El 1904, Norbert Font i Sagué publicà els primers resultats de les recerques que havia realitzat sobre el Sàhara, partint de la costa atlàntica, per conèixer-ne el sòl, la vegetació, l’existència, o no, d’aigües subterrànies, etc. Els anys 1920 i durant les dècades següents, amb els germans Rubió i Tudurí al capdavant, un grup de joves, dalt d’un camió amb la bandera catalana voleiant, travessaren el desert del Sàhara, de nord a sud, des d’Algèria fins al Níger.
Unió euroafricana: proposta del 1959
La travessia es traduí en dibuixos, aquarelles, reportatges, novel·les “africanes” i, també, reflexions geopolítiques. La idea de fons era que l’explotació conjunta, euroafricana, del subsòl del Sàhara (on s’havia descobert petroli i gas) podia empènyer la unitat europea, convertir les tribus sahrauís –en total menys d’1 milió de persones– en un poble nació i posar les bases d’una pau postcolonial de llarga durada.
La “unió euroafricana a l’entorn del Sàhara”
L’anàlisi més a fons, i la proposta més formalitzada feta per un d’aquells joves del 1920, era la idea d’“unió euroafricana a l’entorn del Sàhara”, presentada el 1959 en un llibre (El Sahara para la paz) per Marià Rubió i Tudurí, jurista i polític, exdiputat liberal-socialdemòcrata al Parlament de Catalunya. Una idea, val a dir, que poc abans havia expressat, al parlament francès, un diputat del “bloc africà” i futur líder independentista, Léopold Senghor.
Marià Rubió partia d’una anàlisi de les “posicions estratègiques i econòmiques amb interès a la Mediterrània” occidental. És a dir, dels interessos estratègics d’Itàlia, la Gran Bretanya –que tenia bases militars a Gibraltar i Malta–, França –amb bases militars i instal·lacions petrolieres a Algèria i Tunis, i cinc pistes travessant el Sàhara– i els Estats Units d’Amèrica, amb bases a Saragossa, Rota, el Marroc i Líbia.
La seva proposta del 1959 era la d’ampliar el Mercat Comú Europeu, creat dos anys abans, el 1957, per sis estats de l’Europa occidental (França, Alemanya, els tres del Benelux i Itàlia) amb la incorporació de Portugal i de l’estat espanyol, i la de crear una “unió euroafricana a l’entorn del Sàhara... juntament amb els països del nord i del centre d’Àfrica”. En concret, M. Rubió cita, abans del 1960, és a dir, abans de l’any de la independència d’Àfrica, els estats següents, situats tots ells a l’entorn del desert del Sàhara: el Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, el Senegal, Mauritània, Nigèria i el Sudan.
Carles I, a desgrat de la bona cartografia mallorquina de què disposava, no va veure necessària cap expedició per a explorar el Sàhara. M. Rubió escriu que la “segona ocupació és de 1 000 anys més tard” de la primera. I és obra de França i, amb una participació molt inferior, de l’Estat espanyol.
Però l’explotació de les riqueses del subsòl del Sàhara, per les seves grans dimensions, depassa tot el que pugui fer un sol país, encara que sigui una gran potència com França. “Si els productes del Sàhara són repartits entre els estats com a conseqüència lògica de la seva participació en l’explotació, tots els països implicats s’enriquiran amb aquests productes, i aquesta solidaritat d’interessos durà, a poc a poc, a una visió única... Cadascuna de les nacions col·laboradores quedarà lligada, amb un llaç indestructible, al Sàhara [...] el lligam només econòmic s’anirà fent més estret i acostarà necessàriament els pobles.”
Segons Marià Rubió, sempre hi ha un precedent històric llunyà. En aquest cas, es tractava de la confederació catalanoaragonesa, que, a partir de les Corts Generals del 1289 celebrades a Montsó, tenia un punt d’unió: Mallorca. “Catalunya, València i Aragó [es trobaven] estretament units, perquè estaven indestructiblement lligats a Mallorca.” Amb aquestes paraules, l’autor es refereix al fet que Catalunya, Aragó i València s’havien mantingut sempre independents i separats entre ells, i per la seva unió al regne de Mallorca van seguir la mateixa política, “foren un sol Estat”.
Més tard començaren els difícils processos de descolonització del Magrib i el Sàhara. I l’explotació comercial del gas natural seguint les passes d’un enamorat del desert: Pere Duran i Farell.