El seu origen i l’any del naixement són controvertits. La tradició, en part sostinguda per documentació escrita, el fa nascut a Gènova, tesi sovint contestada per altres hipòtesis, entre les quals la d’un possible origen català, avalades també per la documentació corresponent. De molt jove s’embarcà com a agent comercial i, després, com a pilot, i navegà per la Mediterrània.
Les pàtries de Colom
El 1476, en un viatge a Anglaterra, fou atacat per pirates i arribà nàufrag a Portugal, on s’establí en el comerç de sucres per a la firma Centurione de Gènova. Per aquest temps navegà cap al nord fins a Islàndia, i amb els portuguesos, cap al sud, fins a Sant Jordi de la Mina, a Guinea i a la Gomera.
En aquest ambient, Colom formà les seves idees cosmogràfiques i el pla de descobriment. És difícil de concretar-ne les bases: casat amb la filla del nauta portuguès Perestrello, que havia estat capità de Porto Santo, en conegué els papers; es parla també de la seva coneixença d’unes lletres del cosmògraf florentí Toscanelli; potser cal pensar més en l’ofici que Cristòfor exercia, de cartògraf o dibuixant de mapamundis. En aquesta especialitat, superant la carta plana, dibuixà esferes, cosa important per al desenvolupament de les seves idees, ja que sobre l’esfera calia adoptar mesures concretes.
Càlculs i gestions
Rebutjà el càlcul de Ptolemeu, que donava la meitat del cercle a l’oceà, i s’acollí al de Marí de Tir, que estirava la terra coneguda a 228° de longitud, i hi va afegir el Cipango de Marco Polo. Va reduir la longitud del grau segons el paral·lel del tròpic i no equatorial i adoptà el còmput més curt dels que s’usaven (56 milles i dos terços); així, li resultà que l’amplada de la mar que havia de travessar entre les illes Canàries i la costa d’Àsia no era més que uns 70°, per a ell unes 875 llegües. El seu pla no va convèncer Joan II de Portugal ni els seus consellers (vers el 1484); es presentà aleshores a Castella, tot enviant el seu germà Bartomeu a oferir el projecte als reis d’Anglaterra i de França, que no en feren cas. A La Rábida, cenobi vinculat a les illes de l’Atlàntic, explicà el pla a Pero Vázquez de la Frontera (1485) i també ho feu a la cort, aleshores a Còrdova; hi va ser ben acollit, però els seus plans passaren de comissió en comissió uns llargs set anys, no sols perquè foren també considerats fantasiosos, sinó perquè els reis estaven massa ocupats en l’empresa de Granada.
El descobriment del cap de Bona Esperança accentuà la seva impaciència, i fra Juan Pérez, de La Rábida, i Joan de Coloma, secretari del rei, feren pressió sobre la cort. Les negociacions amb els reis van estar a punt de fracassar, ara no tant pels dubtes teòrics com per les pretensions exorbitants de Colom com a cap de l’empresa: a banda de les econòmiques –una desena part de les mercaderies obtingudes–, exigí l’almirallat i el virregnat vitalicis i hereditaris de les terres explorades (capitulacions de Santa Fe, 17 d’abril de 1492, signades davant Granada tot just rendida, l’única còpia de les quals és a l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona). El noliejament i l’armament a Palos de Moguer dels tres vaixells demanats –que Colom feu aparellar amb vela rodona en lloc de la triangular o llatina pròpia de les caravel·les– van ser força difícils, i en aquest sentit cal destacar la importància de la intervenció econòmica del valencià Lluís de Santàngel, escrivà de ració, que avançà 1 140 000 morabatins per enllestir l’expedició.
Pero Vázquez i els germans Pinzón gestionaren la formació de la tripulació, de no gaire més de 100 homes.
