L’emigració i el fort creixement de l’Europa d’Ultramar, la guerra hispano-nord-americana i el militarisme imperialista, la Primera Guerra Mundial, els vells/nous nacionalismes i la reconstrucció d’Europa, la Revolució Russa, el feixisme italià, el despertar d’Àfrica i d’Àsia, i la creació de la Societat de Nacions van modificar considerablement el mapa polític mundial. I, alhora, les idees polítiques.
La juxtaposició de ciència i romanticisme, que eren a la base de les revolucions liberals del segle XIX, per bé que ha funcionat durant tot el segle XX, ha esdevingut insuficient. Des del final del XIX, els pensadors polítics catalans assimilen les noves realitats polítiques del món de la primera globalització, inicien nous itineraris conceptuals i proposen noves síntesis teòriques, basades sovint en noves narracions històriques.
Prat de la Riba: nous objectius i nous mitjans
Regionalisme i autonomisme
Segons Enric Prat de la Riba, el 1898, la via centralista i militar havia estat un fracàs: “des que el centre del govern s’estableix a Madrid [...] Felip II va perdre l’Holanda, lo comte-duc d’Olivares, el Portugal i el Rosselló, Felip V, la Bèlgica, la Sardenya, Nàpols, la Sicília i Gibraltar, Carles III, la Florida, Ferran VII, Mèxic, el Perú, Buenos Aires [...]”. I, en aquell moment, s’estan perdent –perquè no se’ls ha donat l’autonomia, explica– Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Calien nous objectius polítics: “La prosperitat econòmica, que, amb justícia, dóna l’esperança del benestar.” Aquests objectius s’havien d’obtenir amb uns altres mitjans, “no per medis violents, ni perilloses sotragades, sinó per una evolució suau i progressiva”. Era la via de la política-política, lligada, directament, a la feina dels professionals (metges, advocats, arquitectes, enginyers). I contrària a la generació de “la riquesa mobiliària, que no tributa”. Les primeres sistematitzacions i quantificacions d’aquest nou model que rebutja l’altíssim i inútil cost de la via militar foren les de G. Graell.
Americans i americanistes
Amèrica en el pensament polític
La participació catalana en la construcció, entre els anys 1870 i 1930, de l’Europa d’Ultramar generà una certa reflexió política entre els analistas catalans, i les formes d’aquestes reflexions foren diverses. Els catalans o fills i néts de catalans instal·lats al Con Sud o a Cuba que es dirigiren als seus conciutadans van escriure uns papers ben diferents dels textos que elaboren els qui hi fan estades temporals. Els viatges en un vapor transatlàntic, però, donaven molt temps per a escriure.
Els teòrics i pràctics de l’americanisme català van ser Frederic Rahola i Trèmols, Rafael Vehils, Josep Pella i Fargas, Josep Puigdollers i Macià, Josep Zulueta i Gomis, Joan Torrendell, Rafael Gay de Montellà, Alfons Maseras, Rafael Altamira, Francesc Carbonell, Andreu Bausili, Vicent Gay i Carles Badia Malagrida.
Els catalans d’Amèrica: la ciutadania adoptiva
La literatura política generada pels catalans d’Amèrica és dedicada tant a temes catalanocubans, com és el cas de Josep Conangla i Fontanilles, com a temes americans. A l’Argentina, per exemple, cal remarcar l’obra de Joan Bialet i Massé. A l’Uruguai, les conferències, els articles i les ponències de Josep Batlle i Ordóñez. A Xile, els papers públics dels Montt. A Colòmbia, dels Lleras.
Dels tres imperialismes als sis continents polítics
Sis continents polítics
El vell i alhora nou fenomen dels imperialismes és observat amb cura per analistes polítics catalans com Antoni Rovira i Virgili, Joaquim Pellicena, Eugeni Xammar, Pau M. Turull, Alfons Maseras, Joan Estelrich i Lluís Nicolau d’Olwer.
