina de guerra i el cors, com el britànic, sinó la producció de béns –teixits, pells adobades, eines, armes, paper, vidre, ceràmica, productes agraris, corall, ambre– destinats al comerç, com fou el cas d’Holanda.
L’organització política
L’imperi Català estava organitzat com una confederació d’estats territorial, o de ciutats estat, amb, gairebé sempre, un parlament (o Corts), un govern autònom i unes Constitucions, semblant al que havia de ser, segles més tard, el Commonwealth of Nations britànic. Els diferents estats eren presidits per un virrei. Aquesta figura política no existia a la unitarista Castella ni a la unitarista França. De fet, va ser “exportada”, com molts altres productes, idees o institucions, a Amèrica.
En certs moments, el rei de Catalunya-Aragó, el rei de Mallorca i el rei de Sicília no van ser una mateixa persona. En la fase final, els reis (Ferran II i Carles I) eren, també, reis de Castella.
Tant el comte rei i la cort reial com els parlaments eren itinerants. L’imperi Català no va tenir una capital fixa.
En alguns territoris, com ara els de Rodes o Malta, el govern era exercit per un orde religiós internacional en què el pes dels naturals de la confederació era important. En altres territoris (com Gran Canària), el lligam s’establí directament amb el papa de Roma, ja que el governant fou un bisbe (en aquest cas, mallorquí o menorquí).
Els territoris de l’imperi a la Península Ibèrica
L’origen de l’imperi Català són els comtats carolingis dels Pirineus. L’opció continental, l’opció occitana, l’expansió al nord dels Pirineus es frustraran. L’opció ibèrica vingué més tard, i l’expansió de l’exèrcit català arribà fins a Múrcia, que s’integrà un temps (1285-1295) a la confederació, i fins al regne de Granada. Per a l’èxit militar de la conquesta de Granada, el 1492, la marina de guerra catalana fou imprescindible.
En diversos moments, els comtes reis van assajar d’intervenir a través d’aliances matrimonials o mitjançant l’acció bèl·lica en els afers del regne de Navarra. El lligam més intens i durador correspongué als anys 1442, 1492 i en 1512-15.
A Itàlia. Nàpols, capital
Sicília (1282), també Malta (1283) i Gerba (1284), estratègicament situada al sud de Tunis, s’integrà abans a l’imperi Català que Menorca (1286). L’entrada de les tropes de la confederació a Còrsega i Sardenya tingué lloc relativament aviat (1320-1324). Però només Sardenya arribà (després de lluites importants, amb Gènova al darrere) a constituir un parlament i un govern, que fou tardà però de llarga durada: 1421-1698), i que s’integrà a la confederació. Les actes del Parlament de Sardenya, doncs, foren sempre escrites en llengua catalana. En canvi, a desgrat dels esforços militars catalans, Gènova dominà políticament l’illa de Còrsega.
La integració del regne de Nàpols en la confederació fou un gran objectiu, perquè Nàpols, pel volum de la població i la cultura (suposant que la cultura es pogués mesurar en volum) era una peça molt important del mosaic de l’Europa del Renaixement. Quan aquesta integració s’aconseguí (1442), el comte rei Alfons el Magnànim es posà a dirigir l’imperi Català des de Nàpols, i de fet, no tornà a cap dels seus territoris ibèrics. La seva muller fou virreina al Principat de Catalunya, i va ser qui pactà la construcció d’un segon Palau de la Generalitat de Catalunya, que es localitzà a Perpinyà.
A partir del 1535 i fins al 1706, el territori del Milanesat va tenir administració hispànica. El primer governador fou Felip, fill de Carles I, que també va ser virrei de Catalunya-Aragó, i successor d’una part de l’imperi del seu pare. En les Corts del 1704, celebrades a Barcelona i presidides per Felip IV (Felip V de Castella, que deu anys més tard les suprimí) s’acordà formalment el que ja era una pràctica real ocasional: “que los naturals del Principat de Catalunya tingan dos places: una en lo Consell de Nàpols, l’altra en Milà”. Per exemple, Lluís de Requesens havia estat governador de Milà.
