Aquest mapa mostra com es distribueixen els diversos sistemes legals que hi ha al món, i també les institucions jurídiques més importants. Per sistema legal cal considerar l’organització de les fonts del dret, enteses com a normes jurídiques que regeixen la conducta dels ciutadans en les seves relacions socials, l’acompliment de les quals és garantit per l’Estat.
Allò que s’anomena fonts del dret, bàsicament, es pot definir com la norma escrita, el costum, els principis generals del dret i la jurisprudència. Així, en funció de la font del dret que es consideri prevalent es poden distingir diversos sistemes legals.
Seguint aquest criteri, s’han classificat els estats en cinc categories diferents. Aquesta classificació és, com qualsevol altra que es pugui fer, molt esquemàtica i per tant limitada, en part perquè les diverses estructures territorials d’alguns estats fan que dins d’un mateix país es presentin diferències importants –aquesta és la situació que correspon, per exemple, al Quebec, el sistema civil (legislatiu) del qual s’ha d’incloure entre els dels estats de sistema anglosaxó–, i en part també perquè actualment cal tenir en compte que no existeix cap Estat que es regeixi per un sistema que es pugui considerar pur. La realitat és que la majoria dels estats, encara que hagin partit originàriament d’un sistema en concret, han anat incorporant influències d’altres sistemes.
Així, s’han establert en el mapa cinc categories diferents. Els països que es regeixen per un sistema civil (legislatiu) es caracteritzen per la primacia de la llei escrita per sobre de qualsevol altra font, és a dir, la jurisprudència i el costum com a font del dret. En aquest sentit, el costum només és aplicable quan no hi ha norma escrita o quan cal completar-la, però en cap cas la pot contradir. Aquest sistema és propi de països hereus del dret romà, que sovint han optat per reunir les principals normes del seu ordenament en un sistema de codis.
Hi ha també els estats que es regeixen pel que s’anomena Common Law, un sistema molt propi dels països de l’àrea anglosaxona en què el precedent adquireix una gran importància, fins i tot per sobre de la legislació escrita.
D’altra banda, hi ha països africans que apliquen el que s’anomena un sistema de dret consuetudinari, que es basa en les tradicions filosòfiques de l’Estat. En aquest cas les normes tenen el seu origen en la saviesa que dóna l’experiència, és a dir, en les tradicions i la concepció espiritual pròpies d’aquell poble.
Cal considerar igualment el sistema legal islàmic (Xara), un sistema de caràcter religiós i que bàsicament pren l’Alcorà com a font de qualsevol norma. En concret, el que es regula d’aquesta manera és l’estatut personal, és a dir, el conjunt de drets i obligacions que el sistema reconeix als seus ciutadans.
A més, hi ha els estats en què s’esdevé una juxtaposició de sistemes, ja que es tracta de països que apliquen sistemes que recullen característiques d’altres que ja han estat descrits.
La pena de mort
El fet que un Estat pugui aplicar la pena de mort tot privant de la vida un individu és una qüestió que nombrosos corrents doctrinals i de pensament s’han esforçat a plantejar i en molts casos a fonamentar.
Fins a l’Edat Mitjana es considerava que la pena de mort tenia un caràcter de sacrifici, que s’oferia a la divinitat amb intenció de compensar l’ofensa que s’havia comès, i aquesta és la raó per la qual antigament els actes eren públics.
Al segle XVIII, però, es va començar a qüestionar la licitud d’aquesta mesura. És aleshores que la humanitat es planteja de manera generalitzada l’existència d’aquesta pena. Des de mitjan segle XIX fins a la Primera Guerra Mundial el moviment abolicionista va anar agafant força; en canvi, el període d’entreguerres no hi fou favorable.
Un cop superada la Segona Guerra Mundial, el moviment abolicionista es generalitza i augmenta el nombre de països que l’han suprimit de facto o de iure, i els pocs països que la mantenen ho fan com a pena excepcional, i restringeixen tant el nombre de delictes que la comporten com l’aplicació efectiva que se’n pugui fer.
Actualment existeix un sentiment de reprovació a tot el món que reacciona en contra de l’aplicació de la pena de mort. El que aquest càstig planteja no és un problema filosòfic ni tampoc un problema jurídic que es pugui resoldre d’acord amb raonaments teòrics o metafísics, és un problema de necessitat social i política. Les postures abolicionistes, essent com són diverses, intenten basar-se en el fet que aquesta pena és ineficaç i invàlida en la lluita contra la delinqüència.
Un dels arguments tradicionalment esgrimits a favor de la pena de mort és el de la seguretat de la col·lectivitat; es considera, doncs, que per a la seguretat dels ciutadans cal, en determinats casos, eliminar el delinqüent.
L’argument retributiu també ha estat argumentat a favor de la pena de mort, però de fet comporta retornar a l’antic principi del talió. Aquesta necessitat retributiva de la pena en relació amb el delicte comès hauria d’haver estat superada en una societat com la nostra, en què el respecte a la personalitat humana s’ha establert com a principi.
Un altre dels arguments és el de la intimidació. Aquest és el principal argument a favor de la pena de mort i vàlid també per a les altres penes. No obstant això, fàcilment se’n pot negar la validesa en el cas de crims passionals o amb components psicopàtics, com també en el cas de la delinqüència política.
Actualment els defensors de la pena de mort basen els seus arguments en l’efectivitat d’aquesta pena des d’un punt de vista dissuasiu. Però aquesta eficàcia no ha estat demostrada, i en contra cal destacar l’existència d’errors judicials irreparables i l’aplicació de la pena a individus que presenten anomalies psíquiques, la qual cosa és contrària al respecte de la dignitat de la persona. L’administració de justícia ha de superar, en la nostra societat, qualsevol caracterització de venjança, que d’altra banda no intimida el delinqüent.
Malgrat els moviments d’opinió, el cert és que l’anul·lació de la pena de mort és una decisió que correspon als estats. La seva abolició no es recull en els tractats, i per això continua present en molts ordenaments jurídics, si bé és cert que el nombre d’aplicacions disminueix i que, entre aquells estats que encara la preveuen, n’hi ha molts que en la pràctica no la contemplen.