L’índex de lectura de premsa ha estat considerat tradicionalment un indicador del nivell sociocultural dels diferents països. Per això no ha d’estranyar que en el mapa es mostri clarament reflectit que aquest índex (nombre d’exemplars per cada 1.000 habitants) és més alt en països desenvolupats i amb un bagatge de producció cultural més gran.
Destaca especialment l’elevat índex assolit als països europeus nòrdics. N’hi ha cinc que es troben entre els deu països del món amb uns índexs de lectura més elevats (amb mitjanes que arriben a superar els 500 exemplars per mil habitants, o, el que és el mateix, un diari per cada dues persones). En el conjunt del món, el Japó també té una situació privilegiada: ocupa el segon lloc, darrere de Noruega i davant de Finlàndia.
A Espanya l’índex és clarament més baix que en altres països de la Unió Europea. A l’últim quart del segle XX va pujar de 80 a 105, però aquesta xifra encara es troba molt lluny de la mitjana dels països de la regió (poc més d’un 35% de lectors habituals, davant d’un 66% de mitjana de la Unió Europea). L’índex és clarament més alt al País Basc i Navarra, i només una mica més alt a Catalunya.
A més de tot això, cal fer una distinció entre dues xifres que de vegades es confonen: la de la tirada que té un periòdic (nombre d’exemplars que se n’imprimeixen) i la de la seva penetració real en nombre de lectors. Les tirades, a Espanya, solen estar controlades per l’OJD (Oficina de Justificació de la Difusió) i són la xifra de la qual convencionalment s’han refiat més les agències de publicitat. També és la que serveix per a calcular l’índex reflectit en el mapa. Però hi ha diaris (sobretot si són de caire popular) que prefereixen fer una estimació de les persones que realment els llegeixen, als bars per exemple. En aquest sentit ja és proverbial una batalla comercial que fa anys que mantenen els diaris “La Vanguardia” i “El Periódico” a la ciutat de Barcelona: mentre el primer és líder en tirada, el segon presumeix de tenir força més lectors.
Segons un estudi fet per la SGAE (Societat General d’Autors), gairebé un 30% de les persones adultes espanyoles llegeixen diaris d’informació general tots els dies, i un altre terç en llegeix de manera ocasional. El perfil predominant dels lectors de premsa correspon a homes de 25 a 55 anys i amb estudis mitjans o superiors. Aquest perfil, però, es modifica en el cas de la premsa esportiva: s’accentua el caràcter masculí de l’audiència i disminueix el nivell d’estudis. D’altra part, hi ha un contrast clar entre homes i dones pel que fa a l’interès d’uns i altres per les diferents seccions dels diaris d’informació general.
Dues amenaces?
Les empreses editores de diaris viuen en un clima de crisi permanent, que han esvaït en certa manera inscrivint-se en grups mediàtics que han diversificat la seva activitat en el món audiovisual i, més recentment, també en l’electrònic. Actualment la premsa convencional observa amb preocupació dues amenaces.
Una d’aquestes amenaces és l’auge de la premsa gratuïta. En algunes grans urbs del món es distribueixen de franc diaris fets amb costos relativament baixos i que viuen exclusivament de la publicitat. Hi ha una certa hipocresia en la crítica que se sol fer a aquest tipus de premsa. D’una banda, no ha de ser necessàriament groga o sensacionalista. De l’altra banda, la qüestió de la gratuïtat és relativa: els diaris que es compren només cobreixen amb el preu de venda un percentatge petit dels costos.
L’altra amenaça és Internet. És cert que l’accés instantani a la informació que proporcionen els mitjans anomenats digitals (alguns promoguts per les mateixes empreses editores de diaris) pot estalviar a un cert tipus de públic de comprar el diari al quiosc. Però és molt difícil fer pronòstics de futur.
Les revistes
Els setmanaris d’informació general han estat un producte periodístic clàssic i alguns d’ells han arribat a assolir un gran prestigi, com ara el nord-americà Time, l’alemany Der Spiegel o el francès L’Express. A Espanya, alguns setmanaris (com Cambio 16 o Triunfo) havien aconseguit una aura similar, però ara aquest mercat ha decaigut molt perquè els diaris ja ofereixen uns continguts interpretatius que satisfan les expectatives dels lectors.
Pel que fa al conjunt de les revistes, hi ha una tendència internacional a l’especialització i a la periodicitat mensual. Això resulta atractiu per al mercat publicitari perquè hi troba un públic ben segmentat d’acord amb interessos específics.
Un fenomen particular és el de les revistes orientades a les dones o els joves, o totes dues coses alhora. També aquí hi ha una autèntica mina per al mercat publicitari, que troba un camp ben preparat en un sector de població que fins ara ha estat més aviat refractari a la lectura de diaris.
Les agències de notícies
Les agències de premsa són aproximadament com les empreses majoristes de les notícies. No s’han de preocupar tant de l’elaboració acurada d’un producte (imprès o audiovisual) que creï un impacte entre el públic com de proporcionar als seus clients, que són els altres mitjans de comunicació, un bon subministrament de fets d’actualitat.
No cal dir, doncs, que el control econòmic i el control ideològic de les agències es considera fonamental per a influir d’una manera indirecta sobre l’opinió pública. I és per això que els països que han volgut ser líders d’opinió a escala mundial s’han preocupat de tenir i mantenir agències de premsa importants.
Actualment quatre agències occidentals són les líders indiscutibles d’aquest mercat dels fluxos informatius al món: Associated Press (AP) i United Press Internacional (UPI), dels Estats Units, Reuter (de la Gran Bretanya) i Agence France Presse (AFP). Nascudes com a empreses privades independents dels governs respectius, aquestes empreses, però, no estan exemptes, com cap mitjà d’informació, de les influències polítiques i econòmiques del seu entorn.