A Grècia i la península dels Balcans. Els almogàvers
L’exèrcit professional anomenat Companyia Catalana d’Orient, o dels almogàvers, que havia participat en les lluites de Sicília, va oferir els seus serveis a l’imperi de Bizanci, amenaçat pels turcs. Una actuació amb traïdoria dels bizantins generà la Venjança Catalana, que es traduí en la conquesta almogàver dels ducats d’Atenes i Neopàtria (1311), Negrepont (1321), Egina (1327) i la seva integració a la confederació. El Partenó, el símbol de la cultura occidental, tingué guàrdia catalana.
L’illa grega de Rodes va ser governada des del 1306 per l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Alguns dels grans mestres de l’orde foren catalans: Antoni de Fluvià (1421-37) o Pere Ramon Sacosta (1461-69).
Un segle i mig més tard, governants dels principats del Balcans banyats per l’Adriàtic demanaren ajut i protecció a Alfons el Magnànim, el comte rei català que estava instal·lat a Nàpols. Bòsnia (1444), Sèrbia (1447) i Albània (1450) entraren així com a protectorats dins l’òrbita de la Corona d’Aragó. Fins i tot sembla que, entre els anys 1453 i 1468, Ramon d’Hortalà fou virrei de Grècia, Albània i Eslovènia.
A l’Àsia Menor, els almogàvers, també
A partir del 1302, les campanyes de la Companyia Catalana en defensa de l’imperi d’Orient a Anatòlia, i a Tràcia, significaren una llarga incursió militar per l’Àsia Menor. Però no significaren ni la creació de nous ducats propis (com acabà passant a Grècia), ni la instal·lació de bases militars permanents. Ara, per un temps breu, la Companyia fou la defensa de l’imperi Bizantí, i un dels seus caps militars va ser Roger de Flor, el megacèsar de l’exèrcit de l’imperi, i tutelà el conjunt de l’imperi de Bizanci.
La ciutat i comtat cristià de Trípoli, al Líban del nord, durant uns anys (1433-1510-1551), i a partir de les expedicions militars dels reis catalans, formà part de la constel·lació d’estats, illes, i ciutats de l’imperi Català de la Mediterrània.
Al Nord d’Àfrica i Etiòpia
Entre el 1506 i el 1510, i amb l’objectiu d’obstaculitzar l’economia del pillatge basada en la pirateria, les forces militars de l’imperi Català van conquerir places emmurallades i ciutats port com Orà, a la franja costanera del Magrib, fins a la Tripolitània.
La relació amb Etiòpia (1427-1453) fou estrictament diplomàtica. L’objectiu era establir una aliança entre cristians per a fer front a l’expansionisme islàmic, que avançava cap a les fonts del Nil. La política matrimonial havia d’obrir la possibilitat de connexions patrimonials més íntimes entre Abissínia i Catalunya-Aragó. Quan els portuguesos, el 1521, arribaren per mar a Etiòpia després de circumnavegar l’Àfrica descobriren que no eren els primers europeus, que hi treballava gent d’ofici catalana.
A l’Atlàntic
El 1351, fra Bernat Font fou nomenat, directament pel papa de Roma, primer bisbe d’una nova diòcesi situada a la població de Telde a l’illa de Gran Canària. Seguiren, fins el 1411, tres bisbes més: fra Francesc, fra Bonamat Tarí i fra Jaume Olzina. Dos bisbes mallorquins i dos bisbes menorquins a les illes Afortunades havien passat al davant de portuguesos i genovesos. Era el primer pas per a integrar les illes Canàries en l’òrbita de la corona catalanoaragonesa, per damunt de la qual hi havia, com a tota Europa, el papat.