L’Olimpíada Popular. 1931-1936

Quan, el 1931, el Comitè Olímpic Internacional va triar Berlín (i no Istanbul o Barcelona, que també eren candidates) per a celebrar els Jocs Olímpics del 1936, Alemanya era, encara, un país democràtic. Dos anys després, el triomf del nazisme també era el del racisme, el del sexisme i el del xovinisme d’estat, que es traslladava de la mateixa manera al món de l’esport. Aleshores es va anar estenent, ràpidament, per Europa i més enllà la idea del boicot als jocs de Berlín (de fet, es reuniren 500 000 signatures demanant-ho).

Es va pensar a celebrar unes olimpíades populars en un altre país, si el COI no canviava d’opció. Praga, Anvers, Tel-Aviv i Barcelona foren ciutats candidates. Finalment, l’endemà de les eleccions del febrer del 1936, el Comitè Català pro Esport Popular va empènyer la Generalitat de Catalunya, amb el suport de nombroses federacions esportives d’arreu, a organitzar l’Olimpíada Popular de Barcelona, del 19 al 26 de juliol de 1936, però fou suspesa pel cop militar del dia 19.

Delegacions participants a l’Olimpíada Popular

Al’Olimpíada Popular del 1936 funcionaren dos comitès esportius, un a Madrid i l’altre a Barcelona, aquest últim presidit per J.A. Trabal, amb J. Miravitlles i P. Aznar com a secretaris. Lluís Companys en fou nomenat president d’honor, i en el seu finançament intervingueren, juntament amb la Generalitat de Catalunya, el govern de Madrid i el de París.

Els Jocs Olímpics, restablerts el 1896 a Atenes, estaven dirigits i organitzats per una elit de les elits. L’any 1921, a Praga, es van realitzar uns jocs alternatius: les anomenades olimpíades obreres. En seguiren d’altres: el 1925 se celebraren a Frankfurt; el 1928, a Moscou; el 1931, a Viena, i el 1937, a Anvers. La idea d’Olimpíada Popular que quallà a Catalunya era diferent, car mantenia alguns aspectes essencials de l’esperit olímpic, però al mateix temps obria les competicions esportives a tots els grups socials, a la presència femenina i a les nacions regions sense estat.

La Barcelona olímpica

El 14 de juliol, el Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular (COOP) va començar a rebre els primers dels 6 000 atletes participants (a part de més de dos mil acompanyants), que provenien de 27 països.

La vila olímpica es va situar als hotels de la plaça d’Espanya i al pavelló de Missions, construïts per a l’Exposició Internacional del 1929, i l’estadi olímpic era el de Montjuïc (el mateix que va servir, remodelat, per als Jocs del 1992: l’actual estadi Lluís Companys). Els atletes i els visitants es van allotjar a tots els hotels i fondes de Barcelona i, també, car la demanda era molt forta, a cases particulars (el 14 de juliol, se n’havien ofert 4 590). El metro i el ferrocarril enllaçaven la plaça d’Espanya amb la plaça de Catalunya i el centre de la ciutat de Barcelona, i amb l’eix del Llobregat i l’interior de Catalunya.

Per primera vegada, a l’Olimpíada de Barcelona, l’esport era presentat com un valor ciutadà, popular, a l’abast de la immensa majoria de la població, obert a totes les cultures, a totes les classes i a les dones, i no com una distracció al servei de les competitives i medallístiques elits masculines de raça blanca. Paral·lelament, el COOP havia programat festivals, concerts, exposicions i premis literaris.

6.000 atletes

La xifra prevista d’atletes (uns 6.000) per als Jocs de Barcelona era perfectament comparable a les xifres dels jocs olímpics celebrats després de la Primera Guerra Mundial: els del 1920 a Anvers (que va rebre uns 2.600 participants), els del 1924 a París (amb 3.090), els de l’any 1928 a Amsterdam (amb 3.290), els del 1932 a Los Angeles (1.420), i eren més que els previstos, per al mateix any 1936, als jocs de Berlín (aproximadament 4.100).

Països participants

Les federacions i els grups esportius participants pertanyien a vint-i-set nacions amb estat o sense. En el benentès que les seleccions dels atletes alemanys i italians no representaven, en aquell moment, les dictadures que governaven els seus estats respectius. En alguns casos –i en aquesta, cal remarcar-ho, va ser una gran innovació–, hi va haver seleccions olímpiques de nacions sense estat. En concret, d’Europa hi havia representacions d’Alsàcia-Lorena, Galícia, Euskadi i Catalunya; del Nord d’Àfrica, del Rif (territori del Marroc controlat per l’estat espanyol), el Marroc “francès” i l’Algèria també “francesa”, i, fins i tot, del Pròxim Orient, de l’actual Israel.

Les principals delegacions participants, però, procedien de països amb una llarga i constatada tradició atlètica: d’Amèrica, els Estats Units i el Canadà; d’Europa, la Gran Bretanya, França (que va constituir la delegació més nombrosa amb 1 500 atletes, dels quals 100 eren dones), Suïssa, Bèlgica, els Països Baixos, Noruega, Suècia, Dinamarca, Txecoslovàquia, Hongria, Grècia, Espanya, Portugal i la Unió Soviètica (que, finalment, va ser l’única que no va arribar a Barcelona), i, del Pròxim Orient, Palestina.

A més, tot retornant a l’esperit dels jocs de l’antiga Grècia, hi havia dotze seleccions més de quatre ciutats: Bordeus, Tolosa de Llenguadoc, Orà i Alger; de quatre regions de l’antiga Corona de Catalunya-Aragó: el Rosselló, Mallorca, el País Valencià i Aragó; de tres regions de l’antiga corona castellana: Andalusia, Badajoz i Tenerife, i de l’antic regne de Navarra.

En total, s’havien previst trenta-nou delegacions (nacionals, regionals i de ciutats), i solament en fallà una. Ara, tal com observen C. Santacana i X. Pujadas, la llista és oberta, ja que la informació de què es disposa és dispersa.