Rovira i Virgili, i Xammar, a la ratlla del 1916, distingien, a grans trets, tres tipus d’imperialisme: l’imperialisme de dominació política i militar, l’imperialisme del poder moderador d’un estat dins la societat d’estats, i l’imperialisme de l’esperit. Amb matisos, aquests tres models teòrics correspondrien a l’imperialisme alemany, el britànic i el francès. Per a la majoria d’analistes catalans, l’imperi Britànic és “una federació de democràcies”. Fins i tot prediuen la transformació de l’Índia en una gran democràcia.
La Primera Guerra Mundial i la “Unitat Moral d’Europa”
L’impacte dels conflictes mundials (1914-1921)
La literatura política catalana sobre la Primera Guerra Mundial i la necessitat-possibilitat de la construcció europea experimentà un salt endavant a partir del període 1914-18. La proposta més elaborada és la dels Estats Units d’Europa, una Europa dels 21, presentada a Catalunya amb Europa (Barcelona, 1933) de Marià Rubió i Tudurí i N. Mart (Nicolau M. Rubió i Tudurí).
Lluís Nicolau d’Olwer
Lluís Nicolau d’Olwer, el 1928, quan fa deu anys de la fi de la Primera Guerra Mundial, explica que hi ha cinc “continents polítics”: la “Lliga de Londres”, el Commonwealth of Nations (iniciada el 1920); la “Lliga de Washington”, la Unió Panamericana (creada el 1910 a Buenos Aires); “La Lliga de Moscou”, l’URSS (1922), la Xina i el Japó (1889). Era necessari un sisè continent: la Paneuropa, formulada per primera vegada a la conferència de Viena del 1926.
Les nacions d’Europa
Anàlisi de les realitats europees el primer terç del segle XX
Bona part de les anàlisis polítiques fetes des de la societat catalana del primer terç del segle XX tenen com a objecte l’estudi de les realitats polítiques d’altres pobles europeus.
La Revolució Russa
A la literatura política catalana generada per la Revolució Russa d’octubre/novembre del 1917, i pel nou estat soviètic que substituiria l’imperi dels tsars, hi ha visions “des de dins”, de catalans que participen, d’alguna manera, en la construcció de la Unió Soviètica (Andreu Marty, Joaquim Maurin, Andreu Nin), i visions “des de fora”, sovint molt matisades (Josep M. Tallada, Carles Pi i Sunyer, Antoni Rovira i Virgili). Els textos del nord-català Andreu Marty tindran el màxim de difusió i de traduccions, ja que Marty és un “heroi de la revolta del Mar Negre” (1918), un dirigent polític del partit comunista francès.
La révolte de la Mer Noire i Dans les prisons de la République van tenir un seguit d’edicions els anys 1920, i noves edicions en alguns casos facsímils, més endavant: La rivolta del Mar Nero (Brussel·les, 1935; Roma, 1951); The epic of the Black Sea (Londres, 1940; Nova York, 1941); Les heures glorieuses de la mer Noire (París, 1949); Felkelés e Fekete-tengeren (Budapest, 1950); In den Kerketen der Französischen Republik (Munic, 1981); Furansu kyosanto gokuchuki (Tòquio, 1930).
El 1948, al número 5.028 del butlletí parlamentari “Assemblée Nationale” (París), Andreu Marty presentà Proposition de loi tendant à l’enseignement de la langue catalane dans les universités de Montpellier et de Toulouse et dans certains établissements d’enseignement. La llengua catalana arribà el 1948 al Parlament francès de la mà d’un diputat comunista nord-català. Aquest document enllaça amb Grandeur et puissance des travailleurs de la terre. A la gloire des lutteurs de 1907. Pour la renaissance de la viticulture (Montpeller, 1947. Nova edició: París, 1972).
La Societat de Nacions
La Société des Nations, la morale internationale et la Catalogne (Barcelona, 1919) de Pau M. Turull.
Coopération économique. Projet de Ligue pour la Coopération Économique Internationale (París, 1926) de Pau M. Turull.