En paraules del crític literari Terry Eagleton, la novel·la, “tal com suggereix el seu nom, derivat de ‘nou’, és el producte del món modern secularitzat [...]. Les novel·les es consumeixen en privat, a diferència del teatre clàssic o de la narrativa oral [...]. A diferència de la tragèdia antiga o de la mascarada cortesana, la novel·la és informal, sense vincles oficials amb l’estat o el sobirà”.
Autors i títols
De fet, aquest mateix autor segueix afirmant: “[la novel·la], mescla promíscua de drama, poesia, tragèdia, èpica, narrativa i romanç, és la més híbrida de les formes canòniques”. Ja que “la novel·la respon a la insaciable fam de realitat, pròpia de les classes mitjanes”. Les migracions massives i el col·lapse dels imperis de l’era victoriana van suscitar noves reflexions. Així, explica T. Eagleton, la novel·lista anglesa Virginia Woolf va escriure: “Com a dona, jo no tinc país, el meu país és tot el món.”
La novel·la catalana i el Sud
Els escriptors moderns en llengua catalana, com els novel·listes d’arreu, no han tingut, en general, “vincles oficials amb l’estat o el sobirà”. Però les classes mitjanes catalanes han manifestat també, com les d’altres països, una “insaciable fam de realitat”. Els grans processos històrics del món de l’era victoriana, per exemple, amb l’ascens i la caiguda dels grans imperis colonials europeus, ha dut molts novel·listes catalans a pensar, com Virginia Woolf, que el seu país era qualsevol racó del món.
Així, a desgrat dels entrebancs de tota mena que el món premodern i no secularitzat espanyol ha posat al desenvolupament de la societat, i, doncs, de la novel·la catalana, els novel·listes en llengua catalana, i el seu públic, s’han sentit prou lliures per a confegir novel·les de tota mena. També, novel·les del Sud.
Els primers “novel·listes catalans del Sud”, els anys de la dècada de 1920, foren una noia que havia format un grup musical a Suïssa (Aurora Bertrana), un exjesuïta de Manresa (Onofre Parés), un arquitecte paisatgista i assagista d’origen mig menorquí (Nicolau Maria Rubió i Tudurí) i un llibreter lletraferit (Ramon Vinyes).
L’exili del 1939, a desgrat de totes les penúries, va fer créixer paradoxalment la nòmina de novel·listes catalans que eren, també i en part, “novel·listes del Sud”. A partir dels anys seixanta, la novel·la en llengua catalana creix. És resultat, en part, d’aquell afany de realitat de les classes mitjanes, que estimulen l’aparició de novel·les i novel·listes per la via de la competència dels premis literaris i dels mercats de lectors.