Aquest mapa vol reflectir l’estat de la qüestió del que s’anomena solució de conflictes internacionals en el període 1945-1999.
En la seva representació s’han utilitzat diversos criteris, ja que el terme conflicte es pot emprar amb relació a multiplicitat de situacions.
Com a punt de partida, s’han pres dos elements de base en concepte de criteri seleccionador: el de la violència i el de la dimensió internacional, que operen, per l’objectiu plantejat, conjuntament. La violència amb què es desenvolupa un conflicte significa que té o ha tingut episodis d’ús de la força armada o si més no de desplegament militar d’una intensitat variable. El segon element de base és la dimensió internacional, que en l’anàlisi que es fa significa que estan vinculats a l’exercici del poder estatal; en aquest sentit cal precisar, tanmateix, que no solament els conflictes interestatals són internacionals, sinó que també ho són els que impossibiliten el normal exercici de les competències estatals a l’interior del territori, usualment vinculats a violacions massives i sistemàtiques dels drets humans.
Establert el punt de partida dels conflictes seleccionats, cal precisar que aquest no pressuposa les causes subjacents; cal tenir molt present que en cadascun dels conflictes conflueixen una multiplicitat de causes. De tota manera, però, malgrat la complexitat de la realitat que els envolta i que en forma part, s’observa que els conflictes plantejats se solen polaritzar entorn d’elements dominants que en permeten la qualificació i la identificació. Així, s’ha considerat oportú incloure en aquest mapa els conflictes que giren entorn del títol de sobirania d’un territori, la delimitació de fronteres, els recursos naturals, la forma d’exercici del poder estatal (governs autoritaris, o bé els que es caracteritzen per un abandonament de les funcions pròpies de l’Estat) i els derivats d’un procés descolonitzador.
La determinació de les característiques, les causes i les parts en els conflictes o controvèrsies condicionen tant el mètode de solució com el contingut. No hi ha paràmetres preestablerts que imposin una solució concreta, o una manera de fer-hi front, per a determinats tipus de controvèrsies; ara bé, la complexitat d’aquestes problemàtiques farà que en uns conflictes determinats conflueixi una pluralitat de mètodes o bé que el conflicte en qüestió es resolgui parcialment.
Solucions
Un dels objectius del dret és el de contribuir a la prevenció i la solució dels conflictes. De fet, correspon a l’ordenament jurídic internacional establir les bases i els procediments per a la solució de les controvèrsies internacionals.
El dret internacional públic contemporani formula, a partir de la Carta de les Nacions Unides (1945), el principi general de solució pacífica de les controvèrsies internacionals, i ho estableix com una obligació d’actuar tot cercant solucions.
El principi jurídic se sustenta en dos eixos fonamentals: 1) el principi de lliure elecció dels mètodes o procediments, que es basa en el fet que tots els estats són sobirans i que per tant un Estat no pot imposar un mitjà de solució a un altre Estat; 2) en el límit que es deriva del principi de prohibició de l’ús de la força armada com a mètode de solució.
En conseqüència, llevat del cas de controvèrsies que siguin qualificades, pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides, d’amenaces a la pau i la seguretat internacional, les parts mantenen la llibertat d’elecció del mitjà de solució.
Aquesta llibertat facilita l’adequació del mètode a les circumstàncies i a la natura de la controvèrsia. En atenció a la pràctica dels estats, els mètodes de solució se solen classificar com a polítics o jurídics.
Els mètodes polítics es caracteritzen pel fet que les parts mantenen la llibertat d’actuació fins que no decideixen plasmar el contingut de la solució que s’assoleixi en un document jurídic, és a dir un tractat internacional, i de fet la solució no s’ha de trobar obligatòriament en el dret, sinó que també hi ha la possibilitat de seguir criteris d’oportunitat política.
Els mètodes jurídics comporten forçosament la participació d’un tercer: arbitratge o tribunals jurisdiccionals, que també per força fonamentaran la solució que proposin en el dret. En aquests supòsits, la decisió de l’òrgan jurisdiccional és obligatòria per a les parts, ja que aquestes han pactat prèviament la competència de l’òrgan al qual han decidit adreçar-se.
Les organitzacions internacionals i la solució de conflictes
La contribució de les organitzacions internacionals en la recerca de la solució de conflictes és una de les característiques de la societat internacional contemporània. Cal tenir en compte, però, que no n’hi ha cap que tingui competències per a imposar un mètode de solució, sinó que la contribució que fa és la que pot oferir un “tercer imparcial”, que intenta reconduir les postures de les parts en la recerca d’un pacte que posi fi al conflicte.
Aquesta aportació no altera els postulats del principi de solució pacífic de controvèrsies, però significa donar publicitat a la controvèrsia, a les causes i als posicionaments de les parts; d’aquesta manera la controvèrsia incorpora la pressió internacional com a element positiu.
De fet, hi ha organitzacions internacionals regionals amb capacitat d’incidir en les controvèrsies que es plantegen, com ara l’Organització d’Estats Americans, la Unió Africana, l’Organització de Seguretat i Cooperació a Europa, i la Unió Europea. Totes elles poden coincidir en l’exercici de les seves capacitats amb les Nacions Unides.
Cal recordar la responsabilitat primordial que ostenta el Consell de Seguretat de les Nacions Unides en matèria de manteniment de pau i seguretat internacional. En aquest sentit, la Carta de les Nacions Unides imposa al Consell tractar totes les controvèrsies relatives a la matèria assenyalada. Cal igualment remarcar que els pronunciaments del Consell no són obligatoris per als estats en matèria de solució pacífica, com ho són en canvi quan fa front als casos en què hi ha actes d’agressió o bé la pau es veu seriosament amenaçada.