La distribució dels pobles tradicionals d’Amèrica, que representa aquest mapa, és el resultat d’un complex procés històric de poblament en successives etapes. El continent americà es poblà inicialment amb onades migratòries de caçadors recol·lectors procedents d’Àsia que creuaren l’estret de Bering cap al 10.000 aC, tot i que alguns historiadors s’aventuren a pensar que fins el 35.000 aC, durant el període de glaciació en què els dos continents eren units amb un autèntic pont de gel. Aquests pobles nòmades s’estengueren per Amèrica, de nord a sud, i hi desenvoluparen cultures altament sofisticades.
Quan al final del segle XV els europeus “descobriren” aquell continent, que batejaren com a Nou Món, trobaren aquestes cultures en diferents nivells d’apogeu i decadència, però les grans civilitzacions urbanes, com la dels asteques de Mèxic, no resistiren l’impacte exterior i en general sucumbiren enfront l’invasor. A partir del segle XVI s’inicià un període de colonització del continent americà per les poblacions procedents de l’Europa mediterrània i nòrdica, les quals desplaçaren, assimilaren o, en alguns casos, fins i tot aniquilaren les poblacions anteriors. En extenses regions del continent s’instauraren sistemes d’explotació econòmica basats en mà d’obra esclava de l’Àfrica occidental i del Sudan. Els contingents d’esclaus més grans anaren al Carib, el Brasil i el sud dels Estats Units. La població americana actual és el resultat d’aquestes successives onades migratòries d’homes i dones de la resta del món i també de les que sovint han buscat refugi a Amèrica, fugint de la fam o de la repressió política, per exemple.
Actualment, el pes demogràfic dels pobles nadius d’Amèrica, anomenats indígenes, és escàs al nord i al sud del continent i molt més important a l’Amèrica Central. Al nord i al sud predomina la població d’origen europeu, és a dir, euroamericans, tot i que els afroamericans hi tenen un pes molt important. Per altra banda, els americans del centre i del sud formen un grup cada vegada més important al nord del continent i se’ls coneix com a hispans. De fet, la població americana és essencialment el resultat de la migració i el mestissatge. La tendència al mestissatge, juntament amb la tendència oposada, la segregació ètnica, és una de les característiques que més bé defineixen la societat d’aquest continent.
Els cimarrones
Originàriament, cimarrón era el nom que es donava a Amèrica al ramat que s’escapava a les muntanyes i esdevenia salvatge. D’aquí es passà a anomenar cimarrones els esclaus negres que fugien de les plantacions cap a l’interior de la selva, les muntanyes escarpades o els terrenys pantanosos, buscant amagatalls on refugiar-se. Segons l’indret, però, se’ls anomenà de diferents maneres: palenques (nom provinent de les fortificacions d’estaques amb punxa que construïen per defensar-se), quilombos, mocambos, cumbes, ladeiras o mambises.
Un cop escapats de la hisenda on servien d’esclaus, els negres s’organitzaven i formaven societats de diferent dimensió, organització política i longevitat. Algunes societats cimarrones agruparen milers d’habitants i s’organitzaren políticament de manera similar a l’estat colonial al qual combateren militarment. Les societats cimarrones incorporaren també població indígena americana, de la qual aprengueren les tècniques d’adaptació al medi. Malgrat tot, paradoxalment, sempre van dependre de l’intercanvi amb la societat colonial per tal de sobreviure.
Alguns d’aquests enclavaments tingueren una existència efímera, ja que suposaven una greu amenaça pel sistema de producció esclavista imposat a les colònies i foren perseguits amb fermesa. Als cimarrones capturats se’ls amputava una cama o se’ls torturava fins la mort.
Els cimarrones foren molt hàbils en la guerra de guerrilles. Com que gairebé no disposaven d’armament, aprofitaven passos estrets per atacar les formacions militars, sembrant el terreny de paranys mortals. De vegades també fustigaren els blancs, que es veieren obligats a signar armisticis amb els seus antics esclaus. Algunes societats cimarrones foren capaces de perviure durant unes quantes generacions i segles, i encara avui dia els seus descendents continuen vivint als antics enclavaments semiindependents de diversos indrets de l’Amèrica del Sud, com els saramaka, cimarrones del Suriman que s’enorgulleixen dels seus orígens d’esclaus evadits i es mantenen fidels a la seva tradició cultural.
Estat i terror
A l’Amèrica Central es troba el percentatge més alt de població indígena del continent. Aquesta població ha patit una repressió brutal de certs estats consagrats a la defensa dels interessos estratègics nord-americans. Un dels casos més greus és el que es produí a Guatemala, coincidint amb la victòria de la revolució sandinista a Nicaragua.
Per tal d’evitar que l’exemple nicaragüenc s’estengués als països veïns, l’administració Reagan va finançar dictadures, va instruir exèrcits i grups paramilitars, i fins i tot, dugué a terme accions terroristes coordinades per la CIA. L’afany repressor de certs dictadors fou tan gran que alguns historiadors han parlat d’estats terroristes.
L’estratègia de terroritzar la població camperola i indígena per tal de dissuadir-la de col·laborar amb els moviments guerrillers arribà a Guatemala, sota la dictadura del general Ríos Montt, fins al paroxisme. Sota la màxima que diu que “un indio con hambre es comunista”, Ríos Montt optà per eliminar-los. Des de la dècada del 1960, el nombre de morts per motius polítics a Guatemala es calcula al voltant dels 250 000, a més, es desplaçaren 500 000 indígenes, molts pobles foren destruïts i els joves foren segrestats i allistats per força a les Patrullas de Autodefensa Civil paramilitars. El 83,3% de les víctimes foren indígenes maies. Per a afrontar aquesta situació, els indígenes es van organitzar en moviments com el Comitè dels Camperols Units, dirigit pel maia Vicente Menchú, assassinat durant un acte de protesta a l’ambaixada espanyola amb 38 companys més. La seva filla, Rigoberta Menchú, testimoni dels horrors de la repressió militar, ha estat una ferma defensora dels drets dels pobles indígenes i ha denunciat incansablement el genocidi guatemalenc. Per aquest motiu, el 1992 va rebre el premi Nobel de la pau.