L’Estat és l’actor principal del sistema polític mundial. Ho és des de la seva emergència institucional durant el Renaixement europeu, en el marc d’un procés de mundialització que començà amb els grans descobriments geogràfics i ha continuat fins als nostres dies. L’Estat, com a forma d’organització política, s’ha exportat progressivament des d’Europa i s’ha implantat (amb la sola excepció de l’Antàrtida) a escala mundial.
La guerra va ser, i és encara, un instrument capital de les relacions entre els estats, però en el seu decurs aquestes relacions han vist aparèixer al seu entorn, i a la recerca de noves formes d’estabilitat relativa, uns altres elements estructurals que han augmentat la complexitat de l’escenari mundial. La pau de Westfàlia (1648) no solament representà la fi d’una etapa sagnant en la bel·licositat religiosa europea, sinó també l’inici d’un llarg període de reconeixement mutu de sobirania territorial i l’establiment d’una diplomàcia bilateral, concebuda per a reduir el riscos de confrontació i per al desenvolupament de relacions interestatals més cooperatives. D’aquesta manera es donà pas a una etapa de “modernitat” en la política mundial de la qual la nostra època n’és encara deutora. Al costat del soldat va aparèixer el diplomàtic. L’acció combinada d’ambdós serví de base al desenvolupament de noves formes de relació, entre les quals la diplomàcia de conferència, que portà a la formulació de grans línies, tàcites i explícites, de manteniment de l’ statu quo, com les que van caracteritzar el denominat “concert europeu”, sorgit del congrés de Viena (1815). Aquest tipus de diplomàcia també serví de base a la consolidació de l’expansió colonial (i a la seva justificació “civilitzadora”) planificada en la conferència de Berlín (1884-85).
Fou precisament del congrés de Viena del 1815 d’on sorgí el primer organisme interestatal, amb vocació de permanència: la “Comissió permanent sobre la navegació del Rin”, que marcà el caràcter eminentment tècnic dels primers organismes internacionals que a partir d’aleshores s’hi anirien afegint, tot creant un nou espai per al desenvolupament de la política entre els estats en el que la cooperació substituí la confrontació (vegeu el mapa Els estats).
La Primera Guerra Mundial (1914-18) marcà un tombant fonamental en la política d’arreu del món, en primer lloc pel seu abast geogràfic, i en segon lloc, per la pèrdua de la centralitat europea i l’emergència d’una nova potència, els Estats Units d’Amèrica, que, inicialment amb vocació hemisfèrica, adquiriren una projecció internacional a partir de la seva participació en la guerra. La Societat de Nacions, impulsada pel president nord-americà Thomas Woodrow Wilson com a instrument per a desenvolupar relacions pacífiques i cooperatives entre els estats, no disposava dels instruments necessaris per a aconseguir-ho (cal tenir en compte el fet que els Estats Units, ni molts altres països, no formaren mai part de l’organització). Mentre s'anava congriant l’esclat de la Segona Guerra Mundial, la Societat de Nacions s’esllanguí i en acabar la guerra el seu cabal polític quedà a les mans de les Nacions Unides. Aquesta és la denominació que des del 1942 adoptaren els aliats antifeixistes, i es mantingué com a denominació de l’organisme interestatal sorgit de la conferència de San Francisco (1945).
L’element més significatiu de les Nacions Unides és el Consell de Seguretat, que de fet constitueix un “oligopoli decisori” del qual formen part els estats vencedors (o els seus successors) de la Segona Guerra Mundial (Estats Units, Unió Soviètica, Regne Unit, França i Xina) que es dotaren, mitjançant el “dret de vet”, de la direcció efectiva de l’organització. És format en l’actualitat per quinze membres: els cinc esmentats (considerats membres permanents) i deu membres no permanents. Una majoria de nou (entre els quals necessàriament hi ha d’haver els cinc membres permanents) en determina el rumb polític.
