Segons la UNESCO, analfabet és la “persona incapaç de llegir i escriure, encara que entengui una exposició simple i breu de fets relacionats amb la seva vida quotidiana”. L’analfabetisme és, sobretot, resultat d’una escolarització insuficient, present o passada, i les seves taxes se solen calcular sobre el total de població de més de 15 anys. Tradicionalment, la despesa en educació no s’ha considerat rendible, i ha estat vista més com a consum que com a inversió. Avui, s’ha demostrat que l’educació és part de la infraestructura, un factor bàsic de desenvolupament econòmic i social. Però els Estats no sempre responen adequadament, i l’escolarització obligatòria no és efectiva encara en molts llocs. Per aquest motiu, la UNESCO establí el 1960 un programa mundial d’alfabetització i l’Assemblea General de les Nacions Unides n’assumí la responsabilitat. El pla s’aplicà, sobretot, a països subdesenvolupats, amb mètodes de vegades originals com el de Paulo Freire al Brasil i Xile. També cal destacar l’alfabetització obligatòria a l’Iraq, la campanya de la Unió de Dones Peruanes i actuacions com les de Nicaragua, Tailàndia, Indonèsia i alguns països africans. En molts casos, l’alfabetització ha estat el primer pas cap a l’educació continuada. Malgrat tot, l’any 1980 el 29% de la població mundial era encara analfabeta (814 milions d’adults), i al final del segle XX la taxa tendia a estabilitzar-se amb un 22% (900 milions). El mapa mostra la situació actual per estats i pot fer pensar que, si més no percentualment, l’analfabetisme es va reduint; cal advertir, però, que aquest fenomen es relaciona directament amb la pobresa, i que la pobresa presenta signes molt negatius a tot el món. L’informe anual 2002 del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament posa en relleu que a la dècada dels anys noranta, tot i que han estat de creixement, hi va haver 50 països que registraren un descens dels ingressos per habitant, i els 31 països més mal situats no solament tenien índexs de desenvolupament molt baixos, sinó que fins i tot s’allunyaven més i més dels objectius. A l’Àfrica, on el 44% dels adults són analfabets, la situació de pobresa és greu a 20 països subsaharians que no assoliran els objectius de desenvolupament fins d’aquí a 145 anys! Tanmateix, la situació també resulta alarmant a l’Àsia, amb un 28% d’analfabets, i a 6 països orientals i uns altres 5 del món àrab amb índexs de pobresa extrema. Unes precarietats semblants mostren 17 països d’Europa de l’Est i 6 de l’Amèrica Llatina i el Carib, si bé amb taxes d’analfabetisme inferiors.
Noves formes d’analfabetisme
En el món actual, l’analfabetisme, definit fa més de quaranta anys, presenta una creixent complexitat i apareixen nous conceptes com el d’analfabetisme funcional, aplicable al qui no pot emprendre activitats en què l’alfabetització és necessària per a obtenir una actuació eficaç en el grup o comunitat i per a continuar el propi desenvolupament (UNESCO, 1978). Més enllà de l’intel·lectual, el domini funcional de la lectura és una condició essencial de les societats postindustrials saturades de rètols, circulars, instruccions, avisos, i tota mena d’escrits públics, jurídics, administratius i laborals. Com indica el professor Ramon Canals, el fenomen no neix determinat per l’absència d’una competència (domini funcional dels aprenentatges escolars instrumentals) sinó per la impossibilitat o dificultat de poder-la assolir. El retard en l’adquisició del llenguatge, la dislèxia, un entorn sociocultural deprimit o altres adversitats poden abocar a l’analfabetisme funcional. Encara que els límits són difusos i no s’han establert criteris clars per a una definició precisa, s’accepta que, en societats avançades, un 20% d’adults poden ser analfabets funcionals.
De l’alfabetització a la plena ciutadania
L’analfabetisme, efecte i causa de pobresa, no solament està distribuït de manera desigual geogràficament. Llegir i escriure, com qualsevol altre coneixement, constitueix un instrument de poder i, com tot poder, queda mal repartit dins d’un mateix país segons els diferents nivells socials. A més, quan l’escola no és gratuïta, l’educació esdevé un privilegi de classe que augmenta distàncies entre els escolaritzats i els que en són exclosos. La desigualtat d’instrucció en la societat també queda palesa entre sexes i grups d’edat: el 70% d'analfabets del món són dones, i els vells, sense formació continuada, troben dificultats per a actualitzar coneixements. La discriminació educativa perpetua situacions denigrants que es podrien evitar si tothom rebés una formació humana i instrumental adequada. No és difícil d’imaginar allò que l’analfabetisme suposa avui per a l’individu: pèrdua d’oportunitats professionals, culturals i de gaudi; marginació, aïllament, frustracions; complexos d’inferioritat. Però no és únicament un drama individual, sinó que afecta el conjunt de les relacions humanes, la qualitat de vida i l’economia.
Entre les campanyes d’alfabetització més recents, destaquen les de Paulo Freire (Recife, 1921 São Paulo, 1997) al Brasil i Xile. Aquest pedagog brasiler inicià la tasca educativa al seu país natal, preocupat per la situació del proletariat camperol explotat pel caciquisme i en un context polític en què, als analfabets, no els era permès votar en les eleccions. Ben aviat comprengué que la solució de la pobresa, la injustícia i la marginació no era tan sols qüestió d’instrucció i de vot: amb la simple alfabetització les masses proletàries, manipulades per la premsa i els mitjans, continuarien sotmeses als terratinents com abans. Calia inserir l’alfabetització en programes educatius, crítics i alliberadors. El mètode fou oficialitzat al seu país, però el 1964 Freire hagué d’exiliar-se arran del cop d’estat militar, cosa que no impedí que les seves campanyes s’estenguessin a altres països. La seva pedagogia, basada en l’exercici de la llibertat i la responsabilitat, combina teoria i pràctica, acció i reflexió en el que ell anomena la praxi, en el marc d’una filosofia educativa profundament revolucionària inspirada en l’existencialisme cristià. L’any 1968 Freire fou nomenat consultor de la UNESCO i més tard del Consell Mundial de les Esglésies.