El desenllaç de la guerra de Successió és perfectament visible amb el mapa d’Europa i d’Amèrica del Nord, que configuraren els tractats d’Utrecht i Rastatt. Els aliats, excepte els quatre estats hispànics de la confederació catalanoaragonesa, en sortiren especialment beneficiats. El projectat eix borbònic París-Madrid no es consolidà.
L’ocupació militar borbònica va anar seguida de la decisió política de fer desaparèixer els quatre estats de la confederació. Això va significar, en primer lloc, l’exili d’unes 30.000 persones, els béns de les quals van ser requisats per les noves autoritats espanyoles; cal assenyalar igualment la creació d’un gran buit polític a Europa, que tres segles després encara és visible. D’altra banda, la generació d’un desequilibri dins la monarquia espanyola favorable a Castella, que havia optat pel candidat francès (ja que, per exemple, els ingressos fiscals de les generalitats passaven a ser de la corona espanyola). A més, s’hi ha de comptar l’aparició d’un mercat interior hispànic més ampli i, amb el temps, la d’un mercat americà, que contribuïren al gran dinamisme de l’economia catalana del segle XVIII però que no van ser aprofitats per l’economia castellana. De fet, la possibilitat real de trajectòries individuals, familiars i empresarials d’èxit a Viena, Itàlia, París, Sant Petersburg, Madrid o Amèrica configurà una Il·lustració catalana que actuà, majoritàriament, en escenaris de fora de l’Espanya moderna. Menorca, en l’òrbita britànica, també experimentà un dinamisme econòmic i cultural considerable.
Si el dret públic català fou bandejat, el dret privat es va mantenir. Les famílies, les empreses i els gremis continuaren tenint les mateixes regles de funcionament.
Els tractats d’Utrecht (1713) i de Rastatt (1714)
Tractats d’Utrecht i Rastatt (1713-1714)
La marxa de Carles III a Viena per a esdevenir l’emperador Carles VI i el triomf dels tories a la Gran Bretanya, que s’afegiren als èxits militars dels exèrcits francocastellans a Almansa, Brihuega i Villaviciosa, van fer que la Gran Bretanya, i els aliats, pactessin amb França i amb l’Espanya de Felip V.
Els acords signats a la ciutat d’Utrecht (1713) que acceptaven Felip d’Anjou Borbó com a rei d’Espanya van ser especialment favorables als diversos estats dels aliats de la Haia:
- L’imperi austrohongarès incorporà els estats hispànics d’Itàlia, heretats de la corona de Catalunya-Aragó: Nàpols, Sardenya i les fortaleses de Toscana i el Milanesat, conquerits per Carles I. Àustria va obtenir, també, el Flandes hispànic.
- La Gran Bretanya retingué l’illa de Menorca (que era, com tota la corona de Catalunya-Aragó, austriacista) i Gibraltar, que havia conquerit amb l’ajut d’Holanda i Catalunya. I les colònies franceses del Canadà: Terranova i la badia de Hudson. La Gran Bretanya va aconseguir, igualment, el monopoli del comerç d’esclaus entre l’Àfrica occidental i l’Amèrica hispana i l’autorització per a comerciar, amb un vaixell l’any, amb un port d’Amèrica.
- Els Països Baixos obtingueren les fortaleses militars situades a la frontera amb el Flandes hispànic, que França els havia arrabassat.
- Savoia incorporà Sicília, que bescanvià amb Àustria per Sardenya, al cap de poc, en la línia de construcció de l’estat modern italià.
Ara bé, pel tractat d’Utrecht, el candidat francès i castellà esdevingué rei d’Espanya amb el nom de Felip V. Imposà el model absolutista hipercentralitzat i antiparlamentari, tot i que amb anterioritat havia convocat el Parlament català. I confiscà els béns dels austriacistes i els ingressos que, fins aleshores, havien percebut les generalitats.
Catalans a Viena
Una part dels exiliats catalans a Viena eren quadres polítics experimentats que es posaren a treballar en noves responsabilitats. Tant en afers que pertanyien directament a l’imperi Austríac com en d’altres connectats amb el temps que l’emperador Carles VI havia estat Carles III, rei de les corones d’Espanya. Les seves propietats havien estat confiscades per l’exèrcit borbònic d’ocupació.
D’altra banda, a Viena, es van formar dins de l’exèrcit imperial cinc regiments i una companyia hispànics, formats majoritàriament per soldats procedents de la corona d’Aragó, per a lluitar a la guerra contra el Turc. De fet, enllaçaven amb el cos de Voluntaris Catalans que el 1686 participà en la conquesta de Buda.
