La història dels cossos armats de soldats voluntaris catalans anomenats Miquelets és un bon exemple, a Europa, del pas de la guerra antiga —intradinàstica, mercenària, sense cap nació al darrere i feta de breus episodis puntuals— a la guerra moderna. La guerra moderna és una guerra entre estats, del poble nació en armes i, en general, de llarga durada.
Els Miquelets (segles XVII-XVIII) àmbit de les operacions bèl·liques
Aquest pas es començà a fer, a Europa i segons S. Kott i S. Michonneau, des del 1648. La forma de “guerra moderna” es consolidà a partir del 1793, amb la Revolució Francesa i l’anomenada Guerra Gran. I es perllongà fins al bombardeig atòmic d’Hiroshima i Nagasaki, a la fi de la Segona Guerra Mundial.
La guerra dels Segadors
Els cossos militars voluntaris i mercenaris armats, formats per les juntes locals durant la guerra dels Segadors per donar suport a l’exèrcit de la Generalitat de Catalunya en la seva lluita contra les tropes reials espanyoles de Felip IV, van rebre el nom de Companyia d’Almogàvers, fundada per Francesc Cabanyes. Era un homenatge explícit a les milícies dels almogàvers dels segles XIII i XIV, admirats i temuts a tota la Mediterrània. Però el nom popular de la companyia del 1640 fou el de Miquelets. Probablement, era una derivació del nom d’un dels seus caps: Miquelot de Prats.
Per bé que aquesta companyia fou dissolta pel lloctinent de Catalunya, mariscal La Mothe-Houdancourt, el 1652 –perquè els seus membres, com els antics almogàvers, tendien a actuar massa pel seu compte–, el nom de Miquelets es va seguir utilitzant durant molts anys, quan va caldre crear cossos militars de reforç als exèrcits reials regulars.
La guerra dels Nou Anys
Aquest és el nom que va rebre la guerra entre el regne de França i la Gran Aliança encapçalada pel Sacre Imperi Romanogermànic i Anglaterra, i formada per Suècia, Dinamarca, Savoia, Holanda, Portugal i el regne de les Espanyes. Inicialment, fou una guerra a l’entorn del Rin (i de la successió a la corona d’Anglaterra). Constituí una guerra de grans dimensions i de llarga durada (1688-97), amb múltiples escenaris, tant al continent europeu com a les illes Britàniques, Amèrica –del Quebec a Cartagena de Indias–, l’Atlàntic i les Índies Orientals.
El 1689 foren creats de nou cossos armats mercenaris per a intervenir en un dels escenaris de la guerra dels Nou Anys: els Pirineus catalans, que, des de feia poc, havien estat convertits en frontera política entre els regnes de França i d’Espanya. Es crearen cossos amb el nom de Miquelets a tots dos bàndols: al bàndol francès (a la Catalunya del Nord) i al bàndol dels aliats, a la Catalunya del regne de les Espanyes.
Un dels escenaris europeus més decisius de la guerra dels Nou Anys foren els Països Catalans. A partir del 1693, els francesos n’ocuparen places estratègiques: Castellfollit, Roses, Palamós, Girona i Hostalric, i assetjaren Barcelona, Vinaròs, Peníscola i Alacant. Els Miquelets, però, no es rendiren, i combateren contra les tropes de l’exèrcit francès.
El resultat de la guerra fou incert. Es restablí la frontera dels Pirineus, però el regne de França quedava ben situat en la successió del rei espanyol Carles II. El 1697, la pau de Rijswijk, que posava fi al conflicte, significà una nova dissolució dels Miquelets.
La guerra de Successió
El rei Carles III (1705-13) va tornar a pensar en la creació de cossos de Miquelets per a combatre, en nom dels aliats del pacte de Gènova, les tropes francocastellanes del rei Felip V. Els Miquelets, doncs, foren, durant la guerra de Successió a la corona de les Espanyes (1705-14), austriacistes i contraris als felipistes o botiflers.