Finalment, l’expedició
Viatges de Colom
El 3 d’agost de 1492 Colom sortia cap a les illes Canàries, a la Gomera reparà els vaixells i s’aprovisionà per darrera vegada; tornà a la mar el 6 de setembre. En un viatge feliç, els vents alisis el dugueren a les illes Lucayas (Bahames) –Huanahaní (San Salvador o Watling)–, on arribà el 12 d’octubre. Tocà Cuba, que confongué amb les terres del gran Khan, i Haití (Hispaniola), on creà la fortalesa Nativitat, en la qual deixà 39 homes comandats per Pedro de Arana. Per la latitud alta de les Açores, feu un retorn difícil amb les dues caravel·les que li restaven, “La Pinta” i “La Niña”, puix que la nau major, la “Santa María”, embarrancà a la costa d’Haití. Arribà amb “La Niña” a Lisboa el 4 de març de 1493, desembarcà a Palos el 15 del mateix mes i era a Barcelona, on es trobaven els reis, a la darreria d’abril. La recepció, com que l’abast de la gesta no era encara mesurable, no fou apoteòsica, i, així, no l’esmenta el dietari del consell barceloní, però aviat fou divulgada per les nombroses edicions, una de les quals catalana, de les lletres amb què Colom la narrava als oficials de la cort. Tot seguit es preparà el segon viatge (Cadis, setembre del 1493), amb 17 vaixells i 1 300 persones, entre les quals els catalans fra Bernat Boïl, ermità de Montserrat, i Pere de Margarit i Miquel Ballester, militars.
El 3 de novembre arribà a La Deseada, més tard tocà Guadalupe, descobrí Puerto Rico, i a Haití trobà, exterminat pels indis, el primer grup colonitzador. Fundà La Isabela, ben aviat consumida per la febre groga, i prosseguí les exploracions per les Antilles (Jamaica, litoral cubà…). Mentrestant els hidalgos, que constituïen la major part dels arribats i establerts a La Isabela, s’insubordinaren, i els caps principals, com els catalans Pere de Margarit i fra Bernat Boïl, el qual havia estat investit d’àmplies facultats eclesiàstiques, tornaren a la Península Ibèrica a informar la cort. Colom, quan tornà a La Isabela i s’adonà de la situació, deixà el govern al seu germà Bartomeu i retornà a Castella per defensar-se (1496), però hi fou retingut fins el 1498. A la fi fou autoritzat a tornar-hi a anar, i en aquest tercer viatge descobrí la Terra Ferma americana al golf de Paria i les boques de l’Orinoco.
En tornar a Santo Domingo, hi trobà la població dividida (revolta de Francisco Roldán), ressentida contra l’administració del seu germà Diego, i decebuda per l’absència dels beneficis fàcils. Miquel Ballester, alcaid de la fortalesa Concepció, féu costat a l’almirall, però va ser destituït i empresonat, amb els seus germans, per Bobadilla, el nou comissari amb funcions d’inspecció (agost del 1500). Tornat una altra vegada a la Península Ibèrica, ja no recuperà més els seus poders. Això no obstant, se li va permetre un darrer viatge d’exploració (11 de maig de 1502).
El nou governador d’Hispaniola, Nicolás Ovando, no el deixà entrar a Santo Domingo, i aleshores Colom explorà la costa d’Amèrica Central (Hondures, Panamà, etc.), i de tornada, en perdre una gran part de les naus, restà immobilitzat més d’un any a Jamaica, on passà proves extremes.
La tornada a Castella
Després de sortir de Jamaica (juny del 1504) i de restar breument a Santo Domingo, tornà definitivament a Castella, on arribà el 7 de novembre del mateix any. Morí a Valladolid, se suposa que el 20 de maig de 1506, reivindicant les prerrogatives perdudes d’almirall i virrei. Deixava dos fills: el gran, Diego Colón, enllaçat amb l’aristocràcia castellana (ducs d’Alba) i que, per això, acabà recuperant els béns i la governació de Santo Domingo, i el segon, Hernando Colón, que l’havia acompanyat en les darreres activitats exploradores. Encara els darrers anys, Colom manifestà un altre tombant de la seva personalitat en escriure treballs de mística il·luminista.