Metròpoli i ciutat global, juntament amb Nova York i Londres té també una de les economies urbanes més importants del món desenvolupat, i ocupa una posició dominant com a organitzadora de l’economia mundial contemporània (vegeu els mapes Nova York, metròpoli multicultural i Londres, metròpoli multicultural). Tòquio concentra múltiples funcions administratives centrals, econòmiques, socioculturals i, amb el progrés de la internacionalització i informatització dels últims anys, funcions financeres internacionals. La vitalitat econòmica, evident sobretot en l’alt nivell innovador dels sectors financers i de serveis avançats per a l’empresa, i l’allau immigratòria, han reestructurat l’ordre social, econòmic i espacial de Tòquio com també el d’altres metròpolis del món, però aquesta ciutat presenta alhora una morfologia urbana pròpia que és el resultat de processos de creixement i remodelació únics des de l’era Tokugawa.
L’estructura social de Tòquio és complexa. Tradicionalment s’ha caracteritzat per una distribució de la població de tipus sectorial en termes d’estratificació social, de manera que els 23 districtes de què es compon estan clarament dividits en dues àrees: la de l’est i la de l’oest. La població amb un nivell d’estudis més alt i amb professions de més prestigi resideix a la banda oest, com a resultat d’una preferència històrica de les classes altes de Tòquio per aquesta part de la ciutat (vegeu el mapa L'espai intern de les ciutats). Els moviments de població dels últims anys, però, han creat un patró de distribució diferent i distintiu.
Durant força anys, l’oferta de treball i d’oportunitats educatives i de promoció individual a la ciutat ha atret població jove, nativa i estrangera, que s’ha instal·lat en barris residencials allunyats del centre (és el cas de japonesos) o bé als districtes de l’interior de la ciutat tradicional i els industrials i perifèrics, on ho han fet especialment estrangers. Aquests s’han incrementat considerablement els últims anys tot assolint el 2,13% de la població total (8.134.688 habitants), que si bé és un percentatge molt inferior al de Nova York i Londres, ha aconseguit doblar-se en tan sols deu anys. Concretament des del 1980 s’ha experimentat una immigració important de treballadors estrangers procedents de la resta d’Àsia, i en la dècada dels anys noranta de l’Amèrica Llatina a causa de la reforma de la Llei d’Immigració de l’any 1990, que facilita l’entrada als descendents japonesos. Aquest augment ha convertit Tòquio en l’àrea receptora d’immigrants més gran del país, i on més estrangers resideixen, superant Osaka i presentant un nou tipus d’immigració més diversificada i recent. La destinació d’aquesta immigració són els districtes de l’interior de la ciutat tradicional i els districtes industrials perifèrics. Assenyalem en el mapa els districtes en què la seva presència és proporcionalment més elevada: Shinjuku, Minato, Arakawa, Toshima, Shibuya, etc., on conviuen amb el grup de població nadiu més envellit patint els mateixos problemes relacionats amb la terciarització, el despoblament i el notable desequilibri entre la població “de dia” i la “de nit” del centre de Tòquio.
La globalització hi ha afavorit la concentració d’enormes recursos humans i econòmics, i ha produït una profunda reestructuració del seu paisatge, i una redistribució espacial de grups socials, aprofundint més les diferències espacials d’ingressos i estructures de treball a la ciutat. L’increment de la població estrangera, i dels problemes relacionats amb les poblacions multiculturals, com l’emergència de guetos, i de tensions racials són també una conseqüència d’aquesta globalització. Solucionar aquests nous problemes i evitar l’empobriment i l’exclusió social és el repte actual d’aquesta capdavantera ciutat global asiàtica.
La segregació del shōgunat
Durant l’era Tokugawa (1600-1868) la societat japonesa esdevingué dividida en quatre classes ocupacionals: guerrers, camperols, artesans i mercaders, seguint l’exemple xinès. A efectes pràctics, però, la societat es classificava entre samurais i no samurais, i d’acord amb aquesta classificació s’imposà una rígida segregació residencial. A Edo (l’actual Tòquio) la segregació donà lloc a la concentració de les classes comerciants i més populars a Shitamachi, una àrea situada a les terres baixes de la part est de la ciutat, mentre que quedava reservada per a l’elit samurai l’àrea occidental més elevada i de més bona qualitat, anomenada Yamanote.