Els Miquelets eren al costat del model federal dels Àustria i lluitaven contra el model unitarista i absolutista dels francesos. Quan els aliats van canviar d’opció, ja que Carles III esdevindria emperador d’Àustria, el bàndol felipista guanyà la guerra, i els Miquelets (com totes les institucions públiques de la corona d’Aragó) van ser dissolts.
La Guerra Gran
La Guerra Gran (1793-95) fou una primera guerra mundial, amb un armament menys destructiu, 150 anys abans, entre una coalició de regnes europeus i la nova República Francesa. Els escenaris de la guerra foren Europa, Amèrica del Nord i l’Índia.
A Catalunya, les autoritats tornaren a crear cossos de Miquelets per a combatre les tropes franceses, ja que l’exèrcit reial espanyol situat a la ratlla dels Pirineus tenia ben pocs recursos. La decisió del 1794 de les autoritats borbòniques de cridar a files uns 20.000 voluntaris sota el comandament de Joan Miquel de Vives i Feliu, era si més no curiosa, car els Miquelets havien estat dissolts el 1714 pel seu arrenglerament amb el bàndol austríac. Vives i Feliu publicà, el 1795, un manual amb el títol Obligacions dels Miquelets dels nous terços de Catalunya.
Els Miquelets contribuïren decisivament a fer recular les tropes republicanes franceses fins a la ratlla del 1659. Però no pogueren anar més al nord, fins al castell de Salses, per a reconstruir la unitat política de l’antic Principat de Catalunya.
La pau de Basilea (1795) va posar fi a la Guerra Gran, però va comportar també una nova dissolució dels Miquelets catalans.
Les guerres napoleòniques
Els Miquelets i Napoleó (1806-1807)
L’allau d’accions militars expansives dirigides per Napoleó I amb l’objectiu de construir un imperi que fos continuació de l’imperi Romà constituí un paradigma de la guerra moderna de la “nació en armes”. Per a participar-hi va caldre fer quelcom semblant. Al regne d’Espanya hi havia l’exemple històric dels Miquelets catalans. Per a ajudar el nou imperi francès, es crearen, altra vegada, cossos de la infanteria lleugera dels Miquelets. Van ser coneguts oficialment com a primer batalló de Voluntaris de Catalunya. Els Miquelets foren dirigits per Francesc-Dionís Vives i Planes, i Joan-Antoni Fàbregues.
Al gener del 1806, al costat d’altres tropes de Carles IV d’Espanya, els Miquelets passaren per la Jonquera per a instal·lar-se a la Toscana, entre Florència, Liorna i Pisa, amb l’objectiu de donar suport al nou regne d’Etrúria que Napoleó havia creat a Itàlia. A l’abril del 1807, els Voluntaris de Catalunya, i de la resta del regne d’Espanya, van marxar a Itàlia en direcció a Alemanya: Bolonya, Màntua, Trento, Innsbruck, Augsburg, Hannover. Fins a participar al setge de Stralsund, a la Pomerània, i situar-se a Fiònia i Langeland.
El governador napoleònic de les ciutats hanseàtiques, l’occità Joan-Baptista Bernadotte (futur rei de Suècia com a Carles XIV), que es movia entre Hamburg i Copenhaguen, manifestà sovint el seu entusiasme pels Miquelets: “Voilà mes aigles”, havia dit. Però, Vives i Planes, els Miquelets i la resta de tropes espanyoles que eren al costat de Napoleó van canviar d’opinió quan Bernadotte demanà l’adhesió incondicional al nou rei d’Espanya, Josep Bonaparte. Decidiren tornar en vaixells anglesos, des de Langeland i Spodsbjerg, a Dinamarca, fins als ports de Ribadeo, Santander i Santoña. Els Miquelets de la Grande Armée napoleònica començaren a lluitar, des d’octubre del 1808, contra Napoleó.