L’art romànic català fou presentat al món a París el 1937. La presentació girà a l’entorn d’una gran exposició organitzada per la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura del Govern francès. El Govern de la Generalitat havia traslladat bona part de les grans obres del romànic català a Olot, on semblava que estaven més protegides dels bombardeigs de l’aviació feixista italiana que al Museu d’Art de Catalunya, a la muntanya de Montjuïc de Barcelona.
L’exposició: "L’art catalan"
Del Jeu de Paume a Maisons-Laffitte
L’exposició, anomenada “Du X siècle au XV siècle. L’art catalan”, s’instal·là al Musée National du Jeu de Paume, als Jardins de les Tulleries, a tocar el palau del Louvre, amb un gran èxit de públic i de la crítica especialitzada internacional. Després, s’instal·là al Musée National du Château des Maisons-Laffitte, al costat del recinte de l’Exposició Internacional d’Arts Industrials de París del 1937, que estava a punt d’inaugurar-se. Els catàlegs es publicaren en francès, anglès i alemany.
La descoberta i la protecció de l’art romànic de les valls dels Pirineus havia començat trenta anys abans, gràcies al treball de recerca del nou, en aquells moments, Institut d’Estudis Catalans, i a la tasca desenvolupada per la Junta de Museus. I, també, a l’interès d’alguns mecenes compradors –principalment nord-americans– que volien endur-se les millors peces de la pintura, l’escultura i, fins i tot, l’arquitectura d’Europa al Nou Món.
L’Ajuntament de Barcelona i el Consell d’Europa
El 1961, encara que l’estat espanyol no formava part del Consell d’Europa perquè el caràcter no democràtic dels governs posteriors al 1939 ho feia impossible, l’Ajuntament de Barcelona (que aixoplugava el Museu d’Art de Catalunya) organitzà una gran exposició d’art romànic, amb el patrocini, justament, del Consell d’Europa, que s’anomenà El arte románico i que va tenir dues seus: Barcelona i Santiago de Compostel·la. El romànic català es projectava novament al món.
Des del 30 de novembre de 2000, un conjunt d’arquitectura romànica d’altíssima qualitat formal, com és el de les esglésies (amb campanars i pòrtics) de la Vall de Boí, va ser declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat. Petites poblacions amb esglésies com Barruera, Boí, Cóll, Erill la Vall, Durro o Taüll han entrat a la història de l’art internacional.
L’escut, el pont i el romànic
La Catalunya de l’any 1000, la Catalunya dels comtats i les baronies dels Pirineus, actuà com un escut de l’Europa cristiana davant l’onada musulmana i alhora fou un pont entre Occident i la cultura de la Mediterrània oriental i d’Aràbia i alhora recollia l’herència de Grècia i de Bizanci. I que feia de transmissora d’algunes aportacions de les cultures de l’Índia. Com, per exemple, el número zero.
L’escut que és un pont, o el pont que fa d’escut, generaren una societat forta i original que esdevingué molt dinàmica. Amb una llengua que ja no era la llengua llatina, però que seria “romana”, o romànica, i unes institucions polítiques i comercials molt innovadores.
L’escut i el pont es troben encara en una serralada que és també passadís, el dels Pirineus que es fonen amb la Mediterrània. I amb localitzacions sempre excepcionals, les esglésies castell, els palaus, els monestirs, els escriptoris escola, els claustres plaça, les torres campanar per ordenar el temps i controlar l’espai (i de vegades el mar, com al monestir de Sant Pere de Rodes, un dels primers), davallen dels Pirineus i es fonen amb la Mediterrània.
L’expansió del romànic
Construccions romàniques
El romànic neix, al mateix temps, a dues àrees d’Europa: als Pirineus catalans, amb la Mediterrània al rerefons i l’Islam al davant, i en una altra àrea de l’Europea mediterrània amb diversos trets semblants: a la Llombardia, al peu dels Alps, també frontera de l’imperi Carolingi, en contacte més directe amb Bizanci i un contacte més llunyà amb l’Islam.
El nou estil constructiu, amb esglésies de volta de pedra a Catalunya o amb coberta de bigues de fusta a la Llombardia, es va anar estenent per gran part de l’Europa occidental i central, i al sud de la nòrdica. Ho féu seguint diversos itineraris. Per exemple, el camí de Sant Jaume.
Des de Catalunya i, en concret, des del Rosselló i l’Empordà, com si s’obrís un paraigües de grans dimensions, es poden dibuixar diverses línies radials: des d’una línia que va fins a Santiago de Compostel·la fins a les línies radials que arriben al sud d’Anglaterra o el nord d’Alemanya. Alhora, es poden dibuixar, com va fer Alexandre Deulofeu, unes corbes isòcrones imaginàries a partir de la data del projecte i de construcció de les peces més emblemàtiques de l’arquitectura romànica. El resultat és espectacular, amb el monestir de Sant Pere de Rodes al centre. Però l’escut i el pont romànics catalans tenen, a més, altres fogars, Alguns d’ells, com l’abadia de Montserrat, es troben en plena activitat al segle XXI.
El romànic volador
El romànic català fora de Catalunya
Algunes peces de l’art romànic català s’han situat lluny del seu origen. Els casos més espectaculars són tres. Primer, el de mig claustre del monestir de Sant Miquel de Cuixà. L’any 1907, van volar a l’altra banda de l’Atlàntic. Des del 1938, es troben en una secció (The Cloisters) del Metropolitan Museum de Nova York. Altres elements de claustres del romànic català es troben al Philadelphia Museum of Art, i al Musée National du Moyen Âge, o Museu de Cluny, a París.
Segon, les pintures murals sobre pedra de l’església romànica de Santa Maria de Mur, al Pallars Jussà. El 1921 eren a la venda en l’Hotel Savoy de Nova York. Les va comprar el Museum of Fine Arts de Boston, on, són exposades al públic. Aquest fet (la navegació transatlàntica d’un fresc d’un absis, en nou fragments) va ser el detonant de la creació de la secció de pintura romànica del Museu d’Art de Catalunya: es deduí que si les pintures es quedaven a les esglésies dels Pirineus podien escampar-se arreu del món.
Tercer, els relleus de la catedral romànica de Vic, que es troben actualment als museus d’art de Lió, Londres i els Estats Units. Com el cas d’algunes escultures de fusta de les esglésies de la Vall de Boí, que han viatjat fins al Museu de Cluny, a París, i el Fogg Art Museum de Cambridge, a Massachusetts.