Per a explicar la situació del cinema al món, en aquest mapa s’ha representat, d’una banda, l’assistència d’espectadors als cinemes i, de l’altra, les produccions de cada país. Per completar aquesta doble lectura d’assistència-producció s’hi ha afegit un quadre sobre les importacions dels països més importants i la localització dels principals festivals.
Pel que fa als índexs més elevats d’assistència, es registren als Estats Units d’Amèrica, on la mitjana és superior a les cinc vegades l’any per habitant, seguits de Singapur, el Vietnam, Islàndia, Austràlia o Nova Zelanda, amb més de quatre vegades, o el Canadà, Hong Kong, l’Índia i Espanya, amb més de tres. Segons les estadístiques emprades en la confecció d’aquest mapa, els estats que tendeixen a incrementar l’assistència a les sales són: Bèlgica, els Estats Units d’Amèrica, Holanda i Espanya, entre d’altres. Ben al contrari, els índexs més baixos de freqüentació als cinemes apareixen en països africans i en alguns estats asiàtics, amb mitjanes inferiors a una vegada l’any.
Els països asiàtics són els que, globalment, produeixen més pel·lícules en un any: l’Índia (més de 800), la Xina, el Japó, les Filipines i Hong Kong. Tot i així, la major part de la distribució i exhibició internacional està dominada per les produccions dels Estats Units d’Amèrica (unes 400) i els països anglosaxons: el Canadà, el Regne Unit i Austràlia. En un segon nivell figuren estats com França (més de 180), Itàlia (més de 90), Espanya i Alemanya (més de 60). Entre els països que menys pel·lícules produeixen cal esmentar Austràlia, Indonèsia o Israel i la majoria de països africans o sud-americans (el Perú i l’Uruguai tenen una producció mitjana d’una pel·lícula l’any, mentre que en països com Nicaragua, Kenya o Rwanda és gairebé inexistent).
Entre els certàmens de cinema més importants destaquen els de Canes, el més prestigiós, que se celebra al maig; la Mostra de Venècia, dedicada a una producció que es troba a cavall del cinema comercial i el d’autor, que comença al final d’agost; el de Berlín, al febrer; i el de Sant Sebastià, al setembre.
El cinema, conegut com el setè art, ha estat una de les grans aportacions del segle XX. El llenguatge en moviment de les imatges va començar omplint antics teatres, fins que, a través de suports diversos (vídeo, DVD) ha envaït l’esfera domèstica i ha passat a la televisió (vegeu el mapa La televisió) i als anuncis publicitaris.
Les exportacions
Els estats que més pel·lícules exporten són els Estats Units d’Amèrica i l’Índia, Hollywood i Bollywood, els quals generen el 60% de les pel·lícules que es veuen arreu del món. Però hi ha altres cinematografies que, malgrat que són poc conegudes per l’espectador occidental, assoleixen altíssims nivells d’exportació en mercats internacionals molt concrets. Per exemple, Hong Kong i Taiwan, que tenen un volum d’exportació alt no solament entre els països asiàtics sinó també entre els africans i els sud-americans, mentre que el cinema japonès també experimenta un increment de vendes en els mercats europeus.
L’Índia arriba a significar fins el 60% de les importacions corresponents a la regió de l’Àfrica oriental, Tanzània, Kenya o Benín.
Però, en conjunt, el continent africà és el que més pel·lícules dels Estats Units d’Amèrica importa, en contrast amb altres pel·lícules estrangeres. Els països africans projecten el 70% de produccions nord-americanes, i només el 15% d’europees.
Entre altres estats exportadors caldria esmentar la Gran Bretanya i França, que venen sobretot a Europa i tenen una presència destacada en mercats africans i de l’Amèrica Llatina.
El 59% dels estats importen més del 90% de les pel·lícules que s’exhibeixen en el seu territori. Així mateix, un 19% d’estats més importen també xifres elevades de pel·lícules, de manera que entre el 80% i el 90% dels films que s’hi veuen també són importats. Per contrast, es calcula que l’any 1997 uns 53 milions d’espectadors nord-americans van veure pel·lícules europees, mentre que 388 milions d’europeus van consumir films nord-americans.
Tendències
El cinema nord-americà, i concretament Hollywood, dicta la moda del setè art amb un predomini de l’acció, els efectes visuals i de muntatge i l’ús dels dissenys per ordinador. Empra gèneres recurrents, com la comèdia adreçada a un públic adolescent, la comèdia romàntica o les pel·lícules, en alguns casos, d’exaltació patriòtica, amb superherois.
A Europa no hi ha grans produccions, tret que hi participin diferents països i, en general, no es basen en els efectes visuals. Un dels senyals d’identitat més forts del cinema europeu és el cinema d’autor.
De la cinematografia asiàtica, les pel·lícules amb més assistència són els drames, tot i que el gènere fantàstic també comença a estar en alça. Sobretot es prenen en consideració aquells films o cineastes que saben combinar un bon tema amb nous recursos formals, amb imatges depurades, estilitzades, elegants o oníriques. Del Japó destaquen, a més, les produccions animades, manga o anime, i les que es podrien qualificar de subproductes de consum ràpid, especialment les d’arts marcials.
Pel que fa al cinema de l’Amèrica Llatina, no es valora tant la forma com el contingut, és a dir, el guió i els personatges. Però més que les pel·lícules de contingut social o polític, triomfen les que inclouen personatges i diàlegs que es poden qualificar d’interès humà.
La indústria més prolífica del món es troba a l’Índia, centrada especialment a Bombai, amb una producció tan elevada que se la coneix amb el nom de Bollywood. La majoria d’aquests films són comèdies i musicals, de consum local o per a països de cultura semblant, que giren al voltant d’arguments romàntics. Darrerament, alguns dels seus títols han experimentat una certa difusió internacional.