Els mapes inclosos en aquesta pàgina mostren l’evolució política del món en quatre moments diferents. En primer lloc, la distribució política d’Europa després del congrés de Viena del 1815 que va posar fi a l’imperi Napoleònic amb la consegüent restauració absolutista i la creació d’estats, com ara Bèlgica, per a contenir l’expansionisme francès. Els dos mapes següents ens mostren el món abans i després de la Primera Guerra Mundial, amb la qual es va posar fi als imperis de l’Europa Central i l’Otomà. La nova conjuntura, dominada per la Revolució Russa del 1917 i la creixent hegemonia nord-americana, va afavorir la creació de la Societat de Nacions com a òrgan de mediació internacional (vegeu el mapa Les organitzacions internacionals). Finalment, l’últim mapa ens permet observar el món després del 1945, ja que amb la fi de la Segona Guerra Mundial i amb el procés de descolonització d’Àsia i Àfrica, que va donar lloc a la creació de nous Estats que integrarien el que es coneix com a Tercer Món, es van configurar dos blocs ideològics, econòmics i militars. L’un sota la influència dels EUA (bloc occidental) i l’altre de l’URSS (bloc oriental), si bé en aquest cas cal afegir-hi Cuba i altres moviments revolucionaris de l’Amèrica Llatina. Fins el 1960, les relacions entre l’un i l’altre foren de tensió, l’anomenada guerra freda, per bé que no estalvià conflictes armats com la primera guerra araboisraeliana (1948-49) o la guerra de Corea (1950-53), fins que s’acordà una coexistència pacífica que es recolzaria en la política de distensió nuclear. L’esfondrament de l’URSS, plàsticament representada per la caiguda del mur de Berlín el 1989, va posar fi a aquest model dual. El mapa dels estats actuals, que conforma la base estadística de tot aquest atles, s’ha d’entendre, doncs, com una realitat conjuntural i dinàmica.
L’imperi Napoleònic
Napoleó I (1769-1821) va construir per la força de les armes un breu però intens imperi, que entre el 1804 i el 1815 abastava gran part dels estats europeus. El 1812 governava directament o per mitjà de la seva família molts d’aquests estats, i amb la resta havia signat pactes d’aliança. L’imperi estava format per països vassalls (ducat de Lucca, Neuchâtel, províncies ll·líriques); regnes independents governats per parents seus (Itàlia, en mans del seu fillastre Eugeni; Holanda, regit pel seu germà Lluís; Nàpols, pel seu cunyat Murat; Westfàlia, pel seu altre germà Jeroni i Espanya, de la qual fou rei un altre germà, Josep), i estats aliats (Suïssa, Federació del Rin, Gran ducat de Varsòvia, Rússia, Dinamarca, Suècia i Àustria). A banda de difondre els principis i les pràctiques revolucionàries mitjançant l’anomenat Codi napoleònic, l’objectiu perseguit era assolir l’hegemonia territorial i política de França al món, cosa que va arrodonir amb el bloqueig continental dels productes britànics amb l’objectiu de forçar la capitulació de la Gran Bretanya.
La Revolució Russa
L’octubre del 1917, en plena guerra mundial, va tenir lloc a Rússia la primera revolució socialista. La insatisfacció que va provocar la Revolució del Febrer que havia acabat amb el règim tsarista va fer possible que mesos més tard els bolxevics, dirigits per Lenin (1870-1924), instauressin un govern obrer soviètic. La guerra civil que va tenir lloc a continuació, del 1918 al 1921, va endarrerir l’aplicació dels principis revolucionaris que havien d’acabar definitivament amb l’ordre capitalista. La transcendència històrica de la Revolució d’Octubre és similar a la que havia tingut la Revolució Francesa —per bé que van ser dos fets de signe ideològic contraposat—, i va servir de model per a intentar fer triomfar arreu revolucions comunistes, a més de determinar les relacions internacionals fins a la caiguda del mur de Berlín el 1989.
La Societat de Nacions
Un dels resultats de la Conferència de París reunida per posar fi a la Primera Guerra Mundial va ser la creació de la Societat de Nacions, l’objectiu de la qual era vetllar per la pau per mitjà del diàleg. El projecte va ser defensat pel president dels EUA Woodrow Wilson (1856-1924), i es va constituir, amb seu a Ginebra, el 10 de gener de 1920 sobre la base dels anomenats Catorze punts proposats per ell. Però aquest ens internacional va néixer delmat, ja que els EUA inicialment no s’hi van integrar perquè discrepaven de la duresa que els aliats van aplicar a Alemanya, que no fou admesa fins el 1926. Rússia no en va formar part fins el 1934. Malgrat alguns èxits, la feble capacitat d’operació de la Societat de Nacions es va posar en relleu en la dècada dels anys trenta, quan no va poder evitar la conquesta japonesa de Manxúria, com tampoc la d’Etiòpia per part d’Itàlia. La seva decadència definitiva va arribar amb la nul·la eficàcia demostrada davant la Guerra Civil Espanyola o amb la invasió alemanya de Polònia que va obrir la Segona Guerra Mundial. Va ser clausurada el 1946 per donar pas a l’ONU.
La Conferència de Bandung
L’abril del 1955 delegats de 23 estats asiàtics i 6 d’africans van reunir-se a Bandung (Indonèsia) per estudiar els problemes comuns plantejats arran del procés de descolonització. La declaració final posà les bases del que després s’anomenaria política del Tercer Món, els principis de la qual eren la solidaritat, el desenvolupament de la pau i la presa de consciència de pertànyer a un nou bloc.