Amb la prosperitat econòmica de les classes comerciants i artesanes naixia a Shitamachi una subcultura urbana única i diferenciada de les tradicions més sofisticades i de cànons més estrictes de la societat samurai. Al final del shōgunat, però, els samurais tornaren als seus feus, i les seves propietats a Yamanote foren comprades per comerciants enriquits o per l’Estat per a construir-hi edificis i residències del govern. Així, el cor de Yamanote és ocupat per grans edificis d’oficines ministerials i de corporacions japoneses, i s’ha convertit en el centre de l’administració de l’Estat i el principal centre de negocis del país. Històricament associat a les tradicions samurais, conté també les residències de la classe mitjana i alta i centres comercials de prestigi. Cal dir que el japonès modern estàndard que es parla es basa precisament en el llenguatge culte de Yamanote.
Shitamachi segueix habitada per membres de l’antiga classe mitjana: botiguers, artesans, majoristes i obrers industrials, que encara mantenen relacions socials tradicionals i associacions de veïns dinàmiques, però amb l’homogeneïtzació dels patrons socials i culturals, el seu estil de vida va desapareixent.
Actualment, la causa de la segregació residencial és socioeconòmica, i es deu sobretot a la naturalesa econòmica del mercat del sòl urbà: els preus del sòl i els alts impostos de transmissió patrimonial són més efectius que les antigues divisions de classe a l’hora de determinar els patrons residencials dels habitants de Tòquio.
La distribució de la població estrangera a la ciutat de Tòquio
La globalització és un dels fenòmens destacats de la fi del segle XX, i la migració internacional, o el potencial de la migració, n’és alhora l’eix central. D’aquesta manera l’Àsia es va convertint en el nou centre de gravetat de la migració global internacional i Tòquio és una de les destinacions més desitjades en la xarxa migratòria del continent.
El Japó no ha estat mai un país obert a la immigració, ni un Estat multiètnic, i encara ara la societat japonesa es manté molt homogènia culturalment i ètnicament. Tradicionalment, s’ha intentat preservar aquesta homogeneïtat i evitar la sobrepoblació, amb controls estrictes sobre la immigració i refusant, per exemple, la creació d’un sistema oficial de treball contractual per a estrangers. Això a desgrat de les pressions internes dels cercles industrials per a la importació de mà d’obra estrangera, i de les declaracions actuals dels líders socials a favor de l’obertura del país als estrangers per tal d’estabilitzar la població i la força de treball.
La ciutat concentra el major nombre d’estrangers del país, els quals resideixen essencialment en el districte central de Shinjuku, i en els districtes perifèrics d’Adachi, Ota i Edogawa, que superen els 10.000 estrangers. Encara que, proporcionalment, la seva presència és més gran a tot l’interior de la ciutat tradicional. Els immigrants provenen majoritàriament de la resta d’Àsia, i el grup més nombrós és el dels coreans (36,3%), entre els quals cal distingir els que tenen una situació legal de “residents permanents”, i els que no. Els primers són els nascuts a la península coreana, que arribaren com a súbdits de l’Imperi durant l’ocupació japonesa (1910-45) i els seus descendents nascuts al Japó. Aquests representen aproximadament la meitat dels coreans de Tòquio; els segons han arribat posteriorment, i han format una identitat de grup diferent. El segon grup d’estrangers més nombrós és el dels xinesos (30,3%), seguit pels procedents del sud i el sud-est asiàtic (14,5%) i pels nord-americans (5,3%).
Els coreans són majoritaris, sobretot els que fa menys temps que han arribat, al cosmopolita i concorregut districte de Shinjuku, seu de les actuals oficines del govern metropolità de Tòquio i de la vida nocturna de la ciutat. Els residents xinesos mostren una distribució de tipus radial, amb centre al districte de Toshima, que s’estén cap al nord, l’oest i l’est de la ciutat. Els nord-americans i britànics s’agrupen en determinats districtes de la ciutat: a Minato, el barri de les ambaixades, i a Shibuya, barri comercial i de serveis.
La immigració estrangera a Tòquio s’ha doblat els últims deu anys. Molts d’aquests immigrants han format minories ètniques en unes àrees urbanes determinades, tot desenvolupant identitats biculturals o transculturals. L’oferiment d’oportunitats a aquests immigrants convertits ja en residents de la ciutat global, i la creació d’un Tòquio multicultural i divers, és una qüestió prioritària per a una més gran internacionalització del Japó.