Les Nacions Unides han estat un referent en la política mundial del darrer mig segle, però malgrat la seva importància no han constituït més que un fòrum multilateral d’expressió dels interessos dels estats, començant pels més poderosos. No han estat mai ni un govern mundial ni el motor dels canvis polítics en què han participat i, en conseqüència, la seva activitat ha estat sobretot pal·liativa, com ho posen en relleu les operacions de manteniment de la pau expressades gràficament en el mapa (vegeu també els mapes La lluita per la pau i La solució de conflictes). Amb les recents crisis internacionals s’han alçat veus sobre la seva pretesa inutilitat basades en una sobrevaloració, més moral que política, del seu paper en la política mundial.
Les organitzacions militars
La “guerra freda”, que immediatament després de la fi de la Segona Guerra Mundial enfrontà els antics aliats contra el nacionalsocialisme i el feixisme, impulsà la formació de constel·lacions estatals entorn dels Estats Units i de la Unió Soviètica caracteritzades per la defensa de dos models antagònics: el capitalisme i el socialisme.
Una de les conseqüències d'aquest enfrontament fou el desenvolupament d’una política mundial basada en la cursa d’armament (amb l’arma atòmica com a element fonamental), destinada a proporcionar un equilibri internacional basat en el terror. El 1949 se signà el tractat de l’Atlàntic Nord, que subordinà militarment una bona part dels països de l’Europa occidental als Estats Units en el si de l’OTAN. El 1955, gairebé de forma mimètica, la signatura del tractat de Varsòvia va implicar el mateix respecte als països europeus que orbitaven entorn de la Unió Soviètica.
En produir-se la caiguda del mur de Berlín i el consegüent esfondrament de l’“imperi soviètic”, desaparegué el tractat de Varsòvia, i els seus membres, encapçalats per la nova Rússia, s’acomodaren en un partenariat amb els països de l’OTAN, organització que busca nous horitzons, teòrics i pràctics, per a la seva persistència en l’escenari mundial, com a expressió reforçada de l’hegemonia nord-americana a Europa. En aquest sentit, com la crisi de l’Iraq (2003) ha posat de manifest, això comporta almenys l’aparició de dues sensibilitats euroatlàntiques diferents, i possiblement poc compatibles, a l’hora de bastir un hipotètic “espai europeu de la defensa”.
La Lliga dels Estats Àrabs i l’Organització de la Conferència Islàmica
La Lliga dels Estats Àrabs (LA) fou creada el 1945 en el marc del sorgiment de nombroses organitzacions regionals que acompanyaren el naixement de les Nacions Unides. Sobre la base del panarabisme i de la implícita afirmació de l’existència d’una nació àrab que ultrapassava les fronteres dels estats, es proposà la cooperació institucional d’aquests en un ampli ventall de matèries, des de l’acció política i econòmica fins a les qüestions culturals, socials i sanitàries i les relatives a transports i comunicacions, amb l’objectiu d’actuar amb una sola veu en l’escenari mundial. L’existència de diverses estratègies i, especialment, la persistència del conflicte araboisraelià impediren, però, que assolís la cooperació. No obstant això, ha desenvolupat un important desplegament institucional entre els seus estats membres.
Per la seva banda, l’Organització de la Conferència Islàmica es creà en el marc del que s’ha denominat el “xoc de civilitzacions” a conseqüència de l’incendi de la mesquita d’El-Aqsa de Jerusalem, el 1969, que motivà la seva primera cimera a Rabat aquell mateix any. Prenent com a base la unitat de la cultura politicoreligiosa islàmica ha maldat per orientar la política dels seus 57 estats membres mitjançant la celebració de cimeres i el desenvolupament d’institucions com el Tribunal Internacional de Justícia Islàmica i diversos òrgans subsidiaris i especialitzats, posant l’èmfasi en la qüestió palestina i, recentment, en la crisi de l’Iraq.