La indústria moderna catalana –en bona part d’aiguardents i teixits estampats– va néixer pensant en l’exportació de part de la seva producció, per via marítima, en velers, a l’Europa del nord i la Bàltica, com també a les Amèriques. Atès que el territori català no disposava de cotó, la matèria primera, ni de carbó, calia importar-ne.
Fluxos comercials
Com que l’aiguardent de vi es trobà aviat amb la competència de l’aiguardent de canya de sucre, es va plantejar d’elaborar-ne, i això es va fer a Cuba. Les plantacions de canya, però, demanaven una mà d’obra especial que calia alimentar, i les tasques de transport eren feixugues. I aleshores es va considerar necessari el ferrocarril. La industrialització moderna de Catalunya va néixer encarada als mercats de l’Europa del Nord i d’Amèrica. L’Atlàntic se sumà a la Mediterrània, i en part la substituí.
Els productes
La industrialització moderna començà a Catalunya a partir del 1738, amb l’estampació de teixits de lli i de cotó: les indianes. La paraula “indiana” és el nom genèric dels teixits de cotó, o de cotó amb mescla d’altres fibres vegetals o artificials, estampats per una sola cara en un color, o més, que inicialment procedien de l’Índia. El procés d’estampació era llarg i complicat, es feia amb ploma i pinzell o bé per reserva, amb cera. Tot seguit van ser imitades a Europa amb motlles de fusta i el gravat en relleu. L’exagerat consum d’aquests teixits al final del segle XVII perjudicà els fabricants de sedes i llanes, els quals sol·licitaren protecció. Així, Felip V féu cremar tots els teixits d’indianes, i a França en fou prohibida la fabricació i el comerç; també ho va ser un quant temps a Anglaterra. Però poc després es liberalitzà, i a mitjan segle XIX els procediments mecanitzats de teixit i estampació permeteren el desenvolupament de grans empreses.
Paral·lelament, a Catalunya i el País Valencià s’elaborava un altre producte, ja esmentat, per a l’exportació: l’aiguardent. En aquest cas el mercat era inicialment europeu –des del final del segle XVII–, i més tard, americà, i la matèria primera, el raïm, no s’havia d’importar. Fins que, des del 1796, l’aiguardent de canya començà a imposar-se.
A més d’exportar teixits i aiguardent, Catalunya venia, en menor quantitat, altres productes de diferents sectors. De l’agroalimentari: vins, fruita seca i panses, oli d’oliva i farina; del sector del parament de la llar i la higiene: terrissa, escaiola, suro i sabó; del sector de la comunicació i la cultura: paper, i més tard impresos i llibres, i instruments musicals, i del sector tèxtil: roba de llana, gènere de punt i puntes de coixí.
Ara bé, el joc de les exportacions i les importacions de la Catalunya atlàntica era més complex, així els velers catalans, perquè com els anglesos i els holandesos, havien de transportar el cotó, matèria primera bàsica, que s’havia d’importar íntegrament, primer de Malta, Tunísia i Egipte, i després del sud dels Estats Units.
El cotó nord-americà es pagava, en part, amb sucre de canya cubà. L’elaboració de sucre demanava una mà d’obra soferta i experta: els nadius de les costes del golf de Guinea, que van ser subministrats pels traficants d’esclaus britànics, ja que la Gran Bretanya tenia l’exclusiva d’aquest comerç des del tractat d’Utrecht del 1715. L’alimentació dels treballadors cubans del sucre era, en part, la carn en conserva, per dessecació, procedent de l’Uruguai, el Brasil i l’Argentina.
D’altra banda, quan a Catalunya fallava la força energètica subministrada pels aprofitadíssims rius catalans, el carbó que feia moure les fàbriques tèxtils també s’havia d’importar d’Anglaterra i de Gal·les.
Les rutes
Rutes i mercats
Des del final del segle XVII, i amb variacions diverses, la ruta de l’exportació de l’aiguardent català i valencià que s’iniciava a Salou-Reus i Alacant passava per Gibraltar, Cadis i Lisboa, tot i que la principal destinació eren Dunkerque i Amsterdam. Des de Dunkerque, els aiguardents eren reexportats a Londres i Liverpool, els Països Baixos, Dinamarca i Suècia.
A partir d’un cert moment (1778-1820), el mercat americà començà a ser molt important. La ruta principal era la que duia a Veracruz, passant per Cadis. Però cal afegir-hi Nova Orleans, l’Havana, la República Dominicana, Puerto Rico, Trinidad, la Guaiana, Cumaná, la Guaira, Santa Marta, Cartagena i Omoa; i, al Riu de la Plata, Montevideo i Buenos Aires. I, més tard, la costa est dels EUA, amb Boston. També cal assenyalar altres punts del Carib: a Cuba, la República Dominicana, Puerto Rico o el Brasil.
Eren semblants: el Carib, el Brasil, Liverpool-Londres, i Lisboa-Porto, Cadis o Gibraltar. I, pel que fa al cotó procedent de la conca de la Mediterrània, cal afegir-hi Gènova, Marsella i Motril.