El 1714, l’emperador Carles VI creà el Consell d’Espanya amb seu a la capital de l’Imperi: Viena. Presidit per Antoni Folc de Cardona-Borja, arquebisbe de València, el secretari general d’aquest consell era Ramon de Vilana-Perles, un dels màxims dirigents de la defensa de Barcelona. Els membres eren originaris dels diversos territoris de l’antiga corona d’Aragó –catalans, aragonesos, valencians, sards, napolitans, sicilians–, juntament amb milanesos i castellans austriacistes.
El Consell d’Espanya era la suma dels organismes de govern creats a la monarquia hispànica al final del segle XV i a l’inici del XVI, i unia tres consells territorials: el d’Aragó, el d’Itàlia i el de Castella, i dos consells sectorials: el Consell d’Estat, que, des del 1522, dirigia la política exterior de la monarquia hispànica, i el consell de Guerra (format pels caps militars).
El 1729, a conseqüència d’un dels punts de la pau de Viena (1725) preparada a Cambrai (1721) entre l’imperi d’Àustria-Hongria i el regne d’Espanya del rei Felip V, es van redefinir les funcions del Consell d’Espanya, que reduí el seu àmbit d’acció i esdevingué una nova versió de l’antic Consell d’Itàlia.
Les dues Espanyes del 2005, segons el BBVA
Saldos fiscals per habitant i per autonomia (2005)
Amb el càlcul de les balances fiscals entre les disset regions autònomes espanyoles i l’estat espanyol per al període 2001-05 realitzat pel BBVA, el 2008 es dibuixa un mapa d’Espanya molt clar. Les regions administratives autònomes que tenen un saldo negatiu (és a dir, que reben menys del que aporten) són la regió de Madrid i les quatre regions de l’antiga corona de Catalunya-Aragó: Catalunya, Balears, País Valencià i Aragó. Dues regions administratives tenen una relació fiscal amb l’estat a part: Navarra i el País Basc. Les deu regions restants, d’Astúries a Canàries, l’antiga corona de Castella, tenen superàvit: reben de l’estat més del que aporten. Si pensem que el dèficit de la regió de Madrid amb l’estat és una ficció comptable, perquè es tracta de Madrid subvencionant o invertint en el mateix Madrid, el mapa del BBVA-2005 és tres-cents anys després exactament el mapa de la guerra de Successió dels anys 1705-14. A l’oest i al centre hi ha els territoris Borbó de la corona de Castella, que van guanyar la guerra de Successió i fan pagar als territoris austriacistes de la Corona d’Aragó el fet que la van perdre. Al període 1705-14, però, el pes del sector públic dins el conjunt de l’economia espanyola era molt petit (>5%). El 2005, el sector públic ha crescut força (
Retorn amb laberint
Acollint-se a la pau de Viena, alguns nobles exiliats tornaren a terres catalanes. Un d’ells fou el naturalista il·lustrat Joan Antoni Desvalls, marquès d’Alfarràs, net i nebot net de dos nobles catalans exiliats a Viena, que, després de combatre els turcs, decidiren quedar-s’hi, i morir-hi. Desvalls va estudiar al Col·legi de Cordelles, la universitat jesuïta de Barcelona. Amb l’assessorament de Domenico Bagutti, projectà (1794) i construí un gran parc, mig geomètric/neoclàssic, mig romàntic, seny i rauxa: el Laberint d’Horta.
Barcelona, a prop del Danubi
La Nova Barcelona en terra de frontera
El 1735, Carles VI, d’acord amb els dirigents dels exiliats catalans a Àustria, Nàpols i Sicília, decidí la creació d’un nou assentament urbà, una “colònia” a prop del Danubi, a l’àrea del Banat de Temesvár, que havia de ser un model de nova ciutat simètrica, amb el nom de Nova Barcelona, o Carolobagen, dins una àrea rural de poblament difús. El territori de Banat estava situat a prop de la frontera amb l’imperi Otomà i s’esperava que es desenvolupés gràcies al comerç amb l’Orient, a través de la navegació pel Danubi. El projecte era de Josep Plantí, que havia estat governador de l’Alguer. Tots els habitants de la colònia havien de ser considerats nobles.
Però la Nova Barcelona no va funcionar: les epidèmies de pesta i la represa de les guerres amb els turcs ho feren molt difícil. I els exiliats catalans no eren pagesos, artesans o burgesos, sinó funcionaris i militars.